Skip to content

Archive

Category: Matarranya

Source: La història de les petites coses | Mas de Bringuè

Presentació del llibre Objetos con historia, de Paquita Vilella

Presentació Objetos 1

Esteban Sarasa i Paquita Vilella

 

Després de la publicació del seu volum Cocina con historia,  Paquita Vilella (Mequinensa, 1950) ha continuat en la tasca de recuperació de la memòria col·lectiva a través dels objectes, espais i relacions socials del passat més recent amb el llibre “Objetos con historia. La vida cotidiana en la antigua villa de Mequinenza”, que es va presentar el divendres 21 de juny a la llibreria “Portadores de sueños” de Saragossa.

Com moltes altres troballes creatives de la humanitat, el llibre va sorgir d’una carència, d’un acte traumàtic.

“Quan la gent va haver de marxar del poble vell per la construcció del pantà al poble nou, no va tindre temps ni espai per a recollir moltes coses de la casa vella. I allí van quedar colgades també l’estructura tradicional de les cases, els treballs que allí es feien, els estris que s’empraven… i vaig sentir la necessitat de recuperar tot això en un llibre” – explica l’autora.

El llibre, farcit de fotografies provinents, no sol de Mequinensa sinó d’altres indrets d’Aragó i resta d’España, fa un recorregut exhaustiu per les diferents estàncies de la casa rural tradicional: l’entrada amb el canterell amb els cantes i els sillons, prodigi de disseny i d’aïllament tèrmic; l’algorí, la quadra, la bodega amb el trull, o el forn de llenya i l’empastissador…; la primera planta, amb la cuina, el foc en terra,  la llar de foc ,  les alcoves; i les angorfes, amb els seus apartats per fer i posar a assecar lo mandongo, una altra per a estendre el gra, i una altra a cel oberts per a assecar les figues o els orellons de préssec.

També dedica un apartat a les feines domèstics que en eixos temps abarcaven, la fabricació del pa, del vi, de l’oli, del sabó per a rentar la roba, la matança del tossino i el mandongo; la cunya, el cosir la roba…

Un altre aspecte és el munt d’objectes que omplien cadascuna d’aquestes estàncies i feines: fruiters, tovallons, capoladores, premses de vi, cadires del foc, los cofins per a filtrar l’oli o el vi, etc.

Paquita Vilella també aborda altres aspectes de la vida d’abans com les vestimentes dels nens, dels iaios, de bodes, d’enterraments, etc, i abunden les dites i sentències populars. Aquestes peces del text, igual que la denominació dels objectes, estris i figures, estan transcrites en bilingüe, castellà i català, on predominen les variants locals mequinenssanes.

Los textos en general, com és habitual en tots els treballs antropològics i etnogràfics d’aquesta catedràtica d’Història i Geografia, i com diu el seu mentor i presentador de l’acte, el professor universitari Esteban Sarasa, “es caracteritzen per la seua minuciositat i rigor” i van acompanyats d’una seriosa contextualització històrica i etimològica, en el cas de les paraules.

Paquita comentà que en el llibre es recullen  “unes formes de vida i unes estructures familiars que no havien canviat quasi be res en cinc segles i que en canvi han desaparegut pràcticament en els últims cinquanta anys. Per això m’ha paregut important  consignar-les i retre-les homenatge en aquest volum”.

 

Presentació Objetos 2   FOTOS: Màrio SASOT

Source: La sentència | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca l’11 de maig del 2018)

El Matarranya és protagonista d’una recent sentència de la Sala del Contenciós del Tribunal Suprem que resol un recurs de la CNT contra la negativa del Govern a retornar-li, en un acord de 2007, una sèrie de seus i béns repartits per tot el país que els cenetistes reivindiquen com a seus i que van estar expropiats durant la Guerra Civil. Dos dels set edificis reclamats per la CNT a l’Aragó estan a la vora del riu: la Unión Valderrobrense -la sentència escriu erròniament “Valderrobles” i “Unión Valderroblense”-, de Vall-de-roures; i la Sociedad de Labradores, de Maella. El Suprem desestima en els dos casos la devolució o compensació per considerar que “no s’estableix” la titularitat de la central anarquista sobre els immobles. La CNT també reclamava altres quatre seus a la província de Terol: a Villarquemado, Fortanete, Santa Eulalia del Campo i Mas de las Matas. Només considera provada la propietat sobre l’edifici de Santa Eulalia, pel que imposa a l’Estat el pagament d’una compensació de 7.380 euros.

En el cas de Vall-de-roures, si la devolució fora inviable, la CNT demanava una indemnització de 52.296 euros. L’edifici, molt cèntric i voluminós, és actualment la Casa de Cultura municipal i l’”hogar” del jubilat. Els antics socis de la Unión Valderrobrense van possibilitar durant la Transició la seua recuperació i reobertura per a que tothom se n’aprofitare de l’esforç de la classe treballadora local, anarquista i no anarquista, que el va aixecar.

Lluís Rajadell

Source: Lo tio Rafel | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 18 de maig del 2018)

Lo tio Rafel ha passat a convertir-se en un home centenari. La seua família, originària de Ràfels, va emigrar a la Vall del Tormo en acabar la guerra civil i, des d’aquell moment, sempre ha viscut a la nostra vila. Dels tres germans de la família Antolín Delmar és l’únic que ja no va canviar mai la residència de la nostra població. L’Antònio va marxar a Barcelona on va treballar a una fàbrica de licors i va mantindre la seua vinculació en Ràfels on hi anava tots els estius a casa la família, i, més tard, va comprar-se una casa. A la Vall també hi viu l’altre germà Hilàrio, enguany va celebrar els seus noranta-set anys amb bona salut, i que va treballar molts anys a la Renfe. Quan l’any 1973 van suprimir la línia de ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa el van destinar a l’Hospitalet de l’Infant fins que es va jubilar i, després, va tornar a la Vall on encara va conservar la casa familiar. Lo tio Rafel fa anys que es va quedar vidu per la mort de la seua dona; la tia Luisa. Ell va treballar sempre com a llaurador però li va passar ja de gran la mecanització agrícola i mai va tindre tractor ni cap altre vehicle. Va seguir sempre anant al tros ben acompanyat pels seus animals de llaurança i del carro que ha quedat abandonat des de fa molts anys a l’Hostal Vell esperant una mula per arrossegar-lo. El seu únic fill va deixar l’agricultura per a treballar com a mecànic, primer al taller de la Vall i després a Calaceit. Lo tio Rafel, com tota la seua generació, va patir les conseqüències de la dura guerra civil i la postguerra i va tirar endavant a pesar de les moltes dificultats. Però sobretot és un home senzill i bo, d’aquells que és difícil oblidar i per això el recordem per estos cent anys viscuts.

Carles Sancho Meix

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)

Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.

María Dolores Gimeno

Source: Lo nom de les flors que veus | Viles i Gents

Source: Los pueblos del Matarraña hacen oficiales «topónimos» bilingües – La Comarca

toponimia-matarraña

La mayoría de municipios han dado el visto bueno a los términos propuestos en la carta

Una comisión  de expertos ha denominado «correctamente» los principales lugares

Los nombres de los montes, ermitas, barrancos o ríos son términos que se transmiten de generación a generación en las localidades. Una herencia oral que la Comarca del Matarraña quiere poner sobre papel para que no se pierda y al mismo tiempo, sirva para su consulta en el futuro tanto para sus habitantes como para los foráneos.

Lo están haciendo a dos bandas. Por un lado, a través de la colaboración de la Comisión Asesora de Toponimia del Gobierno de Aragón con una propuesta técnica sobre cómo se deberán llamar los lugares más significativos de cada pueblo si se adopta la denominación local, una serie de términos que en ninguna de las propuestas superan la quincena y en los que había cierta duda de cómo se escriben correctamente.

Por otro lado, con un proyecto mucho más ambicioso para crear mapas toponómicos por municipio en lo que es una iniciativa conjunta con la asociación Cultural del Matarranya (Ascuma). Un trabajo mucho más laborioso y por tanto más a largo plazo. A finales del año pasado presentaron el mapa de Cretas, que ya cuenta con más de 700 términos; y ahora ya están trabajando en otros.

Visto bueno de la mayoría

La iniciativa en la que colaboran con DGA ha estado rodeada de polémica en las últimas semanas aunque más por ciertos sectores interesados en crear crispación social sobre la lengua que en los propios municipios.

En la gran mayoría de los pueblos del Matarraña se han aceptado todos o casi todos los términos que les llegaron por carta desde la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón. Los más polémicos, que podrían ser la denominación en catalán del nombre de los municipios, ya incluida en la Ley de Comarcalización, se han aceptado sin problemas en 14 de las 18 localidades, muchas de ellas gobernadas por PP y PAR, partidos cuyos representantes en el Matarraña tienen en algunos casos posturas muy diferentes a las que sus partidos defienden en Zaragoza. Dos de los pueblos, La Fresneda y Torre de Arcas, aún no lo han decidido; y tan solo dos han rechazado el término en catalán: Valderrobres (Vall-de-Roures) y Fórnoles (Fórnols).

En cuanto a los nombres de los parajes más significativos, la mayoría también los aceptaron a excepción de términos que consideran que están traducidos literalmente al catalán normativo y que cuando ellos hablan en su lengua los denominan en castellano. El más común en la mayoría es «església», la forma correcta de escribir iglesia pero que algunas localidades rechazan porque no lo utilizan.

Carta de DGA

Todos los pueblos han recibido en las últimas semanas una carta genérica de la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón en la que se recogen las recomendaciones respecto a los nombres de los municipios y de los principales lugares geográficos. Los términos están propuestos por la Comisión de Toponimia, un órgano formado por cuatro expertos de reconocido prestigio y entidades como la Universidad de Zaragoza o el Instituto de Estudios Turolenses, entre otros. A cada municipio se le propone una serie de términos en catalán de lugares como la iglesia, ermitas, ríos, picos o montes; y también el nombre de la localidad.

De hecho, en la carta, de dos folios y firmada por el consejero de Vertebración del Territorio, Movilidad y Vivienda, José Luis Soro, no se denomina de ninguna forma a la lengua que se habla en el Matarraña y, probablemente, esto haya permitido el consenso. Hace referencia a «denominaciones locales» e incide en que el objetivo de esta iniciativa es poner sobre el papel los topónimos de cada municipio ya que «existe cierta disparidad en la forma de transcribir los topónimos dependiendo de las cartografías consultadas llegando a existir nombres inventados o deformados».

Es decisión de cada ayuntamiento cómo los adopta, aplica o difunde. La forma de realizar oficialmente estos cambios de nombre es a través del Consejo de Cartografía. Cada Consistorio decide si quiere enviar al consejo de cartografía que se incluya.

Según se explica en la carta, la Comisión de Toponimia de DGA se encuentra revisando actualmente los principales topónimos del Matarraña y se ha alcanzado una propuesta unánime para establecer los nombres oficiales de algunos de los parajes más significativos. Fue la propia institución comarcal la que revisó el listado que les llegó desde Zaragoza y realizó los cambios que consideró al tiempo que dejó en duda los términos que no sabía con exactitud. «Desde la Comarca no queremos hacer política con esto, aunque eso no quiere decir que algún ayuntamiento quiera dividir. Somos rigurosos con la Ley de Comarcalización que ya puso los nombres en las dos denominaciones», comenta el presidente comarcal, Rafael Martí.

Arens de lledó

Recibieron un listado con una decena de términos que, para su alcalde, Manel Gallén (PSOE), «se queda corta». En su opinión, se debería haber propuesto todos los parajes del municipio. En su caso, lo hablaron todos los concejales, del PSOE y PP, y estuvieron de acuerdo. Para dar el visto bueno optaron por el «silencio administrativo» no contestando a la misiva.

Beceite

La Comisión de Toponimia les ha propuesto alrededor de una decena de nombres. Los únicos que han rechazado son dos: «església de San Bartolomé» y «ermita de Santa Anna» (se quedan con Santa Ana). «No veo ningún problema es tener la doble denominación Beceite y Beseit porque es la que utilizamos», explica Juan Enrique Celma (PP), quien llevará la propuesta a pleno próximamente.

Calaceite

En la capital cultural del Matarraña, gobernada también por el PP con José Mª Salsench a la cabeza, han dado el visto bueno a todos los términos propuestos. «Nos han parecido todos correctos», comenta el alcalde.

Cretas

El Ayuntamiento corrigió varios de los topónimos propuestos por DGA. Es el caso del «pico de Dumanches» que, tras aprobarse en pleno el miércoles, tendrá la denominación en catalán de Domenges. «Nos pasaron una lista y lo que hemos hecho es aprobar los que nos parecen correctos y corregir los errores que hemos detectado», explica su alcalde, Fernando Camps (PP).

Fórnoles

El Consistorio, con tres ediles de PP y PAR, ha sido de los más contrarios a la iniciativa. han rechazado el término «Fórnols» además de «església» y «santuario de la Mare de Déu de Monserrate» (entienden que lo correcto es Nuestra Señora). Lo aprobaron en pleno y mandaron la resolución a DGA.

La fresneda

A la localidad se le ha concedido una prórroga hasta pasado el verano para «estudiarlo con calma». Sí que han detectado el nombre «església» y también que propone como nombre del pueblo «La Freixneda» término popular para escribirlo en catalán pero que los fresnedinos no utilizan en su lengua materna. «Me parece correcto recopilar términos que hasta ahora se han transmitido de forma oral pero sin forzar. Antes no se escribía tanto pero ahora nuestros jóvenes tienen la oportunidad de saber plasmar en papel correctamente lo que hablan», precisa su alcaldesa, Mª carmen Aguilar (PSOE).

Fuentespalda

Han rechazado la palabra «església» y han pedido que el nombre de su pueblo se escriba «Fontdespala» y no «Fontdespatla» alegando que la «t» final no la pronuncian. «Hay cuestiones más importantes para dedicar tiempo a esto pero mientran mantengan la forma en que hablamos, todo correcto», afirma su alcaldesa, Carmen Agud (PAR).

Lledó

El Ayuntamiento, formado íntegramente por ediles de PAR y PP, han pedido que se rectifiquen un par de términos como el de la iglesia. «Pido que respeten nuestra lengua, nuestra pronunciación. No quiero que se llame chapurriau porque chapurrear es hablar mal pero tampoco catalán. Lo importante es hablar nuestra lengua», precisa Ramón Alonso (PAR).

Mazaleón

Su Consistorio ha dado el visto bueno al listado a excepción de la ermita de «Sant Cristóvol», que los mazaleonenses la escriben con «b». «Me parece bien que se de difusión a estos términos siempre cada se denominen como los nombramos», dice su alcaldesa, Exa Sorolla (PP).

Monroyo

Su Consistorio aceptó la quincena de términos que le propuso la comisión de Toponimia como el «barranc de agrebol» o «cap de la serra». «Lo que se propone es escribir lo que decimos. Es necesario para la pervivencia de la lengua», afirma el primer edil monrojino, José ramón Guarc (PSOE).

Peñarroya de tastavins

En Peñarroya se ha aprobado por unanimidad de todo el pleno todos los términos propuestos. Entre ellos el de «església» porque, tal y como precisa su alcalde, Francisco Esteve (PAR), «una cosa es como se pronuncia y otra como se escribe de forma normativa». Su opinión difiere mucho a la de su partido a nivel regional porque pide un reconocimiento oficial para el catalán en todos los términos. «Esto se queda corto, es solo de cara a la galería. Lo principal es el reconocimiento de la lengua que hablamos, hasta que no me pueda dirigir a DGA en mi lengua no lo habrá. Es parte de la cultura de nuestros pueblos y sin embargo se va perdiendo», comenta Esteve.

La portellada

En La Portellada, con mayoría del PAR, le han dado el visto bueno a toda la propuesta que les llegó de DGA. «Estaba todo correcto, no hubo problemas», declara su alcalde, Alfonso Guardia (PAR).

Ráfales

En el Consistorio de Ráfales, con ediles tan solo del PAR, aprobaron todos los términos. Para su primer edil, Fernando Cavero, lo esencial es que no se pierda su lengua y para ello es importante «poner en papel lo que se habla».

Torre de arcas

Su primer edil, Juan Carlos Arrufat (PAR), no tiene constancia de que haya llegado a su Consistorio la carta. Hoy preguntará al secretario.

Torre del compte

En la localidad rechazaron que su nombre en catalán sea «La Torre del Compte» y lo han corregido por «Torre del Comte» alegando que así como lo pronuncian. En otro caso han corregido el topónimos y en otros dos han pedido que la ermita de San Juan y la Iglesia de San Pedro Martir se mantengan en castellano.

Valdeltormo

El municipio, con un pleno exclusivamente de ediles del PAR y el PP, rechazaron «església» y pidieron cambiar «l’estació» por «la estació». Aceptan La Vall del Tormo.

Valderrobres

El pleno rechazó la semana pasada con el apoyo socialista al PP y la sprprendente abstención de CHA el topónimo «Vall-de-Roures» así como la de «església». Aceptaron una quincena más como «l’estació», «riu Pena» o «coll de tombadors», entre otros.

Valjunquera

La localidad ha aceptado el listado de topónimos tal y como le llegó desde DGA con el voto favorable del PSOE y la negativa en pleno de los populares. «Independientemente que unos le llamen catalán y otros chapurriau, la única forma de escribir lo que hablamos es con las normas catalanas. Considero que hay que atender a lo que dicen los linguistas y lo que hablamos es un dialecto del catalán», comenta Susana Traver, la primer edil.

// Artur Quintana

Fa ben poc ha aparegut el llibre: Sie manifesta cosa a tots hòmens. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista.

S’hi publiquen els textos sencers de 50 pergamins del segle XIV en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, si bé se n’exclouen els septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els arxius municipals més ben representats són els de Fondespatla, la Freixneda i Massalió, que sumen quasi trenta documents del total. La resta provenen d’altres arxius municipals de la comarca o de centres de l’entorn on es guarden pergamins municipals de procedència matarranyenca.

Continuar llegint… El català del Matarranya al segle XIV* » Temps de Franja

 

El proppassat dimecres 13 de juny s’ha presentat a la sala d’audiovisuals de la Biblioteca Municipal d’Alcanyís, a iniciativa del seu director J.I. Micolau, el llibre El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya. La presentació ha estat a càrrec dels autors Javier Giralt i Maria Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, i de l’edició n’han tingut cura les Prensas de la mateixa Universitat. La sala s’ha omplert te persones interessades en el tema. Al llibre es presenten cinquanta manuscrits en català, amb alguns fragments en aragonès i llatí, redactats pels notaris dels municipis i, atès que aquests textos eren escrits per a ser llegits en veu alta per part dels notaris a persones que en gran part no sabien llegir ni escriure, són la prova fefaent que al Matarranya al segle XIV es parlava català, com sovint declaren tant els autors del volum com el seu prologuista Jesús Vázquez. Acompanya l’edició dels manuscrits un minuciós estudi lingüístic de tots ells. Per a més detalls podeu llegir una ressenya del llibre a Temps de Franja 137, abril del 2018, p. 16. Els autors han indicat en la seua ben documentada presentació que el llibre forma part d’un magne projecte per a publicar a llarg termini tota la documentació aragonesa en català dels inicis —segle XIII— a la derogació dels Furs per la victòria borbònica el 1707, quan el català va ser bandejat en la documentació oficial. Han dit també que no trigaran a publicaran un nou volum amb manuscrits de la catedral de Roda de Ribagorça.

Continuar llegint… Manuscrits a Alcanyís » Temps de Franja

(Publicat a La Comarca. 22/6/2018.)

 

 

N. Sorolla: Ditxoses avionetes que no deixeu ploure! (Viles i Gents)

Natxo Sorolla

En les plogudes de les últimes setmanes han eixit les fontetes, los barranquets, i els rius. No és casual que avui parla de les suposades avionetes que mos condemnen a la sequera. Perquè lo riu és vida, i és més civilitzat parlar d’estes supersticions quan les basses estan plenes.

Buscant «avioneta lluvia» a Twitter tenim lo relat de fons de les avionetes que desfan les tronades. Localització: Múrcia, Castelló, Guadix, Almeria… la costa mediterrània, que casualment, és la zona més àrida. Argument: hi ha núgols a mondo, apareix una avioneta misteriosa, i ix lo sol. «En la zona de Alcora cuando viene una tormenta aparece de la nada la avioneta y dispersa la lluvia, llevamos así todo el invierno, los pantanos secos por culpa de esta práctica». Ja té collons que estiguem a una zona de sequeres històriques i que «algú» poso avionetes per a eixugar-mos encara més. Si fore cert, serie un crim. I sabem que tot crim té un mòbil. A qui li interesse eixugar los nostres rius? «Nos están envenenando, las autoridades lo saben, pero manda Dios dinero». Ja tenim un culpable. Lo capitalisme i l’Estat! Aixina, en abstracte.

Al Matarranya tenim una bona raó per a sentir avionetes seguit: l’autopista aèria que passe pel Matarranya. Però a cada territori té el seu cap de turc. Que si les cases asseguradores trenquen les tronades per a no haver d’indemnitzar als dels fruiters, que si les aixeque la General Motors per a que una pedregada no li trenco els cotxes que té aparcats a cel obert. I en alguns casos lo tema ha acabat en mans de la Fiscalia i la Guàrdia Civil. De fet, a Sòria estan convençuts que la seua sequera està provocada pels cremadors de iudor dels aragonesos. I aquí trobem una realitat: hi ha sistemes que volen evitar les pedregades cremant iodur, intentant convertir la pedra en aigua. Los científics diuen que és dubtós que el sistema sigue efectiu per a evitar pedregades. Però la ciència sí que està d’acord en un principi: quan ha de ploure, plou. I no hi ha invent humà que pugue evitar la bossa d’energia que porte una tronada. Mai una avioneta pot dissipar un aiguat. De fet, les denúncies han acabat en 6 mesos d’instrucció, revisió dels plans de vol de 16 aeròdroms, i finalment, l’arxivament per falta de proves.

I és que plou tant com sempre. És una afirmació que em va sorprendre quan la vaig sentir als meteoròlegs. Però vaig anar a les dades històriques. Unes de les que tenim prop són dels de l’Aeroport de Saragossa (des de 1949). I aixina és: la mitjana anual és de 324 litres per any, però en molta variació anual. Hi ha anys molt secs, de 200 l. (1964, 1967, 1978, 1995, 1998) i anys humits, per damunt dels 410 l. (1959, 1969, 1971, 1997, 2002). Però en l’actualitat no hi ha cap tendència d’anys més secs. De fet, la dècada del 2000 va ser més humida (350 litres de mitjana) i la dels 60 va ser més seca (305 l.). Lo que portem d’esta dècada està al voltant de la mitjana històrica (314 l.).

Lo que sí que han pogut comprovar els meteoròlegs és que ara fa més calor que mai. Les temperatures pugen, per l’escalfament global que provoque el CO2. I això sí que ha provocat un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. És a dir, lo temps s’ha radicalitzat. I això sí que ha produït un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. Plou més ràpidament, la terra no ho pot absorbir tot, i les basses no poden arreplegar tanta aigua. I este és un tema molt important: que s’escalfo més la terra, i per tant mos plogue més a burrumbades, té més a vore en lo fum dels nostres cotxes que no en avionetes imaginàries.

Source: Valderrobres rechaza la propuesta de DGA de utilizar el topónimo Vall-de-Roures – La Comarca

Source: Vídeos sobre l’efecte xarxa, la transmissió del català i l’aragonès, i l’estudi dels usos | Xarxes socials i llengües

La setmana passada van tenir lloc les IV Jornades “La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana” (2018). És fantàstic que els sociolingüistes es trobon cada dos anys i s’explicon los seus projectes en píndoles molt curtes. Però també els moments de cafè on un s’interessa per la recerca de l’altre, un tercer demana un article per a una revista, altres posen les bases per a futurs projectes, o fins i tot els grups d’investigadors aprofiten per a fer reunions menudes de treball. El que actualment es coneix com networking ;)

Us deixo aquí els enllaços als moments dels vídeos on vaig intervenir:

  • «L’efecte xarxa en les llengües minoritzades», on explico com estic desenvolupant la tècnica de l’ERGM en anàlisi de xarxes sociolingüístiques per a analitzar quins factors personals i/o relacionals estan implicats en la tria d’una llengua per a interactuar amb una altra persona. La presentació veu tant de les recerques que faig a partir de la tesi com del projecte que hem desenvolupat amb Anchel Reyes sobre l’aragonès a Echo ( (visiteu el seu bloc Sociolochia, perquè és una joia per a la sociolingüística i la sociologia rural)). Si esteu interessats en l’anàlisi de xarxes en sociolingüística teniu una conferència molt més àmplia aquí.

  • A «L’estudi de la transmissió familiar de la llengua al Cens i l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Franja 2014» recopilava successius estudis que hem fet amb el Seminari Aragonès de Sociolingüística i que en síntesi el que ens mostren és que, si bé les enquestes d’usos lingüístics a la Franja no mostren en termes generals que la transmissió intergeneracional del català estiga patint un trencament, la innovació que hem fet en l’anàlisi del Cens 2011 a Aragó ens ha permès observar que territorialment la transmissió s’està trencant tant a l’extrem nord (Ribagorça) com a l’extrem sud (Mesquí), i molt possiblement, hi ha fluxos contraposats a la Llitera.

  • A «L’ús del català als diferents territoris de llengua catalana. Evolució en la dècada 2003/13» explicava el projecte que desenvoluparem amb altres investigadors, on aplicarem una anàlisi per sintetitzar els usos lingüístics a tots els territoris de llengua catalana. Aquesta tècnica, com ja hem explicat de forma sintètica aquí, ens ha fet possible a Xavier Vila i a mi mostrar que l’ús del català ha decrescut a Catalunya, però concentrat entre els anys 2003 i 2008, i especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona i entre generacions grans de castellanoparlants inicials que possiblement ixen del mercat laboral.

Podeu veure la resta de vídeos en els enllaços que venen a continuació. Per temàtica en l’aplicació de l’anàlisi de xarxes en dades massives us recomano els dos estudis que presentava Jordi Morales. En la temàtica de la Franja us recomano la presentació d’Esteve Valls, perquè detecta certs paral·lelismes entre la castellanització del català a la Franja i les zones més sensibles de substitució. I  també us recomano la presentació d’Avel·lí Flors, especialment perquè en el seu estudi sobre els comportaments sociolingüístics dels jóvens de Castelló aplica el concepte de rol sociolingüístic en un pla més qualitatiu, i m’ha ajudat molt també a repensar el concepte (més vídeos):

Source: Los olivos milenarios del Matarraña busca el sello de la FAO | Noticias de Teruel en Heraldo.es

Source: Com contribueixen els rius i barrancs de la conca de l’Algars al benestar de les persones?

Vos informem que passat demà es presentarà el llibre El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya, de Javier Giralt Latorre i María Teresa Moret Oliver. Serà a les 19:00 h a la Sala de Audiovisuales de la Biblioteca Municipal d’Alcanyís.
 
ASCUMA
ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA