La Franja

#VII Certamen Tomeo_Bases (pdf)

Source: Distància social: la pandèmia que mos vol com a Mònaco (N. Sorolla, “Cultura y Compromiso”) | Xarxes socials i llengües

Publicat a Compromiso y Cultura, agosto de 2020 (pdf)

Natxo Sorolla

– Boris Izaguirre: Yo una vez estuve en un baño, en Montecarlo, en Mónaco, que hacían estos premios de música…

– David Broncano: Buenos baños serían.

– Boris Izaguirre: Yo estaba orinando en mi sitio, ¿entiendes? Y al lado mio…

– David Broncano: Perdona, ¿en urinario de pared, o entraste a retrete?

– Boris Izaguirre: Bueno, en Mónaco, era pre-coronavirus pero ya tenían distancia social. Porque claro, Mónaco es todo distancia social.

-David Broncano: Claro, se basa en eso.

Lo diàleg s’encaixe en una espècie d’entrevista que Broncano fa a Izaguirre al programa «La Resistencia» a on explique una trobada casual a uns lavabos. Presentador i entrevistat conjuguen molt bé la normalització d’un fet inusual, com la fel·lació en la que acabe la trobada. I augmenten lo to humorístic quan Izaguirre encaixe un fet inesperat al final: «con la boca llena dijo –preséntame a Sardá-».

És una història que encaixe en un espai presentat per Broncano, que sol situar-se en los límits de l’humor i les normes de comportament, i batalle contra els que es considere que haurien de ser els temes i les formes apropiades per a entrevistar a una celebritat. I eixe trencament de les normes socials possiblement és la clau per a ser un programa d’èxit entre els adolescents.

Este tipus de situacions de trencament sempre són interessants sociològicament, perquè fan emergir molts conceptes d’interès. Explicitar certs intercanvis de sexe per capital social (conèixer a Xavier Sardá) mostra en cru el rerefons de les relacions socials. Però de l’entrevista s’ha de destacar un concepte clau l’any 2020: lo distanciament social. Este nou comportament socials’espere de natres des del primer confinament. Recordeu la imatge del ministre d’interior alemany negant la mà per a saludar la presidenta Merkel. Distància social. Una imatge impactant que mos va iniciar, ja abans del nostre confinament, en un canvi de comportaments socials. També els simbòlics. I es va buscar alternatives que alleugeriren lo malestar de no saludar «tal com cal». Com saludar en lo colze. O els més arriscats socialment, saludant a distància. Una distància social molt saludable sanitàriament, però que mos porte mil mal de caps este estiu. Com reacciono si un desconegut aborde innecessàriament lo
meu espai de 2 metres? De veritat ham de tindre 2 metres quan cenem en la colla? No puc abraçar el meu millor amic? No puc besar el meu nebot, que no veig des de l’estiu passat?

I és possible que quan estiguem ja ballant perillosament en lo segon confinament, la distància social serà un tema encara més calent.Les temperatures baixaran, ja no farem vins al carrer, i el virus correrà com una bala en espais tancats, i si no volem usar mascareta a tot arreu, caldrà mantindre distància social per a protegir els més grans.

I és que tornant a Mònaco, este Estat és símbol de l’alta societat europea. En dos kilòmetres quadrats de glamour i paradís fiscal interactuen l’aristocràcia, l’alta burgesia i les personalities. En una bombolla de distanciament social, la cola que enganxe les exigències d’este període entre confinaments i les exigències de l’alta societat. Qui millor ha exposat com la distancia social caracteritze les classes socials és Bourdieu, l’occità que més amunt ha portat la sociologia francesa. La seua hipòtesi central és que les classes socials no només se diferencien i reprodueixen pel capital econòmic que acumulen, com defensarie el marxisme més ortodox. Ell propose que mos ham de fixar en los aspectes culturals i d’estil de vida, que interioritzem durant la nostra infància (habitus), i que poden arribar, per exemple, a ser una forma de privar a la burgesia de l’accés a algunes posicions socials pròpies de l’alta burgesia i l’aristocràcia. Se refereix al difícil que és arribar, si no es té l’estil de vida apropiat de les capes més altes, a posicions socials sobreocupades per gent en cognoms compostos: registradors, diplomàtics, advocats de l’Estat, notaris o inspectors d’Hisenda.

Bourdieu parteix de la idea que els gustos són una construcció social. I que al final, si sabem distingir l’òpera alemanya de la francesa, o preferim la Ronda de Boltaña, la Mala Rodríguez o Camela, es mes per qüestions socials subjectives que per una qualitat artística intrínseca d’aquella música. Però al final, estos gustos acaben per fer reproduir les classes socials. I el mateix ocorre en los estils de vida. Construeixen, i reprodueixen, classes socials. Dedique tota una obra de més de 700 pàgines a estudiar la distinció social. I per tant, la distància social com a fet característic de la classe social alta. Esta distància escomence per la situació geogràfica de les classes altes, en urbanitzacions espaioses i en serveis ben accessibles. A diferència de l’amuntegament en blocs de pisos o la distància aïllant de la ruralitat. La classe alta parle moderadament i sense gesticular. La classe alta pren aliments de manera limitada i sense excedir-se en quantitat o en nutrients. La classe alta té un nombre limitat de fills. I en especial, la classe social manté la distància social. Una distància social que es pot veure en contrastar els bars burgesos, a on cada taula és un espai de privacitat,
i els bars popular, a on sovint la barra és l’espai central de reunió, i a on qualsevol es pot afegir a la discussió.

Però és que ara mos han demanat a tots que fem un mica com a Mònaco. Que mos fem los estirats. Que matinguem la distància en l’altre. La distància al lavabo. La distància entre els nostres espais de privacitat. La distància entre els nostres espais vitals. Que abandonem lo contacte. Que no mos toquem. Que no mos abracem. Que entenguem que l’empatia cap a l’amic també es transmet sense tocar ni palpar. I es que, si ho fem, no és perquè sigam uns estirats. Ho fem per amor a l’altre. I és difícil mantindre la distància social. Tots ho sabem. Però, per un temps que mos deixen, fem-nos passar per aristòcrates a Mònaco. Distància social. Pel bé de tots.

Source: “El Matarraña no es ninguna Toscana española, ni falta que le hace”

Source: Fuentespalda a vista de superpájaro desde la gran tirolina

Source: Què volem per a la nostra terra i per a la nostra gent. – MAS MATARRAÑA

Source: El Matarraña lidera la ocupación turística de Teruel y cuelga el cartel de completo

Source: 25 anys de “Viles i gents” | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Source: ¡Matarraña no es un pueblo, caramba!. Nuevo error de Telecinco al informar sobre Aragón

Source: La fundació Global Nature retira el macroprojecte per crear un Yellowstone als Ports

Source: Lo nostre pa de cada dia (I): Lo forn i els forners | Contalles de Fórnols

LO NÚMERO

Quan jo era menut entràvem a escola a les nou del matí i eixíem a la una de mesdia. Dispués de dinar, tornàvem de tres a cinc de la vesprada. Tots los dies lo sinyor maestre, a la una menos cinc, mos dieve:

—“Los que tengan que ir a sacar número, ya se pueden marchar”.

Aquell dia, vaig eixir corrent com una centella. Ma mare m’havie encarregat d’anar a traure número al forn, perquè a l’atre dia havie de pastar. Quan vaig arribar a la porta del forn, ja n’hi havie deu o dotze dones esperant a que eixire el forner en la bossa dels números. Ere una bosseta de roba tan gastada que no se sabie quin ere lo seu color original, però entonces estave marron. Dins de la bossa hi havie uns cartonets redons, mal retallats, del tamaño d’un gosset gran (moneda de 10 cèntims de pesseta). Cada cartonet tenie escrit un número de l’1 al 4, que corresponie als turnos d’enfornar. Normalment lo forner coïe quatre voltes al dia i, a cada turno, enfornave lo pa de quatre o cinc dones. Però aquell dia no hi havie prou dones per als quatre turnos, així que els números dels cartonets només arribaven hasta el 3.

La gent esperàvem al forner defora del forn, apoyats de cul a la paret, als dos costats del carrer. A la una en punt, José (lo forner) eixie en la bosseta, mos la posave davant, clavàvem la mà a dins i traíem un cartonet cada un.

Lo forn de Fórnols (edifici de dos plantes a l’esquerra de la foto)

Les dones a les qui els havie eixit lo número 1, enfornarien lo pa a l’atre dia a les set del matí, les que havien tret lo número 2, a les nou i les que tenien lo número 3, a les onze. Jo vaig traure lo número 2, de manera que ma mare s’haurie d’eixecar a les cinc del matí per a tindre la pasta preparada i els pans fets per a enfornar a les nou en punt.

LO LLEUTE

Quan vaig eixir d’escola a les cinc de la vesprada, ma mare me va enviar a buscar lo lleute a casa de ma tia Petra. Cada tres o quatre cases teníem lo lleute mancomunat. Lo lleute ere la pasta fermentada de mig pa. Ere groguinós i molt agre, degut a les bactèries de la fermentació. Lo guardaven dins d’una olla de ceràmica que s’anaven passant entre tres o quatre cases, lo dia que havien de pastar. Les dones incorporaven lo lleute a la nova pasta perquè la contaminare del ferment i la fare créixer en un parell d’hores.

Olla del lleute

Al moment d’enfornar, la pasta havie d’estar fermentada “al punt”. La fermentació correcta ere un dels factors més importants perquè eixire un bon pa. Consistie en una combinació de temps i temperatura. Per això, a l’hivern, la pasta tardave més temps en pujar, encara que posaven un braser davall de la pastera per a accelerar lo procés.

La pastera

Quan la pasta estave a punt, ma mare separave mig kilo i el ficave a la olleta que vindrien a buscar, quan pastaren, ma tia Petra o la tià Maria de Caborça, que compartien lo mateix lleute. Com se pastave cada deu o dotze dies, lo lleute sempre estave renovat i mai se posave massa agre. En aquella època, no se coneixien ni s’empleaven levadures químiques.

LO FORN

Segurament l’edifici del forn de Fórnols és dels siglos XII-XIII, quan se va formar la vila, perquè forme part del segundo circuit de l’antiga muralla. Quan jo era menut, lo forn ere un local ample i de cobertes molt altes, sostengudes per una arcada apuntada, típica del gòtic. Arrimada a una de les parets laterals, hi havie una taula molt llarga, d’uns 10 o 12 metros, perquè les dones formaren los pans i, al mig, hi havie un troç lliure per a poder moure sense dificultat la pala d’enfornar, que tenie un mànec molt llarg.

Forn medieval de Las Cuevas de Cañart

Històricament, los flares de Calatrava se reservaven en exclusiva la propiedat i el servici dels molins de farina i dels forns de coure pa. Al siglo XIX, eixes propiedats van passar a mans dels Ajuntaments. Flares i Ajuntaments concedien a subhasta l’explotació dels forns, a canvi de pagar un albitre anual. Normalment s’adjudicaven a veïns que tenien poca terra i, d’eixa manera, podien minjar lo pa que cobraven en espècie per coure lo de tots.

Antigament, tamé existie la figura dels “allenyadors”, que s’ocupaven d’arrebassar llenya pel monte i portar-la-hi al forner. Com los forners, los “allenyadors” tamé cobraven en pans. Una acta de l’Ajuntament de Fórnols de 23/11/1936, feta al constituir-se la col·lectividat anarquista, mencione la faena dels “allenyadors”:

“Se acordó que el horno se aleñará por los Grupos que trabajan en Colectividad, cobrándoles a los que no son del colectivo, como anteriormente se venía haciendo, a razón de un pan por cada veintiséis y no darán bollo al hornero”.

Allenyadors

A l’època de la que parlo (1950-1960) ja havie desaparegut la figura dels “allenyadors”, que encara existien l’any 1936, en plena guerra civil. Quan jo anava a traure número, lo mateix forner s’encarregave de fer la llenya. La seua faena consistie en tindre lo forn calent i enfornar i coure los pans que portaven les dones. Elles, en lo seu taulell, portaven los pans a boca de forn, los posaven a la pala del forner i los arreplegaven en canastes quan eixie cuita la fornada.

Lo taulell de ma mare en les seues inicials: MC (Miguela Caldú)

Ademés, als anys 50, lo forner ja no cobrave en espècie sinó en diners, lo qual tenie conseqüències per als funcionaris (dotors, maestres i secretaris). Quan lo forner cobrave en espècie, suposo que venie als funcionaris lo pa que li sobrave però, al cobrar en diners, no hi havie pa a la venta. Per això, quan jo era menut, los funcionaris havien de comprar farina i buscar a una dona de la vila que pastare per a n’ells.

FORNERS I PANADERS

Los primers forners que recordo eren dos germans mossos jóvens, los Parres, que vivien en sa mare viuda al Carrer de Baix. Eren pitos, presumits i molt correctes en la gent, però pronte van emigrar a Barcelona.

Quan jo anava a traure número, lo forner ere José Omella, un bon xic, callat i treballador, però de salut molt fràgil. La seua condició dolentissa fae que, a voltes, tinguere un caràcter agrinyós, però tenie molta paciència en les dones i ere molt apreciat a la vila. Mentres los seus germans l’Honorio i Paco li van ajudar a fer la llenya, va anar tirant, però quan van entrar a treballar a la mina de la Vall d’en Lluna va tindre que dixar el forn.

Cap a l’any 1955-1956, una família sancera, los Cachirulos de La Fresneda, va vindre a Fórnols per a fer-se’n càrrec del forn. La seua arribada va suposar per a Fórnols una injecció d’aire nou, perquè eren una gent alegre, oberta i innovadora en tots los sentits. Per a fermentar la pasta, van introduir l’ús de la “pastilla” (“levadura” de cervesa) i se van dedicar a pastar i a vendre el pa fet i cuit.

La tià Generosa i lo tió Andrés (més coneguts com los Cachirulos), eren un matrimoni madur; ell fae la llenya i ella movie el cotarro i portave la part comercial. Tenien dos fills mossos: l’Esteban, que fae de forner, i la Matilde (“la Cachi”), que ere alegre com unes castanyetes. Ere una xica guapa i simpàtica i tenie una figura seductora; ampla de pitralera i cadera i estreta de cintura. Portave vestits molt ajustats en escots vertiginosos per a l’època. Los mossos se tornaven llocos per ballar en ella, perquè s’arrimave més que les xiques de Fórnols. Pronte va trobar un nòvio al qui tots envejaven. Encara que van festejar durant un temps, al remat la seua relació no va acabar en res serio.

Los Cachirulos tamé tenien un xic de dotze o tretze anys, una mica més gran que jo, que li dieven Andrés. Ell mos portave rails de regalíssia que collie a la vora del riu de La Fresneda i mos va amostrar a jugar al tello (un joc que consistie en traure cartonets d’un quadre pintat a’n terra en un clarion, llançant la sola d’una espardenya). Tamé mos explicave, sense manies, aspectes de la vida sexual que natros sempre havíem tratat de manera més púdica i vergonyosa. Se veu que l’ambient de La Fresneda ere molt més liberal que el de Fórnols.

Los Cachirulos van revolucionar lo sistema de producció del pa que havie durat set o vuit siglos. Poc a poc, la gent va anar dixant de pastar a casa i enseguida mos vam acostumar al pa tendre de cada dia. Va ser aixines com les dones se van lliurar d’una de les faenes més pesades que havien soportat durant siglos.

Entrats los anys seixanta, quan los Cachirulos van emigrar a Blanes (Girona), se va tancar lo forn de Fórnols per a sempre i se va tindre que portar lo pa d’atres viles. Des d’entonces, lo local del forn ha quedat sense ús i s’ha fet servir per a vàrios servicis públics, com una cabina telefònica, una tenda multiservici, una biblioteca i un consultori mèdic.

Pedro J. Bel

Source: Última hora coronavirus en Aragón | La DGA baraja endurecer las restricciones de la fase 2

La comarca Central, a la que pertenece la ciudad de Zaragoza, además de las comarcas del Bajo Aragón-Caspe, Bajo Cinca y Los Monegros retroceden a la fase dos de la desescalada sin flexibilización ante al incremento de los casos por coronavirus, 422 en todo Aragón en las últimas 24 horas. De esta cifra, 333 corresponden a la provincia de Zaragoza, conforme los datos facilitados por la Dirección General de Salud Pública. De los 422, 174 son asintomáticos.

No hay franjas horarias, pero se restringe el ocio nocturno, cierre obligatorio de terrazas y bares a las 12.00. Cierre de peñas y prohibición del botellón.

El riu de Pena és un dels afluents més importants del Matarranya. Neix a la partida del Port, i després d’un recorregut de 20 km desemboca a un quilòmetre per sobre del poble de Vall-de-roures.

En teniu cap imatge per il·lustrar l’article?https://t.co/5mT18B3ebm

— Viquipèdia (@Viquipedia) July 20, 2020

Source: El IES Matarraña refuerza su proyecto lingüístico al estrenar departamento de Catalán

Source: Ignacio Belanche deixa la direcció de l’IES Matarraña després de 4 anys | Matarranya Media

Per primera vegada també es podran fer els cursos de forma semipresencial tant en català com en alguns nivells d’anglés

Source: L’EOI d’Alcanyís serà la primera d’Aragó en oferir titulació de C2 en català | Matarranya Media