La Franja

(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)

Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.

José A. Carrégalo

(Publicat al Diario de Teruel el 31 de març del 2018)

Hem assistit a una Setmana Santa angoixant a la majoria dels pobles de la comarca del Matarranya. Concretament divendres, dissabte i diumenge. A més de l’atractiu creixent de la zona, està l’efecte crida dels “tambors” del Baix Aragó. Total, una multitud de gent fent turisme per tots los pobles amb les carreteres plenes, qüestionant uns dels seus encants principals: la tranquil·litat i la possibilitat real de desconnexió de l’aclaparament diari de les ciutats. I aquí comencen les contradiccions. Perquè per mantenir los nostres pobles és absolutament necessari que la gent que hi viu tingui fonts d’ingressos econòmics. Los regents de bars, cafeteries, restaurants, hotels, fondes, cases rurals, mecànics, activitats lúdiques, forns, tendes, etc. etc., necessiten, diuen, estes arribades massives de gent de ciutat per poder mantenir los seus establiments la resta de dies de l’any. L’hivern és molt llarg i això és bàsic per evitar el famós i real despoblament. Bé, fins on es pot arribar sense que es mati l’encant tant valorat associat a la tranquil·litat, relax i imatge idíl·lica de pobles encara verges o no massa devorats pel turisme economicista que tot ho destroça. Esta imatge puntual dels períodes turístics claus i concrets, no ens perjudicarà a la resta de l’any o a la llarga? Tindrem, com en tot a la vida, que buscar aquell equilibri vital que asseguri lo futur. No serà fàcil, los interessos individuals són molt extremats, i per això cada cop entenc més als de Barcelona. Algú encara pensa que viure pels voltants de la Sagrada Família és agradable? Viure no, tenir un negoci sí. La gent, los veïns de sempre estan tips d’autobusos, de grups que envaeixen les voreres, de les rodetes de les maletes amb soroll de matraca, de la proliferació de tendes de regals, de l’encariment general de tots los consumibles. Molt complicat i encara més quan és prioritza la creació de llocs de treball i evitar sigui com sigui la despoblació de les zones rurals. Natros encara hi som a temps de canalitzar correctament esta necessària font d’ingressos i com diu la frase que titula l’article,  intentar no morir d’èxit.

Juan Luís Camps

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de març del 2018)

“Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, diu una coneguda cançó de Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Sequeres cícliques, pluges irregulars i torrencials, pedra… són ben conegudes a la nostra terra, a on l’aigua és una preocupació atàvica, entre precs al cel i no pocs conflictes. Este passat dijous 22 de març es va celebrar lo seu Dia Mundial. La construcció d’infraestructures i la seua gestió ha anat variant i progressant al llarg dels temps, des de canalitzacions i pantans a la progressiva implantació a mitjans del segle passat d’un sistema d’abastiment públic d’aigua corrent, que ha sigut, sens dubte, un dels progressos socials més fonamentals a la nostra vida, amb una especial incidència al dia a dia de les dones. Prou d’anar en cànters a la font –aquelles Aguadoras famoses esculpides per Gargallo—, o a llavar als llavadors públics, carregades de panistres plens de roba. Quants canvis al benestar i la higiene! En contrapartida, tindre el líquid element dins de casa, a cop d’aixeta, genera un consum domèstic desorbitat en paral·lel al de l’agricultura intensiva connectada a la sèquia i la talladora. Ací s’ha passat en dates recents de regar a manta per tandes al degoteig o l’aspersió. Resulta ineludible en este context de meteorologia adversa, agreujat pels rigors del recent canvi climàtic, plantejar-se un ús racional individual i planificacions més globals per tal de gestionar la repartició dels recursos hídrics. Difícil solució: los pantans i transvasaments a les zones més seques es fan a costa de dixar sense aigua els municipis riberencs i de provocar l’alteració de la riquesa ecològica de les conques. Lo Plan Hidrológico Nacional de 2001 va resultar polèmic, havent de ser modificat, de la mateixa manera que algunes decisions de les confederacions hidrogràfiques han generat protestes concretes i plataformes opositores ciutadanes com la de Salvem lo Riu Bergantes. Seguirem mirant al cel, haurem de tancar amb seny l’aixeta.

María Dolores Gimeno