Skip to content

Archive

Category: Matarranya

Source: Lluís Rajadell, guardonat amb el Premi Guillem Nicolau 2021 » Temps de Franja

Source: Presentació a la Codonyera de ‘El crimen de las Torretas/ Lo crimen de les Torretes’ » Temps de Franja

// Artur Quintana i Font

La vesprada del diumenge 15 d’agost i dins de les Jornades Culturals de la vila matarranyenca de la Codonyera s’ha presentat al seu Poliesportiu Lo crimen de les Torretes, la segona novel·la d’en José Ramón Molins Margelí, soci d’ASCUMA i ben conegut pel seu magnum opus de La Codoñera en su historia (1995-2020). A la novel·la, emmarcada dins la tètrica panoràmica bèl·lica del primers tres quarts del nostre tràgic segle XIX, Molins descriu, amb gran desplegament de detalls, la vida de quatre generacions de la família Bayod, llauradors de la vila matarranyenca de la Sorollera, des del anys de maduresa del besavi Nemesio a principis del XIX fins al 1879 en la joventut dels besnets Pedro i Sebastián. Aquell era un àmbit on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida […] Su cultura tradicional era la que habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia […] con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque mes que aguantá. Mentre en Molins va descabdellant amb minuciositat els petits i grans fets de la vida dels Bayod, des d’infanteses, d’enamoraments, casoris, parts, maldecaps econòmics, de parella —i ací amb ple erotisme descrit des de la visió femenina i la masculina— i fillada, bèl·lics, mentre ho fa, doncs, hi presenta el gran retaule de la vida comunitària a la Sorollera i encontorns d’aquells anys, amb el costumari del pas de l’any, i la convivència plena amb la natura humanitzada i la salvatge. Aquesta actitud ja es manifestava plenament a Florencia, la primera novel·la d’en Molins, si bé allà amb un cert mecanicisme, on l’autor a voltes prenia els diferent fets de la vida del personatge central, Florencia, com a pretext, o estímul si ho preferiu, per a exposar relats etnogràfics, amb la conseqüent pèrdua del fil narratiu. És un mecanicisme que en aquesta segona obra l’autor ha sabut superar esplèndidament, conjuminant harmònicament la vida oculta dels Bayod, que ens desvela encertada i detalladament fins a la més profunda intimitat, amb la pública, i amb la immensa panoràmica de la cultura camperola i la natura matarranyenca dins el marc de les quasi inacabables carlinades. El lector hi descobrirà molts ressons de la unamuniana Paz en la Guerra, conscients, o no, per part de l’autor.

El títol del llibre, Lo crimen de les Torretes, podria fer creure als lectors que ens trobem davant d’una novel·la negra canònica, perquè l’autor en el pròleg suposadament datat del setembre del 1900, ens fa la descripció prou detallada del lloc i data del crim, de les víctimes i llurs noms, i és lícit esperar que n’anirà desbrossant el camí fins a trobar-ne finalment els assassins. Però no es pas així, o no ben bé: perquè no es reprèn el fil del crim de les Torretes fins a la pàgina 444, o si vull ser més precís a la 451, quan ja no en queden més que 21 per a presentar-nos-en els criminals. A les més de 400 pàgines anteriors de l’obra és on en Molins desenvolupa les vides i espais dels Bayod, tal com més amunt he mirat de descabdellar. Tanmateix no oblida d’anar fent passar les diverses generacions dels Bayods pel lloc del crim, el Mas de Roio de la partida del Pallargüelo en terme de Bellmunt i a tocar del de la Codonyera, on creixen esponerosos els únics testimonis dels assassinats, les oliveres centenàries, i on a les primeres nits que hi passaven els infants sentien, premonitòriament, la por i la basarda del crim. L’autor aconsegueix així de mantenir un prim fil argumental de novel·la negra. Hi ha altres factors estructurals de l’obra, com la insistència en la cama de forja con farolillos de ceràmica on foren engendrats quasi tots els Bayod, o el darrer paràgraf de cada capítol, meditatiu i en prosa poètica. En tot cas quan el lector observa que ja no falta gaire per acabar el llibre, i encara no s’hi ha desvelat l’autoria de el crim, se sent empès adeleradament i amable en saber-ne el desenllaç.

El crimen de las Torretas/Lo crimen de les Torretes és escrit, com indica el títol, en castellà i en català, i concretament 482 pàgines en castellà d’Aragó, evidenciat en els nombrosos mots propis d’aquesta variant: aladre, descogar, botiguero, fiemo, farinetes, galarcho, pigota borde, pelaire, caldo de presa…, i construccions com el que àton com a partícula interrogativa: —Que pasa algo?, o l’ús sovintejat de frases del tipus: toda contenta. En català d’Aragó, escrit sempre en cursiva, n’hi ha un total de 2 pàgines amb una dotzena escassa de breus diàlegs, i amb molts mots solts distribuïts per quasi tot el llibre, ço que fa que, si bé llur presència siga escassa, és però constant. Majoritàriament el text català és escrit en grafia castellana, llevat dels casos quan l’autor els ha tret del llibre Lo Molinar, que aleshores són en grafia catalana. En l’edició del llibre han col·laborat els ajuntament de la Canyada de Beric, de la Codonyera i la Sorollera.

El tema del crim del Piló dels morts, com és conegut popularment a la zona lo crim de les Torretes, havia estat tractat anteriorment el 2005 per en Josep Miquel Gràcia Zapater, conegut escriptor, rapsode i publicista de la Codonyera, a les pàgines 207-218, del seu poemari Fets i temps de la Codonyera.

 

 

Tres moments de la presentació. / Sigrid Schmidt von der Twer

Source: La opacidad de la luz

Esto ocurre, incluso, en zonas que han venido apostando desde hace décadas por la calidad ambiental de su territorio y han sabido generar economías boyantes y puestos de trabajo. Un caso paradigmático de esto último es la comarca del Matarraña, en la provincia del Teruel, la llamada Toscana española por su singular belleza paisajística y monumental. Fue la primera en España en pilotar un Contrato de río que puso de acuerdo a todos los agentes de la zona sobre qué querían hacer con su agua –que es tanto como decir qué quieren hacer con su tierra–, la misma que elaboró una Carta del paisaje que ha sido ejemplo en media Europa, y la que limitó la urbanización desmedida para preservar el desarrollo. Todo ello en aras de la sostenibilidad del territorio y su apuesta por un turismo de calidad. Pero hoy esta estrategia está amenazada por proyectos de megaparques eólicos que acabarían con buena parte de la economía de la zona. Se manifestarán el 16 de octubre en Madrid junto a otras plataformas que han surgido en otras zonas.

 

El pasado sábado, en un curso sobre periodismo económico organizado por la Universidad de Verano de Teruel y dirigido por la periodista Eva Dafior y el sociólogo y alcalde Ignacio Urquizu, tras la conferencia del periodista científico y director de sostenibilidad de Red Eléctrica, Antonio Calvo Roy, el debate del público no versó sobre otra cosa: “Renovables sí, pero no así”. No sin acuerdos con los territorios, no sin transparencia, y no sin participación. Es imprescindible que la instalación de los gigantescos molinos atienda a razones, que se preserven aquellos lugares donde priman las consideraciones medioambientales y económicas, y que donde sí sea posible su ubicación –y no faltarán lugares para ello– las gentes que los habiten perciban contraprestaciones adecuadas y no míseras migajas. Hace falta información, honestidad y unas reglamentaciones acordes con la naturaleza “verde” del desafío que se está afrontando.

El problema no es nuevo, pero las soluciones son lentas, la necesidad de acelerar la transición energética urgente, y los plazos para presentar alegaciones a proyectos de enorme complejidad, informados a menudo en plenas vacaciones de Navidad o verano, no superan el mes. ¿De verdad alguien llama a eso “participación”?

 

Aproximadamente la mitad de de los 140.000 millones de los fondos Next Generation irán a parar a las energéticas. Si no se invierten de acuerdo con los territorios y el respeto a las cuestiones ambientales, su ejecución se verá comprometida y su implantación se retrasará. En el asunto de la factura de la electricidad, como en el de la instalación de renovables en el territorio, son necesarios mucha luz, muchos taquígrafos, y recordar aquello de “vísteme despacio, que tengo prisa”.

Source: Exigen al Ministerio de Transición Ecológica tres meses para poder preparar las alegaciones a los parques eólicos

Source: Nonaspe ya cuenta con un mapa toponímico de su patrimonio

Source: Se multiplican las advertencias para que los brotes no colapsen los centros de salud del Matarraña

Source: La asociación de Segundos Residentes de Beceite insiste en exigir acceso gratuito al Parrizal y La Pesquera

Source: Los alcaldes piden voz y más tiempo ante el avance de las propuestas de parques eólicos

Source: Nonaspe construirá un nuevo depósito para mejorar y abaratar el abastecimiento de agua

Source: Carmen Alcover, José Bada y Mercedes Llop, miembros de la Academia Aragonesa de la Lengua

Source: La CHE alerta de contaminación por nitratos en al menos tres ríos

Source: La biblioteca perduda del Matarranya

Source: Un dignatario budista en Monroyo

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.