Skip to content

Archive

Category: Recerca

Origen: Este i aquest – Pren la paraula

elegir-tu-casa

Hi ha paraules que, no se sap exactament per què, esdevenen símbols: símbols d’unitat de la llengua, símbols de genuïnitat, símbols de formalitat. Però, en qualsevol disciplina científica —i especialment en filologia—, caldria assumir com a mesura profilàctica que tots els símbols, en major o menor mesura, són falsos. Les paraules no són més que simples cadenes de fonemes que emeten els parlants per a comunicar alguna cosa, i totes tenen la seua història particular, forjada per avatars i circumstàncies diverses; però quan, en compte d’aprofundir en el coneixement de les paraules, per a poder usar-les adequadament, les transformem en símbols, sovint carregats de connotacions ideològiques, i els atribuïm un valor quasi sacre, en la pràctica les esclerotitzem. La rigidesa de plantejaments ens impedix que puguem utilitzar-les amb ductilitat i coherència en contextos comunicatius variats.

Probablement, les formes este i aquest en l’actualitat són els grans tòtems del valencià. Per motius diversos, que no és pertinent explicar ara, perquè ens obligaria a fer una digressió massa llarga, estes paraules han esdevingut símbols de confrontació. Amb tot, o precisament per això, val la pena repassar amb deteniment la història d’estes paraules amb dades i raonaments filològics per a intentar dissipar idees espúries basades en informacions poc o gens contrastades.

La forma este prové de la paraula llatina ĭste (que significa ‘el que està prop de tu’), i aquest, de eccum ĭste (que ve a ser una cosa així com ‘vet ací este’). Des de les primeres manifestacions escrites de la llengua, les formes est i aquest s’han usat amb relativa normalitat, i sovint alternant en el mateix text. Vegem, com a exemple il·lustratiu d’esta pràctica, estos dos fragments extrets del Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, de l’any 1263: «Demanat fo de temps e dix que a entorn d’est Avent que avem passat» i, alhora, «que restituesque XX sous de reals al dit Pere Figuera per messions e per destrics que à feyt en aquest pleyt». Esta duplicitat formal també existix en altres llengües. En castellà, per exemple, les formes este i aqueste alternen de manera habitual en una determinada fase de la llengua, i de fet aqueste s’ha mantingut en el diccionari de la Real Academia Española fins a l’edició de 1992, amb la indicació, això sí, que «ya solo se usa en poesía». En italià coexistixen igualment les formes questo i esto en els diccionaris actuals.

Fruit d’esta tradició, les formes est i aquest han estat permanentment en tots els diccionaris de la nostra llengua. Però la formaeste, amb l’afegiment d’una ­­‑e epentètica a final de mot, durant molt de temps es va creure que era fruit de la influència del castellà. I encara n’hi ha molts que s’ho pensen. Però no és cert. En realitat, es tracta d’un recurs espontani de la llengua per a facilitar-ne la pronunciació en determinats contextos. És el mateix procés que es va seguir en la primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació. Antigament, de fet, es deia jo protest a tot arreu (com encara es diu actualment a les illes Balears) i, a partir d’un moment determinat, en valencià es passà a dir jo proteste o jo protesto, segons les zones. Amb les formes est i este va ocórrer exactament igual. Sant Vicent Ferrer, en 1413, ja utilitza la forma este: «e no sabeu que si no fos de Déu, no poria fer este miraccle?». La seqüència «est miraccle» és impronunciable. O bé s’havia d’emmudir la t final de est o bé s’havia d’afegir una vocal de suport a fi de mot. La disjuntiva es resolgué a través d’esta segona via, afegint una ‑e a l’antiga forma est, primer només en certs contextos, però gradualment esta nova variant amb ‑e final (este) es generalitzà en tots els casos.

En un procés paral·lel, les formes reforçades dels demostratius de primer i segon grau (aquest i aqueix) començaren a decaure fins a desaparéixer totalment del valencià oral. Fou a finals del segle XIX, en el període literari anomenat Renaixença, que alguns autors recuperaren molts recursos de la llengua clàssica per a l’ús literari contemporani, entre altres qüestions els demostratius reforçats. Però esta recuperació no suposà de cap manera el bandejament dels demostratius simples en la literatura. Unes formes i altres alternaven indistintament en el mateix text. Teodor Llorente, per exemple, com a màxim representant d’este moviment literari, en el conjunt de la seua obra poètica utilitza 117 vegades les formes reforçades dels demostratius i 389 les formes simples. Estes mateixes pautes d’ús es mantenen durant la primera mitat del segle XX. A partir de la dècada dels seixanta, però, es va produir un canvi radical en la concepció de la llengua literària. Els models de referència passen a ser autors catalans, i això féu que s’impulsara aclaparadorament l’ús dels demostratius reforçats, així com moltes altres variants lèxiques estranyes en la història del valencià. Però la història de la llengua està plena de vaivens. La implantació del valencià en el sistema educatiu i la posada en marxa de la radiotelevisió valenciana féu que, en part, es recuperaren moltes formes tradicionals valencianes, entre altres els demostratius simples. La Generalitat i altres administracions públiques, així com molts escriptors, també passaren a utilitzar-los amb naturalitat. I tots els diccionaris —tant els valencians com els catalans—, de manera unànime, han incorporat les formes este i eixe.

Cal apuntar també, en relació precisament amb la forma eixe, que l’afegiment de la ‑e epentètica al demostratiu de segon grau es produí prou més tard que en el de primer grau, este. No té, per tant, cap fonament lingüístic considerar que eixe és una forma genuïna i este un castellanisme. Les coincidències amb el castellà són simplement això: coincidències; però no haurien de servir de base per a marcar les pautes d’ús del valencià. Rebutjar la forma este perquè coincidix amb el castellà i usar eixe perquè, al ser diferent de la forma ese, no es percep com a castellanisme és simplement absurd. I passar a utilitzar sistemàticament les formes reforçades dels demostratius en un estàndard valencià és una solució dubtosa. Les formes reforçades de segon grau (aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes) són arcaismes a tot arreu. Un estàndard constituït per formes antigues és una contradiccióin terminis.

La qüestió fonamental que cal dirimir en estos moments és precisament el paper que es vol assignar al valencià en la societat actual. La literatura és important, sens dubte. Però el camí de la normalitat passa per assumir que la llengua ha de ser usada amb naturalitat en els usos interpersonals, en les botigues, en les comunicacions de les administracions públiques, en els mitjans de comunicació, en l’escola. La llengua culta no pot quedar reclosa en l’expressió literària, amb ressonàncies medievalitzants i desvinculada de la resta d’usos formals.

D’altra banda, la cohesió de la llengua no queda fragmentada per l’ús dels demostratius simples enfront dels reforçats. Això és un prejuí derivat de la projecció simbòlica que els hem atribuït. Els demostratius són simplement una determinada categoria gramatical. Com els possessius o com els verbs. La unitat de la llengua no es trenca perquè en uns llocs s’utilitze meua i en uns altres meva. Tampoc passa res perquè en uns territoris es diga siga i en uns altres sigui. I no hauria de resultar tampoc cap problema que uns parlants usen este i uns altres aquest. Unes formes són tan dignes com les altres. No hi ha cap raó lingüística que justifique el relegament de les variants actuals dels demostratius a registres informals. Hem de saber construir una llengua adaptada a les nostres necessitats globals, coherent i assumible pel conjunt de ciutadans que tenen voluntat d’utilitzar el valencià amb normalitat en qualsevol situació.

Josep Lacreu

Josep Lacreu

Cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Reflexions sobre llengua, normativa i sociolingüística. Per a construir, des del diàleg, un valencià adaptat a les necessitats de la societat actual.

Origen: Panorama de la ciencia del lenguaje. Primer sexenio de ZL | Zaragoza Lingüística

V Reconstruyendo el pasado lingüístico de Aragón

17. ¿Qué se hablaba en Aragón antes de la romanización? (Carlos Jordán Cólera)

18. Tres hitos en la historiografía de las lenguas minoritarias de Aragón (José Luis Aliaga Jiménez, Javier Giralt Latorre, M. Teresa Moret Oliver).

Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró

Qüestió de noms

(Publicat al Diario de Teruel)

No  cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”,  “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.

Artur Quintana i Font    

Origen: La pluralitat lingüística d’Aragó, a examen al Centre de Premsa de Saragossa | Mas de Bringuè

jornades-plur-ling-2

Una quinzena de periodistes provinents de diferents punts d’Aragó i amb  diferents situacions professionals assistiren, a la sala de conferències de l’Associació de Periodistes d’Aragó a Saragossa, a un seguit de tres Jornades de Treball que portaven com a tema: ”Informar  sobre pluralitat lingüística a l’Aragó”.

Les Jornades estaven patrocinades i organitzades per la Direcció General de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports del  Govern d’Aragó, en col·laboració amb l’Associació de Periodistes d’Aragó.

Les sessions,  que  van tindre lloc los dies  21 i 28 de novembre i el 12 de desembre de 2016, tenien com objectiu donar a conèixer als professionals de la comunicació i la informació   la realitat plurilingüe d’Aragó i dotar-los de les eines necessàries per a poder informar amb rigor sobre aquestes qüestions.

 

En la  sessió que obria el cicle, la qual  tenia com a títol “La realitat lingüística d’Aragó, una aproximació històrica i legal” intervingué  en primer lloc el director general de Política Educativa, Ignacio López Susín, que parlà dels diferents canvis, avenços i retrocessos, que dins de l’Estatut d’Autonomia i altres àmbits de la legislació aragonesa havia tingut el reconeixement i el suport de les llengües minoritzades en aquesta comunitat autònoma. La periodista Amaya Gàllego parlà de l’origen històric  de l’aragonès i de les principals fites assolides per aquesta llengua en les primeries del segle XX. .

En la segona sessió, el periodista Rubén Ramos exposà el tema: “Camino de nada? La llengua aragonesa.” on parlà de la precària situació d’aquesta llengua i del tradicional menyspreu  que ha tingut fins i tot entre els mateixos parlants. També despertà força l’ interès  dels assistents la tensió existent entre els partidaris de la elaboració d’un aragonès comú vàlid per a totes les varietats o mantindre l’ús de les varietats de forma aïlllada una de l’altra.

Màrio Sasot va iniciar la seua exposició titulada “La llengua catalana a l’Aragó, la gran desconeguda”,  fent una mapa de situació d’on es parla el català a l’Aragó, i quines característiques presenta al llarg de la Franja . Va descriure un panorama de la llengua escrita, des de l’edat mitjana fins l’actualitat i donà a conèixer els principals escriptors aragonesos en llengua catalana, així com intel·lectuals,  periodistes i altres personalitats rellevants d’origen franjolí.

Va ser destacat, en l’apartat de precs i preguntes, l’ interès que  els periodistes assistents van mostrar durant les jornades per conèixer la situació i l’existència d’aquestes llengües a l’Aragó i coincidiren en la necessitat de que des dels mitjans de comunicació hi haja més visibilitat i sensibilitat cap  aquesta part important del nostre patrimoni.

jornades-plur-ling-1

image001

Origen: Sesión de video: Cortes de Aragón – Parlamento

Pto. 3. Debate y votación de Moción, núm. 52/16, dimanante de la Interpelación núm. 109/16, relativa a la protección, fomento y difusión de las modalidades lingüísticas aragonesas, presentada por el G.P. Popular.

Conferència del Dr. José María Enguita (Catedràtic de Llengua Espanyola de la Universitat de Saragossa), “Las hablas altoaragonesas: desde el ALEANR a nuestros días”, que s’impartirà el proper dijous 24 de novembre en el marc de l’homenatge al Prof. Brian Mott.

Font: José Enrique Gargallo

Origen: La Comisión de Educación de las Cortes evalúa esta mañana la política de innovación educativa del Gobierno de Aragón: Cortes de Aragón – Parlamento

(…) Una vez terminado este punto, dará comienzo el debate de una moción del Grupo Parlamentario Popular, que solicitará que se declare “como ‘zona de uso histórico y predominante del aragonés’ únicamente aquellos municipios o comarcas en los que los estudios realizados por la Facultad de Filosofía y Letras acrediten suficientemente la pervivencia de una modalidad lingüística propia de ese municipio o comarca”, tal y como plantean en su documento. (…)
amb enllaç a la pàgina que descriu el currículum de 2007, document caducat, amb diverses modificacions, entre elles, del propi PP.

document-page-001Origen: El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó – Maria Teresa Moret i Javier Giralt – RLD blog

El 28 d’octubre de 2016, l’Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa i l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, van organitzar a l’Aula Magna de la Facultat de Filosofia i Lletres una jornada científica dedicada a la investigació sobre l’àrea catalanoparlant d’Aragó, la coneguda Franja. Fou l’oportunitat perfecta de fer visible a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa i, per extensió, a la societat aragonesa, la recerca que sobre la realitat lingüística d’aquest territori s’ha desenvolupat fins avui des de diferents perspectives.

És cert que la Franja no és una realitat tangible, perquè no s’identifica amb un grup humà concret, ni amb cap territori amb unes demarcacions definides i amb unes relacions internes ben assentades. Però, hi ha un fet lingüístic que li dóna unitat i que permet diferenciar-la d’altres zones dins la Comunitat Autònoma d’Aragó: en aquesta àrea es parla català, a pesar que encara avui molts aragonesos ho neguin, i per això ha estat objectiu d’estudi des que Joaquín Costa, en 1879, dediqués unes quantes pàgines a descriure el panorama lingüístic de la Ribagorça i la Llitera. Després vingueren la tesi doctoral d’Antoni Griera sobre la frontera catalanoaragonesa en 1914 i la ressenya que en féu Ramon Menéndez Pidal en 1916; d’aquestes dues aportacions s’ha acomplit el centenari, fet que ha justificat també la celebració d’aquesta jornada. D’aleshores ençà, la recerca sobre la Franja no s’ha aturat, de manera que, a la vora dels estudis descriptius de les varietats dialectals, se n’han desenvolupat d’altres de caire històric, sociolingüístic i literari, a través dels quals s’ha aconseguit tenir una visió exacta de la riquesa cultural d’aquesta zona d’Aragó, amb unes arrels compartides amb Catalunya. Per aquest motiu, els objectius de la jornada han estat, en primer lloc, divulgar la investigació duta a terme fins ara sobre la Franja d’Aragó des de diverses perspectives; en segon lloc, presentar els treballs que s’estan realitzant actualment sobre aquest territori; i, finalment, proposar noves línies de recerca d’interès científic i, sobretot, social.

Un total de set ponències i set pòsters tractaren aspectes relatius a la dialectologia, la sociolingüística, la història de la llengua i la literatura a les terres de frontera entre Aragó i Catalunya. La trobada es va iniciar amb les paraules del degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, Eliseo Serrano, qui va fer esment de l’existència d’una defensa de la diversitat lingüística ja des de l’Edat Moderna. El director del Departament de Lingüística General i Hispànica i organitzador de la trobada, Javier Giralt, va remarcar que, tot i que la investigació duta a terme sobre aspectes lingüístics d’aquests territoris de frontera ha estat prou prolífica, encara queda molt per fer i hi ha àrees que encara resten per explorar. La secretària de l’AILLC, Lídia Pons, va incidir en la producció investigadora de la Universitat de Saragossa. I, per últim, el director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó, José Ignacio López Susín, va repassar les accions que la Direcció està duent a terme i els esforços que s’estan realitzant per tal de potenciar i donar suport el trilingüisme a l’Aragó, sobretot des de l’àmbit de l’ensenyament de les llengües pròpies.

Les conferències dels ponents que hi van participar conferiren un excel·lent nivell científic a la diada: Ramon Sistac (Universitat de Lleida): “Fronteres lingüístiques en una Europa sense fronteres”, va insistir en la definició de frontera i les accions que s’haurien de dur a terme des d’una òptica geolingüística; Pere Navarro (Universitat Rovira i Virgili): “Variació geolingüística del català al sud de la Franja d’Aragó”, va exposar, a partir de la presentació de mapes lingüístics, la riquesa dialectal dels parlars del Matarranya, tot incidint en les romanalles tan interessants que presenta la parla d’Aiguaviva (Terol); Esteve Valls (Universitat de Barcelona): “Cap a on va el català de la Franja? Alguns exemples de canvi lingüístic en curs”, va plantejar que, des d’un punt de vista dialectal, on ara trobem fronteres abans hi havia un contínuum entre els dos territoris; Artur Quintana (Institució Cultural de la Franja): “Panorama de la literatura contemporània catalana a l’Aragó” i Hèctor Moret (IES Miquel Tarradell): “A propòsit de la literatura popular catalana a l’Aragó”, van presentar el panorama literari de la literatura produïda a l’Aragó catalanoparlant, des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat; Josep Espluga (Universitat Autònoma de Barcelona) “Un enigma oriental: Franja, frontera i llengua vint anys després”, va incidir en les actituds dels frangencs vers la llengua; i va tancar la jornada el sociolingüista Natxo Sorolla (Universitat Rovira i Virgili/ UOC): “Repte a la Franja: detectar la fase prèvia a la interrupció familiar del català (i evitar-la!)”, el qual va presentar una comparativa entre les dades obtingudes sobre l’Enquesta d’Usos Lingüístics de La Franja de 2014 i les de 2004, tot assenyalant que només des de l’escola es pot evitar el trencament generacional que s’està produint en la transmissió de la llengua.

 

L’altra activitat destacada fou l’exposició de pòsters, els quals van tractar diversos temes que no foren inclosos en les col·laboracions dels ponents i van ser presentats en diferents llengües (català, aragonès i castellà): Elena Albesa (Universitat de Saragossa): “Presencia de catalanismos en documentación notarial bajoaragonesa: comparación entre dos momentos históricos”; Iris Orosia Campos (Universtitat de Saragossa): “Actitudes hacia el catalán de los futuros maestros aragoneses de Educación Primaria”; Pietro Cucalón (Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó): “L’ensenyament del català a l’Aragó”; Laura Farré (Universitat de Barcelona): “Estremida memòria, de Jesús Moncada: un homenatge a la dona mequinensana”; Chabier Gimeno i Miguel Montañés (Universitat de Saragossa): “Sociolingistica d’o catalán y aragonés dende l’analís d’o Censo 2011”; Maria Teresa Moret, Iraide Ibarretxe i Alberto Hijazo (Universitat de Saragossa / Universitat de East Anglia): “Tipologia semàntica i llengües minoritàries. Els esdeveniments de moviment en les llengües d’Aragó”; Laia Rosàs (Universitat de Barcelona): “El parlar de la conca central de la Noguera Ribagorçana: fronteres dialectals a la Terreta”.

La jornada de l’AILLC, amb les aportacions dels ponents i dels pòsters, fou un moment de recapitulació de la tasca desenvolupada en els darrers anys; fou l’ocasió d’orientar en una bona direcció els projectes en curs i els previstos per als propers anys; fou l’avinentesa de reflexionar conjuntament sobre la realitat lingüística de la Franja, tractant d’avançar en el camí docent i investigador; i, alhora, va permetre encetar relacions entre alguns especialistes de diferents àmbits de les ciències i continuar col·laborant amb d’altres. Gràcies a tots els participants –en paraules de Maria Teresa Moret, també organitzadora de la trobada–  fou un d’aquells esdeveniments especials en què persones i institucions s’uneixen per vèncer entrebancs i condicionants, a favor d’un front comú, la supervivència d’una llengua.

Maria Teresa Moret Oliver i Javier Giralt Latorre
Universitat de Saragossa

 

Origen: Institución Fernando el Católico –

17/11/2016

Zaragoza, 17 y 18 de noviembre de 2016
Inscripción Online

P R O G R A M A
JUEVES, 17 DE NOVIEMBRE
9:00 h. Recepción de participantes (Aula de la Institución «Fernando el Católico»).
9:30 h. Presentación de las Jornadas.
9:40 h. Dr. Javier Giralt Latorre (Universidad de Zaragoza). El uso del catalán en
la Franja: balance de dos décadas.
10:30 h. Dra. Rosario Navarro Gala (Universidad de Zaragoza). El aragonés Cosme
Bueno y su Relación geográfica del Virreinato del Perú: algunas
cuestiones filológicas.
11:20 h. Descanso.
11:40 h. Dr. José M.ª Enguita (Universidad de Zaragoza). Las hablas altoaragonesas
50 años después del ALEANR.
12:30 h. Dr. José Antonio Saura Rami (Universidad de Zaragoza). Reflexiones sobre
algunos rasgos ribagorzanos a la luz de la documentación medieval.
13:20 h. Coloquio.
16:00 h. D. Antonio Sánchez Portero (Centro de Estudios Bilbilitanos. Calatayud).
Cervantes. El Quijote apócrifo y su escondido autor Lián de Riaza.
16:50 h. Dra. Ana Mateo Palacios (IES Pedro de Luna. Zaragoza). Gonzalo García
de Santa María. Vida y obra de un erudito aragonés en la Zaragoza de los
siglos XV y XVI, reconstruida a través de los documentos conservados.
17:40 h. Descanso.
18:10 h. Dra. Francisca Soria Andreu (IES Goya. Zaragoza). El impulso a los estudios
filológicos en los Juegos Florales del siglo XIX.
19:00 h. Dra. M.ª Luisa Arnal Purroy (Universidad de Zaragoza). Los aragonesismos
que están, y los que no están, en el Diccionario de la Academia.
19:50 h. Coloquio.
VIERNES, 18 DE NOVIEMBRE
10:00 h. Dra. Rosa M.ª Castañer Martín (Universidad de Zaragoza). El habla del
Bajo Aragón turolense.
11:00 h. Dr. Johan Gille (Universidad de Uppsala. Suecia). INDE en la Grant
Crónica de España de Juan Fernández de Heredia.
12:00 h. Descanso.
12:30 h. Dr. Vicente Lagüéns Gracia (Universidad de Zaragoza). Cuestiones pendientes
sobre la caracterización lingüística del aragonés medieval.
13:30 h. Coloquio y clausura de las Jornadas.

Moció del PP a les Corts d’Aragó

 

 

Lo català a la Franja va començar l’arreplega sistemàtica de notícies de la Franja fa 12 anys, el novembre de 2004, iniciant el camí del que posteriorment seria lafranja.net. Un camí que en esta última etapa de 7 anys (des del 2009) porta 9.386 notícies publicades, amb una mitjana de 30.000 visites anuals (100 visites diàries!). El moment de major activitat va ser amb l’aprovació de la llei del LAPAO, el maig de 2013. Si vols rebre un resum setmanal, dóna’t d’alta a aquesta llista.

 

 

 

Qüestió de noms

A l’Aragó es parlen avui en dia dues llengües, aragonès i català, que són la continuació, transmesa sense interrupció de generació en generació, del llatí que van dur al nostre país els conquistadors romans a finals del segle tercer abans de Jesucrist. Tan  lícit/vàlid és anomenar-les llatí en el moment actual, com aragonès i català des de finals del segle tercer abans de Jesucrist.

Artur Quintana i Font, La Codonyera, Diada de Tots Sants del 2016

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: