Skip to content

Archive

Category: Recerca

 

Origen: Curs sobre llengües minoritàries i estandardització a Jaca » Temps de Franja

Origen: Esclops i sabates | L’esmolet


Pallisses de Torredarques, un patrimoni també en descomposició (© Carles Terès, 2014)

Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven. No vaig poder evitar, però, una certa tristesa perquè sabia que per a la majoria això no tenia importància. Algun d’ells fins i tot ja havia trencat la transmissió lingüística amb els néts. Encara hi ha persones de tota edat i formació que veuen la deserció de l’idioma com una manera de progressar, d’estalviar-se burles i problemes —se’n podria dir, en homenatge a la cançó d’Al Tall, «efecte Tio Canya».

Potser aquesta tristor l’arrossegava perquè feia poc que havia vist un programa sobre Occitània on, després de mostrar-nos castells i paisatges, el presentador visitava la fira d’un poble. Allà conversava amb uns jubilats de la zona que, ben endiumenjats, passejaven entre les paradetes. En un moment donat els va preguntar per què no parlaven occità entre ells. El més eixerit li va respondre amb to paternal:

—Mira noi, mon pare i abans mon iaio calçaven esclops. Jo, en canvi, puc lluir aquestes sabates tan boniques. Oi que seria un ximplet si continués amb els esclops, podent anar ben calçat? Doncs amb l’occità passa igual, és un esclop que ja no val per a res, mentre el francès és una sabata còmoda i moderna.

—I per què no podem tenir-ho tot, sabates i esclops? —vaig exclamar—. Esclops ergonòmics, lleugers, de colors…! —Però, és clar, a l’altra banda de la pantalla ningú no m’escoltava.

Mentre conduïa cap a Alcanyís, vaig recordar un estiu de finals dels 70 a Queretes. L’amic d’un de la colla havia vingut de Madrid i li ensenyàvem el poble. El noi no parava de repetir-nos “¡Vaya pueblo tan bonito que tenéis!”, “¡Qué casas tan chulas!”. Nosaltres, adolescents capficats en cabòries més carnals, mai no ens hi havíem fixat. Era “lo poble” i prou, un grapat de cases velles i carrers irregulars, lluny de la lluentor de la ciutat. Aquelles lloances del madrileny em van fer mirar-ho tot amb uns altres ulls.

Queretes des del “castell” (© Carles Terès, 2008)

Han passat dècades, i ara, Queretes i moltes viles del país fan força goig. Està clar que hi ha voluntat de salvaguardar el patrimoni material. Amb una morterada d’euros, uns tècnics i uns obrers tot queda de pel·lícula.Però, què passa amb la llengua, el monument més valuós que tenim? Mantenir-lo no costa un cèntim, però en canvi veiem com Aragó es dessagna lingüísticament de manera inestroncable. Ni els beneficis que el bilingüisme aporta al cervell, ni les oportunitats laborals en terres veïnes, eviten que moltes parelles escamotegin als fills el tresor del seu idioma. El meu amic sociòleg me n’explica el perquè, i me’l crec (n’és un expert), però segueixo sense entendre-ho.

Al final viurem en pobles de pedra repicada i fanals de ferro forjat, però sense la llengua que vehicula la cultura dels avantpassats, que n’és l’ànima. Una closca buida. Una postal.

Publicat a El Salto Aragón, n.4, agost de 2017

Origen: Situen en l’any 1.555 el primer aval del català a la Franja | Xarxes socials i llengües

Un recent article de l’historiador Guillermo Tomás situa el primer testimoni sobre el català a la Franja l’any 1.555 en lletra d’Hernando de Aragón, arquebisbe de Saragossa i virrei. La troballa se situa 2 anys abans de l’al·lusió que se’n fa a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Podeu revisar a lafranja.net altres múltiples testimonis sobre la llengua a la Franja i la concepció que en tenen propis i estranys al llarg dels segles:

Al final del fragmento el autor retomó la cuestión del catalán, en esta ocasión para negar el vínculo entre Tarragona y Aragón que había apreciado Antonio de Nebrija. El razonamiento del arzobispo era el siguiente: nadie en Cataluña hablaba aragonés, ergo era imposible que esa ciudad hubiese pertenecido a Aragón, ergo era inconcebible que un lugar hubiese tomado el nombre del otro. Para reforzar tan débil argumento recurrió de nuevo a un hecho lingüístico contrastable: frente a la ausencia de locutores de aragonés en Cataluña, el idioma catalán —también llamado lemosín— propio de Cataluña y Valencia había penetrado en una extensa zona de Aragón que se precisa: Monzón y su tierra, Fraga, Fabara, Maella, Torre del Conde, La Fresneda, Valderrobres, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Aguaviva y algunos pueblos turolenses colindantes con Valencia. El territorio catalanohablante que dibuja ese listado se ajusta prácticamente a la situación actual, salvo por algunos detalles: Monzón perdió su lengua autóctona a favor del castellano —tal vez en el transcurso de la guerra de Secesión del siglo XVII—; Ribagorza —en coherencia con lo que se había afirmado antes— se dejó fuera para incluirla íntegramente en el dominio aragonés; y en los pueblos fronterizos de la Comunidad de Teruel —que no se citan, lo cual es significativo— el idioma vecino debía de usarse para las constantes interacciones con Valencia, pero no era vehicular como en los otros lugares. Cabe destacar que se trata de la mención explícita conocida más antigua al uso popular del catalán en Aragón, que precede en dos años a la alusión que se hace en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

Tomás Faci, G. (2016). Las lenguas de Aragón en el siglo XVI según el arzobispo Hernando. Alazet, (28). http://revistas.iea.es/index.php/ALZ

Origen: Motion and Space across Languages: Theory and applications – Google Books

Ibarretxe-Antuñano, I., Hijazo-Gascón, A., & Moret-Oliver, M. T. (2017). The importance of minority languages in motion event typology. The case of Aragones and Catalan. En I. Ibarretxe-Antuñano (Ed.), Motion and Space across Languages: Theory and applications. John Benjamins Publishing Company.

Origen: Curs sobre llengües minoritàries i estandardització a Jaca | Mas de Bringuè

CURS DE LLENGUES MINORITÀRIES JACA

Ponents i autoritats en l’acte inaugural del curs

El complex i divers procés de normalització lingüística

MÀRIO SASOT

Del 19 al 21 de juliol va tindre lloc a Jaca (Osca) un interessant curs sobre  “Llengües minoritàries a Europa i estandardització”  organitzat per la Universitat de Saragossa.

El curs,  coordinat pels professors Javier Giralt Latorre i Francho Nagore Laín, del Departament de Lingüística General de la Universitat de Saragossa va oferir un acostament als processos de normativització que han experimentat, i encara experimenten, algunes de les llengües minoritàries d’Europa més pròximes a la Comunitat Autònoma d’Aragó (el gallec, l’asturià, el basc, l’occità i el català).

Els processos  d’estandarització, magníficament exposats per autèntics especialistes en la matèria i coprotagonistes importants d’aquestes iniciatives, mostraren trets comuns a totes les llengües analitzades, tot i que desenvolupats amb matisos i ritmes temporals diferents. Tots ells abordaren aspectes com la manera de procedir per resoldre qüestions com la grafizació o representació gràfica del sistema fonològic, l’estandardització i la tensió que es produeix amb les varietats locals i dialectals, o la modernització, especialment  lèxica, que done resposta a les necessitats comunicatives i expressives de la vida actual, etc. També s’abordà el procés incipient de codificació de l’aragonès i les iniciatives que des del govern autonòmic s’han pres recentment en aquest àmbit.

El primer en intervindre va ser el professor Ramon d’Andrés Díaz professor de la Universitat d’Oviedo i un dels experts convocat pel govern aragonès per a elaborar un document de treball per a la normalització lingüística de l’aragonès.

El doctor D’Andrés distingí entre una normalitat lingüística “glotològica”, quan els seus parlants la utilitzen amb naturalitat   i sense prejudicis, i la “sociològica”, quan eixa llengua té un prestigi social reconegut pels propis parlants i els de les altres llengües.

Per a aquest professor, la normalització exigís un corpus legislatiu (normativització) acceptat pels parlants. Les llengües, per lo general tenin un un procés de fixació, basat en una simplificació dialectal, unes normes gràfiques, léxiques, ortològiques, normes especials per als diferents dialectes i, fins i tot, la selecció d’un alfabet i una escriptura, “que tot i que no ho semble, es totalment aleatòria i convencional”. Després  ve tot un  procés de cultivació lèxica i estilística, que permet la creació d’un llenguatge més elaborat mitjançant la  selecció de diverses opcions lingüístiques senyalades com a correctes per a adaptar-les a cada situació comunicativa concreta.

Entre altres qüestions interessants, D’Andrés  assenyalà  que és possible recuperar una llengua completament desapareguda com és el cas de l’hebreu. Quant als tipus d’estandardització, hi ha alguns basats en una koiné natural; altres basats

en una selecció dialectal com és el cas del francès, Italià, castellà, portuguès, anglès, català, etc. que utilitzen un dialecte base per a crear un estàndard.

També distingí entre estàndards convergents (on s’assumeix la pertinència dels diferents estàndards a una mateixa llengua com el cas del portuguès i el brasiler, o l’anglès i l’americà) i divergents (on prima la voluntat de mostrar que dos estàndards d’una mateixa llengua són dos llengües diferents) com el cas de l’asturià i el mirandès o del servi i croata, una mateixa llengua, escrita amb dos alfabets diferents, una amb caràcters ciríl·lics i altra amb romans.

L’occità

El professor Jordi Suils i Subirà, de la Universitat de Lleida donà unes pinzellades de com ha estat la situació de degradació i pèrdua progressiva de l’Occità dins de l’estat francès. “La forta influència del centralisme francès ha enfortit la idea d’una llengua dominant, intrínsecament uniforme, i d’una llengua dominada, especialment diversa” – digué.

Centrat després en el cas de l’aranès, detallà la diferent legislació que s’ha anat desenvolupant a Catalunya, des de 1979 amb l’aprovació de l’estatut d’autonomia, que reconeixia la seua existència i uns determinats drets lingüístics, fins l’aprovació de la Llei de Política Lingüística  de Catalunya de 1998, on es reconeix de forma explícita l’oficialitat de l’aranès.

Després de moltes polèmiques i controvèrsies envers determinades grafies, en 1983 es van adoptar unes Normes Ortogràfiques de l’Aranès.

En la redacció d’aquestes normes confluïren diverses tendències: des del moviment Felibre, de Mistral i Salouill, els moviments de la Renaixença  amb Canal de capdavanter, i les propostes de grafia alibertica de Sarrieu  i dels models inclusius del domini lingüístic de Pròsper Estieu, Antonin Perbosch i Louis Alibert.

Suils mostrà als alumnes del curset de Jaca un seguit de textos de nombrosos escriptors en aranès, des de l’Edat Mitjana fins el segle XXI on es feia palesa l’extrema varietat d’opcions estilístiques i solucions ortogràfiques.

L’estandardització del gallec

Francisco Fernández, de la Universitat de Santiago, fou l’encarregat d’explicar el procés d’estandardització del Gallec amb algunes de les principals fites assolides. “En 1977 es van posar les bases per a la creació d’un model  d’escriptura per al gallec, en 1980 s’aprovaren les primeres normes oficials de l’ idioma, i el dia de Santiago de 1985 es van emetre els primers programes de la televisió autonòmica, la qual cosa va afavorir la integració del gallec dins de l’ús públic”  

En 1982 es va emprendre un procés de codificació d’un gallec estàndard. “Es va buscar un gallec de tots els llocs però de cap lloc en especial” – comentà Fernàndez.

Els criteris per a incloure com a normatives solucions d’uns llocs o d’altres van ser de lo més variat. “De vegades incorporàvem com a oficials les solucions que tenien més tradició literària. D’altres adoptàvem el lèxic o les expressions que tenien un ús majoritari en quasi totes les zones En altres casos triàvem alguns usos minoritaris per tal d’harmonitzar-los amb el portuguès .”

Pello Salaburu, de la Universitat del País Basc desgranà el llarg, difícil i complex procés d’unificació i estandardització de l’èuscar i destacà la figura de Koldo Michelena, “el qual va veure des d’un principi la necessitat d’un model unificat per a garantir la transmissió generacional i la pròpia supervivència de la llengua”.

L’aparició, l’any 2000, d’un Diccionari Unificat d’Autoritats, un Diccionari d’Oralitat i i una Gramàtica van contribuir decisivament en l’actual vigència de l’èuscar estàndard.

L’èxit de l’estandardització des dels seus inicis el demostren les xifres que ens donà Salaburu: “En 1978, el 66,8% dels escriptors usaven l’estàndard que es va impulsar en 1968 i els editors publicaven 90 % dels llibres en aquest model. El 50 % de les ikastoles eren favorables a aquest èuscar escrit per als seus llibres de text”.

L’asturià Ramon d’Andrés  tornà a intervenir en el Curs jacetà per a parlar-nos de l’ estandardització de l’asturià. Segons informà  D’Andrés “el nostre estàndard està basat en l’asturià central, però és bastant flexible perquè admet dos i fons tres possibilitats correctes. Està centrat en donar solucions de tipus fonològics i gramaticals i tot i que paregue estrany, l’ortografia no ha suposat mai cap polèmica dins de  l’Academia de la Llingua Asturiana.”

La codificació del català

El professor jubilat de la Universitat de Girona, Francesc Xavier Lamuela, en la seua intervenció sobre la codificació del català, assenyalà algunes circumstàncies històriques de la llengua catalana que passen  habitualment desapercebudes com el fet de que “ fins al segle XIX el poble era monolingüe català i els únics bilingües eren els pertanyents a la minoria dirigent, que necessitaven el castellà o abans el llatí, per a comunicar-se i negociar amb els poders reials. El català era la llengua majoritària però també la més marginada. La gent solament la sabia parlar. Trets dels documents notarials, etc., mai s’escrivia.

Segons Lamuela, el pas d’una societat tradicional a una societat moderna va possibilitar la creació d’un estàndard del català, un cop aquesta llengua havia estat interioritzada com a normal pels seus parlants.

Però alertà: “No ens enganyem. El català a Catalunya encara manté trets de subsidiarietat respecte al castellà i el té molt sovint com a llengua de referència per a la formació de neologismes, la creació de noves expressions en gergues juvenils, adaptació d’estrangerismes, etc.

Finalment, el divendres 21, dia que van concloure aquestes jornades, el doctor Francho Nagore donà  una detallada i exhaustiva visió del procés de normativització  de l’aragonès amb successives propostes de  normes gràfiques en els últims 30 anys, i informà de les principals obres de referència (diccionaris, gramàtiques, etc.) i institucions culturals que han contribuït  a apuntalar aquesta llengua amb perill d’extinció.  L’acte de clausura va estar presidit pel director general de Política Lingúística Ignacio López Susín,  que desgranà les nombroses activitats i iniciatives que des del Govern d’Aragó s’han estat fent durant els dos anys de govern PSOE- CHA i que ha culminat recentment, en lo que pertoca a la llengua aragonesa, en l’elaboració d’un document de treball per part de tres experts lingüistes externs a l’aragonès que servisque com a referència gràfica i ortogràfica d’aquesta llengua.

Origen: La Franja del nord | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 28 de juliol del 2017)

Mon pare tornave cap a Vall-de-roures l’any 1957 després d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champanya, la del vi escumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burocràtic que li impedie creuar la frontera. Em va contar que, durant aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’entenie amb la gent que es trobave pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. D’això en fa poc més de mig segle. Havie marxat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febrer de 1956, que va deixar sense mitjans de vida a tota la comarca.

Com és que tan lluny de Vall-de-roures es podie entendre amb els naturals del país parlant com a casa? No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorçudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi.

Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”. Irreversible, diria jo. El debat sobre si és o no la mateixa llengua que a Vall-de-roures, València, Mallorca i Catalunya està resolt. Al Rosselló, la Franja del nord, el francès se l’ha emportat per devant. Estem en primera línia en la defensa de la nostra llengua.

Lluís Rajadell

Origen: El Partido Popular reconoce la diversidad lingüística de Aragón: “No vamos a negar la evidencia” | Seminario Aragonés de Sociolingüística

Nota de prensa completa aquí.

* Tres de los autores del informe “L’aragonés y lo catalán en l’actualidat. Analisi d’o Censo de Población y Viviendas 2011”, impulsado por el Seminario Aragonés de Sociolingüística, se han reunido con la diputada María José Ferrando, representante del Partido Popular en la comisión de Educación, Cultura y Deporte de las Cortes de Aragón. Esta ha negado la existencia de la lengua aragonesa como tal, admitiendo, a su vez, que la lengua catalana, con esa denominación, es la propia de las comarcas del levante aragonés.

Zaragoza, 14 de julio de 2017. Este miércoles la diputada María José Ferrando, del Partido Popular, ha reconocido la diversidad lingüística de Aragón, en una reunión en las Cortes. Al contrario de lo expresado hace unos días, durante la reunión con profesorado universitario no ha negado que haya aragoneses con otra lengua materna diferente al castellano.

La diputada, licenciada en Filología Hispánica, ha planteado varios argumentos políticos para defender la negativa de su partido a reconocer oficialmente los derechos civiles de los hablantes de lengua catalana y aragonesa.

El primero de ellos, la inexistencia de una lengua aragonesa. Como unidad lingüística, o “idioma” (subrayando por su parte el entrecomillado), para la diputada el aragonés no existe y su variedad standard carece de validez. Se reafirma así en su posición de eliminar esta denominación de cualquier legislación de protección de las lenguas aragonesas. Lo que es coherente con la denominación que su grupo parlamentario y el del Partido Aragonés propusieron en su Ley de Lenguas del año 2013: “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”, mediáticamente conocida como LAPAPYP, mientras en la romanística internacional y el resto de ámbitos científicos ha seguido denominándose “aragonés”.

En este primer punto, desde el Seminario se ha transmitido a la diputada que esta posición del Partido Popular, programática pero sobre todo mediática, se contradice en aspectos clave con sus actuaciones políticas:

  • Por la legislación con la que su partido ha reconocido al aragonés y al catalán mediante sus denominaciones cultas y científicamente aceptadas: Ley 3/1999 del Patrimonio Cultural Aragonés, en su artículo 4. Siempre de acuerdo con su antiguo socio de gobierno, el Partido Aragonés que también reconoce la existencia de esta lengua.

  • Desatendiendo al hecho de que el propio Partido Popular ha promovido la enseñanza en educación primaria y secundaria de la “lengua aragonesa” (con esta denominación), aumentando el número de alumnado participante durante su último periodo de gobierno: de 278 en 2011 a 612 en 2014.

  • Y, además, que cargos políticos de su partido en municipios, diputaciones provinciales y comarcas han apoyado la protección de esta lengua.

El segundo argumento de la diputada ha sido la aceptación de que en Aragón se habla catalán: “no voy a negar la evidencia”. Añadiendo que es la misma lengua que se habla en territorios limítrofes, y que su denominación culta es esa, “catalán”. Justificando a continuación que su partido no accede actualmente a legislar con esa denominación “porque hay hablantes que la rechazan”.

Desde el Seminario, cuya posición académica es pública y compartida en foros científicos internacionales, hemos recordado que esta ambivalencia supone contradicciones en dos ámbitos:

  • El Partido Popular ha aprobado leyes y dictámenes que reconocen esta denominación cuando ha gobernado en Aragón.

  • Este partido ha votado en los municipios y comarcas catalanohablantes de Aragón declaraciones a favor de la denominación culta del idioma.

  • Y con el Partido Popular gobernando, las clases de lengua catalana en Aragón se han mantenido, con esa denominación, sin conflicto institucional alguno.

Al mismo tiempo, hemos recordado que tanto el informe que le hemos presentado, dentro de la ronda de contactos con grupos parlamentarios e instituciones, como las Encuestas de Usos Linguísticos de 2003 y 2014, muestran que los hablantes denominan mayoritariamente a su lengua como “catalán”; duplicándose en 10 años quienes así lo hacen: del 20’6% al actual 45’6%.

Y que, finalmente, la comunidad científica internacional ha manifestado reiteradamente que la lengua catalana se habla en Aragón, Valencia, Cataluña, Baleares, Andorra, Alguer y Pirineos Orientales.

Tras la entrevista, que ha quedado pendiente de un nuevo encuentro, en el que profundizar en los datos que aportamos, el Seminario Aragonés de Sociolingüística hace pública la siguiente declaración.

En primer lugar, hay un consenso mínimo entre todos los partidos políticos e instituciones a los que hemos presentado el informe: el reconocimiento de la diversidad lingüística.

En segundo lugar, que es preciso y posible, por tanto, desarrollar otros consensos para avanzar en las políticas públicas de gestión de nuestra diversidad lingüística:

  1. Precisar jurídicamente qué lenguas se hablan (con una denominación científica y no arbitraria).

  2. Y recabar fuentes oficiales sobre el número de hablantes y los municipios donde estas lenguas están presentes. Para ello, contamos con el Censo de Población y Viviendas de 2011 y las Encuestas de Usos Lingüísticos (2003 y 2014).

En tercer lugar, que, dado que todos los partidos reconocen la diversidad lingüística y todos proponen protegerla, otro consenso mínimo debe ser evitar el actual proceso de pérdida definitiva (en el caso del aragonés) y debilitamiento (en el caso del catalán).

  1. La comparación entre el informe de 2001 y el Censo de 2011 nos señalan que el aragonés ha descendido dramáticamente en número de hablantes y que su transmisión familiar apenas afecta ya a la mitad de las unidades familiares de los hablantes.

  2. Y la comparación del Censo de Población y Viviendas de 2011 y las Encuestas de Usos Lingüísticos (2003 y 2014) también nos alertan sobre una fragilización del catalán en la Ribagorza y el área del Mezquín-Bergantes, así como sobre una pérdida de hablantes cuanto menor es la edad.

En cuarto lugar, aceptando como consenso mínimo la legislación internacional sobre derechos humanos y la normativa europea sobre lenguas, las políticas públicas deben garantizar la erradicación del analfabetismo entre los aragoneses de habla aragonesa y catalana: sólo un 66,5% y un 48,8% respectivamente declaran saber escribir en su lengua, según el Censo de 2011.

Y en último lugar, atendiendo a la concepción del pluralismo democrático, este implica el reconocimiento político de la diversidad cultural de cada país. Una diversidad que puede ser abordada desde las políticas públicas al menos de tres formas. Cada una de las cuales está presente en las posiciones actuales de los partidos políticos de nuestras Cortes.

  • La de quienes defienden la actual legal de los aragoneses de lengua catalana o aragonesa, son políticas discriminatorias, al promover un trato desigual a una parte de los ciudadanos, en función de su cultura.

  • La de quienes proponen una , que pasa por una homogeneización por asimilación. En el caso de Aragón por la castellanización o pérdida de la lengua propia, sea aragonesa o catalana.

  • Y, por último, las políticas públicas que proponen una , que pasa por la aceptación legislativa de la diversidad cultural y por la regulación en de todas las comunidades culturales y lingüísticas.

Desde el Seminario Aragonés de Sociolingüística creemos que los partidos representados en las Cortes deben dar el paso desde ese consenso mínimo actual, de reconocimiento de la diversidad, al necesario reconocimiento de la igualdad efectiva de derechos de toda la ciudadanía aragonesa.

Origen: La Franja: cal una normalització planificada del català | Griselda Oliver i Alabau

La Franja: cal una normalització planificada del català

12.07.2017

“L’evolució ens fa engegar totes les alarmes: en tots els àmbits estudiats el català ha experimentat un important retrocés”, conclou Ramon Sistac a Els usos lingüístics a la Franja, 2014, publicat per la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística del Departament de Cultura i que recull l’anàlisi dels resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la Franja feta el 2014 (EULF14), la segona edició d’una enquesta que es va fer per primera vegada el 2004. Vegem-ho.

Pintada a la Franja | Foto: Salvador Miret / ACN

Tot i que el català es percep com a dominant al carrer, en cap altre territori ha tingut una davallada tan ràpida en l’ús i el coneixement al llarg d’aquests deu anys: la transformació demogràfica n’és un desencadenant, però no la causa. Per combatre un procés generalitzat de substitució lingüística —“ja en som al llindar”, segons Sistac— cal una normalització planificada del català. Ara bé, hi ha també signes esperançadors, com el manteniment en la transmissió lingüística, l’augment de la capacitat de lectura i escriptura entre generacions joves o les noves tecnologies, que creen àmbits nous de presència del català.

Demogràficament, les dinàmiques de la Franja són les pròpies del medi rural. Entre el 2004 i el 2014 la dinàmica poblacional del territori, que ha estat desigual arreu dels territoris, s’ha mantingut estable fins al 2009, any en què la població va començar a baixar. Així mateix, la població autòctona s’ha vist reduïda durant el segle XX per l’emigració a Catalunya durant la dècada dels 50, 60 i 70 i per l’aturada en el creixement natural, alhora que s’ha produït una arribada important de població d’origen immigrant provinent de països al·loglots.

Els coneixements lingüístics

Els resultats de l’EULF14 mostren un alt grau de competència oral del català, mentre que el domini de l’escriptura és més limitat, ja que l’ensenyament s’imparteix principalment en castellà i no hi ha un ensenyament universal del català. Així, el 94,1% de la població l’entén, el 80,2% el parla, el 74,7% el sap llegir i el 41,2% el sap escriure. Si es comparen els resultats amb els de l’EULF04, s’observa que s’ha reduït un 9,4% la capacitat de parlar català i un 4,6% la capacitat d’entendre’l, mentre que han millorat les competències escrites: un 11,5% més de població assegura que el sap escriure i un 2,4% més que el sap llegir.

Ara bé, tot i que ha augmentat el nombre d’habitants durant aquest decenni, el nombre absolut de persones que diuen entendre català i saber-lo parlar ha disminuït, cosa que s’explica pels canvis demogràfics: s’ha reduït la població autòctona i ha crescut la població estrangera. Les dades posen en relleu, doncs, que l’evolució dels coneixements a la Franja va lligada “especialment a l’evolució del paper en la llengua en el seu sistema escolar, però també a les relacions que s’estableixin amb els territoris de llengua catalana veïns, especialment pel que fa a educació”, conclouen Joan Solé Camardons i Anna Torrijos.

Els usos lingüístics

El català és la primera llengua que ha après el 52,2% de la població de la Franja. Aquest és un dels resultats principals pel que fa als usos lingüístics de l’enquesta. El 33,8% restant ha après el castellà i els que tenen tant el castellà com el català com a llengua inicial són un 2,5%. Finalment, l’11,6% de la població té altres llengües com a primera llengua apresa.

En relació amb la llengua d’identificació, el català és la llengua que la majoria dels enquestats consideren com a seva amb un 50,7% de la població, tot i que, respecte de l’enquesta del 2004, aquest percentatge s’ha reduït un 1,5%. El segueix el castellà amb un 38,6%, que augmenta un 4,8% respecte del 2004. Només un 2,7% de la població considera el català i el castellà les seves llengües d’identificació. Una altra dada interessant és que si es creua la llengua d’identificació amb l’inicial es pot veure que tant els catalanoparlants com els castellanoparlants s’identifiquen amb la seva llengua inicial (85,2% i 84,6%, respectivament), però els bilingües inicials s’identifiquen amb el castellà (29,3%) i cap no s’identifica amb el català.

El català també es manté de manera majoritària com a llengua habitual (49,6%), seguida pel castellà, que l’utilitza el 40,6% de la població. Ambdues llengües són les habituals per al 6,3%, i les altres llengües només per al 3,6% dels parlants. “Queda manifest que el català descendeix gairebé 3 punts en relació amb la llengua inicial, el castellà n’augmenta gairebé 7, i l’ús bilingüe, 3,8”, constaten Javier Giralt i Maria Teresa Moret.

La transmissió intergeneracional

“Hi ha tendències demogràfiques que enceten certes alarmes”, argüeix Natxo Sorolla, ja que, d’una banda, el català s’ha reduït de forma matisada en l’entorn familiar i, de l’altra, el castellà ha recuperat algunes pèrdues que tenia una dècada abans i hi ha anat penetrant. Les dades revelen que la transmissió del català passa del 92,8% entre els més grans al 86,1% entre les persones de 30 a 44 anys, i també disminueix l’afavoriment que els bilingües familiars fan transmetent el català. En canvi, “entre els castellanoparlants la taxa de transmissió del castellà és baixa entre els grans (80%) però s’ha anat incrementant al llarg de les generacions fins a igualar-se a la dels catalanoparlants en el grup de 45 a 65 anys (88,8%) i superar-la entre els joves (94,7%)”, observa el sociolingüista.

D’altra banda, hi ha certes tendències que mostren una certa estabilitat o estancament en l’ús del català, que és similar en les tres generacions (avis, pares, fills): un 50,5% dels enquestats usen només o més el català amb els avis, un 52,7% amb els pares i un 54,3% amb els fills. L’ús del castellà, però, també creix en la transmissió intergeneracional: un 27,6% amb els avis, un 29,4% amb els pares i un 32,1% amb els fills.

Els usos lingüístics en l’àmbit del consum i els serveis

El català i el castellà són les dues llengües que vertebren els usos interpersonals a la Franja amb el 49,9% i el 46,5% respectivament, segons l’EULF, tot i que només el 9,4% i el 16,2% parlen de manera exclusiva les dues llengües. Les altres llengües estrangeres, amb una mitjana del 3,6%, són utilitzades sobretot pels estrangers en àmbits privats.

Si es comparen aquestes dades amb les del 2004, l’ús del castellà ha pujat un 10,9% mentre que el català s’ha vist reduït un 14,1% fins a gairebé igualar-se. A aquest fet, se n’hi suma un altre: un 22,8% de la població afirma no parlar mai en català i només un 9,8% assegura que no utilitza mai el castellà. De manera general, s’evidencia una tendència a distribuir l’ús oral del català i el castellà entre àmbits privats i àmbits públics: el català preval en els àmbits més informals i el castellà, en els més formals. “Mentre que els monolingües castellanoparlants i els al·loglots tenen l’opció de viure només en castellà, difícilment és factible per als catalanoparlants fer-ho en català”, asseguren Maria Teresa Monet i Javier Giralt.

Actituds i representacions lingüístiques del català

L’EULF14 evidencia que l’actitud majoritària en les converses bilingües “és la convergència cap a la llengua de l’interlocutor”, conclouen Anchel Reyes, Chabier Gimeno i Miguel Montañés. El manteniment del castellà (32,3%) és més gran que el del català (6,6%), i la convergència també és més gran cap al castellà (68,5%) que cap al català (46,4%). Si aquestes actituds es comparen amb les del 2004, el percentatge de manteniment del català en les converses és similar al de fa deu anys, però en el castellà hi ha canvis: s’ha quadruplicat el nombre de persones que mantenen el castellà i s’ha reduït 29 punts la persones que convergeixen al català. “Aquests indicadors evidencien un clar retrocés de les actituds d’ús del català en els últims anys”, observen i consideren que estar relacionat amb l’arribada d’immigració.

Tot i que només el 59,9% està d’acord amb el fet que la llengua que es parla a Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó és la mateixa llengua (un 6,8% menys que el 2004), la denominació culta de la llengua (català), en detriment de formes pejoratives com chapurriau o localismes, com fragatí o favarol ha crescut i un 45,6% s’hi refereix d’aquesta manera, mentre que el 27,7% i 26,7% fan servir formes locals o pejoratives.

Origen: CERIb-Centre d’Estudis Ribagorçans : VIII jornada Cultural Coneix la Terreta: Crida de comunicacions

VIII jornada Cultural Coneix la Terreta: Crida de comunicacions

Publicació sobre el parlar d’esta població de frontera en la llengua catalana.
Betés, A.-Á. S. (2004). Replega de bocabulario de Ballobar. Consello d’a Fabla Aragonesa.

Origen: Lo tractament de l’aragonès i el català per la premsa estatal m’ha superat | Xarxes socials i llengües

Enganxo una reflexió ràpida, però que necessito posar per escrit. Va de trames, forces vives i tal. Però no li acabo de trobar la lògica. Fa una setmana apareixien tres articles favorables a l’aragonès en premsa Estatal:

I només una setmana més tard, hi ha una persecució de l’única publicació en català a Aragó, però també de l’aragonès. En un mateix nivell estatal (i evidentment, en l’autonòmic).

Hi ha relació? Quina és? O hi ha forces confrontades treballant al mateix camp, i el producte d’estes lluites resulta poc “lògic” per als que no hi estem prop?

Per si caben los dubtes, la contextualització que fa la pròpia Temps de Franja:

imatge2

Origen: Gobierno de Aragón y Universidad de Zaragoza crean una Cátedra sobre lenguas propias y patrimonio inmaterial – Aragón_hoy

El Consejo de Gobierno ha aprobado la suscripción de un convenio entre ambas instituciones para crear la Cátedra Johan Ferrández d’Heredia

El Consejo de Gobierno ha aprobado la suscripción de convenio entre el Gobierno de Aragón y la Universidad de Zaragoza para la creación de la Cátedra Johan Ferrández d’Heredia de lenguas propias de Aragón y Patrimonio inmaterial aragonés, que contribuya a la generación de conocimiento en las áreas de interés para la cátedra.

Con esta cátedra se pretende trabajar en los aspectos de interés común para ambas instituciones en el ámbito de las lenguas minoritarias de Aragón. Del mismo modo, se promocionará el patrimonio inmaterial de Aragón con carácter interdisciplinar y transversal.
La colaboración se centrará en el desarrollo de actividades para apoyar e incentivar proyectos de investigación; apoyar la realización de tesis doctorales, trabajos fin de carrera y fin da máster en el ámbito de actividad de la cátedra; llevar a cabo tareas de investigación e distintas áreas (sociología, derecho, lingüística, economía, comunicación, educación, antropología, etc.); convocar o participar en la convocatoria de becas y ayudas de investigación relacionadas con el objeto de la cátedra; realizar colaboraciones y favorecer el contacto con otras universidades para intercambiar experiencias e información; promover, diseñar y organizar actividades de comunicación y formativas (conferencias, seminarios, cursos, etc.); realizar publicaciones en cualquier soporte y organizar actividades culturales, entre otras cuestiones.
Para el desarrollo de actividades, el Gobierno de Aragón aportará a la Universidad de Zaragoza, mediante subvención, la cantidad que se establezca anualmente en la Ley de Presupuestos. Para 2017, la cuantía será de 20.000 euros. Por su parte, la Universidad de Zaragoza aportará los medios humanos y materiales disponibles para alcanzar los objetivos del convenio.

Origen: “Chapurreando” | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)

Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreo anglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.

Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.

Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.

Joan Lluís Camps

Crònica legislativa de l’Aragó

Origen: Crònica legislativa de l’Aragó | García Fernández | Revista de Llengua i Dret

Crònica legislativa de l’Aragó

Fernando Javier García Fernández

Resum

El text recull les novetats normatives que afecten als usos, els drets lingüístics i al règim jurídic de la llengua a l’Aragó, aprovadesel segon semestre de 2016.

Text complet:

PDF (Español)

DOI: http://dx.doi.org/10.2436/rld.i67.2017.2947

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: