Skip to content

Archive

Category: Recerca

Origen: Las asociaciones del estudio del aragonés conocen una propuesta de grafía común – Aragón_hoy

Origen: Un estudio de la UZ evalúa la situación del catalán y el aragonés en Aragón | Noticias de Aragón en Heraldo.es

El informe analiza la situación sociolingüística de la Comunidad y detalla cuántos hablantes de las dos lenguas minoritarias hay.

Un estudio del Seminario Aragonés de Sociolingüística revela la presencia de comunidades de hablantes de aragonés y catalán en ciudades de tamaño mediano de Aragón surgidas de la inmigración de catalanoparlantes o aragonesoparlantes.

El informe, que será presentado el próximo día 27 en el Edificio Paraninfo de Zaragoza, analiza la situación sociolingüística de la Comunidad y, en particular, cuántos hablantes de las dos lenguas minoritarias existen.

La investigación parte de los datos del censo de 2011 y en ella han colaborado profesores de las universidades de Zaragoza, Rovira i Virgili de Tarragona y Autónoma de Barcelona.

Entre los aspectos analizados, figuran los censos de hablantes de catalán y aragonés, sus características socioeconómicas, nivel de uso de ambas lenguas y transmisión familiar de las mismas. El trabajo ha sido desarrollado en el seno del Seminario Aragonés de Sociolingüística, dependiente de la Universidad de Zaragoza.

Entre sus conclusiones, figuran los primeros indicios de la “erosión” del catalán al sur de la Franja o el fenómeno de los “nuevos hablantes”, que se incorporan al aragonés y el catalán sin que estos idiomas hayan sido sus lenguas maternas.

Acto de presentación. L’ARAGONÉS Y LO CATALÁN EN L’ACTUALIDAT.  Analisi d’o Censo de 2011. Censo de hablantes de aragonés y catalán en Aragón. Características sociodemográficas de los hablantes. Nivel de uso de las lenguas. Transmisión familiar de las lenguas.

Anchel Reyes. Chabier Gimeno, Universidad de Zaragoza. Miguel Montañés, Universidad de Zaragoza.  Natxo Sorolla, Universitat Rovira i Virgili. Pep Esgluga, Universitat Autònoma de Barcelona. Juan Pablo Martínez, Universidad de Zaragoza. Modera: José Ángel Bergua (Universidad de Zaragoza).

Lunes, 27 de febrero de 2017, 11 h. Sala Joaquín Costa – Edificio Paraninfo. c/ Plaza Basilio Paraíso, Zaragoza.

Seminario Aragonés de Sociolingüística. Vicerrectorado de la Universidad de Zaragoza.

 

El potencial de les xarxes en sociolingüística: la Franja

Dijous, 23 de febrer de 2017 a les 19:00. Sala Puig i Cadafalch de l’IEC. Carrer del Carme 47 de Barcelona

Natxo Sorolla
CUSC-UB, URV, UAB, Xarxa CRUSCAT-IEC
Durant els anys 80 i 90 s’explorà el potencial que l’anàlisi de xarxes socials tenia en sociolingüística (Gal, Milroy, Li Wei). Aflorà l’evidència que els atributs dels individus (sociodemogràfics, competències o actituds) no són suficients per a entendre les tries lingüístiques. Si la comunicació és bàsicament interacció social, per entendre-la no només cal estudiar l’emissor, sino també el receptor. Així, les xarxes funcionen com a plataforma sobre la qual flueixen les llengües. Quan la xarxa és densa, la cohesió social permet mantenir els vernacles enfront de les llengües i varietats difoses pels Estats-nació. Amb tot, el fort desenvolupament metodològic que l’anàlisi de xarxes ha tingut en les ciències socials no s’ha difós en la recerca sociolingüística.
En la nostra recerca, amb 245 alumnes de diferents poblacions de la Franja (Sorolla, 2016), ens hem servit d’esta metodologia per millorar la descripció dels rols sociolingüístics que desenvolupen els parlants, dibuixant amb major precisió els límits etnolingüístics. Això ens ha permès detectar un punt d’inflexió en l’hegemonia del català a la Franja, i l’emergència d’un procés de substitució lingüística. Acompanyarem esta exposició amb una reflexió sobre el potencial metodològic de l’anàlisi de xarxes socials en sociolingüística, especialment en els nous àmbits oberts en la societat informacional, o la societat xarxa.

Origen: Torna el LAPAO | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrer del 2017)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.

Artur Quintana

Origen: Este i aquest – Pren la paraula

elegir-tu-casa

Hi ha paraules que, no se sap exactament per què, esdevenen símbols: símbols d’unitat de la llengua, símbols de genuïnitat, símbols de formalitat. Però, en qualsevol disciplina científica —i especialment en filologia—, caldria assumir com a mesura profilàctica que tots els símbols, en major o menor mesura, són falsos. Les paraules no són més que simples cadenes de fonemes que emeten els parlants per a comunicar alguna cosa, i totes tenen la seua història particular, forjada per avatars i circumstàncies diverses; però quan, en compte d’aprofundir en el coneixement de les paraules, per a poder usar-les adequadament, les transformem en símbols, sovint carregats de connotacions ideològiques, i els atribuïm un valor quasi sacre, en la pràctica les esclerotitzem. La rigidesa de plantejaments ens impedix que puguem utilitzar-les amb ductilitat i coherència en contextos comunicatius variats.

Probablement, les formes este i aquest en l’actualitat són els grans tòtems del valencià. Per motius diversos, que no és pertinent explicar ara, perquè ens obligaria a fer una digressió massa llarga, estes paraules han esdevingut símbols de confrontació. Amb tot, o precisament per això, val la pena repassar amb deteniment la història d’estes paraules amb dades i raonaments filològics per a intentar dissipar idees espúries basades en informacions poc o gens contrastades.

La forma este prové de la paraula llatina ĭste (que significa ‘el que està prop de tu’), i aquest, de eccum ĭste (que ve a ser una cosa així com ‘vet ací este’). Des de les primeres manifestacions escrites de la llengua, les formes est i aquest s’han usat amb relativa normalitat, i sovint alternant en el mateix text. Vegem, com a exemple il·lustratiu d’esta pràctica, estos dos fragments extrets del Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, de l’any 1263: «Demanat fo de temps e dix que a entorn d’est Avent que avem passat» i, alhora, «que restituesque XX sous de reals al dit Pere Figuera per messions e per destrics que à feyt en aquest pleyt». Esta duplicitat formal també existix en altres llengües. En castellà, per exemple, les formes este i aqueste alternen de manera habitual en una determinada fase de la llengua, i de fet aqueste s’ha mantingut en el diccionari de la Real Academia Española fins a l’edició de 1992, amb la indicació, això sí, que «ya solo se usa en poesía». En italià coexistixen igualment les formes questo i esto en els diccionaris actuals.

Fruit d’esta tradició, les formes est i aquest han estat permanentment en tots els diccionaris de la nostra llengua. Però la formaeste, amb l’afegiment d’una ­­‑e epentètica a final de mot, durant molt de temps es va creure que era fruit de la influència del castellà. I encara n’hi ha molts que s’ho pensen. Però no és cert. En realitat, es tracta d’un recurs espontani de la llengua per a facilitar-ne la pronunciació en determinats contextos. És el mateix procés que es va seguir en la primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació. Antigament, de fet, es deia jo protest a tot arreu (com encara es diu actualment a les illes Balears) i, a partir d’un moment determinat, en valencià es passà a dir jo proteste o jo protesto, segons les zones. Amb les formes est i este va ocórrer exactament igual. Sant Vicent Ferrer, en 1413, ja utilitza la forma este: «e no sabeu que si no fos de Déu, no poria fer este miraccle?». La seqüència «est miraccle» és impronunciable. O bé s’havia d’emmudir la t final de est o bé s’havia d’afegir una vocal de suport a fi de mot. La disjuntiva es resolgué a través d’esta segona via, afegint una ‑e a l’antiga forma est, primer només en certs contextos, però gradualment esta nova variant amb ‑e final (este) es generalitzà en tots els casos.

En un procés paral·lel, les formes reforçades dels demostratius de primer i segon grau (aquest i aqueix) començaren a decaure fins a desaparéixer totalment del valencià oral. Fou a finals del segle XIX, en el període literari anomenat Renaixença, que alguns autors recuperaren molts recursos de la llengua clàssica per a l’ús literari contemporani, entre altres qüestions els demostratius reforçats. Però esta recuperació no suposà de cap manera el bandejament dels demostratius simples en la literatura. Unes formes i altres alternaven indistintament en el mateix text. Teodor Llorente, per exemple, com a màxim representant d’este moviment literari, en el conjunt de la seua obra poètica utilitza 117 vegades les formes reforçades dels demostratius i 389 les formes simples. Estes mateixes pautes d’ús es mantenen durant la primera mitat del segle XX. A partir de la dècada dels seixanta, però, es va produir un canvi radical en la concepció de la llengua literària. Els models de referència passen a ser autors catalans, i això féu que s’impulsara aclaparadorament l’ús dels demostratius reforçats, així com moltes altres variants lèxiques estranyes en la història del valencià. Però la història de la llengua està plena de vaivens. La implantació del valencià en el sistema educatiu i la posada en marxa de la radiotelevisió valenciana féu que, en part, es recuperaren moltes formes tradicionals valencianes, entre altres els demostratius simples. La Generalitat i altres administracions públiques, així com molts escriptors, també passaren a utilitzar-los amb naturalitat. I tots els diccionaris —tant els valencians com els catalans—, de manera unànime, han incorporat les formes este i eixe.

Cal apuntar també, en relació precisament amb la forma eixe, que l’afegiment de la ‑e epentètica al demostratiu de segon grau es produí prou més tard que en el de primer grau, este. No té, per tant, cap fonament lingüístic considerar que eixe és una forma genuïna i este un castellanisme. Les coincidències amb el castellà són simplement això: coincidències; però no haurien de servir de base per a marcar les pautes d’ús del valencià. Rebutjar la forma este perquè coincidix amb el castellà i usar eixe perquè, al ser diferent de la forma ese, no es percep com a castellanisme és simplement absurd. I passar a utilitzar sistemàticament les formes reforçades dels demostratius en un estàndard valencià és una solució dubtosa. Les formes reforçades de segon grau (aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes) són arcaismes a tot arreu. Un estàndard constituït per formes antigues és una contradiccióin terminis.

La qüestió fonamental que cal dirimir en estos moments és precisament el paper que es vol assignar al valencià en la societat actual. La literatura és important, sens dubte. Però el camí de la normalitat passa per assumir que la llengua ha de ser usada amb naturalitat en els usos interpersonals, en les botigues, en les comunicacions de les administracions públiques, en els mitjans de comunicació, en l’escola. La llengua culta no pot quedar reclosa en l’expressió literària, amb ressonàncies medievalitzants i desvinculada de la resta d’usos formals.

D’altra banda, la cohesió de la llengua no queda fragmentada per l’ús dels demostratius simples enfront dels reforçats. Això és un prejuí derivat de la projecció simbòlica que els hem atribuït. Els demostratius són simplement una determinada categoria gramatical. Com els possessius o com els verbs. La unitat de la llengua no es trenca perquè en uns llocs s’utilitze meua i en uns altres meva. Tampoc passa res perquè en uns territoris es diga siga i en uns altres sigui. I no hauria de resultar tampoc cap problema que uns parlants usen este i uns altres aquest. Unes formes són tan dignes com les altres. No hi ha cap raó lingüística que justifique el relegament de les variants actuals dels demostratius a registres informals. Hem de saber construir una llengua adaptada a les nostres necessitats globals, coherent i assumible pel conjunt de ciutadans que tenen voluntat d’utilitzar el valencià amb normalitat en qualsevol situació.

Josep Lacreu

Josep Lacreu

Cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Reflexions sobre llengua, normativa i sociolingüística. Per a construir, des del diàleg, un valencià adaptat a les necessitats de la societat actual.

Origen: Panorama de la ciencia del lenguaje. Primer sexenio de ZL | Zaragoza Lingüística

V Reconstruyendo el pasado lingüístico de Aragón

17. ¿Qué se hablaba en Aragón antes de la romanización? (Carlos Jordán Cólera)

18. Tres hitos en la historiografía de las lenguas minoritarias de Aragón (José Luis Aliaga Jiménez, Javier Giralt Latorre, M. Teresa Moret Oliver).

Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró

Qüestió de noms

(Publicat al Diario de Teruel)

No  cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”,  “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.

Artur Quintana i Font    

Origen: La pluralitat lingüística d’Aragó, a examen al Centre de Premsa de Saragossa | Mas de Bringuè

jornades-plur-ling-2

Una quinzena de periodistes provinents de diferents punts d’Aragó i amb  diferents situacions professionals assistiren, a la sala de conferències de l’Associació de Periodistes d’Aragó a Saragossa, a un seguit de tres Jornades de Treball que portaven com a tema: ”Informar  sobre pluralitat lingüística a l’Aragó”.

Les Jornades estaven patrocinades i organitzades per la Direcció General de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports del  Govern d’Aragó, en col·laboració amb l’Associació de Periodistes d’Aragó.

Les sessions,  que  van tindre lloc los dies  21 i 28 de novembre i el 12 de desembre de 2016, tenien com objectiu donar a conèixer als professionals de la comunicació i la informació   la realitat plurilingüe d’Aragó i dotar-los de les eines necessàries per a poder informar amb rigor sobre aquestes qüestions.

 

En la  sessió que obria el cicle, la qual  tenia com a títol “La realitat lingüística d’Aragó, una aproximació històrica i legal” intervingué  en primer lloc el director general de Política Educativa, Ignacio López Susín, que parlà dels diferents canvis, avenços i retrocessos, que dins de l’Estatut d’Autonomia i altres àmbits de la legislació aragonesa havia tingut el reconeixement i el suport de les llengües minoritzades en aquesta comunitat autònoma. La periodista Amaya Gàllego parlà de l’origen històric  de l’aragonès i de les principals fites assolides per aquesta llengua en les primeries del segle XX. .

En la segona sessió, el periodista Rubén Ramos exposà el tema: “Camino de nada? La llengua aragonesa.” on parlà de la precària situació d’aquesta llengua i del tradicional menyspreu  que ha tingut fins i tot entre els mateixos parlants. També despertà força l’ interès  dels assistents la tensió existent entre els partidaris de la elaboració d’un aragonès comú vàlid per a totes les varietats o mantindre l’ús de les varietats de forma aïlllada una de l’altra.

Màrio Sasot va iniciar la seua exposició titulada “La llengua catalana a l’Aragó, la gran desconeguda”,  fent una mapa de situació d’on es parla el català a l’Aragó, i quines característiques presenta al llarg de la Franja . Va descriure un panorama de la llengua escrita, des de l’edat mitjana fins l’actualitat i donà a conèixer els principals escriptors aragonesos en llengua catalana, així com intel·lectuals,  periodistes i altres personalitats rellevants d’origen franjolí.

Va ser destacat, en l’apartat de precs i preguntes, l’ interès que  els periodistes assistents van mostrar durant les jornades per conèixer la situació i l’existència d’aquestes llengües a l’Aragó i coincidiren en la necessitat de que des dels mitjans de comunicació hi haja més visibilitat i sensibilitat cap  aquesta part important del nostre patrimoni.

jornades-plur-ling-1

image001

Origen: Sesión de video: Cortes de Aragón – Parlamento

Pto. 3. Debate y votación de Moción, núm. 52/16, dimanante de la Interpelación núm. 109/16, relativa a la protección, fomento y difusión de las modalidades lingüísticas aragonesas, presentada por el G.P. Popular.

Conferència del Dr. José María Enguita (Catedràtic de Llengua Espanyola de la Universitat de Saragossa), “Las hablas altoaragonesas: desde el ALEANR a nuestros días”, que s’impartirà el proper dijous 24 de novembre en el marc de l’homenatge al Prof. Brian Mott.

Font: José Enrique Gargallo

Origen: La Comisión de Educación de las Cortes evalúa esta mañana la política de innovación educativa del Gobierno de Aragón: Cortes de Aragón – Parlamento

(…) Una vez terminado este punto, dará comienzo el debate de una moción del Grupo Parlamentario Popular, que solicitará que se declare “como ‘zona de uso histórico y predominante del aragonés’ únicamente aquellos municipios o comarcas en los que los estudios realizados por la Facultad de Filosofía y Letras acrediten suficientemente la pervivencia de una modalidad lingüística propia de ese municipio o comarca”, tal y como plantean en su documento. (…)
amb enllaç a la pàgina que descriu el currículum de 2007, document caducat, amb diverses modificacions, entre elles, del propi PP.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: