Skip to content

Archive

Category: Viles i gents

Source: Qui pagarà el compte? | Lo Finestró

Source: 25 anys de Viles i gents confinats (N. Sorolla) | Xarxes socials i llengües

Source: El xapurreau de Lledó | Viles i Gents

Source: Dones havíem de ser | Viles i Gents

Source: Escriure en la nostra llengua

Escriure en la nostra llengua

La COMARCA, periódico independiente del Bajo Aragón, nacido el 12 de noviembre de 1987, con una periodicidad semanal, se vio obligado a convertirse en quincenal solo unos meses después, el 14 de enero de 1988. Y cada 15 días salió a la calle hasta el 2 de junio de 1995 en que, con la aparición de su número 200, reformado en diseño y contenidos, sus suscriptores pudieron recibirlo todos los viernes y en los quioscos era, casi ocho años después, otra vez, el periódico semanal del Bajo Aragón. Ya nunca volvió a ser quincenal.

Aquel ‘doscientos’ llevaba en su página 23 una columna de opinión denominada ‘Viles i gents’ con un artículo de Tomàs Bosque titulado ‘Bellmuntans’. La aportación del cantautor y escritor de la Codonyera era la sexta entrega para la columna escrita en catalán, que había aparecido por primera vez dos meses antes, en las páginas del periódico todavía quincenal. Dos propósitos se perseguían con la introducción del catalán en La Comarca. En primer lugar, demostrar desde el periódico lo importante que es escribir en «la nostra llengua», la que se habla en 29 poblaciones de la comarca histórica del Bajo Aragón o Tierra Baja: 18 en el Matarranya, siete en las cuencas del Mezquín y Bergantes más otras cuatro en el entorno de Caspe.

Pero si era importante escribir en «la nostra llengua», más lo era hacerlo bien. Y este fue el segundo objetivo perseguido con la creación de ‘Viles i gents’. Existía en el periódico, desde hacía algún tiempo, un apartado escrito por Carmeta Pallarés Soro, de La Ginebrosa, aunque afincada en Barcelona. quel rincón del periódico era ‘Un foradet en chapurriau’, con versión siempre bilingüe. Carmeta escribía tal y como se pronuncian las palabras en el lenguaje coloquial de nuestros pueblos y con grafía castellana. Pero muchos no estábamos de acuerdo ni con este sistema, ajeno a cualquier normativa gramatical, ni con denominar ‘chapurriau’ al catalán que se habla en Aragón, de norte a sur.

El ‘foradet’ tenía muchos seguidores y defensores. Pero había otras personas que consideraban incorrecta su forma de escribir y que apoyaban una alternativa como la de ‘Viles i gents’. Recuerdo, por ejemplo, a Teresa Jassà y al entonces alcalde de Calaceite por el Partido Popular, Fernando Latorre, que en contra de los criterios de su partido había declarado en una entrevista de La Comarca que «lo que se habla en Calaceite es catalán». Ante tal situación se llegó al acuerdo de mantener el ‘foradet’ de Pallarés, que en adelante, no obstante, tendría que convivir en el periódico con los escritores de ‘viles’. El colectivo estuvo formado, durante aquel primer año, por Tomás Bosque, José Antonio Carrégalo, Lluís Rajadell, Carles Sancho Meix y Carles Terès. Posteriormente se incorporarían Miquel Blanc, Juli Micolau, Josep Puche (éstos tres temporalmente), Natxo Sorolla y recientemente Estela Rius.

El periodista Lluís Rajadell, al que le habían salido los dientes profesionales en La Comarca, escribió en el ‘Viles i gents’ del número 201, un filete titulado ‘Discrepàncies’, en el que mostraba sus desacuerdos con una supuesta normalización lingüística emprendida por la Diputación General de Aragón/DGA. «Dir que la llengua pròpia d’estes terres limítrofes amb Catalunya s’està castellanitzant és dir el mateix que està desapareixent per a convertir-se en una altra cosa, castellà, sencer i verdader», escribió el periodista de Valderrobres en junio de 1995. Por desgracia, sus observaciones de entonces sobre la situación de nuestra lengua catalana en Aragón tienen plena vigencia, pero corregidas y aumentadas.

Quienes impulsamos el nacimiento de ‘Viles i gents’ tuvimos sumo cuidado en que fuera un espacio escrito en catalán, pero en el catalán de nuestra Tierra Baja, con todas sus variaciones, aunque respetando una gramática universalmente aceptada según la cual no se puede escribir «carré», por ejemplo, aunque así se pronuncie, sino «carrer».

No es momento de entrar en debates polémicos sino de felicitarnos por la puesta en marcha de una iniciativa periodística en nuestra tierra que resultó perdurable. Para muchos, entre los que me encuentro, ‘Viles i gents’, es una auténtica válvula de oxígeno intelectual. Y supone mantener la defensa de una parte inmaterial de nuestro patrimonio histórico y cultural que ni se compra ni se vende pero se vive. Sólo me cabe añadir que quienes promovimos ‘Viles’ actuamos movidos por el amor a nuestra tierra y a la lengua de nuestros antepasados que, por desgracia y para nuestro profundo dolor, muchos de nuestros descendientes ya no hablan.
Hoy, a la vuelta de un cuarto de siglo, me he limitado a recordar y contar a quien esto lea cómo nació este altavoz escrito en catalán, insertado en un periódico en el que algunos hubiéramos deseado que ciertas informaciones, como las del Matarranya, por ejemplo, aparecieran en catalán. No hay que olvidar que sus 18 poblaciones son todas bilingües. Pero, al menos, la inclusión en el periódico de comentarios u opiniones en la lengua materna o vernácula de tantos pueblos aragoneses, en nuestra lengua, fue un paso nada despreciable y más si tenemos presente que ha durado 25 años. Y tiene suficiente impulso para continuar muchos más.

Ramón Mur – Tribuna dedicada a los 25 años de la columna de opinión ‘Viles i gents’
*Director de La COMARCA del 10/02/1995 al 17/08/1995

Source: La biga d’Ángel Ganivet   | Lo Finestró

(Publicat al Viles i gents, La Comarca, 14/2/2020

Natxo Sorolla

Screenshot_20200213_152126

La llengua al Matarranya té quatre línies de debat: lo nom, la delimitació, la grafia i el futur. Este diari ha inaugurat recentment la columna «El mundo del Chapurriau», firmada per Maria José Gascón, alcaldessa de la Codonyera (PAR). I té la virtut de tocar les quatre línies de debat. Compartim lo futur que dibuixe: «no queremos que desaparezca», i coincidim en què «es una lengua propia» i «creemos se debe proteger». De fet, hi ham de posar molts esforços.

Sobre el nom de la llengua plantege el que hasta ara és una incògnita acadèmica: «os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así» i «vamos a explicar las raíces del chapurriau desde la creación del Reino de Aragón». Coincidim que delimitar l’origen històric de la denominació de «xapurriau» és una incògnita. Perquè sabem que l’any 1612 los d’Alcanyís dien «que Peñarroya (…) se hablaba en lengua catalana cerrada» i l’any 1923 a un anunci de diari l’alcalde destacave que Fórnols ere «de habla catalán». Però en qualsevol d’eixes èpoques històriques és una incògnita l’existència del nom de «chapurriau».

També s’establix una línia de reflexió sobre els límits de la llengua del Matarranya. No es destape com se cosirà el tema, però el fil és «qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Trobar similituds entre el parlar del Matarranya i l’occità de Llemotges (751km) o l’aragonès d’Echo (321 km), sense obviar el parlar d’Arnes (12km), és una hipòtesi audaç. I des de la filosofia de la ciència diu Popper que s’avance validant hipòtesis audaces. Estem atents a la nova via.

Finalment la columna incorpore un extracte de tres paraules segons se diuen als nostres pobles: «sendra», «chumenera» i «griella». Un resumet del que el món acadèmic tracte sistemàticament, en treballs més durs de dialectologia, com los del professor Navarro o la tesi que està fent lo favarol Roberto Albiac. Estos treballs sempre han mantingut la nostra grafia històrica de «cendra», i no han innovat posant «sendra», perquè explique millor qui som. De fet, los treballs dels professors Giralt i Moret de la Universitat de Saragossa certifiquen que històricament ham escrit «cendra». I precisament conserven eixa «c», que ve de la grafia llatina (cinis), perquè explique per què és tant normal que a la Codonyera la «c» escrita tingue una fonètica diferent que a Pena-roja, però els dos la tinguen similar quan escrivim «s». No cal innovar grafies si tal com escrivíem al segle XIV ja mos resol la «neçesitat» de conservar eixa distinció que fem a cada poble. I és que només trobo un matís menor de distinció: usar la llengua que no volem que desapareixque. Però això són qüestions menors.


* Les cites històriques són del Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612 i de La Vanguardia, 16/12/1923. La bibliografia citada:

  • Navarro, P. (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Associació Cultural del Matarranya.
  • Giralt Latorre, J., & Moret Oliver, M. T. (2018). «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol). Prensas de la Universidad de Zaragoza.

Source: Lo pare Faci | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de desembre del 2019)

Roc Faci Agud nasqué el 1684 a la Codonyera, de família de la baixa pagesia, quan aquesta vila era encara aldea d’Alcanyís, ciutat del Regne d’Aragó, un regne que desaparegué en ser sotmès el 1707 a les Lleis de Castella, quan Faci tenia 23 anys. Ja abans, als 13, havia ingressat al Carmel d’Alcanyís, on s’afegí el nom d’Albert, i romangué en aquest orde fins a la mort el 1774 a Saragossa. Es doctorà en teologia i tingué càrrecs importants dins del Carmel, malgrat  que fos conegut com a austracista. Se’n coneixen 40 obres en castellà i llatí i un nombre indeterminat de pròlegs i introduccions, on es mostra profundament aragonesista i amic dels catalans. Al pare Faci se li pot aplicar el que diu en Ganivet que cuando algún sabio español, como Servet o Raimundo Lulio, ha hecho un descubrimiento, lo ha hecho incidentalmente en una obra de discusión teológica o filosófica, perquè escrivint majoritàriament obres d’espiritualitat i devoció posà els fonaments de l’etnopoètica aragonesa. Replegà centenars i centenars de llegendes i tradicions de pràcticament totes les localitats d’Aragó, ja siga per ell mateix in situ, o a través de corresponsals. La seua obra ha estat molt útil als investigadors que han anat venint, i ha influït directament en els literats –es ben conegut el poemari Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte basat en els materials que lo pare Faci replegà a Pena-roja. Tot i que només va escriure en castellà i llatí, Faci recull en els seus llibres bastants fragments en aragonès i en català, i així tractant  de la Mare de Déu de la Mola de Buira escriu: Mola (que en Nuestro Idioma Aragonés es lo mismo que Mueladicho assi en lengua Eleemosyna –com aleshores se solia anomenar l’idioma català. Tanmateix en tractar del català de la Ginebrosa, que ell tan bé coneixia gràcies al propi de la Codonyera, l’anomena lengua valenciana. Pels seus molts mèrits l’ajuntament de la Codonyera li té dedicada des del 1901 una carrera, la d’enfront de la Casa de la Vila.

Artur Quintana

Source: Ruralitat i màrqueting | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de desembre del 2019)

 La proliferació d’anuncis publicitaris anuncia el Nadal. A part de joguines i gastronomia exquisida, dominen les colònies cares i els cotxes d’alta gama representats per personatges i contextos eminentment urbans, amb un missatge associat a luxe, poder i èxit. Sorprèn així que Correus haigue encetat este mes de desembre la campanya #Yo me quedoper publicitar una plataforma en línia que distribuís productes de l’Espanya rural. Los protagonistes encarnen faenes diverses: ceramistes, un que forja ferro sobre una enclusa, un pare i un fill sobre un tractor…, i les reivindiquen des del seu poble com una elecció voluntària: “Me quedo porque amo lo que hago”. No és una imposició sinó una opció de prestigi: “Me quedo porque no quiero que se pierda este oficio, este sabor, este olor”. Les imatges són en un blanc i negre expressiu però modern al ritme de la música del grup salmantí Mayalde: “Me quedo porque pertenezco a este paisaje”. La plataforma funciona des del mes de maig, amb un grafisme atractiu i presentació pràctica: una pestanya mostra els 173 productors i desplega les dades (història, projecte, adreces, equip humà, opinions…); una altra separa la llista de productes, més de 1.000, amb fotos i preus. Se destaquen los més venuts: oli d’oliva en diferents envasos, un “sel·lenoscopi”, un pack regal de cervesa…. Les categories són sis, amb subcategories: artesania, moda, llar, salut i bellesa, alimentació i begudes. L’enviament és gratuït. Correus, societat estatal, és potser una de les poques estructures vertebradores de tot lo territori gràcies a les seues oficines per tota Espanya, i fa valer la seua capacitat logística. I per màrqueting o convicció, se fixa en l’Espanya buida perquè sigue l’Espanya visible, associada a un seguit de valors positius: productes autèntics (components i matèries primeres de qualitat, artesania rica, denominació d’origen), sostenibles per pròxims, únics i diferents, sotmesos a controls i procedents de bones pràctiques. Lo rural és així sinònim d’autenticitat, d’esforç i de responsabilitat social, i reivindicat com a l’orgull de l’origen, mostra un estil de vida no només possible sinó també imitable: “Me quedo porque quiero quedarme”.

María Dolores Gimeno

Source: I quan la dreta se’n va a VOX (Viles i gents, 3/1/2020) | Xarxes socials i llengües

Viles i gents publicat a La Comarca, 3/1/2020. Continuació de Quan l’esquerra vote Teruel Existe (Viles i gents, 22/11/2019)

Natxo Sorolla

Fa algunes setmanes comentava com lo vot de Teruel Existe, a les últimes eleccions estatals al Matarranya , provenie especialment de l’esquerra. Però també té força a pobles a on lo PP no tenie massa implantació. Perquè pareix que Teruel Existe ha fet fort a espais a on funcione una dreta regionalista, però bastant oposada a una dreta estatista. Perquè la dreta, tot i que tradicionalment des del Franquisme havie estat personificada en una única veu, d’Alianza Popular i els seus hereus, s’ha fragmentat de tal manera els últims anys que dibuixe un context polític molt interessant de cara als propers anys.

Lo fet d’haver votat tant los últims anys mos done opció a vore bastant bé com s’ha reestructurat l’espai de les dretes. En general lo PP ha pujat, VOX ha emergit, i Ciutadans s’ha esfonrat. Però una anàlisi a fons fa emergir les dinàmiques més evidents. Lo vot de VOX al Matarranya històric en bona part s’explique per ser “significatiu” allà on hi ha un vot conservador important. Per tant, una clau per a entendre el vot a VOX és que la fórmula ha funcionat sobretot a pobles en un vot tradicionalment conservador. A la Torre de Vilella, que és l’únic municipi a on ningú els va votar, tenen només una quarta part de vot a partits conservadors, i dinàmiques paregudes ocorren a municipis del Mesquí com la Sorollera o la Codonyera. Per contra, a la Vall del Tormo, a on VOX va traure el màxim de vot, del 22,4% (un de cada cinc), los partits conservador arriben a sumar dos terceres parts de l’electorat. A Europa l’extremadreta ha fet forat a barris tradicionalment obrers, i per exemple el Front Nacional de França s’ha fet un espai en discursos contra la immigració en barris obrers a on tradicionalment havien votat Partit Comunista. Aquí, no.

Però una altra bona explicació del nivell de vot a VOX a cada municipi ve d’una cosa que podrie parèixer bastant evident, però que aporte una bona explicació gens obvia. Lo vot a VOX en estes eleccions està molt associat al vot a VOX en les anteriors eleccions. I això vol dir que el vot a VOX no va ser dubitatiu ni erràtic. Va ser un vot consolidat en lo temps. Per exemple, els cinc municipis a on VOX ha tret los resultats més alts (la Vall del Tormo, Ràfels, Fondespatla, Maella i Nonasp) ja es van posicionar en les anteriors entre els vuit primers. Mentre que els cinc a on lo resultat va ser el més baix en les anteriors (la Torre de Vilella, Faió, Arenys, La Codonyera i Pena-roja) també es troben entre els 6 últims en les actuals eleccions. En definitiva, VOX ha vingut per a quedar-se a pobles tradicionalment conservadors. Tindrem debats propis de l’extremadreta per anys.

Source: Persistència, plaer i utilitat (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 11/10/2019)

Natxo Sorolla

«Suma cada pequeño esfuerzo y conseguirás el éxito». «Por muy alta que sea una montaña, siempre hay un camino hacia la cima». Sovint a la vida haig intentat fer el que m’agrade. I haig sigut molt insistent en fer-ho. Com si la vida fore una tassa Mr. Wonderful. Evidentment, lo benestar no és l’únic que em motive a fer coses. Me sol acompanyar també la motivació de si em serà útil allò que estic fent. Però la utilitat també la mesuro segons si tinc la motivació de fer-ho, si em produeix benestar.

Però estes frases cuquis, o altres de més revolucionàries com «Insistir, persistir, resistir i mai desistir», me solen crear desatemps. Sóc més partidari pensar que “piensa a lo grande y verás la hostia que te metes” (Jorge Ponce). I és que una frase grandiloqüent que no té una base real que la sustento, és lo camí més segur al fracàs, al posterior desànim… i en definitiva, a no entendre per què tenim èxit o fallem. Lo sistema Mr. Wonderful és un bon error. Optimisme sense cap base real. És temerari. Tirar avant sense mirar als costats. Però evidentment, hi ha una part de raó en què per a que les coses funcionon, per experiència, no és una cosa immediata. I els triomfs tarden a arribar. Potser pots invertir temps en una cosa, però fins uns anys no done fruit. De vegades, inesperat. I la meua experiència és que bona part de les coses que haig fet per plaer, perquè tenia ganes de fer-les en aquell moment, o perquè les circumstàncies m’ho demanaven, al cap d’anys tenen un impacte fortíssim sobre la meua vida. Però és al cap de bastant temps que pots sentir com aquella decisió té impacte real sobre la teua vida. Los resultats requereixen anys.

Perquè la persistència és molt important. Però no sempre sabem si serà productiva. De fet, entre la persistència i la temeritat, o entre la persistència i avançar a bandades, hi ha una passa. En l’equilibri està la virtut. I el plaer i la utilitat solen ser bons equilibradors de la persistència. Per tant, persistim en allò que mos motive, en allò que mos done benestar. Si té bons resultats al cap dels anys, millor. I si no, allò que mos ham emportat ja. Que aquí ham vingut ha passar-ho bé.

Source: Viles i Gents | Columnes d’opinió des del Matarranya

Lluís Rajadell


La verema sempre valdrà diners». Ho dien mon pare i mon iaio als anys vuitanta del segle XX. Quan no valie la pena treballar les oliveres perquè les olives anaven tirades de preu, la vinya ere una bona alternativa. Des de l’hecatombe de l’olivar per la gelada de febrer de 1956 fins als anys vuitanta del segle passat, la verema ere el cultiu que donave esperança als llauradors. Es van arrencar molts bancals d’oliveres per a plantar-hi vinya. A mida que avançave la mecanització del treball, més oliveres acavaben cul per amunt per a deixar lloc als ceps. De Bernatxa, sobretot, però també Macameu i Carinyena. Va ajudar a millorar els preus del raïm la construcció de la cooperativa vitivinícola de Vall-de-roures, que va obligar a les bodegues particulars a pagar millor la verema si volien omplir els trulls. A més, la qualitat del vi de la comarca es més que acceptable. Continuar llegint… Vinya i oliveres

Source: El negacionisme a Montsó i a Torí | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

El negacionisme, rebuig a una realitat empíricament verificable, està molt de moda darrerament. Pensem en el negacionisme del canvi climàtic, de  l’Holocaust o de l’existència de territoris aragonesos de llengua catalana, entre tants d’altres. A  principis de segle Facao, coneguda associació negacionista –nega que a l’Aragó hi haja territoris de llengua catalana, pròpia i històrica– sol·licità de la Fira del Llibre Aragonès de Montsó un stand per a presentar-hi publicacions negacionistes. La Fira, encara que coneixia el negacionisme de Facao, va atorgar-li un stand, i per més que rebés queixes contra la presència de Facao, no en va fer cap cas. L’stand de la FACAO segueix present avui en dia a la Fira de Montsó. Enguany l’editorial italiana Altaforte, vinculada a l’associació ultradretana Casa Pound –el nom al·ludeix al gran poeta nordamericà Ezra Pound admirador i col·laborador del Duce–, sol·licità i obtingué del Saló del Llibre de Torí un stand per a presentar-hi les seues publicacions negacionistes –nega l’Holocaust i exalta el feixisme–, malgrat que el Saló coneixia el negacionisme d’Altaforte i la seua vinculació feixista. Les queixes no trigaren a aplegar al Saló: li anunciaren que si Altaforte hi era present no hi assistirien, entre d’altres, el col·lectiu bolonyès Wu Ming, en Carlo Ginzburg, en Piotr Cywinski, Director del Museu Memorial d’Auschwitz-Birkenau,  el dibuixaant de còmics Zerocalcare o l’Associació de Partisans. També la Regió i l’Ajuntament de Tori demanaren al Saló que no acceptés la participació d’Altaforte. Resultat: el Saló retirà l’autorització a Altaforte de participar-hi. Francesco Polacchi, director d’Altaforte, i membre de Casa Pound, presentà a fora del Saló les seues publicacions, entre les que destacava un llibre sobre l’ultradretà Matteo Salvini, i difonia  també obres com Léon Degrelle, fascism per Dio e la patria –Degrelle era cap de les SS belgues i es refugià a Espanya on el Caudillo sempre el va protegir–, mentre declarava que tenia tot el dret a la llibertat d’expressió i a participar al Saló. Se li va argumentar que el feixisme no és una expressió, sinó un crim.  Re, coses que passen.   

Artur Quintana i Font

ENTRADES RECENTS

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: