Skip to content

Archive

Category: Viles i gents
Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 10/6/2022)
Esta columna tanque una sèrie que ha parlat de «codis» informàtics, de «copyrights», de receptes per a fer un bon arròs sense drets d’autor, i de formes col·lectives de fer programes que no acaben de collar. Però això no és del tot cert al món actual, perquè «quanta més col·laboració, més innovació». I les vies alternatives al copyright seguit les tenim davant. Una vegada vaig estar a una caragolada. Se van enganyar, i van posar sucre envé de sal. Van decidir no dir res, i esperar els comentaris. Tots los comensals van coincidir que els caragols estaven especialment bons. Com diu la dita, «quant més sucre, més dolç». I esta recepta no té copyright. Aixina que, si voleu, la podeu adaptar als vostres festivals. Lo dia a dia trobem puestos allunyats del copyright, a on lo coneixement fluïx, i la col·laboració fa imperis del saber: la Wikipedia ja és un referent inqüestionable per a trobar informació, i ha tombat lo negoci editorial de les grans enciclopèdies. Google Maps, Tripadvisor o Booking permeten que els usuaris puntuon restaurants, hotels o monuments, i se cree un cervell col·lectiu essencial per a fer turisme. Wikiloc permet compartir excursions. Amazon trau molt rendiment a la puntuació dels qui ja han comprat allò que mos interesse. I tants altres espais han creat valor en informació que cada un de natres «regalem» lliurement. Però sovint les fortaleses més importants del codi lliure no mos són ni evidents. Mai ningú ha pagat per usar el «protocol» d’Internet (URL), o el «codi» en què estan escrites les pàgines web (html). Són estàndards lliures que el seu creador haurie pogut posar en copyright. Però simplement algú va crear aquells «codis», los va posar a disposició pública com qui ensenye el seu codi de com fer un bon arròs o uns bons caragols, i n’eixim tots guanyant, navegant per internet i menjant bons arrossos. Los codi lliure ha revolucionat camps vitals com la telefonia. Tots recordareu los Nokia, i l’emergència de les Blackberry. Però el mercat de mòbils se’l va acabar emportant Android, un sistema que té la seua fortalesa en lo codi lliure, en la col·laboració, i basat en Linux. Qualsevol se’l pot baixar, adaptar, i posar-lo a on vulgue. Una filosofia completament oposada a la d’Apple, que restringeix fins i tot quines aplicacions hi podem usar dins. I no diguem ja el triomf del codi lliure en camps com los navegadors (Firefox), o camps especialitzats, com als servidors d’internet, o el camp de l’estadística i la programació (R, Python). Només cal fer una ullada a la web en la que Salud d’Aragó informe dels casos de Covid poble a poble: feta en codi lliure. Perquè la llibertat del codi permet adequar-lo a necessitats molt concretes, sense haver d’esperar a les decisions d’equips directius d’una multinacional, ni grans pressupostos: «make yourself at home». Quanta més col·laboració, més innovació. Quant més sucre, més dolços los caragols. I llarga vida al codi lliure, i als bons arrossos! Sèrie completa: La paella (i els drets d’autor) (I) Linux, los drets d’autor (i la paella) (II) La paella pel mànec: los estàndards (III) Quant més sucre, més dolços los caragols (i IV)

Dissabte passat, vaig tindre la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», a Mequinensa

Ponts de lletres i paraules

Continuar llegint: Ponts de lletres i paraules

Les conseqüències de la industrialització van encetar una estructura social moderna que es va traduir en diferents canvis significatius

Del Paral·lel al Portal

Continuar llegint: Del Paral·lel al Portal

Primera hora del matí d’un cap de setmana qualsevol a Alcampell, població de la Llitera

Reminiscències

Continuar llegint: Reminiscències

Imaginem, per un segon, que lo món és un tren. La quantitat de persones que hi caben dependrà de la comoditat dels passatgers

Tercera classe, tercer món

Continuar llegint: Tercera classe, tercer món

La geografia política i la història cultural d’un poble, una comarca o un territori regional, és terne i toçuda al llarg del temps, però encara així

Apropem-nos a la màgia

Continuar llegint: Apropem-nos a la màgia

Source: Catalangate i Moncloagate | Lo Finestró

Source: La paella pel mànec: los estàndards (III) (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües
(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 29/4/2022) Natxo Sorolla Fa unes setmanes que venim parlant de programes i drets d’autor. Fer funcionar un ordinador en Windows val diners. Lo mateix per a fer funcionar Word o Excel: actualment Microsoft permet usar-los en una llicència que caduque a l’any, i val 69€. Windows té problemes clars: preu de les llicències, alentiment de l’ordinador als pocs anys, pantallassos blaus… Per contra, los programes lliures, gràcies a la col·laboració de molta gent, tenen cost zero i sobrepassen qualsevol necessitat del que els demanem quotidianament, per a escriure, navegar, pel·lis… (Ubuntu, LibreOffice, Firefox, VLC). Però no acaben d’entrar als escriptoris de les cases. Per què? Pels estàndards, o pel que els economistes coneixen com a efecte xarxa. Lo que en castellà dirien efecto red, i que en llengua del carrer serie comtindre un telèfon, però no poder cridar a ningú perquè cap amic ne té. Algunes tecnologies, com telèfons o processadors de textos,no tenen sentit si no el comparteixen molts. I Microsoft ha sabut posicionar el seu ecosistema com a estàndard, fent un doble joc de cobrar l’Office a les empreses i permetre que els usuaris piratejon lo Word per a usar-lo a casa. Això ha creat un «estàndard» de facto. Si no et vols complicar la vida, paga llicència i envia en Word a qualsevol altre allò que estàs escrivint. Perquè si pretens compartir-ho en un programa bo i gratuït, te diran que estàs complicant la vida més del que cal. Curiositats dels humans. Actualment los estàndards són lo que mos connecte. En lo seu moment VHS va guanyar a Beta perquè els que feen pel·lis van deixar d’usar l’estàndard Beta, i els que tenien reproductors Beta, no trobaven les pel·lis en lo seu format. En lo seu moment Whatsapp va guanyar a Messenger perquè s’adaptave millor a la lògica del mòbil, i al final no podies parlar a ningú per Messenger, però ho podies fer en tots per Whatsapp. I tantes altres històries d’estàndards que expliquen per què és difícil treballar en programes lliures com LibreOffice, si tots treballen en format de pagament com Word. Lo peix que es menge la cua, lo gran que es menge al minut, o els efecte xarxa no volgut dels estàndards. Però d’aquí unes setmanes veurem com lo món del codi lliure és estàndard en alguns camps, i mos resol coses del dia a dia. Sèrie completa:

Source: Sentir-ho tot i escoltar quan cal

Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant

Sentir-ho tot i escoltar quan cal

Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant. Deu ser esgotador, insuportable, estar parant l’orella amb tota l’atenció per escoltar cada soroll, cada remor, cada conversa dels veïns de taula i de carrer. Jo em declaro incapaç de fer-ho, i em limito a sentir el que m’envolta fins allà on les meues orelles em permeten. Escolto, això sí, los meus interlocutors quan hi converso, un programa de ràdio o una cançó que m’agrada. Ho escolto amb atenció.

Ara mateix m’estic assegut al terrat mentre sento les veus de moltes espècies de moixons que refilen, piulen, grallen, xerrotegen o xiulen embriagats de primavera. Les parets del barranc fan de caixa de ressonància, i donen un aire catedralici, quasi solemne, al cor desordenat i harmònic de veus volanderes. Les sento, però no les escolto -si les escoltés, no podria estar escrivint estes paraules. Són la banda sonora de l’instant.

Però, ai las, lo bram d’una moto de muntanya esguerra la simfonia de l’ocellam. Durant uns minuts, l’espetec violent del motor embruta tot lo paisatge sonor. No veig l’individu, però me n’imagino la indumentària cridanera, los punys nerviosos donant gas només pel plaer de sentir-ne el rebombori, les rodes de la màquina, eriçades de tacs, mossegant los camins… Intento ser empàtic, però en este moment em costa déu i ajuda entendre quin plaer pot trobar el motorista en renunciar a la bellesa visual i sonora que l’envolta. Potser es tracta d’un nou Àtila, i vol que no creixi fulla verda per allà on passa.

Afortunadament, lo genet és sorollós però solitari i, en pocs minuts, la seua agressió auditiva s’ha ofegat entre els pins camí d’Aiguaviva.

Al cap de poc em truca algú amb molt mala cobertura. He pogut entendre que em pregunta «M’escoltes?» i jo, educat com soc, li contesto «t’escolto, però et sento força malament…».

Carles Terès. Viles i gents

Source: Ucraïna, la saguera guerra de Putin

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna

Ucraïna, la saguera guerra de Putin

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna, com ho vol tot lo món. I contents hem d’estar de viure a la vella Europa on, després de les guerres terribles del segle vint, segueix sent un reducte de benestar i pau, on els agradarie de viure a milions de persones d’altres continents, que ho tenen molt pitjor que nosaltres.

Però eixa pau europea i eixe món que aquí gaudim per ara, vist el que està passant a Ucraïna des del 24 de febrer, ens fa pensar i patir pel futur incert de la nostra imperfecta i mentidera democràcia. També per la nostra forma de viure que sempre serà millor així que la més tova dictadura. Perquè és una realitat descarada que a la Rússia actual no els hi van bé les coses des de fa molt temps, al nostre entendre, per no ser capaços d’organitzar un sistema polític de rostre humà; una democràcia a la russa on pugueren conviure, sense el recurs constant a les armes i la repressió, la multitud d’ètnies, regions diferents i llengües que tenen. De ben segur que, si la població tinguera la informació que els d’afora tenim del que estan fent al Kazakhstan, a Síria, a les repúbliques del Caucas… i ara mateix a Ucraïna, la bona gent russa no aplaudiria les accions criminals del Tsar Putin, que es creu la personificació de la Gran Mare Pàtria Russa.

Per acabar aquesta agra queixa davant la devastació que deixa per on passa la maquinària de guerra i mort de Rússia, recordar amb molta tristesa, l’estada de quatre dies que hi vam fer a la ciutat de Kíiv, l’agost de 1983: vam visitar les catedrals antigues i la Porta Daurada, el conjunt monàstic de Kýievo-Petxerska Lavra, el Dnièper ample com un mar interior, el museu de l’Arquitectura popular, els balls, la música, i els carrers i avingudes majestuoses de Kíiv… també, la sensació tremenda de decadència del sistema Soviètic, que encara tardaria vuit anys a col·lapsar.

Tomàs Bosque. Viles i gents

Source: Freds tardans

Freds tardans. La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se

Freds tardans

Freds tardans. La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell. Viles i gents

Source: Los meus imprescindibles

No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre

Los meus imprescindibles

No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre. Com que els qüentos no eren sant de la meua devoció, va buscar una alternativa, provant en llibres que parlaven de Nonasp. De tots, en recordo especialment un: El Peso de la Paja. El cine de los sábados, de Terenci Moix. Sent la xiqueta que era per aquells dies, escoltava atentament les paraules de mon pare, mentre que la meua imaginació anave fabricant les imatges que donaven forma al relat. Algunes coses no les vaig acabar d’entendre massa bé, però ere igual, perquè a n’este llibre vaig trobar alguna cosa que es va quedar en mi. Jo m’imaginava lo Caserón, a «la padrineta», a la tia Florència, la Granja de Gavà… i tot lo que circulave per aquelles pàgines.

Sent sabedora del meu entusiasme, la iaia Alícia em va comprar una col·lecció setmanal que per aquells dies va editar lo diari El País, de llibres juvenils de «cultura general», molt explicatius i ben il·lustrats. Cada divendres a migdia, quan baixava d’estudi, parava a ca la iaia a buscar lo llibre tota contenta i expectant. No cal dir lo que feia a continuació… Per esta època, fent 5è de primària, en la nostra mestressa Lola Bielsa, vam estar treballant lo llibre Miguelón, d’Ana Maria Moix (exemplar que, gràcies a la seua generositat, fa uns anys que conservo a casa). La seua lectura no em va dir tant com El Peso de la Paja, però és innegable que va ser la llavor que em va fer créixer l’afició pels llibres d’esta autora, contribuint també sa cosina, Natacha Llop, que prompte es va encarregar de proveir-me d’unes quantes novel·les (Julia, Vals Negro…).

La iniciació a la lectura que em van proporcionar estos llibres, va fer que comencés a estirar el fil. Durant l’adolescència i los pocs anys que porto d’edat adulta, he anat descobrint altres autors i llibres que s’han convertit en imprescindibles. Però també he tornat a fer diverses lectures d’estos llibres que van ser els primers, especialment d’El Peso de la Paja. Sempre que torno a ell, m’aporte una nova perspectiva que em fa disfrutar-lo com si fos la primera volta.

Estela Rius. Viles i gents

Source: Una veritable falsedat

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat

Una veritable falsedat

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud. Viles i gents

Source: La predictibilitat del futur | Lo Finestró

Source: Linux, los drets d’autor (i la paella) (II) (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües

Publicat al Viles i Gents de La Comarca 18/3/2022. És la segona part de “La paella (i els drets d’autor) (I)“.

Natxo Sorolla

Saber fer un bon arròs és un «codi» que se sol transmetre de boca en boca, entre amics, de pares a fills, etc. Qui explique el seu «toc personal» sobretot busque «reconeixement». És una forma natural de crear i transmetre el coneixement. I en general, los «codis» són los pilars del món actual, que avance a base d’informació, ordinadors, Internet i comunicacions. Estem acostumats a donar una ordre d’entrada (imprimir), que passe per un «codi» (lo programa de la impressora), i mos done un resultat: un paper imprès d’allò que ham escrit a la pantalla.

Però fa unes setmanes comentàvem aquí que els humans havíem establit una via alternativa per a gestionar eixos «codis»: lo copyright. A l’inventor de, per eixemple, un «nou codi per a fer l’arròs», li donem drets exclusius d’explotar eixa innovació. En esta lògica treballe Microsoft, que legítimament fa programes «privatius». Si vols fer funcionar un ordinador nou, sovint has de posar-te Windows, en les condicions que la direcció de Microsoft decidix, i al preu que marquen. Ells aprofiten este poder per a dirigir-mos a l’obsolescència programada. Cada actualització de Windows demane més memòria, més processador… més de tot per a continuar fent lo mateix de sempre: escriure un Word, mirar una pel·li, o navegar per Internet. Eixe ordinador que mos vam comprar fa 5 anys ja no pot continuar fent lo mateix per l’última actualització, i mos obliguen a canviar-lo.

Als inicis de la informàtica algú va fer un «codi», i una empresa s’hi va interessar. I va pensar que ere bona idea compartir el seu saber. Los ho va passar, i el van millorar. Però quan los va demanar d’accedir-hi, li van dir que no. Que no podie accedir al seu propi codi millorat. Això va iniciar el copyleft, un moviment que, com los bons arrossos, se base en lo coneixement lliure. L’autor per eixemple pot decidir que «qualsevol pot usar i manipular el meu programa», però sempre que em «reconeguen com a autor original», i limitant que «ningú farà negoci del que jo haig compartit».

En esta lògica es va iniciar Linux. Un sistema operatiu del que algunes vegades ham sentit parlar, però sovint pensem que és molt «friki». L’escomencen a construir els anys 80, basat en la filosofia que qualsevol se’l pot baixar i usar de bades. I qualsevol que s’hi veigue en cor pot adaptar-lo a les seues necessitats, i pot compartir les seues millores en tota la humanitat. Per això actualment hi ha versions molt potents de Linux, versions molt més amigables per als que estem acostumats a Windows, o versions més lleugeres que fan volar els ordinadors vells… Però ara que tenim lo segon arròs cuit, ho deixem reposar, i el proper Viles parlarem de com este sistema mos ha millorat lo dia a dia sense saber-ho.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.