Skip to content

Archive

Category: Viles i gents

Natxo Sorolla

Foto de Dolce Bar, via TripAdvisor

Un bar universitari, entre jóvens universitaris. Lo súmmum de la innovació social. Si alguna nova tendència té punts per a difondre’s al llarg de la societat, segurament que els cracks ja li han posat lo cunyo abans que ningú n’haigue sentit parlar. Anem a fer un cafè. M’encarrego de prendre nota. Vaig al del bar i em trobo recitant les demandes: «dos tallats en lleit de soja, un te verd, un tallat descafeïnat i descremat en sacarina…» i em toque el meu, que encara no l’havia pensat: «…i un tallat. Un tallat-normal». Sí. En aquell moment me veig tant en minoria, que inconscientment dic que el meu tallat ha de ser «normal». No és un «tallat» i au. No. És un «tallat-normal».

L’anècdota és cada dia més hegemònica. Faig de voluntari en un acte esportiu i em munten un pollastre per no tindre en compte que hi podie haver un que no menjave carn de gorrino. Encara que no hagueren avisat de l’espeficitat. Organitzem una cena i s’especifique que no hi ha vegans ni vegetarians i que tots podrem menjar carn, peix i ous. I mil «anècdotes» que són cada vegada més part del sistema. Ser «normal» ja no és normal,

És evident que mengem diferent. I cada vegada ho farem més. Vam escomençar en si l’oli d’oliva no ere bo (ara pareix que sí ho és), que si vigilem la carn de gorrino, que si l’oli de palma, que si el sucre refinat, que si… Evidentment, lo menjar sa no només és una qüestió de salut: s’ha convertit en un distintiu de classe. L’alvocat serie lo superaliment preferit als nostres instagrams. Lo posem com a mostra d’estil de vida, com posem la nostra foto de runners.

I d’una cosa ham de «felicitar» l’activisme gastronòmic (i de classe): ha aconseguit trencar la «normalitat» gastronòmica. Suposo que d’aquí un temps ja no podrem dir que som «normals». Perquè serem ja minoritaris. Haurem de demanar «un tallat en lleit de vaca tancada en granja, en altes quantitats de grassa, en bastant sucre refinat, i sobretot, cafeïna, que és per esta droga que jo prenc cafè». A pesar de la meua «normalitat» a vegades me feu sentir ultraconservador. Ho séntigo 😉

(Publicat a Viles i gents, de La Comarca 17/11/2017)

A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana

 

Origen: Eixint del niu | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 3 de novembre del 2017)

Tinc clar que el meu pas per l’escola de Mont-roig va ser més bé discret. El mestre ere de l’opinió que tenia capacitat per a l’estudi i que, si volia, podia. És de suposar que això ho die de totes les criatures però estem parlant de finals dels anys cinquanta i principis dels sixanta, i en aquella època no ere fàcil donar estudis als fills ja que, en general, les possibilitats econòmiques no ho permetien. Una opció més assequible per a les famílies ere portâ’ls al seminari. I en eixa línia, a l’edat de nou anys els pares van decidir enviâ’m intern a les Escoles Pies de Morella. Es tractave d’un calassanciat, lo primer escaló en la formació dels futurs pares escolapis. I la major part dels interns érem dels pobles de la contornada. Ara, per a tristor nostra, durant l’any només podíem anar a casa uns pocs dies per Nadal i per Setmana Santa i alguns més a l’estiu. L’invent dels caps de setmana encara estave per descobrir i les comunicacions eren molt escasses i feixugues. I encara que ja corrien algunes motos, al poble pràcticament ningú tenie cotxe.

Jo m’anyorava moltíssim. I algun domenge, molt de tant en tant, pujave mon pare al mercat de Morella. L’esperava amb deler. Em comprave pa de figues, que m’agradave i alimentave molt, i passàvem junts lo matí. Però ere pitjor el remei que la enfermedat, perquè quan marxave la soledat se’m fee immensa i molt dolorosa. I durant uns dies la tristor em dominave.

Vaig estar cinc anys als “escolapios”. I la vida no m’ha anat malament. Però n’haig passat de tots los colors. Ara, mai no haig pogut oblidar les llargues i tristes nits en blanc dels primers mesos als enormes dormitoris del “colegio”: allí quiet, arrupidet al meu llit, plorant en silenci d’anyorança de la família i particularment de la càlida paraula i les dolces carícies de la mare.

Evidentment, les circumstàncies manaven, però la meua nostàlgia ere comprensible: acabava d’eixir del niu i començava a volar sol; la reconfortant protecció dels pares s’anave allunyant.

José A. Carrégalo

Origen: Independistes en la nostra història | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)

A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.

Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.

Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.

Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.

Tomàs Bosque

Origen: Lo vent que mou la bandera | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’0ctubre del 2017)

Ser franjolina és una sort a la vida. Zona de pas, reps les influències de l’Est i de l’Oest. Amb Catalunya compartim tradicions com lo Dilluns de Pasqua i la mona i el tronc de Nadal —per qui encara el recorda i fa—, i una gastronomia popular que comprèn les coques al forn —de mançana, de primentò—, los panellets, caragols en salsa, pa en tomàquet… Però no celebram ni Sant Esteve ni la castanyada ni la revetlla de Sant Joan. I entre els dos costats, a pesar d’algunes variacions legals a la nostra autonomia aragonesa, vivim en la diglòssia de reservar als àmbits familiars i orals lo català autòcton, mentre la llengua oficial i escrita és la castellana, que és la utilitzada a l’escola en sistema d’immersió lingüística, i així anam fent, acostumats a variar àgilment de llengua en funció de l’àmbit i l’interlocutor.

Immigrant professional des de fa anys, passo i traspasso de la meua vila franjolina d’origen a la meua ciutat catalana de residència. Lo camí, a poc a poc, estos raders anys s’ha anat poblant de banderes. Al costat català les estelades pengen als balcons de les cases o entrant o eixint a les poblacions del camí —les adherides a la Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, amb algunes rareses com Batea, que a un cantó de la rotonda té l’estelada i a l’altre, al mateix pal, la senyera i l’espanyola constitucional. En solitari unes quantes d’estes ondegen a la part aragonesa ara, fora d’època de competicions futbolístiques de la selecció, i més lluny, Saragossa s’ha convertit este mes d’octubre en una exhibició “rojigualda” mai vista, sense espai per a la bandera aragonesa quadribarrada, que es podria confondre en la catalana, quasi igual. Un nacionalisme ha feit despertar l’altre. També les converses s’han “abanderat” a qualsevol reunió d’amics, a on los que venim de l’actual Catalunya tan convulsa miram d’oferir matisos sense cap garantia de fer-mos entendre; però tampoc en alguns altres al viatge de tornada. Barres, franges, diàlegs?

María Dolores Gimeno 

Origen: Espanya, potser la història d’un fracàs | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’0ctubre del 2017)

Malgrat l’esforç dels adoctrinadors espanyolistes, que ens han intentat convèncer amb bastant d’èxit d’una Espanya unida de més de cinc cents anys, la veritat és que l’Estat Espanyol neix l’any 1716 quan el primer rei Borbó Felip V de Castella promulga el Decret de Nova Planta, després de derrotar militarment el  Principat de Catalunya, al que li treu les seves lleis i administració i, imitant el model centralista francès, l’imposa les de Castella, així com la oficialitat de la llengua d’eixe regne. També es confirma oficialment la numeració ordinal dels reis de Castella com a reis d’Espanya. Aquests fets van ser el principi del projecte de la futura i utòpica nació espanyola. Curiosament pel que fa a la numeració dels reis tot continua igual. L’actual rei Felipe, que només va tindre quatre antecessors amb el seu nom com a reis d’Espanya, regna com Felipe VI, i gairebé tothom ho troba normal, però a molts catalans els costa de pair-ho.

Molts avatars han passat des d’allavons.  Raons d’espai m’obliguen a esmentar-ne nomes alguns : prohibició de l’ús públic del català per part de Carlos III; afusellament de Lluis Companys, l’únic cas d’assassinat d’un governant europeu elegit democràticament; franquisme ; reinstauració de la monarquia  (a més a més borbònica) per part del dictador i genocida que és acceptada per la Constitució del 78, constitució que es va votar com un nou projecte de nació sota l’espasa de Damocles del soroll de sables (moltes vegades qualificada com “exemplar” i que jo anomeno “possibilista”);    gran castellanització de Catalunya des de l’emigració dels cinquanta, amb una integració variable i que accepta el model lingüístic català amb aparença de normalitat fins al segle XXI i a l’ascens d’un partit polític anomenat “Ciutadans”; rebuig de l’Estatut de Catalunya el 2010; multiplicació de l´independentisme quan governa el PP; crisi econòmica i retallades generals en paral·lel a la recerca del “Dret a decidir”; 1-O: insurrecció catalana, represió i 155.

Gràcies, senyor Rajoy (i companyia) per ser l’últim responsable del fracàs d’aquest projecte nacional i que els darrers anys ens ha conduit del fi de l´estat del benestar a l´estat del malestar.

Antoni Bengochea

Origen: Màrio Sasot premi Guillem Nicolau 2017 | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

Origen: Records del Mas de Llaurador | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2017)

Fa uns dies a l’ajuntament de Valljunquera li ha arribat una comunicació de la DGA que tenen la intenció de fer obres a l’església del Mas per consolidar l’edificació. Quina bona notícia!

De seguida en vénen al record unes imatges de quan era menut. Acabada la missa del domenge a la Vall del Tormo, els dos escolanets vam acompanyar a mossèn León a casa per a engegar la vespa i pujar al Mas. Era el ritual de cada setmana del capellà: a dos quarts de deu missa a la Vall i a les dotze al Mas. Un al seient del darrere i l’altre, el més menut, encaixat entre el frontal de la moto i el conductor. Es tractava de fer un trajecte curt per la carretera, uns tres quilòmetres que separaven les dos viles. A la plaça de l’església vam baixar de la vespa i vam anar a buscar la clau a l’única casa que encara quedava habitada al carrer del Cobert on hi vivien Benigno Serrano, Leonor Fuster, i Pilar, la filla. En aquell moment arribava amb la bicicleta Jesús des de Valljunquera, on residia el carter, per a escoltar missa i portar la correspondència. Oberta l’església, vaig agarrar la campaneta de mà, per a eixir a tocar el primer toc, cinc minuts més tard, el segon i passats deu, el tercer. En eixe moment un cotxe aparcava al costat de l’església, dins un matrimoni i dos xiquetes que també venien a missa al Mas. Entràrem tots a l’interior de recinte religiós i començà la celebració. A l’altar el mossèn i els dos escolanets i en els bancs: la família del cotxe, el tio Jesús i la família del Cobert. Acabada la missa, davant de l’església ens esperàvem com cada diumenge per conversar una estona, el matrimoni del cotxe eren catalans que estaven estiuejant a la Vall i com que quan havien anat a l’església se l’havien trobat tancada, el veïns els hi havien dit que podien anar a missa al Mas. L’animada conversa tenia lloc a l’ombra que donava la paret de l’antiga escola-residència del capellà valldesgorfà José Pellicer que va tancar a l’inici de la República. A conseqüència del bombardeig italià durant la guerra civil, ara només hi quedava la frontera, per l’interior encara es veia part de la pissarra escrita amb guix com si no haguera passat el temps.

Carles Sancho Meix

(Publicat al Diario de Teruel el 23 de setembre del 2017)

L’escola de Sorita del Maestrat acabava el curs passat amb una festa de tancament. Situada a la comarca dels Ports, limítrof amb Aiguaviva, la Ginebrosa, Torredarques i Las Parras de Castellote, la població ha patit un progressiu descens demogràfic dels 1200 habitants a principis de segle als poc més de cent actuals. Una exposició de fotografies del centre des de la seua fundació als anys 40 oferia una crònica gràfica d’esta història trista i coneguda. Això a la Comunitat Valenciana veïna, que obre el nou curs a la comarca en qüestió amb 462 xiquets i xiquetes, la majoria concentrats als nuclis de Morella i Vilafranca, segons informa comarquesnord.cat. Una mica més al nord, al Matarranya, l’Escola Sagalets, que reunís set aules de sis pobles —Mont-roig de Tastavins, La Freixneda, Queretes, Massalió, Valjunquera i la Vall del Tormo—, comença amb 50 alumnes, una xifra similar al curs anterior, i les mateixes vuit professores, que continuaran fent projectes de centre ja iniciats. Enguany a Aragó 31 escoles rurals se mantindran obertes amb sis alumnes o inclús menys: un compromís del govern autonòmic amb l’àmbit rural i una mesura contra la despoblació, va afirmar lo president Lambán a la inauguració oficial del curs escolar a Osca lo dia 7 de setembre. És la retòrica d’una vella batalla, compartida per les autoritats locals i els habitants dels pobles, que xifren en l’escola l’esperança de futur, lluitant contra l’evidència del present, pa per avui i qui sap demà. Són d’agrair tots los esforços, alguns titànics, però potser caldria invertir l’ordre dels factors i preguntar-se si no s’ha d’impulsar primer l’economia del territori, assentant-hi mà d’obra diversificada, per damunt de les contingències i les inèrcies, perquè així, al mateix temps, s’hauran i es podran oferir serveis de tot tipus (infraestructures dignes, atenció mèdica, oci i cultura …, a part d’escoles), que són los factors que fan lo món habitable i més estable i possible la seua població. Tenen los nostres polítics la fórmula correcta, la intel·ligència i les ganes per impulsar este gran repte?

María Dolores Gimeno

Origen: Escoles rurals o l’equilibri inestable | Viles i Gents

Origen: Tot un error, que immens error! | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de setembre del 2017)

Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya,  acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.

José Miguel Gràcia

Origen: Refugiats | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca, 8 de setembre del 2017)

Una reacció, no sé si natural però si molt freqüent, a les xarxes socials en front dels atacs jihadistes ha estat la de clamar pel tancament de fronteres als refugiats que venen de països desmanegats per guerres civils i per l’expansió de l’Estat Islàmic, Al Qaeda i similars. Però els radicals que escridassen contra els exiliats per la guerra obliden, o tan se’ls en fot, que també els espanyols vam fugir d’una guerra que havie dividit el país i vam haver de passar la frontera per a demanar auxili a França. Mig milió de persones van travessar els Pirineus l’any 1939 fugint de la despietada repressió dels victoriosos exèrcits franquistes. Van anar a parar als famosos -i terrorífics- camps de concentració improvisats pel govern francès. Vam demanar ajuda i ens la van donar. Poca, tard i a contracor, però la vam rebre. Bo serie recordar-ho ara quan són altres els que piquen a les portes de casa nostra.

Argumenten els xenòfobs que entre els que arriben n’hi ha fanàtics i terroristes. Pot ser. Però també entre els cents de milers d’espanyols exiliats a França i altres països n’hi havie de violents i gent de gallet fàcil. L’any 1951 una banda d’exsoldats espanyols -algun d’ells baixaragonés- va intentar atracar un banc a Lyon a punta de pistola amb el balanç de dos morts i nou ferits. Per aquells pistolers s’havia de tancar la frontera a mig milió d’hòmens, dones i xiquets que fugien de la mort i la presó i que no havien fet ni farien mal a ningú? No dic que no calgue vigilar al delinqüent, dic que la immensa majoria de gent de bé que malviu als camps de refugiats de Grècia i Pròxim Orient no ha de pagar les culpes d’una insignificant minoria d’indesitjables infiltrats -per altra banda, minories de malfactors n’hi ha entre els baixaragonesos, els espanyols, els xinesos…-. Es miro com es miro no és just, ni ara ni al 1939.

Lluís Rajadell

Origen: Lo gran dia | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca, 15 de setembre del 2017)

I el gran dia va arribar. Jo comptava sis anys però la resta de combregants en tenie vuit de fets. I em veig caminant de casa a la iglésia, vestit de mariner a la usança de l’època i encapçalant la il·lusionada comitiva familiar. Ere una jornada d’alegria i felicitat, i allí, amb la casa de Déu atapeïda de gent expectant i amb el cerimonial propi de tan gran celebració, vam prendre la Primera Comunió. A l’única foto de grup dels xiquets i xiquetes protagonistes de la festa que tinc i que es va fer a l’eixida de missa es note molt la diferència d’edat. Se’m veu menut i molt formal (les circumstàncies ho requerien), i amb una expressió entre tímida i innocent. Però pel que fa a la roba no desentono gens.

Lo banquet de celebració el vam fer al menjador de casa Sastron, i per a l’ocasió em van preparar una gratíssima sorpresa. Va ser a l’hora del vi ranci i de les pastes quan van sintonitzar la ràdio d’Alcanyís per a escoltar la cançó “Mi primera comunión” d’Antonio Molina dedicada especialment. Quan es va sentir la dedicatòria i el meu nom els grans es van emocionar molt. I a mi em va quedar un record molt dolç d’aquell moment. Un record que m’ha acompanyat tota la vida.

Però en acabar de dinar els menuts no tartíem i mos van enviar a jugar al carrer mentre els adults continuaven la festa entaulats. I estant a la plaça de Baix van arribar alguns mossos amb la intenció d’encendre uns coets borratxos. A la canalleta mos dominave la curiositat. Per tal causa, sense calcular el risc, vam optar per presenciar el divertit espectacle dels perillosos explosius corrent entre les cames d’aquells imprudents. Amb tan mala fortuna que en l’anar i vindre dels maleïts petards, un d’ells em va sorprendre per la reraguarda i es va apalancar justament al sofrage de la meua cama dreta. I bufant com un condemnat em va fer una dolorosa cremada que em va dixar fora de joc dos o tres setmanes. Aquella feta va representar el contrapunt trist d’un dia que havie de ser feliç, i que, a pesar de tot, vist en la distància, realment ho va ser.

J. Antonio Carrégalo

Origen: Temps de tardor | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 22 de setembre del 2017)

Ha passat l’estiu a la velocitat de sempre, és a dir, més ràpid que l’any passat -que ja va ser més fugaç que l’anterior. Afortunadament el sol ja no s’enfila tan amunt, les ombres s’allargassen, les fotos ixen millor i les nits fan acollidora la llar. La tardor em reconforta, ho reconec. Potser perquè hi vaig nàixer o perquè s’acaba l’atabalamenta dels estius d’autònom, on no acabes de tenir vacances però et toca fer com si les tinguessis. Passades les festes d’Alcanyís, doncs, és hora de refer horaris i recuperar rutines. Rutines que, contra el pensament general, em permeten conquerir espais de reflexió -no gaires, però més que en èpoques a priori consagrades al lleure. Permeteu-me, doncs, una petita divagació tardoral.

Cada volta tenim menys temps per pensar, per badar, per conversar en silenci amb nosaltres mateixos. El temps que definim com a ‘lliure’ el solem malbaratar. En el millor dels casos ens enganxarem a la lectura d’un llibre, però sovint caiem en la trampa del “a veure què hi ha a Twitter”. Abans que ens n’adonem, haurà passat una estona massa llarga sense res de substanciós. Hi ha també l’ànsia de fer activitats espaterrants, viatges insòlits, fets a mida per a compartir-los a les xarxes socials amb l’esperança d’arreplegar un cabasset de “likes”. Sé que sóc peix bullit, però per mi no hi ha res com una passejada per camins coneguts i calms. És en aquestes circumstàncies que el cervell pot descabdellar pensaments que, a voltes, ens porten a conclusions sorprenents. L’altre dia precisament sentia algú per la ràdio que defensava la pèrdua el temps. Deia que si ningú hagués pogut estar ajagut hores i hores sota un arbre, no existiria la filosofia ni les grans preguntes que ens eixamplen el coneixement.

Entretant pugen les audiències de programes per a no pensar, d’humor gruixut, insult i cridòria (fins i tot són mereixedors d’un ‘Premio Nacional de Cultura’!). Una estratagema per a gestionar aquesta democràcia esmunyedissa, una versió barroera del “soma” que Aldous Huxley descrivia a Un món feliç. Una pèrdua de temps. Una pèrdua de vida.

J. Antonio Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 29/9/2017)

Natxo Sorolla

Imatge de simbolics.cat

La FACAO promou lo seu premi anual, dient-li a la nostra llengua «aragonès oriental» [sic]. Un premi que sol guanyar la seua junta directiva. Però la curiositat més tenebrosa és que el premi porte el nom de «Roberto G. Bayod», un ultradretà de Bellmunt que es va situar entre els més reaccionaris durant lo propi franquisme, involucrant-se fins i tot en los fets de Montejurra. Però el que més mos interesse aquí és que, pel puesto a on va nàixer, i l’època a on va viure, Bayod ja ere llicenciat en dret! I professionalment va ser tresorer a la delegació del Ministeri de Hisenda a Saragossa, advocat i professor universitari. De fet, lo personatge té un article extens a la Wikipedia. I una de les coses que algunes webs destaquen és que algun descendent de Bayod ha fet de Canceller de Consolat, Secretari de l’Ambaixada o ha treballat per a l’Oficina de la DGA a l’exterior.

I aquí entrem en un tema central per a la ciència: les classes socials se reproduixen. No és que els fills no s’ho mereixquen, o no s’ho guanyon. Però els fills de grangers i agricultors en molta probabilitat continuaran ocupant les posicions baixes de la piràmide social. I els fills de directius de multinacional, ho tindran bastant més fàcil per a fer bons contactes, tindran bons consells, alguns amics informats los avisaran que han eixit places laborals interessants, i altres coses que els permetran mantenir-se en una bona posició social. Evidentment, hi ha excepcions. I l’esforç individual compte per a situar-nos en l‘escala social. Però una bona part del que tenim mos ve per herència familiar dels nostres avantpassats.

I en tota esta qüestió de la reproducció social reprenc unes notes de quan vaig escomençar a escriure al Viles i gents (ViG), fa 12 anys (!) A més de pensar en una «plataforma» web on arxivar i difondre els continguts (ja la tenim, eh! vilesigents.wordpress.com), hi ha una nota que m’ha remogut: «Falten dones al ViG». I és cert! De fet, mos falten xiques! Perquè tenint en compte que jo sóc lo més jove, tampoc tenim cap jove. Si la meitat dels parlants són dones, natres no tenim una sola dona entre els 6 col·laboradors. Si sumem la columna germana Lo Cresol, al Diario de Teruel, només tenim M. D. Gimeno, maellana valenta entre tanta testosterona. Los que estudiem comportaments humans, observem que mos fem amics dels que se mos pareixen: per això els hòmens tenim més amics, i les dones més amigues. Los que estudien la divisió de la societat per gènere, parlen d’homoreproduccio del poder. Los directius busquen lo seu propi relleu en algú paregut a ells. I si el directiu és un home, és bastant difícil que acabo triant a una dona. Pareix que entre els cagabandúrries que escriuen columnes per amor a l’art també tenim homoreproducció. I és hora de trencar-la. Voluntàries?

Origen: Temps de tardor | L’esmolet

Ha passat l’estiu a la velocitat de sempre, és a dir, més ràpid que l’any passat —que ja va ser més fugaç que l’anterior. Afortunadament el sol ja no s’enfila tan amunt, les ombres s’allargassen, les fotos ixen millor i les nits fan acollidora la llar. La tardor em reconforta, ho reconec. Potser perquè hi vaig nàixer o perquè s’acaba l’atabalamenta dels estius d’autònom, on no acabes de tenir vacances però et toca fer com si les tinguessis. Passades les festes d’Alcanyís, doncs, és hora de refer horaris i recuperar rutines. Rutines que, contra el pensament general, em permeten conquerir espais de reflexió —no gaires, però més que en èpoques a priori consagrades al lleure. Permeteu-me, doncs, una petita divagació tardoral.

Cada volta tenim menys temps per pensar, per badar, per conversar en silenci amb nosaltres mateixos. El temps que definim com a ‘lliure’ el solem malbaratar. En el millor dels casos ens enganxarem a la lectura d’un llibre, però sovint caiem en la trampa del “a veure què hi ha a Twitter”. Abans que ens n’adonem, haurà passat una estona massa llarga sense res de substanciós. Hi ha també l’ànsia de fer activitats espaterrants, viatges insòlits, fets a mida per a compartir-los a les xarxes socials amb l’esperança d’arreplegar un cabasset de “likes”. Sé que sóc peix bullit, però per mi no hi ha res com una passejada per camins coneguts i calms. És en aquestes circumstàncies que el cervell pot descabdellar pensaments que, a voltes, ens porten a conclusions sorprenents. L’altre dia precisament sentia algú per la ràdio que defensava la pèrdua el temps. Deia que si ningú hagués pogut estar ajagut hores i hores sota un arbre, no existiria la filosofia ni les grans preguntes que ens eixamplen el coneixement.

Entretant pugen les audiències de programes per a no pensar, d’humor gruixut, insult i cridòria (fins i tot són mereixedors d’un ‘Premio Nacional de Cultura’!). Una estratagema per a gestionar aquesta democràcia esmunyedissa, una versió barroera del “soma” que Aldous Huxley descrivia a Un món feliç. Una pèrdua de temps. Una pèrdua de vida.

La Comarca, columna «Viles i gents», 22 de setembre de 2017

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: