Skip to content

Archive

Category: Viles i gents

Source: La llengua és més que comunicació | Lo Finestró

bonica és la llengua

(Publicat al Diaro de Teruel)

Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: “és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana” Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles. Res més lluny de la realitat, perquè quan una llengua es mor desapareixen un munt de coses més. En primer lloc podríem dir que qualsevol llengua és una manera diferent de veure el món del grup dels seus parlants. La llengua cohesiona interessos i sentiments col·lectius més enllà de les ideologies polítiques o religioses. Qui pot negar que la llengua forma part de la identitat d’un poble? Els mots de cada llengua conformen un arxiu vivent d’història per la seua evolució etimològica i semàntica. Quanta informació condensen els mots! L’oralitat d’una llengua dóna lloc a una especial codi musical diferent d’una altra. Per tot, quan una llengua es mor, es moren moltes coses més i es produeix una pèrdua cultural de la humanitat. Dins d’un món globalitzat en tants i tants aspectes, les llengües pròpies minoritàries –amb Estat o sense– haurien de ser un reducte viu, protegit, desglobalitzat i de visions culturals i històriques amplies, sense caure en concepcions utòpiques d’un món passat. Ara i avui sense cap mena de dubte l’anglès és la lingua franca –comerç, ciència, publicacions, organismes internacionals… –, de tot el món i és oficial a 40 o 50 estats, mentre el francès ho és a 30, un cert estàndard d’àrab a 25 i a 20 estats el castellà. Protegir i estimar una llengua és parlar-la, escriure-la, transmetre-la, estudiar-la i no pas negar-li el nom, segmentar-la i encapsular-la en documentals folklòrics indocumentats com si es tractés d’un material fòssil.

José Miguel Gràcia 

Source: L’Emèrit i el seu acompanyant | Lo Finestró

Source: En els deu anys de Licantropia | Viles i Gents

Source: Cançó del palau-castell | Viles i Gents

Source: Optimisme crònic | Viles i Gents

Source: La torre de marfil | Viles i Gents

Source: L’ombra del gran zombi | Viles i Gents

Source: Seguidisme o convicció | Viles i Gents

Source: Un passeig per la Fira de Nonasp | Viles i Gents

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el  12/11/2021

Natxo Sorolla

Fa més d’una dècada escrivia a esta columna que tots tenim les mateixes hores al relonge. I que per a gestionar bé el temps va bé agilitzar la resolució del que és urgent, i aixina prioritzar el que és important. Uns anys més tard tornava a parlar aquí de la gestió del temps, explicant com de bé va distingir allò que té dia i hora (calendari), d’allò que està a la cua de pendents (tasques), i d’allò que només són idees que en algun moment podran entrar a la cua (notes). Estes ferramentes m’han anat molt bé per a gestionar les meues hores, i ser eficient de manera assossegada.

Però el sistema té falles. Importants. I avui més que de coses que funcionen, vull parlar de metes incomplides per a gestionar millor el temps. Tinc una carpeta que denomino «Il·lusions». Són projectes que no només m’interessen, si no que en la major part d’ells estic embrancat, a ritmes diferents. Però sovint los compromisos que haig anat sumant se convertixen en urgències i retards. I este és un dels principals problemes: no aprendre a dir que «no». Qualsevol projecte sol ser un repte interessant, que també ajude a formar una carrera. Però arribe un punt que si no es prioritze (i es diu que no), la saturació se sobrepose. Però a més, s’hi ha de sumar la mala programació del temps: moltes vegades penso que una cosa són poques hores i acabo arrastrant-la durant dies. És la confusió habitual entre el temps que «voldríem» que una cosa duro i el temps real que «sabem» que dure.

Però encara falte el pitjor enemic del meu temps. Escric la columna fora d’hores, i ja és tard. Demà a primera hora vull enviar-la, abans que no me a reclamon. Però un problemeta que m’està donant lo processador de textos acabe en una reinstal·lació del programa, buscar la traducció del menú… Tot a costa de les hores de son. Una tasca necessària, però que en este moment no ere ni urgent ni important. Ara ja està feta. I això done plaer, perquè quan superem un repte hi ha un mecanisme mental que mos fa un «guau!». Encara que aparentment sigue tan gris com un processador de textos. Procrastinar. Fer allò que mos motive i mos done minidosis de plaer, però que se superpose a allò urgent i important, perquè sovint és més tediós. Lo pitjor enemic de la gestió del nostre propi temps som natres.

Periódico del Bajo Aragón Histórico

Source: Fum | Viles i Gents

Source: Oh, oh, oh, Carolina! | Viles i Gents

Raquel Llop

Source: Sant tornem-hi… | Viles i Gents

Source: Espurnes de setembre | Viles i Gents

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.