Skip to content

Archive

Category: Viles i gents

Source: Províncies | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de juny del 2020)

Una de les moltes mançanes de la discòrdia d’estos tres mesos d’estat d’alarma, a punt d’acabar, han estat les províncies. Divisió administrativa de principis del segle XIX, continuen als nostres dies a través de les Diputacions provincials, amb presidents i diputats que, des de les seus a cada capital, gestionen iniciatives a tot lo territori. Si la classe política les reivindica com a expressió d’una política pròxima i reequilibradora, bastants veus critiquen l’existència de tantes administracions “regionals” paral·leles —diputació, comarca i autonomia— i l’abundància de càrrecs i despeses. Les províncies també són encara la circumscripció electoral tant del Congrés i del Senat estatals com dels parlaments autonòmics, i la llei d’Hont que les regula mira d’afavorir l’Espanya buida concedint més representants proporcionals, tot i que, ja elegits, diputats i senadors treballen més pel seu grup parlamentari que pels seus representats provincials. Ara el comitè científic tècnic gestor de la pandèmia del COVID-19 ha basat en la província la regulació de les fases i les restriccions de mobilitat, preferint-la a la regió sanitària, una altra divisió que s’organitza entorn d’establiments sanitaris i que gestionen les comunitats autònomes, amb l’argument del major coneixement de la ciutadania dels límits provincials. I és que la província reapareix en cada elecció —últimament molt sovint—, i entre una i altra resulta una estructura molt present al mapa mental de tots, encara que ja fa temps que van desaparèixer les matrícules amb les inicials provincials (la TE, la Z…), que a les carreteres s’indiquen només límits comarcals i autonòmics, que pocs coneixen qui és Miss Teruel o Miss Saragossa i que no les marquen alguns mapes meteorològics. Les raons tècniques per vincular a les províncies les fases de la “desescalada” han suscitat crítiques d’algunes administracions autonòmiques, que han acabat regulant segons les regions sanitàries, i volent-se desmarcar de la disposició general inicial, entre l’argumentació científica i la política, han acabat una mica embolicats, dividint províncies o aïllant ciutats i zones, afegint restriccions però sense mecanismes per controlar el trànsit entre unes i altres.

Maria Dolores Gimeno

Source: Llicència per delinquir | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juny del 2020)

La Constitució espanyola a l’article 56.3 diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Una gran majoria d’experts interpreten que aquesta irresponsabilitat del Rei es refereix tan sols als actes propis derivats de les seves funcions i mentre les exerceix. Qualsevol altre acte, comportament o conducta no estarien referendats pel govern i, per tant, fora de l’abast de l’esmentat article. I sorgeix la pregunta: en cas de robatori, malversació, falsificació, agressió sexual i altres, o fins i tot assassinat, estaria el Rei sota l’aixopluc de la constitucional irresponsabilitat, altrament dit, llicència per delinquir. El sentit comú ens diu que no. Si així no fos, quanta indignitat i injustícia! Tota aquesta introducció ve a compte de la incomprensible actitud d’aquells partits polítics espanyols de negar la creació d’una comissió parlamentària per investigar, o almenys posar llum, als milions de dòlars que el Rei emèrit té o ha tingut a Suïssa, o ves a saber on. El que més sorprèn és que sigui el PSOE qui més s’oposi a qualsevol investigació amb excuses i raons de “mal pagador”. El que passa, al meu entendre, és que tots els governs d’Espanya, des de l’any 1978 han conegut i suposadament han permès la conducta poc exemplar del Rei emèrit Joan Carles: comissions per les importacions de cru dels emirats i per l’AVE, com s’ha publicat, caceres per l’Àfrica i assumptes de faldilles pagats amb fons reservats. Les clavegueres de l’Estat feien el que calia. Tothom ho callava, mitjans de comunicació inclosos. I es deia: aquest home és més trempat que un gínjol! I el poble content. Si no fos que la fiscalia suïssa, mitjans de comunicació estrangers i algun digital espanyol han remogut el tema, qui parlaria del Rei emèrit? La Fiscalia espanyola s’ha vist obligada a intervenir en el tema, tot i que, sospito que trobarà algun viarany per no arribar fins al final. Recentment “The Telegraph” ha descobert que un empresari financer, amic del Rei emèrit, va pagar més de la meitat del luxós viatge de noces de Felip VI. Per què? On és la protesta de la ciutadania espanyola? Tranquils, el deep state assegura la normalitat made in Spain per mantenir la institució monàrquica i la integritat de la pàtria.

José Miguel Gràcia

Source: Tornar | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juliol del 2020)

Quan llixca esta columna ho faré des de les terres de la Plana, estaré a llunt del poble. Però passats sis mesos hauré estat uns dies en tu. Volia escriure de tu des d’ací i això estic fent una setmana abans de la publicació. Fa gairebé un any que me vaig embolicar en escriure en la meua llengua materna a n’este diari. No sé si això és una columna d’opinió o millor dit de sentiment… . però un atra cosa no m’ix, mentres no me diguen res… . Hauré begut de la teua aigua, obrir l’aixeta i beure, això només ho faig al poble. Hauré banyat los meus peus i descansat damunt de còdols del riu, en los que no m’acomode tant com en la tova arena. Hauré passejat pels teus camins, calcigat les teues pedres, pujat i baixat per les teues costes. Quina llibertat poder anar a vore’t i retroba’m en tot allò que havia trobat a faltar més que mai! Retroba’m en la família, los amics i les veïnes del carrer. Un carrer on encara ressonen les veus dels que ja no estan, però que encara sentim. Les plantes musties, los balcons i les finestres plens de pols i teraganyes… . Entrar a una casa tancada lo dia de Reis i al obrir la porta troba’m en l’albre de Nadal, com si s’haguere congelat lo temps i haguérem borrat sis mesos del calendari parant-ho tot. Ara sé que de Sant Joan a Sant Pere han segut uns dies de regal en los que la vida ha segut vida, he respirat l’aire que els meus pulmons necessitaven i ara tinc forces per seguir en la faena i en lo dia a dia esperant que pugue tornar quan tinc pensat, sense atres talls en lo temps, sense separacions dels que volem i en la tranquil·litat que done la llibertat. Tots los que volem esta terra volem que així sigue i los que ací viuen també se volen moure i vore el mar i atres puestos. Tenim que seguir fent bé les coses per a que pugue ser així i no tornar a tancar les portes i omplir lo rebost, per no plorar més morts i patir més rebrots.

Mar Puchol  

Source: 50 anys de la mort d’un solitari | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de juliol del 2020)

Fa cinquanta anys moria voluntàriament a New York un solitari compulsiu. Es tractava d’un artista romàntic (subjectiu i tràgic) que es considerava incomprès. Un nou Van Gogh, amb el que compartia també el color com a principal eina de la seva expressió artística. Però, a diferencia de l’histèric holandès, aquest pintor venia els seus quadres a dojo i a uns preus molt estimables. Tenia molts mecenes i va morir carregat de dòlars. Però, al contrari que en Dalí (un any més jove), aquest tímid solitari, no buscava fama ni dòlars i aquest menú li va fer una mala digestió. En la plenitud de la seva carrera, als 66 anys, va acabar amb la seva vida el pintor rus Marcus Rotkovich, jueu emigrat als Estats Units fugint de la Rússia tsarista quan tenia 10 anys, i que va arribar a Portland parlant només jiddish i rus. 27 després es nacionalitzà americà i es canvià el nom pel de Marc Rothko, que a l’americana sonaria ben ianqui; Maac Rothkou. La evolució pictòrica d’aquest desarrelat va ser molt marginal. Fins als 40 anys va ser un realista expressionista gairebé desconegut. Després un surrealista incomprensible. Finalment, i prop dels 50 anys, s’incorporà a l’expressionisme abstracte, on ja triomfaven Still, De Kooning, Kline i, sobre tot, Pollock. Aquest estil va ser potenciat pel poder cultural dels nous guanyadors de la Guerra. Rothko, molt actiu culturalment i notable professor, no es guanyà la vida com a pintor fins als 52 anys. L’any 61 (als 58 anys) tot va canviar. La Escola de Nova York va passar a ser una antigalla i els nous artistes Pop eren la nova veu moderna  d’Amèrica. El mediàtic Pollock  s’havia mort i Rothko esdevenia un clàssic triomfador.  Mai va pair el seu èxit. Mentre la cotització artística bogava, la seva vida personal s’enfonsava. Passats els cinquanta anys de la seva desaparició, Rothko no deixa indiferent a ningú: per a molts és un dels grans “prenedors de pèl”, com Miró (al que admirava) o Pollock; per a altres és un autèntic mestre del segle XX. Si podeu, veieu les seves obres en viu, i jutgeu.

Antoni Bengochea

Source: La Unió Europea | Viles i Gents

Source: Sense fum | Viles i Gents

Source: 25 anys de Viles i gents des de l’altre mil·leni | Viles i Gents

Source: Psicosi | Viles i Gents

Source: A tots els vilers | Viles i Gents

Source: Mal oratge | Viles i Gents

Source: Limitacions ‘chapurrianistes’ (als 25 anys de Viles i gents) | Viles i Gents

José Miguel Gràcia

Source: Jaume Ferran i Clúa | Viles i Gents

Source: Caldrà | Viles i Gents

Source: Qui pagarà el compte | Viles i Gents

Source: Canvis interiors? | Viles i Gents

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.