Skip to content

Archive

Category: Viles i gents

Source: Catalangate i Moncloagate | Lo Finestró

Source: La paella pel mànec: los estàndards (III) (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües
(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 29/4/2022) Natxo Sorolla Fa unes setmanes que venim parlant de programes i drets d’autor. Fer funcionar un ordinador en Windows val diners. Lo mateix per a fer funcionar Word o Excel: actualment Microsoft permet usar-los en una llicència que caduque a l’any, i val 69€. Windows té problemes clars: preu de les llicències, alentiment de l’ordinador als pocs anys, pantallassos blaus… Per contra, los programes lliures, gràcies a la col·laboració de molta gent, tenen cost zero i sobrepassen qualsevol necessitat del que els demanem quotidianament, per a escriure, navegar, pel·lis… (Ubuntu, LibreOffice, Firefox, VLC). Però no acaben d’entrar als escriptoris de les cases. Per què? Pels estàndards, o pel que els economistes coneixen com a efecte xarxa. Lo que en castellà dirien efecto red, i que en llengua del carrer serie comtindre un telèfon, però no poder cridar a ningú perquè cap amic ne té. Algunes tecnologies, com telèfons o processadors de textos,no tenen sentit si no el comparteixen molts. I Microsoft ha sabut posicionar el seu ecosistema com a estàndard, fent un doble joc de cobrar l’Office a les empreses i permetre que els usuaris piratejon lo Word per a usar-lo a casa. Això ha creat un «estàndard» de facto. Si no et vols complicar la vida, paga llicència i envia en Word a qualsevol altre allò que estàs escrivint. Perquè si pretens compartir-ho en un programa bo i gratuït, te diran que estàs complicant la vida més del que cal. Curiositats dels humans. Actualment los estàndards són lo que mos connecte. En lo seu moment VHS va guanyar a Beta perquè els que feen pel·lis van deixar d’usar l’estàndard Beta, i els que tenien reproductors Beta, no trobaven les pel·lis en lo seu format. En lo seu moment Whatsapp va guanyar a Messenger perquè s’adaptave millor a la lògica del mòbil, i al final no podies parlar a ningú per Messenger, però ho podies fer en tots per Whatsapp. I tantes altres històries d’estàndards que expliquen per què és difícil treballar en programes lliures com LibreOffice, si tots treballen en format de pagament com Word. Lo peix que es menge la cua, lo gran que es menge al minut, o els efecte xarxa no volgut dels estàndards. Però d’aquí unes setmanes veurem com lo món del codi lliure és estàndard en alguns camps, i mos resol coses del dia a dia. Sèrie completa:

Source: Sentir-ho tot i escoltar quan cal

Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant

Sentir-ho tot i escoltar quan cal

Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant. Deu ser esgotador, insuportable, estar parant l’orella amb tota l’atenció per escoltar cada soroll, cada remor, cada conversa dels veïns de taula i de carrer. Jo em declaro incapaç de fer-ho, i em limito a sentir el que m’envolta fins allà on les meues orelles em permeten. Escolto, això sí, los meus interlocutors quan hi converso, un programa de ràdio o una cançó que m’agrada. Ho escolto amb atenció.

Ara mateix m’estic assegut al terrat mentre sento les veus de moltes espècies de moixons que refilen, piulen, grallen, xerrotegen o xiulen embriagats de primavera. Les parets del barranc fan de caixa de ressonància, i donen un aire catedralici, quasi solemne, al cor desordenat i harmònic de veus volanderes. Les sento, però no les escolto -si les escoltés, no podria estar escrivint estes paraules. Són la banda sonora de l’instant.

Però, ai las, lo bram d’una moto de muntanya esguerra la simfonia de l’ocellam. Durant uns minuts, l’espetec violent del motor embruta tot lo paisatge sonor. No veig l’individu, però me n’imagino la indumentària cridanera, los punys nerviosos donant gas només pel plaer de sentir-ne el rebombori, les rodes de la màquina, eriçades de tacs, mossegant los camins… Intento ser empàtic, però en este moment em costa déu i ajuda entendre quin plaer pot trobar el motorista en renunciar a la bellesa visual i sonora que l’envolta. Potser es tracta d’un nou Àtila, i vol que no creixi fulla verda per allà on passa.

Afortunadament, lo genet és sorollós però solitari i, en pocs minuts, la seua agressió auditiva s’ha ofegat entre els pins camí d’Aiguaviva.

Al cap de poc em truca algú amb molt mala cobertura. He pogut entendre que em pregunta «M’escoltes?» i jo, educat com soc, li contesto «t’escolto, però et sento força malament…».

Carles Terès. Viles i gents

Source: Ucraïna, la saguera guerra de Putin

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna

Ucraïna, la saguera guerra de Putin

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna, com ho vol tot lo món. I contents hem d’estar de viure a la vella Europa on, després de les guerres terribles del segle vint, segueix sent un reducte de benestar i pau, on els agradarie de viure a milions de persones d’altres continents, que ho tenen molt pitjor que nosaltres.

Però eixa pau europea i eixe món que aquí gaudim per ara, vist el que està passant a Ucraïna des del 24 de febrer, ens fa pensar i patir pel futur incert de la nostra imperfecta i mentidera democràcia. També per la nostra forma de viure que sempre serà millor així que la més tova dictadura. Perquè és una realitat descarada que a la Rússia actual no els hi van bé les coses des de fa molt temps, al nostre entendre, per no ser capaços d’organitzar un sistema polític de rostre humà; una democràcia a la russa on pugueren conviure, sense el recurs constant a les armes i la repressió, la multitud d’ètnies, regions diferents i llengües que tenen. De ben segur que, si la població tinguera la informació que els d’afora tenim del que estan fent al Kazakhstan, a Síria, a les repúbliques del Caucas… i ara mateix a Ucraïna, la bona gent russa no aplaudiria les accions criminals del Tsar Putin, que es creu la personificació de la Gran Mare Pàtria Russa.

Per acabar aquesta agra queixa davant la devastació que deixa per on passa la maquinària de guerra i mort de Rússia, recordar amb molta tristesa, l’estada de quatre dies que hi vam fer a la ciutat de Kíiv, l’agost de 1983: vam visitar les catedrals antigues i la Porta Daurada, el conjunt monàstic de Kýievo-Petxerska Lavra, el Dnièper ample com un mar interior, el museu de l’Arquitectura popular, els balls, la música, i els carrers i avingudes majestuoses de Kíiv… també, la sensació tremenda de decadència del sistema Soviètic, que encara tardaria vuit anys a col·lapsar.

Tomàs Bosque. Viles i gents

Source: Freds tardans

Freds tardans. La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se

Freds tardans

Freds tardans. La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell. Viles i gents

Source: Los meus imprescindibles

No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre

Los meus imprescindibles

No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre. Com que els qüentos no eren sant de la meua devoció, va buscar una alternativa, provant en llibres que parlaven de Nonasp. De tots, en recordo especialment un: El Peso de la Paja. El cine de los sábados, de Terenci Moix. Sent la xiqueta que era per aquells dies, escoltava atentament les paraules de mon pare, mentre que la meua imaginació anave fabricant les imatges que donaven forma al relat. Algunes coses no les vaig acabar d’entendre massa bé, però ere igual, perquè a n’este llibre vaig trobar alguna cosa que es va quedar en mi. Jo m’imaginava lo Caserón, a «la padrineta», a la tia Florència, la Granja de Gavà… i tot lo que circulave per aquelles pàgines.

Sent sabedora del meu entusiasme, la iaia Alícia em va comprar una col·lecció setmanal que per aquells dies va editar lo diari El País, de llibres juvenils de «cultura general», molt explicatius i ben il·lustrats. Cada divendres a migdia, quan baixava d’estudi, parava a ca la iaia a buscar lo llibre tota contenta i expectant. No cal dir lo que feia a continuació… Per esta època, fent 5è de primària, en la nostra mestressa Lola Bielsa, vam estar treballant lo llibre Miguelón, d’Ana Maria Moix (exemplar que, gràcies a la seua generositat, fa uns anys que conservo a casa). La seua lectura no em va dir tant com El Peso de la Paja, però és innegable que va ser la llavor que em va fer créixer l’afició pels llibres d’esta autora, contribuint també sa cosina, Natacha Llop, que prompte es va encarregar de proveir-me d’unes quantes novel·les (Julia, Vals Negro…).

La iniciació a la lectura que em van proporcionar estos llibres, va fer que comencés a estirar el fil. Durant l’adolescència i los pocs anys que porto d’edat adulta, he anat descobrint altres autors i llibres que s’han convertit en imprescindibles. Però també he tornat a fer diverses lectures d’estos llibres que van ser els primers, especialment d’El Peso de la Paja. Sempre que torno a ell, m’aporte una nova perspectiva que em fa disfrutar-lo com si fos la primera volta.

Estela Rius. Viles i gents

Source: Una veritable falsedat

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat

Una veritable falsedat

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud. Viles i gents

Source: La predictibilitat del futur | Lo Finestró

Source: Linux, los drets d’autor (i la paella) (II) (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües

Publicat al Viles i Gents de La Comarca 18/3/2022. És la segona part de “La paella (i els drets d’autor) (I)“.

Natxo Sorolla

Saber fer un bon arròs és un «codi» que se sol transmetre de boca en boca, entre amics, de pares a fills, etc. Qui explique el seu «toc personal» sobretot busque «reconeixement». És una forma natural de crear i transmetre el coneixement. I en general, los «codis» són los pilars del món actual, que avance a base d’informació, ordinadors, Internet i comunicacions. Estem acostumats a donar una ordre d’entrada (imprimir), que passe per un «codi» (lo programa de la impressora), i mos done un resultat: un paper imprès d’allò que ham escrit a la pantalla.

Però fa unes setmanes comentàvem aquí que els humans havíem establit una via alternativa per a gestionar eixos «codis»: lo copyright. A l’inventor de, per eixemple, un «nou codi per a fer l’arròs», li donem drets exclusius d’explotar eixa innovació. En esta lògica treballe Microsoft, que legítimament fa programes «privatius». Si vols fer funcionar un ordinador nou, sovint has de posar-te Windows, en les condicions que la direcció de Microsoft decidix, i al preu que marquen. Ells aprofiten este poder per a dirigir-mos a l’obsolescència programada. Cada actualització de Windows demane més memòria, més processador… més de tot per a continuar fent lo mateix de sempre: escriure un Word, mirar una pel·li, o navegar per Internet. Eixe ordinador que mos vam comprar fa 5 anys ja no pot continuar fent lo mateix per l’última actualització, i mos obliguen a canviar-lo.

Als inicis de la informàtica algú va fer un «codi», i una empresa s’hi va interessar. I va pensar que ere bona idea compartir el seu saber. Los ho va passar, i el van millorar. Però quan los va demanar d’accedir-hi, li van dir que no. Que no podie accedir al seu propi codi millorat. Això va iniciar el copyleft, un moviment que, com los bons arrossos, se base en lo coneixement lliure. L’autor per eixemple pot decidir que «qualsevol pot usar i manipular el meu programa», però sempre que em «reconeguen com a autor original», i limitant que «ningú farà negoci del que jo haig compartit».

En esta lògica es va iniciar Linux. Un sistema operatiu del que algunes vegades ham sentit parlar, però sovint pensem que és molt «friki». L’escomencen a construir els anys 80, basat en la filosofia que qualsevol se’l pot baixar i usar de bades. I qualsevol que s’hi veigue en cor pot adaptar-lo a les seues necessitats, i pot compartir les seues millores en tota la humanitat. Per això actualment hi ha versions molt potents de Linux, versions molt més amigables per als que estem acostumats a Windows, o versions més lleugeres que fan volar els ordinadors vells… Però ara que tenim lo segon arròs cuit, ho deixem reposar, i el proper Viles parlarem de com este sistema mos ha millorat lo dia a dia sense saber-ho.

Source: Sensates contra borinots

Sensates contra borinots

Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens -no dic els xiquets- protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana

Sensates contra borinots

Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens -no dic els xiquets- protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana. Pel contrari, les dones son intel·ligents, sensates, raonables i boniques. Passa a les actuals ‘Pare de família’, ‘American dad’, ‘Dinosauris’ o ‘Els Simpson’. Però la cosa no és nova. Ja passava als mítics ‘Els Picapedra’ dels anys seixanta del segle passat. Les protagonistes femenines de totes estes sèries d’animació els donen cent voltes als seus marits en tots els aspectes, tant en els morals i intel·lectuals com en els físics. Ells son molt més bèsties, això sí.

En un món dominat, encara, pels hòmens, les famílies americanes que mostren els dibuixos tiren per avant gràcies al seny que demostren les mares, que acostumen a reconduir pel camí del bon enteniment, de la raó i de la prudència el que els descabestrats del seus marits encaminen, sempre, cap al precipici i el caos més absolut. Mentre, els sagals, xics i xiques, van a la seua, fan trastades i emprenyen als pares. Però, al remat, és Marge, la que salva els mobles i evita la catàstrofe que s’entesta en provocar el poca-solta de Homer, que només pensa en menjar xulles de gorrino i dònuts de tots els colors mentre vigila -és un dir- la seguretat de la central nuclear de Springfield.

I el mateix es pot dir de Francine, Lois o Vilma. Sort d’elles. Sí, és veritat que totes son mestresses de casa mentre que ells tenen treballs remunerats, encara que a tots els venen massa grans. La dona no acaba d’eixir de la cuina i de l’atenció als sagals, però és la reserva de coneixement, intel·ligència i bon seny. Mala consciència dels guionistes, llei de compensació, justícia poètica…? Misteri.

Lluís Rajadell – Viles i gents

Source: Tempestat d’arena, tempestat de neu

Com ja tots sabeu, últimament los senyors de la corbata negra estan jugant als escacs a un tauler que coneixen bé: Ucraïna

Tempestat d'arena, tempestat de neu

Com ja tots sabeu, últimament los senyors de la corbata negra estan jugant als escacs a un tauler que coneixen bé: Ucraïna.

Esta antiga república soviètica, serveix de connector entre Europa i Rússia, i per tant és una posició estratègica per a les dos entitats, que fan lo possible per clavar-hi els nassos i, a poder ser, la butxaca. Però ara ve la pregunta del milió: hi haurà guerra a Ucraïna?

No és la primera vegada que Rússia els Estats Units s’oloren lo baf. Allà pel 1962, la «nació de la igualtat» va col·locar un arsenal de míssils a Cuba, apuntant directament a la «nació de la llibertat», qui ja havie col·locat prèviament míssils a Turquia, apuntant cap al nord. Encara que, inicialment, es va intentar mantindre-ho en secret, una filtració a la premsa va estendre lo pànic per tot lo món, que va retindre la respiració durant dos dies, mentre les constants amenaces no feen més que créixer. Finalment, los gossos que lladren van decidir no mossegar, i les dos nacions van pactar per retirar los míssils.

No obstant, poc després, una guerra civil va esclatar a l’altra part del món: Vietnam. Allí, les dos potències van intervindre per «assegurar els interessos de la nació», de manera que, sense barallar-se cara a cara, s’amostraven les dents davall les fulles tropicals de la selva. Un poc diferent (i posterior) serie lo cas d’Afganistan, on no hi han fulles, perquè és un desert ressec que aconseguirie ressecar inclús l’or negre que les dos potències buscaven davall l’arena.

Ara hem de preguntar-mos, què en podem traure, de les ensenyances de la història, per aplicar al present? Una guerra oberta entre les dos potències és, a dia d’avui, una aberració totalment improbable. Encara aixina, no hem de descartar la possibilitat que les dos nacions tórnon a mossegar-se; esta vegada buscant les canonades de gas que abasteixen Europa, i que travessen lo país per davall la terra nevada.

Luismi Agud. Viles i gents

Source: Recordant Angel Guinda

Source: D’a on sos?

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge

D'a on sos?

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.

Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.

Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.

Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.

Estela Rius. Viles i gents

Source: Pau (que no ar) Riba

Source: Llegiu, llegiu, que molt convé, aquest article d’en Lluís Rajadell | Viles i Gents

(Publicat al Diario de TEruel el dissabte 5 de març del 2021)

Seguidisme o convicció

         La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau –textualment, mal parlat–. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

        L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament –i econòmicament– postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Per la transcripció. Artur Quintana

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.