Skip to content

Archive

Category: Mesquí

Source: Aguaviva, 80 años del bombardeo – La Comarca

Aguaviva en marzo de 1938

En la mañana del 13 de marzo de 1938, más de setenta bombas cayeron sobre Aguaviva

Sucedió a las 10.28 y desde 4.700 metros de altura, la aviación italiana a las órdenes del bando sublevado soltó 72 bombas de 50 kilos sobre Aguaviva.

Así lo relata el Ayuntamiento en la mención que realizó sobre el acontecimiento en sus redes sociales. “Nos gustaría organizar algún tipo de jornada o actividades más adelante”, dijo el alcalde, Aitor Clemente.

Según recuerdan, fue la formación de bombarderos que había despegado desde Logroño la que fotografió el pueblo antes y después de la masacre. Las fotografías fueron rescatadas por los alcorisanos David Alloza, Roberto Alquézar y Pedro Mata del archivo del ejército del aire italiano en Roma, dónde habían estado guardadas durante más de setenta años.

“Estas fotos las recuperaron para una exposición que se realizó en Alcorisa y las teníamos guardadas y ahora, sobre todo, con el movimiento que ha habido con la conmemoración del bombardeo de Alcañiz quisimos recordarlo al menos en redes sociales y pensando en trabajar en alguna acción de divulgación”, añadió Clemente.

Els dies 19, 20 i 21 d’octubre de 2018 se celebrarà al Teatre L’Artesana de Falset el I congrés sobre la Jota als territoris de parla catalana, que reunirà experts i aficionats a aquesta temàtica de tots els territoris. Les comunicacions de caràcter acadèmic/ científic s’alternaran amb activitats i tallers de caire més lúdic.

El congrés estarà organitzat en quatre eixos temàtics:

Aspectes històrics

La Jota és un dels casos més complexos de relació entre els àmbits popular i “acadèmic”, com ho demostra el fet de la seva incorporació, com a gènere, a l’obra d’autors clàssics. Malgrat que cal diferenciar aquelles formes populars de les altres creades expressament per a l’escena, tampoc cal oblidar aquests aspectes culturals i històrics i la seva influència en la pràctica popular.

Aspectes identitaris i de patrimonialització

Les tradicions es reinventen constantment i ens identifiquen, en major o menor mesura, mitjançant processos d’adscripció grupal que canalitzen sentiments; processos lligats, sovint, al fenomen del folklorisme. Aquest eix pretén obrir un espai de reflexió sobre la construcció d’una identitat col·lectiva al voltant de la jota.

Ús i funció

Com qualsevol altre gènere musical provinent de la tradició oral però àmpliament incorporat a la música escrita, viu i vigent a molt indrets i recuperat o reinventat en altres, la jota ha tingut i encara té avui un rang diversíssim d’usos i funcions: ballada amb caràcter ritual, cantada –sovint amb textos improvisats– en rondes festives, traslladada dalt de l’escenari, en saraus ibureostradicionals o de nova creació, viscuda col·lectivament a places i carrers, esdevinguda símbol identitari en alguns territoris… Des d’aquest eix pretenem donar visibilitat sobretot a aquests usos i funcions més actuals que ens ajuden a traçar un mapa de la vigència de la jota a casa nostra.

Formes de transmissió

Entenem el concepte de patrimoni com els “béns que una persona hereta dels seus ascendents o avantpassats”. Transmissió, herència i patrimoni són conceptes que van lligats. Són múltiples els espais que avui i al llarg del temps han permès la transmissió de la jota: la vida quotidiana, la festa, l’educació formal i informal, etc.

La inscripció al congrés és gratuïta i està oberta a qualsevol persona, entitat o col·lectiu interessats.

Us animem a presentar propostes de comunicacions fins al dia 3 d’abril. Cal enviar el resum de la comunicació (max. 500 paraules), especificant el títol i a quin dels quatre eixos s’adscriu la proposta, i les dades de l’autor/a (nom complet, telèfon i adreça electrònica) a fonotecamtra.cultura@gencat.cat

Organitza:

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Institut Ramon Muntaner i Ajuntament de Falset.

Per a més informació: fonotecamtra.cultura@gencat.cat; secretaria@irmu.org.

Institut Ramon Muntaner
43770 Móra la Nova
www.irmu.org     

*Alcalde d’Aiguaviva de Bergantes i portaveu de GANAR a la Comarca del Bajo Aragón.

// Aitor Clemente*

Últimament, la depuració d’aigües residuals és un tema candent a Aragó, especialment per la implantació del polèmic impost de Contaminació de les Aigües (conegut com ICA) i per la no construcció de les infraestructures pendents en esta matèria. Més d’una dècada dispués de la firma dels convenis pels quals l’Institut Aragonès de l’Aigua (IAA) havia d’encarregar-se de la construcció dels equipaments necessaris en matèria de depuració, los nostres llocs han de seguir abocant les seues aigües brutes i a més, per acabar-lo d’adobar, l’any passat vam ser sancionats per este motiu.

Al llarg de tot este temps s’han succeït multitud de despropòsits derivats de la pròpia concepció del Pla Aragonès de Depuració i Sanejament (PASD) i la seua gestió posterior, com un sobredimensionament intencionat de les infraestructures, operacions de privatització a través de concessions a empreses que han disparat el cost del servei en tota la Comunidat i la imposició de successius gravàmens a la ciudadania com l’anterior Cànon de Sanejament o l’actual ICA, los quals, com impostos ambientals són legítims i pot ser necessaris, però en unes formes totalment injustes. Continuar llegint… La depuració d’aigües a Aragó: una cadena de despropòsits » Temps de Franja

 

Source: El català sense paraigua

El català sense paraigua

Ricard Ustrell viatja fins la franja d’Aragó i la Catalunya Nord per comprovar l’estat de salut del català, quan no té el paraigua de la immersió lingüística. Parlem amb professors de català, directores d’institut i escriptors locals, com el Josep Anton Chauvell o el Josep-Lluís Lluís.

Source: Torrevelilla construirá una nueva tienda que triplicará el espacio de la actual – La Comarca

Source: El Cant de la Sibil·la | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada  per un sagalet vestit de donzella,  modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut  justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del  País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en  català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en  llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye  a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña?  Tenim versions del Cant en català  i aragonès, i  encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.

Artur Quintana

Source: El CRA del Mezquín se incorporará el próximo curso al nuevo modelo Brit de bilingüismo – La Comarca

Source: Recital de poemes d’El Floro” a Esplugues | Lo Finestró

Ahir dijous 25, a l’Avenç Centre Cultural d’Esplugues i organitzat per Òmnium Cultural d’Esplugues, va tenir lloc un recital de poemes del llibre Pasqual Andreu, lo Florit. (Lo Floro en vers), a càrrec del propi autor del llibre Josep Miquel Gràcia, veí d’Esplugues i nascut a la Codonyera (la Franja). El assistents van seguir amb molta atenció i interès les contalles del “Floro”, que transcorren des dels actes de bonhomia del “Floro” fins a la violència, la venjança i la mort, com a personatge misteriós, ambivalent i contradictori. Els assistents aplaudiren en diverses ocasions i molt a destacar al finalitzar la lectura.

No van faltar, per part de Josep Miquel Gràcia, uns versets de record als empresonats i exiliats, presidents i consellers, del Govern, d’Òmnium i de l’ANC.

Acabà l’acte amb un dolç pa de pessic de la Francina i una copeta de vi moscatell.

Lluís Roig

 

Source: Tots los de la Torre són… | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 19 de gener del 2018)

Totes les viles tenen frases fetes, acudits i cançonetes populars per enriu-se’n dels pobles veïns, i com la tradició és recíproca mai passa res. Perquè és una manera d’alliberar tensions tribals o velles malvolences del passat. L’únic problema que hi ha, que algunes persones eixes coses que sempre s’han dit i cantat a les bodegues i al carrer se les prenen massa a la tremenda.

La forma d’enraonar de cada poble de la Franja, com mai hem tingut normes i comboi de la nostra llengua catalana perquè les lleis borbòniques i els funcionaris castellans s’han cuidat molt bé de que no les tinguérem, també és una font inesgotable per burxar al forat dels sentiments particulars dels pobles veïns. Així hem vist a forasters enfotent-se’n dels de la Codonyera pels nostres originals “diau“, “pial”, “mial”… I naltros mos hem rigut dels de la Torre (velilla) perquè fan l’adverbi “ja” com, “Cha” ha vingut; quan naltros, per més inri el fem a la castellana, “ya” ha vingut.

A casa nostra, com a cançoneta poca-solta desfavorable, només ne recordem una que, de segur, van inventar els de la Torrocella que, en qüestió de posar noms i fer burla als forasters, són tan de la sorna com los de Castellseràs. La cançoneta diu: “Codonyera menbrillera gente de poca razón, sucarraron un gorrino pasando la procesión”. Qui sap si lo de descreguts i liberals ja ho portem damunt des d’antic. Alguna cosa bona hem de tindre.

Ara jo hauria d’escriure la comparació maliciosa que els vells del lloc contaven dels de la Torrocella, Castellseràs i Alcanyís; però no ho feré perquè visc a un d’eixos pobles, tinc molts amics a l’altre, i vaig a Alcanyís molt a sovint.

Sobre la cançoneta del títol, i sobre la carta que, allà quanta, hi van escriure al Governador els de la Canyà de Beric, quan se’ls hi va trencar la campana, en parlarem un altre dia que ara no hi cap.

Tomàs Bosque

Source: Un regreso desde Argentina en busca de las raíces familiares – La Comarca

Source: La lengua en el Bajo Aragón a través de documentación notarial (1450-1453) – Repositorio Institucional de Documentos

La lengua en el Bajo Aragón a través de documentación notarial (1450-1453) : transcripción y estudio lingüístico

Albesa Pedrola, Elena
Enguita Utrilla, José María (dir.)

Universidad de Zaragoza, 2017
(Lingüística General e Hispánica)

Resumen:
Esta tesis doctoral nace de la curiosidad por conocer qué lengua o qué variedad de lengua se empleaba en una región específica de Aragón –el Bajo Aragón turolense– en un momento crucial de la andadura del aragonés medieval: finales de la Edad Media. El objetivo primordial es, entonces, determinar si la lengua propia del reino de Aragón fue general en esta zona de frontera y si, a mediados del siglo XV, dicha lengua se mantenía con vitalidad o bien había ido dejando paso a un castellano con el que ya compartía ciertas características lingüísticas, como había sucedido, en algunos ámbitos lingüísticos, en otras zonas meridionales de Aragón como Teruel capital y alrededores. De este modo, este trabajo está constituido fundamentalmente por dos pilares: el estudio lingüístico de un corpus documental adecuado, pero también la transcripción de dicho corpus, original e inédito hasta el momento. Los documentos que constituyen el objeto de estudio de esta investigación son protocolos notariales, fechados todos ellos entre 1450 y 1453, pertenecientes a un único notario, Salvador de Aguas, habitante en la villa de Alcañiz, que se conservan en el Archivo de esta misma localidad. El análisis de sus principales características lingüísticas de condición aragonesa se dispone según es común en este tipo de investigaciones: grafías, fonética y fonología, morfología y léxico. Asimismo, se presta especial atención a la variación interna del aragonés medieval, puesto que el proceso de castellanización no se produjo de manera uniforme en el territorio aragonés; al contacto de lenguas, dada la situación de frontera lingüística de este territorio con áreas de habla catalana, y a las particularidades de los protocolos notariales así como su idoneidad para estudios lingüísticos de corte diacrónico. Los datos examinados revelan un mantenimiento todavía visible del aragonés medieval en diversos aspectos lingüísticos, si bien puede apreciarse una considerable castellanización en otros. Este panorama lingüístico es plasmado con prudencia y precisión y está acompañado por documentos gráficos que muestran al lector las peculiaridades de los manuscritos originales. BIBLIOGRAFÍA BÁSICA: ALVAR LÓPEZ, Manuel (1953): El dialecto aragonés, Madrid, Gredos. ENGUITA UTRILLA, José María (1991b): «Aragón en la Edad Media: un bosquejo lingüístico», en Tomás Buesa Oliver y Aurora Egido Martínez (coords.), I Curso sobre Lengua y Literatura en Aragón (Edad Media), Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 49-66. ENGUITA UTRILLA, José María (2009): «Variedades internas del aragonés medieval», en Vicente Lagüéns Gracia (ed.), Baxar para subir. Colectánea de estudios en memoria de Tomás Buesa Oliver, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 111-149. ENGUITA UTRILLA, José María y María Luisa ARNAL PURROY (1993): «Aragonés y castellano en el ocaso de la Edad Media», Aragón en la Edad Media, 10-11, pp. 51-84. FRAGO GRACIA, Juan Antonio (1991): «Conflicto de normas lingüísticas en el proceso castellanizador de Aragón», en Tomás Buesa Oliver y José M.ª Enguita Utrilla (coords.), I Curso de Geografía Lingüística de Aragón, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 105-126. LAGÜÉNS GRACIA, Vicente (1999): «Estado actual de los estudios sobre el aragonés medieval», en José M.ª Enguita Utrilla (ed.), Jornadas de Filología Aragonesa. En el L Aniversario del AFA, vol. 2, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 163-264. TERRADO PABLO, Javier (1991): La lengua de Teruel a fines de la Edad Media, Teruel, Instituto de Estudios Turolenses, Excma. Diputación Provincial de Teruel

Pal. clave: lingüística histórica ; geografía lingüística ; historia de la iglesialingüística ; lingüística aplicada
Área de conocimiento: Lingüística general
Departamento: Lingüística General e Hispánica
Nota: Presentado: 15 12 2017
Nota: Tesis-Univ. Zaragoza, Lingüística General e Hispánica, 2017

Texto completo:
Descargar el texto completoPDF

Enlace externo:
Descargar el texto completoTexto completo

Source: Día de a Lengua Materna 2018: actividaz de sociolingüistica | Seminario Aragonés de Sociolingüística

En colaboración con o Vicerrectorau de Politica Academica y profesoralla de bels departamentos d’a Universidat de Zaragoza, o Seminario Aragonés de Sociolingüistica participa en as actividaz arredol d’o Día d’a Lengua Materna con dos actos.

Anchel Reyes y Natxo Sorolla (d’o Seminario Aragonés de Sociolingüistica) presentarán “L’aragonés en a Chacetania, estudio sociolingüistico”, o lunes 19 de febrero, a las 17’30 h., en l’Edificio Paraninfo, sala Pilar Sinués, de a Universidat de Zaragoza (Plaza Basilio Paraíso, 4).

Y ixe mesmo día, 19 de febrero, a las 19:30h., en l’Aula Magna de a Facultat de Filosofía y Letras,  Natxo Sorolla (Universitat Rovira i Virgili) presentará a conferencia: “Impacto de las relaciones sociales en las lenguas minorizadas. El aragonés y el catalán”.

Esta actividat ye organizada por o Seminario Permanente de Investigaciones Lingüísticas – Grupo Psylex (Departamento de Lingüistica Cheneral y Hispanica), dentro de as actividaz de “Zaragoza Lingüística“.

Albesa (2017) Una frontera lingüística. Castellano, aragonés y catalán en el Teruel del siglo XVII

Universidad de Zaragoza

RESUMEN

El presente artículo aborda los influjos lingüísticos que se producen desde el catalán hacia el castellano de Aragón a principios del siglo XVII. El estudio de tales influjos se centra en el análisis lingüístico de un acta notarial original, denominada la Concordia, que data de 1624 y en la que participan las localidades de Alcañiz, Valdealgorfa, Valjunquera, La Codoñera y Torrecilla, todas ellas poblaciones situadas en el Bajo Aragón turolense. Los resultados de este estudio muestran, por un lado, unos influjos directos por parte del catalán en la fonética y en el léxico castellanos y, por otro lado, unas coincidencias lingüísticas entre el catalán y ciertas piezas que todavía se mantienen vivas en esta zona procedentes del aragonés medieval que se habló varios siglos antes.

Source: Recer sociolingüístic: «De 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen cheso, y agora no» | Viles i Gents

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 5/1/2018

Natxo Sorolla

La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.

La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!

En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.

Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.

Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:

  • Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
  • Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
  • Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
  • Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.

Source: Nacionalisme espanyol, no és una vergonya | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el 30 de desembre del 2017)

A força d’emprar el mot nacionalisme només aplicat als nacionalismes centrífugs (i que encara no tenen un estat reconegut), el nacionalisme espanyol no es reconeix  gairebé mai nacionalista. Vull recordar un altra vegada que una de les accepcions de nacionalisme és “afecció que els naturals o habitants d’un país o nació tenen envers ella”.

En un d’aquests interminables debats sobre la crisi catalana, un representant del partit de moda i ara triomfant a Catalunya “Ciutadans” es sentia molt ofès perquè un nacionalista català parlava d’ell com nacionalista espanyol, i el català li responia: “així per vostè el ser nacionalista és un insult; doncs a nosaltres vostès ens ho diuen contínuament”. El mot nacionalisme, com només s’ha aplicat habitualment als nacionalistes bascos (amb connotacions terroristes) i catalans (ara molt separatistes o secessionistes), ha anat adquirint un caire cada volta més despectiu que res té a  veure amb el seu significat original, que s’ha distorsionat. Sentir-se espanyol ja és nacionalista: es sentir que formem part d’una història comú, d’un projecte comú, i no volem que això es trenqui. Res més. Si a més a més n’estem orgullosos de ser espanyols, aleshores som nacionalistes radicals, i res té que veure amb ser feixistes o coses semblants. Tindre afecció pels símbols espanyols (bandera, himne, rei, etc.) és ser nacionalista espanyol; lluir la bandera, cantar l’himne o aplaudir al rei públicament és ser nacionalista radical. A les competicions oficials esportives, els participants (individual o col·lectivament) són obligats sempre a representar l’estat espanyol; això s’en diu nacionalisme d’estat. Al lliurament de guardons es toca l’himne i s’hissa la bandera, fins i tot a competicions de caire molt comercial com les voltes ciclistes,  les motos o la fórmula 1. Voler que guanyi qualsevol selecció espanyola, però també alegrar-se dels èxits individuals dels esportistes (Ruth Beitia, els Gasol, Márquez, Contador, Mireia Belmonte, Fernando Alonso, Carolina Marín, etc.), és nacionalisme espanyol…i no és una vergonya (com tampoc ho és ser indiferent a les seves victòries).

El mateix Ramón Cotarelo, politòleg republicà que nega la nació espanyola, es reconeix nacionalista espanyol. I no hi ha més. És una realitat.

Antoni  Bengochea

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: