Skip to content

Archive

Category: Aragó, Catalunya, País Valencià

Source: El Premio literario en catalán Guillem Nicolau recae en 2018 en Marta Momblant Rivas – Aragón_hoy

El Premio literario en catalán Guillem Nicolau recae en 2018 en Marta Momblant

El jurado concede el galardón a la obra “Arbàgel. Un revolt de l’amor” de la autora, con raíces en Beceite
El Gobierno de Aragón ha recuperado esta legislatura la dotación económica de este reconocimiento, que el Ejecutivo anterior había retirado

La escritora barcelonesa Marta Momblant Ribas, con raíces en Beceite, ha resultado ganadora del premio literario en catalán convocado por el Gobierno de Aragón, que lleva el nombre del humanista y traductor maellano del siglo XIV Guillem Nicolau.

El jurado decidió por unanimidad otorgar el galardón a la obra titulada “Arbàgel. Un revolt de l’amor” que, abierta la plica, resultó ser original de Marta Momblant. El jurado ha otorgado el reconocimiento por sus altos valores literarios.

La novela premiada transcurre en el Matarraña. Se da la coincidencia de que esta autora ya ganó este mismo premio hace diez años, concretamente en 2009, con la novela “La venta de l’Hereva”. El jurado ha elegido esta obra por ser “Una historia rompedora protagonizada por un hombre mayor, íntegro y sensible, y una mujer que lucha por su libertad e independencia. El Jurado ha valorado la consistencia de una trama bien narrada en la que la autora maneja una lengua normativa viva y correcta con pequeños matices de las hablas locales del Matarraña, que enriquecen el patrimonio lingüístico. “Arbagel” es un magnífico retrato sociológico de la vida cotidiana y hace una crítica de las costumbres machistas en una propuesta vitalista del pueblo, el paisaje y sus habitantes”.

Source: Narcís Lloveras, defensor de la República | Lo Finestró

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

Source: Allau de crítiques al president d’Aragó per un tuit catalanòfob sobre Sixena

Source: Guirao vol que acabi el procés judicial de les obres de Sixena abans de demanar el trasllat dels murals del MNAC | VilaWeb

Source: Luz verde a la A-68, que se divide en seis tramos con prioridad al de Fuentes-Quinto – La Comarca

TFG complet: Substitució i Manteniment Lingüístics: el cas benasquès

Alumna: Lídia Peres Muñoz

7. Conclusions

Hem vist que tenim representacions tant positives com negatives del benasquès. Ara per ara és difícil afirmar si hi ha manteniment o substitució lingüística a la Vall de Benasc, però amb les dades que tenim sembla ser que ja fa anys que s’està produint un canvi. Aquest canvi va començar amb la generació dels pares, quan la majoria van decidir deixar de transmetre la llengua autòctona perquè no la veien d’utilitat pels seus fills. Com deia Babia, quan una família és mixta ja no transmeten el benasquès com a llengua materna, els pares transmeten el castellà als fills. També deia (potser en broma) que com a mesura per salvar el benasquès seria bo que guanyés un Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. No ha estat així, però sí que ha participat en la pel·lícula Palmeras en la nieve, i els habitants de Benasc n’estan ben orgullosos. Babia s’equivocava quan deia que si el benasquès no té una ortografia unificada, ni lèxic, ni gramàtica fixats, no es podria implantar a les escoles. Hem comprovat que ja s’ha implantat a l’escola, l’única cosa que falta és que es facin més hores d’aquesta assignatura a tots els cursos. Molts estrangers han volgut aprendre’l, però per més que insisteixin no hi ha manera que els autòctons vulguin ensenyar el seu idioma; a la que veuen que algú parla patuès però no massa bé, automàticament canvien al castellà enlloc d’ajudar-lo a parlar millor. El Govern d’Aragó hauria de cuidar més la cultura i reconèixer el benasquès com a llengua oficial. El cas aranès va anar així i ha funcionat. Actualment trobem que molta part de la població ja ha passat a adoptar el castellà com a llengua primera perquè és la llengua de l’administració i la més parlada, i ara que els lingüistes han donat compte del cas benasquès i estan treballant en el manteniment de la llengua, el poble no li veu el sentit. El poble és conscient del problema de la desaparició de la seva llengua i no voldria que passés, però sembla que ja fa temps que ha assimilat el que potser ja no té retorn. També tenim el problema de la falta de feina a Benasc. Si tots els joves (o gairebé tots) acaben marxant a les ciutats que els poden oferir més possibilitats laborals, encara quedarà menys gent al poble que adopti la llengua autòctona dels pares, la faci servir i quan aquests joves tinguin fills en un futur també els hi transmetin.

Per explicar el manteniment de la llengua, trobem que encara hi ha famílies que transmeten el benasquès als seus fills, que de tant en tant es publica en patuès i que l’han començat a implantar a l’escola. Pensen que la llengua autòctona forma part de la seva cultura i que s’ha de mantenir com sigui perquè forma part dels seus símbols d’identitat. De moment ja és un pas que algunes famílies el vulguin mantenir, que els joves i estrangers estiguin disposats a aprendre’l i que s’hagi implantat a l’escola. També és molt bo que s’estigui negociant de fer més hores de patuès a l’escola i que els estudiosos estiguin creant una gramàtica del benasquès. El que haurem veure és si es pot revertir l’efecte ara que l’han implantat a l’escola i les noves generacions tenen oportunitat d’aprendre’l i a més els agrada la llengua, però falta augmentar més el seu ús, tant a l’escola com en tots els altres àmbits, sobretot en el familiar perquè és el més important; hem de remarcar que si es deixa de transmetre de pares a fills és quan desapareixerà del tot. Les nostres hipòtesis, doncs, eren correctes tant pel que fa al manteniment com pel que fa a la substitució de la llengua excepte una, la de l’augment del seu ús gràcies a la implantació de l’escola i els esforços de les elits. No és que sigui incorrecta, però és aviat per afirmar-ho. La podrem corroborar o desmentir d’aquí uns anys, quan els nens que ara estan aprenent patuès a l’escola hagin crescut i tinguin fills. Veurem llavors quina és la llengua que transmeten als seus descendents. Potser el benasquès encara es manté viu perquè la vall on es parla està protegida per altes muntanyes que fan difícil l’accés a la resta del territori espanyol i també a França, tot i que a França era més fàcil l’accés i sí que hi arribaven per comercialitzar (el patuès s’assembla molt al patois, d’aquí que s’entenguessin per comercialitzar). En definitiva, la seva situació geogràfica ajuda a que es mantingui perquè se situa a la part més oriental del Pirineu aragonès.

TFG complet: Substitució i Manteniment Lingüístics: el cas benasquès

Source: Cantavieja y La Iglesuela exigen mejoras en la carretera – La Comarca

Source: Una manifestació d’aragonesos a Lleida reclama 111 obres d’art més

Source: Ximo Puig fa pinya amb el president de l’Aragó pel corredor Cantàbric-Mediterrani | VilaWeb

Source: Una jornada en Zaragoza explora el conflicto catalán | Noticias de Zaragoza en Heraldo.es

Centre Aragonès de Barcelona, carrer Joaquin Costa, 68 (Ronda de Sant Antoni) el dia 28 de juny a les 19,30h. Presentació del llibre “Àngel Villalba, Cançons i Poemes”. Intervindran el President de la comarca Baix Aragó Casp, el Conseller de Cultura Comarcal, l’autor del llibre i per confirmar el Director de Política lingüística del Govern d’Aragó. En acabar els parlaments es farà un petit recital de cançons.

Source: Aragón trabaja por recuperar los restos de un maquis de Castellote – La Comarca

Source: Cataluña reclama como propio Valdespartera y la llama Val d’espartera | Errado de Aragón | Las noticias que podrían estar pasando en Zaragoza, Huesca o Teruel

Source: La URV acull un seminari sobre polítiques lingüístiques a Aragó » Temps de Franja

// Redacció

Llengua, política i ciència se van donar la mà dins d’un seminari celebrat lo passat 4 de maig a Tarragona, a la Universitat Rovira i Virgili, entorn de José Ignacio López Susín, director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Ho coordinava Joan Josep Pujadas, catedràtic del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social, expert en l’etnolingüística de l’Alt Aragó, qui va elogiar del conferenciant l’excepcional circumstància de reunir preparació, militància i adequació al càrrec.

En una intervenció titulada “Multilingüismo y políticas lingüísticas en Aragón” López Susín va dibuixar als assistents la realitat lingüística de la comunitat aragonesa, condicionada per la història derivada de l’entronització d’una dinastia castellana després del Compromís de Casp, determinant en la regressió de l’aragonès, i per la manca d’interiorització del seu trilingüisme i el trencament actual de la transmissió familiar de les dos llengües minoritàries. Amb xifres exactes dels parlants, que dins del total de població suposen un 2% de l’aragonès i un 4% del català —unes 56.000 persones—, va presentar el cens lingüístic de cada comarca, també les del domini lingüístic castellà, amb curiositats com 12.291 catalanoparlants censats a Saragossa i 50 a Ejea de los Caballeros (Cinco Villas). Així mateix, l’ocasió va servir per presentar la web Lenguas de Aragón, de recent creació —pròximament s’editarà en les tres llengües aragoneses—, que conté una variada informació de tipus històric, normatiu i, sobretot, cultural i didàctic; pel que fa al català va mostrar el recurs Espais literaris de Jesús Moncada (www.jesusmoncada.cat, a l’apartat “Biografías de autores/as y estudiosos/as del aragonés y el catalán en Aragón”) i els materials didàctics de Rebost. Expert en dret lingüístic, partint de la Constitució de 1978, va incidir en l’esperança que va suposar l’Estatut d’autonomia i alhora la problemàtica del concepte “zonas de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón” del seu article 7, tan indeterminat, fins arribar a les dues lleis de llengües (2009, 2013) i a la legislatura actual, en què es va crear la Direcció General que encapçala. En este punt va detallar les accions empreses malgrat un modest pressupost —que ha passat de 15.000 a 200.000€— i a partir del que es podia fer desenvolupant la Ley de Lenguas vigent: un procediment més ràpid que l’elaboració d’una nova, va destacar. Així s’ha aconseguit la modificació de la Ley del Patrimonio Cultural, s’ha creat la comissió assessora de Toponímia, i s’han aprovat los currículums de cada nivell educatiu i les bases reguladores de subvencions i premis literaris. És un resultat ben considerable, que es completarà pròximament en la declaració de les zones d’utilització històrica predominant i la creació de l’Academia Aragonesa de la Lengua, de la qual s’acaben d’aprovar els estatuts. A les conclusions, a part dels avanços aconseguits, evidents si es considera la desolada situació anterior, va mencionar com a tasques pendents abordar la presència trilingüe als mitjans de comunicació públics i a l’administració.

José Ignacio López Susín en un moment de la seua intervenció. / M.D. Gimeno

A continuació, es van desenvolupar les intervencions de tres professors de diferents departaments la URV, complementant diversos aspectes del fet sociolingüístic. Miquel Àngel Pradilla, del Departament de Filologia Catalana —i membre de l’Institut d’Estudis Catalans— va subratllar l’obligació de l’elit que governa en millorar la matriu valorativa de la llengua més enllà de les polítiques lingüístiques, i, en este sentit, va al·ludir al concepte de “comunitat lingüística” per damunt de la “identització” política de la llengua, una font de conflictes polítics. També va mencionar el perill d’atomització si es creen acadèmies de la llengua per separat.

Al seu torn, María Dolores Gimeno, professora del Departament de Filologies Romàniques i vicepresidenta d’Ascuma, va parlar de l’associacionisme lingüístic a la Franja, des dels seus orígens als anys 80 —quan van aparèixer els Consells Locals de la Franja a la Llitera, l’IEBC i la mateixa Ascuma— a la recent “Clarió: Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català” (2013), un panorama que ha evolucionat des de la nova democràcia, sensible a les llengües minoritàries, a l’aparició darrerament d’associacions “negacionistes” per qüestions polítiques. Desprès de referir la important tasca realitzada en la dignificació i ús del català franjolí en diferents sentits (publicacions, escola, acció política…), va destacar la crisi actual de l’associacionisme clàssic, percebut ara com elitista per la seua vinculació al model dels centres d’estudis i sense relleu generacional davant nous models relacionals.

La darrera intervenció va ser la de Natxo Sorolla, sociòleg i professor del Departament de Gestió i Empresa, que va oferir dades dels processos de substitució lingüística que s’observen tant a l’àmbit de l’aragonès com del català, comparant el cas de la comarca del Baix Cinca i la Llitera i el d’Echo. La situació preocupant derivada del trencament de la transmissió familiar que s’observa històricament en l’aragonès situa la llengua en posició d’amenaça. Pel que fa al català a la Franja no s’observa este trencament, encara. Però les últimes dades apunten que el castellà està penetrant com a llengua d’interacció entre xiquets catalanoparlants familiars, circumstància que podria ser l’avantsala d’un procés de substitució imminent, i per evitar-ho, cal posar en acció polítiques lingüístiques més efectives.

Un breu torn de paraules va concloure una interessant jornada, interdepartamental i interautonòmica, confirmant la necessitat de seguir reflexionant i discutint en este sentit per preservar el patrimoni lingüístic i cultural, una riquesa de segles, i de buscar l’entesa i el respecte entre els parlants.

 

Un moment del seminari. / M.D. Gimeno

Source: Les monges de Sixena es rebel·len contra el govern aragonès

El president d'Aragó, Javier Lambán / ACN

L’advocat s’ha queixat que a l’exposició de les obres de Sixena es paga una entrada que no va a parar a les monges. I el govern aragonès té el compromís de pagar la llum de les instal·lacions, però no s’aplica. “La instal·lació té un manteniment molt car que genera unes despeses molt grans de llum i fa 4 mesos que el govern no les paga”, diu l’advocat.

“No podem oblidar que aquest monestir té vida religiosa i s’han de seguir els horaris de culte que tenen les monges que hi viuen”, ha insistit. Segons l’advocat, un problema afegit és que la visita a les obres de Sixena és molt curta i la gent vol veure després el monestir. “Però això no és sempre compatible i s’ha de respectar”, ha afegit.

Les monges es mostren sorpreses per la situació creada amb l’obertura de l’exposició amb les obres retirades del Museu de Lleida, i tot indica que n’estan fins al capdamunt. “Les monges no volen polèmiques. Si arriben a saber que passa tot això, haurien marxat del monestir”, ha assegurat Millán.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: