Skip to content

Archive

Category: Aragó, Catalunya, País Valencià

Source: VÍDEO. Polèmica pel català a Eixea

Gerard Albadalejo ha contestat en català una pregunta d’un periodista de Catalunya Ràdio i, davant la indignació d’un periodista local, ha normalitzat l’ús de qualsevol idioma

Source: L’entrenador del Lleida defensa l’ús del català en una polèmica roda de premsa a Ejea de los Caballeros – Esport3 – TV3 i Catalunya Ràdio

Source: El tuit i la mort


Enmig de les tempestuoses onades de la política i la judicatura, criden l’atenció dues notícies culturals. Una és un tuit del president d’Aragó. “Empiezo la última novela de Eduardo Mendoza, que, como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. Sembla un elogi, però és la instrumentalització del novel·lista de La ciudad de los prodigios amb la intenció de denigrar l’escriptura en català.

Per molt menys, el president Torra ha estat descrit com a racista. En l’article que tothom va qualificar de supremacista, Torra no associava tots els espanyols amb les bèsties, sinó només els que, precisament, no suporten el català. Torra posava l’exemple d’un passatger que va protestar als diaris de Suïssa per haver hagut de sentir el català entre les llengües usades per la companyia. Torra, que és un nacionalista d’arrel romàntica, va escriure una faula molt desafortunada, no pas racista, per criticar els intolerants. En accedir a la presidència, gràcies a unes frases tretes de context, va circular la falsa idea que ell relaciona tots els espanyols amb les hienes.

El president Lambán no és supremacista, tot i l’evident sentit del seu tuit: concedeix jerarquia a la llengua alta, apta per als escriptors de qualitat, i deixa a entendre que la llengua catalana és per als escriptors de baixa estofa. Per combatre aquest plantejament pedestre, alguns li han recordat Ausiàs Marc, Carner i Rodoreda. El mateix Lambán, en plena polseguera, va escriure un tuit suposadament rectificador dient que un dels millors en català era aragonès. Es referia a Jesús Moncada, autor de Camí de sirga, que evoca el món perdut sota el pantà de Mequinensa. Efectivament, Moncada era un dels grans, com Francesc Serés, també aragonès del Baix Cinca, és avui un dels millors. Però aquest no és el tema. Qualsevol persona culta sap que tota llengua és potencialment creativa i que només el talent dels escriptors determina el lloc que ocupen en el cànon (per bé que l’imperi del mercat i el context sociopolític en condicionen l’èxit i la popularitat).

És desolador que un president menystingui de manera espontània una llengua que, per a més inri, forma part de la comunitat que dirigeix. Però el més greu és que això sigui popular. Siguem clars: menystenir la llengua catalana és rendible a Espanya. Quan es busquen les raons de l’augment de l’independentisme, ningú no recorda que, de tant sembrar prejudicis contra una cultura mil·lenària que ha sobreviscut a tota mena de dissorts, ha germinat la llavor de la desafecció.

En aquest context, la mort del gran antropòleg Lluís Duch ens fa tocar de peus a terra. Era un gegant cultural. La seva monumental antropologia és un compendi, escrit en català, del pensament que el món actual ha atresorat sobre la condició humana. Duch és un dels que més ha contribuït a situar la llengua catalana en el concert de l’alta cultura europea, però ha passat 82 anys entre nosaltres de manera gairebé invisible. Ens ofenen quan ens menystenen la llengua, però ignorem els que la cultiven a fons i la fan perdurar.

Source: La conga de la cultura en castellà a Catalunya | Catalunya | EL PAÍS Catalunya

Javier Lambán, president d’Aragó, ha tingut a bé de proveir-nos amb una més de les seves incontinències sobre el català amb un dels seus últims tuits, quan se li va ocórrer de compartir que començava la lectura de la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, El rey recibe, i com a comentari més pertinent va afegir, sobre l’autor, que “como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. És destacable que sigui un president lector —deu llegir força, o almenys això sembla—, però és curiós que sigui el primer cop (fins on he sabut veure) que subratlla l’origen de l’autor i, sobretot, la llengua en què escriu.

Des de fa un temps, unes poques dècades potser, hi ha tot un afany de proclamar la catalanitat dels autors que a Catalunya escriuen en castellà, com si aquesta condició els hagués estat omesa, com si d’alguna manera els haguessin manllevat un dret elemental, una condició inherent. Va en aquesta línia el recent llibre del periodista Sergio Vila-Sanjuán Otra Cataluña, que amb el subtítol Seis siglos de cultura catalana en castellano ja diu per on carrega: a Catalunya ha triomfat el relat nacionalista que ha privilegiat la cultura en català, que fins i tot ha esborrat la cultura en castellà, i ara cal fer tots els possibles per restituir una tradició tan notable.

Crida l’atenció, però, que aquesta tradició no és mai inèdita, no hi ha grans troballes ni manuscrits perduts que, tot d’una, canvien la història de la literatura. Més aviat ens trobem sempre en llocs comuns, en déjà-vus literaris freqüents a les facultats de filologia, en autors coneguts que solen concentrar, ells solets, més bibliografia que deu autors en català: que si els Goytisolo, que si el Quixot va visitar Barcelona, que si Aribau escrivia en castellà, que si el boom llatinoamericà ens va dur Cortázar i García Márquez, que si Boscán en realitat es deia Boscà, que si Las Delicias de Marsé… i així fins avui, amb els rutilants Cercas o Ruiz Zafón, ben catalans també. Vista la nòmina de patums, no sembla que la literatura catalana en castellà hagi de patir gaire.

No s’entén, tanmateix, a què ve tant d’interès a proclamar catalanitats, ni a qui s’interpel·la amb la construcció d’aquest discurs. ¿S’interpel·la aquells que, des de les acaballes del franquisme i durant l’autonomisme, han bastit una cultura catalana al voltant, només, de la llengua catalana, a la qual s’ha revestir de la suficient capa de nacionalisme per bandejar com a forà tot el que no hi estigués escrit? ¿O bé, per contra, s’interpel·la aquells que, des de sempre, han vist els productes literaris catalans en castellà com a propis, però tanmateix sense el caràcter o la identitat d’una Catalunya que podria resultar singular, i els han inserit en el corrent literari hispànic sense l’ànim de distingir-los-hi?

La producció literària en castellà a Catalunya ha estat a bastament estudiada, però no és fins ara que el factor de la catalanitat desvetlla tant d’interès. De fet, tradicionalment la crítica filològica ha prestat una atenció relativa a l’origen dels autors, més enllà dels trets necessaris per traçar-ne una geografia, i si noms com Gil de Biedma, Gimferrer o Vila-Matas formen part d’un cànon hispànic contemporani és al marge de la seva catalanitat. La unitat literària de la llengua espanyola no hi ha entès mai de particions territorials, i quan s’ha fet alguna mena de concessió a províncies ha estat per parlar de la literatura en la resta de llengües sota l’etiqueta de “perifèrics”, mai per veure els autors que escrivien en espanyol des de l’especificitat de ser catalans. Ves per on, però, sembla que ara agrada fer llistes.

Com a la filologia hispànica, a Lambán poc li importa si Mendoza és català o no; no diu res de l’origen de Benjamín Prado o Francisco Umbral, sobre els quals també tuiteja. Si apunta d’on és Mendoza i ens recorda en què escriu, és només per tocar el voraviu i per afegir-se a la conga del relat ordit per Ciutadans i Societat Civil Catalana, el de la cultura castellana perseguida a Catalunya. Un relat molt victimista, ergo molt català.

Source: Alcañiz y Tortosa se unen para pedir una autovía hasta Tarragona – La Comarca

Source: La Generalitat accelera per obtenir els Jocs Pirineus-Barcelona d’hivern el 2026

Source: Acusen el president d’Aragó de supremacista i xenòfob per un tuit contra el català

Source: Borina aragonesa a Can Vies amb motiu del 20 d’Aviento

En el marc del 20 d’Aviento, celebrem una jornada aragonesa amb diverses activitats :D

A les 11.30 h: Xerrada Diàleg amb Pelai Pagès, autor del llibre: El sueño igualitario entre los campesinos de Huesca: colectivizaciones agrarias en la Guerra Civil (1936-1938)

13 h: Vermut amb el cantautor Àngel Villalba

14 h: Dinar vegà i de la terra

16 h: Torneig de Guiñote amb inscripció prèvia.
Amb Premis: 2 vins de la terra + sorpresa

18 h: Concert de Chundarata!

20 h: PD les Figuestines. Festa i petardeo feminista.

Durant tota la jornada podrem gaudir de l’Exposició “Luenga Biba” de la colla de Charradors O Corrinche.

Source: Los municipios de la Taula del Sénia ponen en común sus demandas – La Comarca

Source: Sixena, un relat interminable (xerrada de J. M. Gràcia a Esplugues) | Lo Finestró

Source: El pleno condena la colocación de lazos amarillos en Zaragoza con la abstención de ZEC y CHA | Noticias de Zaragoza en Heraldo.es

Source: Los jubilados aragoneses rechazan los viajes del Imserso a Cataluña por la tensión política | Noticias de Aragón en Heraldo.es

Source: El que no va poder ser (Francesc Serés)

Els polítics aragonesos troben en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables

Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer carrera política. Cada polític la modula segons li convé, fins i tot, en alguns casos -el de Marcel·lí Iglesias és el més evident-, com una fatalitat -acceptada fins a cert punt a contracor, però acceptada al cap i a la fi-, com el preu que s’ha de pagar perquè la dreta no li retregui cap mena de contaminació catalana.

Ha estat així des de fa molt de temps i res no indica que les circumstàncies canviïn: els polítics aragonesos van trobar en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables. Hi podem afegir la manca de plans culturals de recorregut i abast, una falta de projecte que explicaria no tan sols la deixadesa i la incúria general, sinó també la voluntat d’amagar el català, de no dotar-lo de cap mena de reconeixement fins que desaparegui. Aragó és un petit resum d’Espanya. Saragossa és un Madrid que s’ha fet gran gràcies a la despoblació que també ha provocat i la resta un territori que compta poc o res.

El procés independentista ha accentuat uns contrastos que tard o d’hora s’haurien acabat mostrant amb tota la seva magnitud. M’agrada pensar que podria no haver estat així, hi ha un altre jo que vol mantenir viva alguna esperança de canvi, un cert idealisme naïf que recorda que potser si les coses s’haguessin fet diferent als vuitanta i als noranta avui no estaríem així. Aquest altre jo és poc realista, són els vestigis que queden, borrosos i desdibuixats, d’un pensament federal o confederal, basat en el progrés, en l’entesa i en els contes de fades. El lloc de naixement, en aquest cas, és un avantatge.

Un avantatge fotut, perquè a alguns ens van fer viure, de prop i anticipadament, l’estat de xoc i el xoc amb l’Estat en què estem immersos. La bestiesa de Lambán és l’expressió educada i articulada d’un historiador, diputat de cultura a la Diputació de Saragossa. I és generalitzada perquè cap a baix no hi ha sostre i les expressions que es poden sentir, com es pot imaginar, són encara més dures. Una de les darreres vegades que vaig anar a Saragossa per parlar, entre altres coses, de la situació del català a la Franja, una veu de prestigi va tancar la discussió dient que, tal com estaven amb ETA, com volíem que es fes res pel català… Aleshores jo ja sabia que el català a l’Aragó era una taca, però començava a comprendre que pensaven que també els tacava a ells, que no se n’anava encara que freguessin fort i, el pitjor de tot, veia que no tan sols era estructural a l’Aragó, sinó que l’estructura era compartida a la resta de l’Estat.

Maleït avantatge, oi? Sí, perquè ho dic ben sincerament, si pogués triar, jo també hauria volgut un govern de l’Aragó que es fes càrrec de la diversitat lingüística i cultural, un govern que hagués vist en la diferència una riquesa i en la situació geogràfica una oportunitat. És clar que a Catalunya l’autonomisme va estrafer la política fins a deixar-la capada i sense projectes de debò, poruga i mesquina, satisfeta de si mateixa, i això podia ser observat des de fora sota una lent d’augments que mostrava una societat superba. No hi ha res perfecte, però fins i tot acceptant que fins a cert punt pogués ser així, ¿no era l’Estat, qui de debò tenia poder i per això la responsabilitat més gran?

Sigui com sigui, hi ha una part vivencial i política compartida entre la Franja, el País Valencià i les Illes -i excuso dir la Catalunya Nord-, pel que fa a l’únic motiu de debò pel qual em sembla imprescindible la independència: la pervivència d’una cultura i una societat, la possibilitat de projectar-se en el futur d’una manera plausible, és a dir, amb capacitat d’aportar a altres cultures i societats. Les històries d’Espanya són tristes perquè, més que acabar malament, sempre continuen sense remei. Que la política catalana sigui un desastre, mira, encara es pot entendre perquè mai no ha tingut poder de debò i aprendre a caminar pela els genolls a tothom. Que la justícia espanyola hagi respost amb presó; que els mitjans hagin escarnit les demandes de diàleg, deshumanitzat una societat i aquissat la ultradreta; i que, finalment, la política ens hagi descrit com a neandertals, supremacistes, autoritaris i excloents, no és res més que la confirmació d’una vella premonició. Tant de bo no hagués estat certa.

Source: Aragón y Cataluña renuevan la colaboración de urgencias sanitarias en la zona limítrofe – La Comarca

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: