Skip to content

Archive

Category: Territori

Source: Jemma Markham, el hada madrina del Matarraña, la Toscana española

Source: Línea aérea de alta tensión de subestación eléctrica Valdepilas a subestación eléctrica Valderrobres en las provincias de Zaragoza y Teruel. Gobierno de Aragón

Source: El más genuino sabor maellano, protagonista en la Sartané con una masiva asistencia

Source: Dimite Rafael Martí, presidente de la comarca del Matarraña

Source: Valdeltormo recopila fotografías históricas de Mosen León, en un libro con un fin solidario

Source: Els versos desiderians, el poeta de la Freixneda i la diputada de Valljunquera* » Temps de Franja

Source: Mont-roig s’omple de poesia el dia de Sant Jordi » Temps de Franja

Source: Sentir-ho tot i escoltar quan cal

Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant

Sentir-ho tot i escoltar quan cal

Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant. Deu ser esgotador, insuportable, estar parant l’orella amb tota l’atenció per escoltar cada soroll, cada remor, cada conversa dels veïns de taula i de carrer. Jo em declaro incapaç de fer-ho, i em limito a sentir el que m’envolta fins allà on les meues orelles em permeten. Escolto, això sí, los meus interlocutors quan hi converso, un programa de ràdio o una cançó que m’agrada. Ho escolto amb atenció.

Ara mateix m’estic assegut al terrat mentre sento les veus de moltes espècies de moixons que refilen, piulen, grallen, xerrotegen o xiulen embriagats de primavera. Les parets del barranc fan de caixa de ressonància, i donen un aire catedralici, quasi solemne, al cor desordenat i harmònic de veus volanderes. Les sento, però no les escolto -si les escoltés, no podria estar escrivint estes paraules. Són la banda sonora de l’instant.

Però, ai las, lo bram d’una moto de muntanya esguerra la simfonia de l’ocellam. Durant uns minuts, l’espetec violent del motor embruta tot lo paisatge sonor. No veig l’individu, però me n’imagino la indumentària cridanera, los punys nerviosos donant gas només pel plaer de sentir-ne el rebombori, les rodes de la màquina, eriçades de tacs, mossegant los camins… Intento ser empàtic, però en este moment em costa déu i ajuda entendre quin plaer pot trobar el motorista en renunciar a la bellesa visual i sonora que l’envolta. Potser es tracta d’un nou Àtila, i vol que no creixi fulla verda per allà on passa.

Afortunadament, lo genet és sorollós però solitari i, en pocs minuts, la seua agressió auditiva s’ha ofegat entre els pins camí d’Aiguaviva.

Al cap de poc em truca algú amb molt mala cobertura. He pogut entendre que em pregunta «M’escoltes?» i jo, educat com soc, li contesto «t’escolto, però et sento força malament…».

Carles Terès. Viles i gents

Source: Ucraïna, la saguera guerra de Putin

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna

Ucraïna, la saguera guerra de Putin

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna, com ho vol tot lo món. I contents hem d’estar de viure a la vella Europa on, després de les guerres terribles del segle vint, segueix sent un reducte de benestar i pau, on els agradarie de viure a milions de persones d’altres continents, que ho tenen molt pitjor que nosaltres.

Però eixa pau europea i eixe món que aquí gaudim per ara, vist el que està passant a Ucraïna des del 24 de febrer, ens fa pensar i patir pel futur incert de la nostra imperfecta i mentidera democràcia. També per la nostra forma de viure que sempre serà millor així que la més tova dictadura. Perquè és una realitat descarada que a la Rússia actual no els hi van bé les coses des de fa molt temps, al nostre entendre, per no ser capaços d’organitzar un sistema polític de rostre humà; una democràcia a la russa on pugueren conviure, sense el recurs constant a les armes i la repressió, la multitud d’ètnies, regions diferents i llengües que tenen. De ben segur que, si la població tinguera la informació que els d’afora tenim del que estan fent al Kazakhstan, a Síria, a les repúbliques del Caucas… i ara mateix a Ucraïna, la bona gent russa no aplaudiria les accions criminals del Tsar Putin, que es creu la personificació de la Gran Mare Pàtria Russa.

Per acabar aquesta agra queixa davant la devastació que deixa per on passa la maquinària de guerra i mort de Rússia, recordar amb molta tristesa, l’estada de quatre dies que hi vam fer a la ciutat de Kíiv, l’agost de 1983: vam visitar les catedrals antigues i la Porta Daurada, el conjunt monàstic de Kýievo-Petxerska Lavra, el Dnièper ample com un mar interior, el museu de l’Arquitectura popular, els balls, la música, i els carrers i avingudes majestuoses de Kíiv… també, la sensació tremenda de decadència del sistema Soviètic, que encara tardaria vuit anys a col·lapsar.

Tomàs Bosque. Viles i gents

Source: Freds tardans

Freds tardans. La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se

Freds tardans

Freds tardans. La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell. Viles i gents

Source: Los meus imprescindibles

No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre

Los meus imprescindibles

No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre. Com que els qüentos no eren sant de la meua devoció, va buscar una alternativa, provant en llibres que parlaven de Nonasp. De tots, en recordo especialment un: El Peso de la Paja. El cine de los sábados, de Terenci Moix. Sent la xiqueta que era per aquells dies, escoltava atentament les paraules de mon pare, mentre que la meua imaginació anave fabricant les imatges que donaven forma al relat. Algunes coses no les vaig acabar d’entendre massa bé, però ere igual, perquè a n’este llibre vaig trobar alguna cosa que es va quedar en mi. Jo m’imaginava lo Caserón, a «la padrineta», a la tia Florència, la Granja de Gavà… i tot lo que circulave per aquelles pàgines.

Sent sabedora del meu entusiasme, la iaia Alícia em va comprar una col·lecció setmanal que per aquells dies va editar lo diari El País, de llibres juvenils de «cultura general», molt explicatius i ben il·lustrats. Cada divendres a migdia, quan baixava d’estudi, parava a ca la iaia a buscar lo llibre tota contenta i expectant. No cal dir lo que feia a continuació… Per esta època, fent 5è de primària, en la nostra mestressa Lola Bielsa, vam estar treballant lo llibre Miguelón, d’Ana Maria Moix (exemplar que, gràcies a la seua generositat, fa uns anys que conservo a casa). La seua lectura no em va dir tant com El Peso de la Paja, però és innegable que va ser la llavor que em va fer créixer l’afició pels llibres d’esta autora, contribuint també sa cosina, Natacha Llop, que prompte es va encarregar de proveir-me d’unes quantes novel·les (Julia, Vals Negro…).

La iniciació a la lectura que em van proporcionar estos llibres, va fer que comencés a estirar el fil. Durant l’adolescència i los pocs anys que porto d’edat adulta, he anat descobrint altres autors i llibres que s’han convertit en imprescindibles. Però també he tornat a fer diverses lectures d’estos llibres que van ser els primers, especialment d’El Peso de la Paja. Sempre que torno a ell, m’aporte una nova perspectiva que em fa disfrutar-lo com si fos la primera volta.

Estela Rius. Viles i gents

Source: Una veritable falsedat

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat

Una veritable falsedat

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud. Viles i gents

Source: Torre del Compte inaugura un monumento por la paz, el diálogo y la solidaridad entre los pueblos

Programa del MAGAZIN del dissabte 30 d’abril de 2022.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores. Tel. 976 635 263. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra página de internet.
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals… (A les 11:15 , Sant Jordi a Favara; parlarem amb la concejal de festes Mari Carmen Valén)
11:45-11:55.- Refranys del Quixot. Bienvenido Giménez
11:55- 12:30.- Àgora: “Maneres de compaginar adequadament proximitat i globalitat ( del punt de vista econòmic, social i ètic)”. Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona i Elías Satué.
12:30-12:40.- Crònica de la “I BTT ALGARS a Favara. José Miguel Latorre, responsable del Club Ciclista de Favara.
12:40- 12:55.- Opinió de Vicente Roc: “En la mesa de los idiotas”.
12:55- 13:10.- Esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba.
13:25-13:40.- ·”La Sartanè” a Maella. Yolanda Abad.
13:35-14.- Entrevista a … Marta Fernández del “Mas de la Llum” d’Arens de Lledó, “casa d’ecoturisme rural i formació activa”, a la comarca del Matarranya.
Participants: Bienvenido Giménez, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, José Miguel Latorre, Vicente Roc, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Néstor Fontoba, Yolanda Abad, Marta Fernández, Marcos Calleja, Luis Carví i Elías Satué.

Source: Llibres i paisatges (2)

Vista de Beseit (fotografia: Jome / Wikimedia Commons / CC BY-SA 3.0).

Quan vaig llegir A peu pel Matarranya, de Josep Maria Espinàs, vaig tenir una decepció: no havia passat per Beseit. Ell deia que tenia una norma autoimposada que li impedia de passar dos cops pel mateix lloc i Beseit no és un lloc de pas, per tant, si hi vas, has de tornar pel mateix lloc. Aquells recorreguts a peu de l’Espinàs permetien que, aquells que som de pobles on no passa mai res, poguéssim veure’ls en lletra impresa, en un llibre, vaja. I jo cercava sempre notícies d’aquell poble de la mitologia familiar, alguna mirada externa que em digués que Beseit també existia.

De Beseit se’n van anar, a principi del segle XX, la meva besàvia Mariana Jordan i les seves filles, la tia Dolores i la iaia Pilar. La tia Dolores ja estava casada i ben aviat se’n va tornar a Beseit, on el seu home s’acabaria morint en un accident a la mina. La iaia Pilar va conèixer el meu avi i crec que no va tornar mai més a Beseit. Quan es van casar, la Mariana devia pensar que ja no la necessitava i se’n va tornar. Malgrat la distància prohibitiva d’aquells anys entre Piera i Beseit –els meus pares hi van anar de viatge de nuvis–, ambdues germanes van estar sempre molt unides i aquell vincle el van transferir als fills i als néts, de manera que Beseit sempre ha estat molt present a la meva vida. Ara que les distàncies jo no es fan tan llargues, vam agafar el costum de fer una trobada anual de cosins i Beseit ha estat una mica més a prop en tots els sentits, excepte en un.

Part del ritual de les visites a Beseit era anar a la llibreria Serret de Vall-de-roures, en què mai vaig veure cap llibre meu. Tampoc no hi havia fet mai cap xerrada, per bé que sí que n’he fet alguna a Fraga –vull dir que sí que havia posat un peu a la Franja professionalment. Havia arribat fins a Gandesa fent xerrades (i a Tortosa, Amposta, Alcanar, Ulldecona, Vinaròs…), però al Matarranya res de res. I em dolia. És clar que era un sentiment irracional, ja ho sé, però jo hi tenia un buit.

I vet-ho aquí que la Pepa Nogués, una dels autors d’El català, la llengua efervescent, em va proposar de presentar el llibre al Matarranya. Després la cosa es va complicar amb els confinaments i les noves varietats de la covid i ho vam haver d’ajornar fins que el cap de setmana passat hi vaig poder anar.

El tour va començar a la Fàbrica de Solfa de Beseit, amb la presentació del Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Ja coneixia el lloc, una antiga fàbrica convertida en hotel i restaurant on es barreja cultura i gastronomia. Jo era allà i pensava que ni a la iaia Mariana ni a la iaia Pilar no els hauria passat pel cap una cosa així. No tan sols que anés a Beseit a presentar un llibre, la mateixa idea que en pogués escriure un els era totalment aliena (i no sé si els hauria agradat gaire).

L’Octavi Serret fa uns anys va reconvertir la llibreria en un espai cultural –Camins Serret– on també lliga cultura i gastronomia. Així, la presentació del Som dones es va fer simultàniament amb un tast d’oli. Casualitats de la vida, l’oli en qüestió es diu Marian en homenatge a una altra Mariana que es va quedar vídua amb dos fills. Com que l’Octavi no para mai, ja em va proposar de fer una trobada d’autors a Vall-de-roures i una altra presentació a Arnes.

La Pepa Nogués és membre de l’Associació Cultural del Matarranya, una associació activíssima gràcies a la qual vaig anar trobant finalment el nom de Beseit en lletra impresa. Van organitzar una taula rodona sobre la situació de la llengua a la sala de plens de l’Ajuntament de Calaceit. Hi participaven quatre dels autors del llibre: Pepa Nogués, Ramon Sistac, Natxo Sorolla i Carles Terés. Quin goig poder discrepar sense fer-se mala sang. I quin goig poder anar a Beseit i a Calaceit a parlar de llengües africanes, d’escriptors africans, del gènere en les llengües del món i també de la iaia Mariana i de la iaia Pilar.

Aquest era un dels meus somnis no confessats, una de les coses que volia fer abans de morir-me, però que no depenia de mi i que ara podria esborrar de la llista. Però no ho faré perquè, qui ho sap, potser encara hi tornaré. Sigui com sigui, sóc a punt de complir un altre somni. Us l’explico la setmana que ve.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.