Skip to content

Archive

Category: Activisme

Origen: Contra el català a la Franja, el recurs de la mentida – Media.cat – Observatori crític dels mitjans

L’any 2013, les Corts d’Aragó van modificar la Llei de Llengües aprovada quatre anys abans per tal de negar l’existència del català a les comarques orientals del seu territori. Fruit de l’acord entre el Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), l’idioma que s’utilitza en aquesta àrea va passar a denominar-se LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental).

Mitjançant aquesta fórmula, es decretava la inexistència de la realitat trilingüe a l’Aragó alhora que, tant el català com l’aragonès, passaven a esdevenir idiomes pels quals només es preveu el dret de comunicació amb l’Administració i la justícia dins de les comarques on són propis.

El juliol de 2015, amb l’arribada dels socialistes al govern, es va corregir la denominació i el LAPAO va passar a dir-se novament català, per bé que la norma s’ha mantingut amb el mateix articulat: la llengua catalana continua molt limitada pel que fa a les seves possibilitats de promoció i aprenentatge a la Franja.

No obstant això, la dreta ha utilitzat el retorn al nomenclàtor per iniciar l’enèsima ofensiva contra la seva presència en aquesta part de la geografia. Una ofensiva a la qual s’han apuntat els principals mitjans de signe espanyolista que s’editen a l’Aragó.

Aquesta vegada l’excusa ha sigut la falsa informació difosa per la plataforma ‘No hablamos catalán’, segons la qual l’Executiu aragonès finança Temps de Franja, una revista que distribueix a 40 centres escolars de la Franja el suplement Temps d’Escola i a qui qualifica de “pancatalanista” i “antiaragonesa”.

La denúncia de ‘No hablamos catalán’ ha sigut reproduïda fil per randa pel Diario del Alto Aragón, que en el seu titular etiqueta d’independentista la publicació editada per l’Associació Cultural del Matarranya, de la qual destaca també que conté entrevistes a polítics favorables a la “integració de les comarques orientals de l’Aragó dins de la nació dels Països Catalans” –en al·lusió a les entrevistes que ha publicat a l’exdiputat de la CUP, Quin Arrufat, i a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. No només això: també li retreu que, en cap de les pàgines, es posicioni a favor del retorn de l’art sacre al monestir de Sixena.
En cap moment, Diario del Alto Aragón no contrasta la informació amb els responsables de Temps de Franja ni tampoc busca l’opinió del Govern de la comunitat, presidit per Javier Lambán, obviant que l’administració no atorga cap subvenció a la revista. Temps de Franja només rep un pagament pel nombre d’exemplars subscrits, igual que el reben la resta de revistes que es distribueixen a les diferents demarcacions de l’Aragó.

També el diari El Mundo dóna veracitat al comunicat de ‘No hablamos catalán’, fins al punt que, el passat dia 3 de juliol, va obrir les pàgines de societat amb el titular “Aragón promou el secessionisme a les escoles”. En els mateixos termes que Diario del Alto Aragón, acusa Lambán de finançar Temps de Franja, que l’anterior govern del PP havia suspès, permetent així la supervivència d’“una revista de caràcter independentista”.

Per reblar-ho, El Mundo extreu un paràgraf suposadament aparegut en una de les seves entregues: “La Gran Catalunya, la nacionalitat catalana, no es redueix a la Catalunya estricta, sinó que comprèn també, com tothom sap, València, Illes Balears, Rosselló, Andorra, Alguer i les terres atribuïdes injustament a les províncies aragoneses”.

A través de ‘No hablamos catalán’, doncs, aquests mitjans tornen a utilitzar la mentida per atiar la seva fòbia contra el català i, de retruc, desgastar el govern socialista de la comunitat.

Origen: Alemanys, curds i polonesos | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2017)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Origen: Nota de Temps de Franja | Lo Finestró

El Consell de Redacció de Temps de Franja ha emès la següent nota:

El Consell de Redacció de Temps de Franja fa pública esta nota de premsa davant de les noticies publicades a El Mundo Aragón i d’altres mitjans periodístics que distorsionen profundament la funció de la nostra revista.

El Consell de Redacció de Temps de Franja fa pública esta nota de premsa davant de les noticies publicades a El Mundo…

Posted by Associació Ascuma on Tuesday, July 4, 2017

Origen: Alemanys, curds i polonesos | Lo Finestró

(Publicat al diario de Teruel)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Origen: El “curica” | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 16 de juny del 2017)

Tot pareix indicar que jo estava predestinat al sacerdoci. I no és estrany, ja que el clima, a casa, ere summament propici. Piadoses a més no poder, la iaia Adoración i sa germana, la tia Isabel, cada dia, quan estaven juntes, no perdien ocasió de passar el rosari. I ma mare ere també molt religiosa.

En eixe ambient devot em vaig criar. I per això és normal que alguns dels meus records més antics em sitúon, amb ma germana Pili, a la falsa de casa Sastron vestit amb llargues i acolorides robes que, posades a imitació de les túniques, d’alguna manera mos recordaven la indumentària dels bisbes. I amb aquell abillament, i amb un gran anell al dit, jo em figurava ser un príncep de la Iglésia.

Partint d’eixes premisses, i fiant-me de la memòria, amb el pas dels anys en lo meu interior havie anat prenent cos la idea que, de menut, la meua  principal il·lusió havie segut la de ser bisbe, obviant, des de la perspectiva infantil, lo pas previ pel capellanatge. Però anava errat. I de l’error em va traure fa poc una senyora, que va ser veïna nostra i bona amiga de ma mare. L’anècdota que em va contar, de la que en sóc protagonista, no té desperdici.

Va ser un dia, quan comptava cinc anys, que, com tantes altres voltes, aquella jove, que aleshores en tindrie desset, se’m va endur a casa seua a jugar i a fer-li companyia. Però ella patie de mal d’esquena i havie de guardar repós i, per tal causa, de tant en tant s’havie d’estirar al llit. Per això, quan va necessitar gitâ’s, per no dixâ’m solet jugant em va preguntar:

–Escucha Toñín, quieres venir a hacer la siesta conmigo?

I jo, com si fore la cosa més normal del món, sense eixecar la vista de la jugarota, li vaig contestar :

–No, que yo tengo que ser curica y no puedo acostarme con mujeres.

El cert és que la carrera eclesiàstica de l’espavilat “curica” mont-rogí que jugave a ser bisbe va quedar truncada ben prompte. Però eixa és una altra història.

José Antonio Carrégalo

Origen: La creu i la foguera | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 9 de juny del 2017)

A l’estiu de 1936, al començament de la Guerra Civil, els revolucionaris anarquistes que dominaven el poble van destruir les imatges de l’església parroquial de Vall-de-roures. La Causa General atribueix els fets als membres del Comitè Revolucionari i a “colles de forasters que venien de la regió catalana”. Després de buidar el temple, van cremar les escultures, creus i altres elements religiosos. Però, quan la foguera es va apagar, un veí va remenar entre les cendres i va quedar-se amb una creu de bronze que es va salvar de les flames, encara que va acabar renegrida i va perdre els ornaments i les parts de fusta. No se sap per què la va guardar. Si va ser per devoció, perquè va considerar que podie tindre valor econòmic i se’n podie beneficiar o pel costum de la gent llauradora de no llençar res que es pugue aprofitar. El cas és que aquella creu recremada està ara a la venda a una web especialitzada en antiguitats. El venedor, un antiquari de Tarragona, assegura que, fa vint anys, li va vendre la peça una veïna del poble a la Fira de Maig. La dona li va explicar que son pare l’havie recuperat de la foguera iconoclasta de 1936. La creu havie estat seixanta anys a la seua casa fins que un bon dia la senyora va pensar que en podie traure un profit econòmic. No gaire, perquè es pot comprar per internet per 90 euros. Si la informació de l’antiquari venedor és correcta, més que pel valor artístic, l’interès de la creu pervé de la seua condició de testimoni d’un temps passat i tràgic. És un trosset de la nostra història.

Lluís Rajadell

Origen: Els meus animals | L’esmolet

La Gilda, a la barana del terrat del carrer Sant Cristòfor, la primavera del 1991

La Gilda, a la barana del terrat del carrer Sant Cristòfor, la primavera del 1991

Encara és fosc quan passo pel davant de la protectora d’Alcanyís. Tan bon punt senten els meus esbufecs, els gossos em saluden. N’hi ha molts; massa. I cada dia penso que quan pugui, en rescataré un, el més lleig, el més vell.

Sempre he estimat els animals des de la convicció que una qualitat atàvica, perduda per nosaltres, els fa forts en la natura i fràgils davant els humans. De menut em podia passar hores immòbil, fascinat per insectes que m’ignoraven o per bestioles que, un cop segures de la meua innocuïtat, seguien fent la seua. A casa no me’n van deixar tenir mai cap. Els pares em deien que tancar-los en un pis era cruel. No obstant, quan vaig trobar-me un periquito pel carrer, ens el vam quedar “perquè si no, es morirà, pobret”.

En els temps de la primera independència —tendra, precària i il·lusionada— vaig conviure amb la Gilda, una gateta negra que els oncles Galí-Trullenque havien rescatat. Ella em va acompanyar en alguns dels pisos que vaig habitar a Barcelona i, finalment, s’avingué a seguir-me quan vaig carregar la Vanette per tornar a l’Aragó. Es van afegir a l’aventura els gats de ma germana —que en aquell temps voltava pel món— Alan i Mau. L’Alan també era negre i gastava un posat majestàtic —potser motivat per la castració que li havien efectuat els anteriors propietaris. La Mau era jove i juganera, i la seva feina consistia en posar a prova la paciència dels altres dos. Amb ells vaig compartir els primers anys aragonesos a Torredarques, a Alcanyís o a les Capçades, on mantenien l’hort i el maset nets de muralls i ratolins. Ara ja són tots morts. La Mau primer, després la Gilda i finalment l’Alan, que va passejar la seua dignitat fins el darrer dia d’agost de 2007, quan ja no podia valdre’s de tan vell. Tenia 21 anys, que equivalen a 101 dels nostres.

Des d’aleshores no hem tingut cap altre animal a casa —tret d’algun moixonet caigut del niu— malgrat les pressions de les filles. I és que m’agraden massa.

Avui volia escriure de gossos abandonats i de bous torturats en públic, però els esperits dels meus animals se me n’han endut les paraules. Potser un altre dia.

La Comarca, columna «Viles i gents», 23 de juny de 2017

L’Alan i la Mau vigilant alguna cosa que a mi se m’escapava.

Origen: Lo Baix Aragó despoblat | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 2 de juny del 2017)

El problema de la despoblació també es veu de manera diferent segons del costat que es miro. Per això mateix, el tancament de la Tèrmica podrie ser una ruïna pel B.A., però els treballadors del carbó i de la Central, per eixes coses dels acords sindicals favorables, segur que no ploraran massa per la pèrduga del seu lloc de treball; com tampoc van plorar els seus companys del sector que fa alguns anys es van quedar al carrer.

Els pocs agricultors i ramaders de cada poble, s’han quedat per ells solets tot l’espai agropecuari i només es queixen de lo poc que cullen, lo poc que plou i de la PAC. Els propietaris de la terra es queixen de lo poc que els arribe de les seves oliveres i bancals de terra campa. Els pensionistes sols pensen en anar dos voltes a l’any de vacances en l’IMSERSO. I la meitat de les cases estan tancades més de tres-cents dies a l’any. Però els impostos de l’ajuntament, la contribució i les altres factures mensuals, les anem pagant religiosament entre els que s’han quedat i els que vivim a la capital, que entre tots hem de mantindre la vila que és tant com mantindre les nostres arrels.

Mentre los polítics fan congressos i se debanen lo cervell cavil·lant com resoldre lo difícil problema de la despoblació del medi rural, per tot arreu de l’Aragó despoblat -on no se parle massa de la despoblació-, l’empenta popular, de manera espontània i generalitzada ja ha posat en marxa segurament l’únic remei possible per omplir les viles de gent, sinó és durant tot el temps, al menys unes quantes voltes a l’any; i la fórmula, barata a més no poder, funciona de meravella: tot és qüestió d’afegir al calendari festiu de sempre, festes noves i fires sobre els productes de cada comarca, els costums, los treballs d’abans, lo ball del poll o lo Compromís de Casp. I si el programa inclou un dinar comunitari a la multiusos encara que sigui de càtering, festa redona.

Tomàs Bosque

Origen: Toni Llerda i la jota | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 26 de maig del 2017)

En l’homenatge a José Antonio Labordeta a Vall-de-roures, el diumenge 30 d’abril, abans de la presentació al Museu de l’últim llibre publicat de Labordeta Paisajes queridos (2017) per part de la seua fundació, la rondalla del Matarranya li va dedicar unes jotes a la seua família i amics, glosant la figura del cantautor i el seu compromís amb el territori. Una de les jotes al·lusives al personatge va anar a càrrec del jove queretà Andreu Llerda, fill del nostre amic Toni Llerda mort prematurament. El seu pare de ben segur que estaria molt satisfet que el fill dedicara una jota a un dels seus referents ideològics i musicals. La Mercè, la seua vídua, també present a l’acte, em comentava que de jóvens havien anat a veure’l cantar a la Plaça de Bous de Morella i que Labordeta els hi havia signat un disc seu que havien comprat. I és que en l’activisme cultural del Toni, la música era un dels pilars bàsics de la seua formació. De molt jove ja formava part d’un grup que interpretava temes dels cantautors de l’època com Labordeta, també pertanyia a la rondalla i a la xaranga ‘Armonia’ del seu poble. Toni i Ramon Omella, components d’esta última agrupació, van ser qui van recuperar la ‘Jota de Queretes’, ara en el repertori de la formació. En el llibre que li vam dedicar: Toni Llerda, terra i llengua (2005) apareixen recopilades algunes jotes que havia escrit referides a la seua vila, i també les del seu amic Juan Luis Camps. En l’aportació al treball recopilatori del Molinar (1996) ell en va aconseguir recuperar unes quantes de tradicionals i populars en català. I per activar la jota en la nostra llengua, li va demanar al seu amic Desideri Lombarte un recull de lletres per a ser cantades per la rondalla de la vila. Sabem que el pena-rogí les hi va escriure però nosaltres no les hem sabut trobar. Una llàstima. Sí, en canvi, Desideri en va escriure i en té publicades en el volum de Teatre inèdit (1992) en l’obra ‘Representació commemorativa d’una de les visites dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja’.

Carles Sancho Meix

Origen: Tornem-hi amb la toponímia | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de maig)

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellà, català– i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització –que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, … –, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta –això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions (Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Més paraules de la Mari al 7é…

Publié par Institut d'Estudis del Baix Cinca sur lundi 29 mai 2017

Origen: La Misericòrdia de Queretes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de maig del 2017)

No hi ha cap poble a la Comarca del Matarranya que no faigue al menys una festa en honor a la seua Mare de Deu. Imatge localitzada en una de les ermites que vigilen o presideixen lo territori des de llocs privilegiats especialment per les extraordinàries vistes i paisatges que es poden gaudir des d’aquelles. L’estructura d’estes festes sol ser molt pareguda en totes les viles. Una missa pel mati per començar la jornada, que acabarà amb lo cant emocionant dels goixos. Los de Queretes foren versionats i cantats per la Marina Rosell en honor de l’arquebisbe de Barcelona  Juan José Omella Omella, molt devot de la Mare de Deu de la Misericòrdia. Desprès una petita processió al voltant de l’edifici amb la benedicció dels termes tot invocant, cada any amb més força, la vinguda de la pluja. A Queretes també ens acompanya lo “bicho” que tots los anys fa agradables recitacions en acabar la missa.

Tot seguit es passa a fer lo vermut a la barra de la Junta de l’Ermita i a preparar lo dinar que s’organitza per colles d’amics. Comença a córrer vi i cervesa acompanyats per la incansable xaranga del poble. Lo dinar té com a base una paella, fideuà o estofat comunitari que prepara una empresa de càtering, també del poble, i que se complementa per diferents plats i begudes preparats pels assistents. Tant abans del dinar com a l’hora del café es costum de donar una volta per les diferents taules i donar compliment a les saboroses  invitacions. I quan menys tu esperes una bona jota arranca los aplaudiments del personal.

En acabar lo dinar i la llarga sobretaula comencen los jocs i divertiments per a tothom amb l’acompanyament incansable de la música festiva de la xaranga. Primer lo sorteig dels regals donats per particulars en benefici i per al manteniment de l’Ermita. Desprès los jocs tradicionals per a xiquets i joves. És del tot encoratjador veure al xiquets i joves gaudir dels jocs ancestrals molt allunyats de mòbils i altres artilugis moderns, dels que he de confessar que jo també soc addicte. Salt de la corda, corregudes de sacs, corregudes per parelles amb los turmells lligats, pujar per la barra ensabonada per recollir el premi d’un conill o pollastre, etc. etc. Tindríem que fer més festes com estes: comunitàries, senzilles, musicals, saludables (física i mentalment) i també molt reconfortants. Si, reconfortants. Per alguns per la espiritualitat que emana d’estos centres marians que tenen tants adeptes i per altres senzillament pels preciosos paisatges i pau que els envolten.Per molts anys, viva la Mare de Deu de la Misericòrdia de Queretes.

Juan Luís Camps

Origen: De milions i urnes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 13 de maig del 2017)

A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?

Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·labori en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.

José Miguel Gràcia

Origen: Política Lingüística redacta el reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. | Mas de Bringuè

Natxo Lópes Susín, director de Política Lingüística

Avui, 26 de maig, ha sortit publicat al B.O.A.  l’esborrall del decret sobre els estatuts de funcionament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.

Després d’un obligat període d’un mes  d’informació pública, durant el qual  es podran presentar al·legacions, el text definitiu podrà ser aprovat pel govern aragonès d’aquí a uns tres mesos.

El document consta d’un seguit de 55 articles que regularan l’estructura i funcionament d’aquest organisme i parteix, per qüestions de temps i d’agilitat administrativa, de la Llei de 2013 aprovada  pel govern PP-PAR,  de la qual modifiquen els aspectes més negatius del seu articulat.

El text que ara es proposa planteja ampliar el número de membres de l’Acadèmia de 10 a 15. A més dels cinc membres triats pel Govern i altres cinc per les Corts aragoneses, s’afegissen altres cinc a proposta de la Universitat de Saragossa, recuperant així  la composició que contemplava la “Llei Iglesias” de 2009.

Amb aquests 15 acadèmics “de número” l’acadèmia es dividiria en dues seccions:

  • L’Institut del Català d’Aragó, amb 7 membres.
  • L’Institut de l’Aragonès, amb 7 membres.
  • El President de l’Acadèmia triat per consens  entre  els quinze membres.

Amb aquesta divisió en dos Instituts, desapareix l’antiga divisió en àrees d’ús predominant  amb els famosos  LAPAO i LAPAPYC.

Entre les competències que el reglament atribueix a l‘Acadèmia destaquen:

establir les normes de l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques a través dels seus instituts; assessorar, a través d’ells, als poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i amb la seva promoció social, així com desenvolupar aquelles tasques que, en l’àmbit de la seva competència, li encomane el Govern d’Aragó.

 

L’Acadèmia es constituirà com a organisme autònom i tindrà com a seu un edifici “rellevant”de la Comunitat, tot i que, si ho considera oportú es podrà  reunir a qualsevol localitat del territori. Els membres de l’Acadèmia no tindran remuneració i tan sol cobraran dietes de desplaçament.

Dels 55 articles que té l’esborrall, del 28é al final es dediquen al funcionament dels Instituts, on es contempla la creació d’acadèmics d’honor o acadèmics corresponents, que tindran una caràcter consultiu i durada variable.

També existeix la possibilitat de que, a proposta dels Instituts, el nombre d’Acadèmics se pugue ampliar   fins a 15 membres, sempre que es mantingue  un número senar (9,11,13,15)  per evitar col·lapses en els votacions.
Entre les competències que s’atribueixen als Instituts de l’Aragonès i el Català estan la d’investigar i proposar al Ple de l’Acadèmia les normes gramaticals de cada llengua, inventariar i actualitzar el seu lèxic, estimular el seu ús i difusió a les escoles i a la societat, col·laborar en la formació del seu professorat, assessorar els poders públics i institucions sobre l’ús correcte de les llengües pròpies, etc.

El càrrec des acadèmics serà vitalici i sol podran cessar per incapacitat, malaltia, inoperància, etc. El  nomenament del President de l’Acadèmia tindrà una durada de cinc anys per a que nos es pugue solapar amb els períodes electorals de les institucions.

ANÀLISI

Urgències i ambigüitats

La urgència del govern aragonès per posar en marxa un organisme  àgil i eficaç que passi ràpidament els tràmits legals per començar el més aviat possible la tan necessària feina de normalització lingüística els ha dut  a aprofitar la  maleïda llei del Lapao i el Lapapyc.

Això comporta necessàriament certes ambigüitats, com el títol original que encapçala la llei i que sembla que no es pot modificar, on es parla de “la llengua”, quan després, en l’articulat del reglament es parla de dues llengües: l’aragonès i el català d’Aragó.

La possibilitat d’ampliar el nombre d’acadèmics, unilateralment,  per part de cadascú dels Instituts lingüístics,  pot donar com a resultat una Acadèmia asimètrica i descompensada.

En fi, res que no es pugue arreglar en el posterior període d’al·legacions. Sort per a tots.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: