Skip to content

Archive

Category: Activisme

Source: 25 anys de Viles i gents confinats (N. Sorolla) | Xarxes socials i llengües

Source: El xapurreau de Lledó | Viles i Gents

Source: Dones havíem de ser | Viles i Gents

Source: Escriure en la nostra llengua

Escriure en la nostra llengua

La COMARCA, periódico independiente del Bajo Aragón, nacido el 12 de noviembre de 1987, con una periodicidad semanal, se vio obligado a convertirse en quincenal solo unos meses después, el 14 de enero de 1988. Y cada 15 días salió a la calle hasta el 2 de junio de 1995 en que, con la aparición de su número 200, reformado en diseño y contenidos, sus suscriptores pudieron recibirlo todos los viernes y en los quioscos era, casi ocho años después, otra vez, el periódico semanal del Bajo Aragón. Ya nunca volvió a ser quincenal.

Aquel ‘doscientos’ llevaba en su página 23 una columna de opinión denominada ‘Viles i gents’ con un artículo de Tomàs Bosque titulado ‘Bellmuntans’. La aportación del cantautor y escritor de la Codonyera era la sexta entrega para la columna escrita en catalán, que había aparecido por primera vez dos meses antes, en las páginas del periódico todavía quincenal. Dos propósitos se perseguían con la introducción del catalán en La Comarca. En primer lugar, demostrar desde el periódico lo importante que es escribir en «la nostra llengua», la que se habla en 29 poblaciones de la comarca histórica del Bajo Aragón o Tierra Baja: 18 en el Matarranya, siete en las cuencas del Mezquín y Bergantes más otras cuatro en el entorno de Caspe.

Pero si era importante escribir en «la nostra llengua», más lo era hacerlo bien. Y este fue el segundo objetivo perseguido con la creación de ‘Viles i gents’. Existía en el periódico, desde hacía algún tiempo, un apartado escrito por Carmeta Pallarés Soro, de La Ginebrosa, aunque afincada en Barcelona. quel rincón del periódico era ‘Un foradet en chapurriau’, con versión siempre bilingüe. Carmeta escribía tal y como se pronuncian las palabras en el lenguaje coloquial de nuestros pueblos y con grafía castellana. Pero muchos no estábamos de acuerdo ni con este sistema, ajeno a cualquier normativa gramatical, ni con denominar ‘chapurriau’ al catalán que se habla en Aragón, de norte a sur.

El ‘foradet’ tenía muchos seguidores y defensores. Pero había otras personas que consideraban incorrecta su forma de escribir y que apoyaban una alternativa como la de ‘Viles i gents’. Recuerdo, por ejemplo, a Teresa Jassà y al entonces alcalde de Calaceite por el Partido Popular, Fernando Latorre, que en contra de los criterios de su partido había declarado en una entrevista de La Comarca que «lo que se habla en Calaceite es catalán». Ante tal situación se llegó al acuerdo de mantener el ‘foradet’ de Pallarés, que en adelante, no obstante, tendría que convivir en el periódico con los escritores de ‘viles’. El colectivo estuvo formado, durante aquel primer año, por Tomás Bosque, José Antonio Carrégalo, Lluís Rajadell, Carles Sancho Meix y Carles Terès. Posteriormente se incorporarían Miquel Blanc, Juli Micolau, Josep Puche (éstos tres temporalmente), Natxo Sorolla y recientemente Estela Rius.

El periodista Lluís Rajadell, al que le habían salido los dientes profesionales en La Comarca, escribió en el ‘Viles i gents’ del número 201, un filete titulado ‘Discrepàncies’, en el que mostraba sus desacuerdos con una supuesta normalización lingüística emprendida por la Diputación General de Aragón/DGA. «Dir que la llengua pròpia d’estes terres limítrofes amb Catalunya s’està castellanitzant és dir el mateix que està desapareixent per a convertir-se en una altra cosa, castellà, sencer i verdader», escribió el periodista de Valderrobres en junio de 1995. Por desgracia, sus observaciones de entonces sobre la situación de nuestra lengua catalana en Aragón tienen plena vigencia, pero corregidas y aumentadas.

Quienes impulsamos el nacimiento de ‘Viles i gents’ tuvimos sumo cuidado en que fuera un espacio escrito en catalán, pero en el catalán de nuestra Tierra Baja, con todas sus variaciones, aunque respetando una gramática universalmente aceptada según la cual no se puede escribir «carré», por ejemplo, aunque así se pronuncie, sino «carrer».

No es momento de entrar en debates polémicos sino de felicitarnos por la puesta en marcha de una iniciativa periodística en nuestra tierra que resultó perdurable. Para muchos, entre los que me encuentro, ‘Viles i gents’, es una auténtica válvula de oxígeno intelectual. Y supone mantener la defensa de una parte inmaterial de nuestro patrimonio histórico y cultural que ni se compra ni se vende pero se vive. Sólo me cabe añadir que quienes promovimos ‘Viles’ actuamos movidos por el amor a nuestra tierra y a la lengua de nuestros antepasados que, por desgracia y para nuestro profundo dolor, muchos de nuestros descendientes ya no hablan.
Hoy, a la vuelta de un cuarto de siglo, me he limitado a recordar y contar a quien esto lea cómo nació este altavoz escrito en catalán, insertado en un periódico en el que algunos hubiéramos deseado que ciertas informaciones, como las del Matarranya, por ejemplo, aparecieran en catalán. No hay que olvidar que sus 18 poblaciones son todas bilingües. Pero, al menos, la inclusión en el periódico de comentarios u opiniones en la lengua materna o vernácula de tantos pueblos aragoneses, en nuestra lengua, fue un paso nada despreciable y más si tenemos presente que ha durado 25 años. Y tiene suficiente impulso para continuar muchos más.

Ramón Mur – Tribuna dedicada a los 25 años de la columna de opinión ‘Viles i gents’
*Director de La COMARCA del 10/02/1995 al 17/08/1995

Source: Efecte boomerang » Temps de Franja

Source: Les notícies de Temps de Franja 89

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 89 • 25 de febrer de 2020

---
Dia de la llengua materna 2020, a manera de manifest

Dia de la llengua materna 2020, a manera de manifest

// Redacció

Un any més, des de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, ens sumem a la celebració del Dia de la llengua materna, que se celebra internacionalment el 21 de febrer. Enguany ho hem fet demanant-vos que ens diguésseu, a través de la nostra pàgina de Facebook, quina és, per cadascú de vosaltres, la paraula més bonica en la nostra llengua. Entre la varietat de paraules que ens heu proposat, tenim des dels tradicionals “mullarero” i “eurellana” fins al més universal “enraonar”.

Llegir-ne més.

---
Acte institucional del Dia de la Llengua Materna a Saragossa

Acte institucional del Dia de la Llengua Materna a Saragossa

// Màrio Sasot

El passat divendres, 21 de febrer, a les 7 del vespre va tindre lloc a la sala José Sinués del Paranimf de la Universitat de Saragossa abarrotada d’un públic heterogeni on predominaven infants i joves escolars vinguts de diferents punts d’Aragó l’acte central de celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna. Hi van estar presents, presidint l’acte el rector de la Universitat de Saragossa, José Antonio Mayoral, i el director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín.

Llegir-ne més.

---
Presentació de 'La Vall de Balat' a Tortosa

Presentació de ‘La Vall de Balat’ a Tortosa

// Redacció

El proper dilluns 2 de març de 2020, es presentarà a la biblioteca Marcel·lí Domingo (Carrer de la Mercè, 6, 43500 Tortosa, Tarragona) La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017. La presentació anirà a càrrec de l’escriptor, poeta i crític literari Emigdi Subirats.

Llegir-ne més.

---
Rutes de natura per la Llitera*

Rutes de natura per la Llitera*

// Josefina Motis

Fa poc es va publicar a La Vanguàrdia un article sobre unes rutes organitzades a la comarca de la Llitera per a gaudir del contacte amb la natura i descobrir les aus que hi ha en aquest territori. Per aquest motiu, s’han senyalitzat quatre rutes que proporcionen nombroses possibilitats de turisme familiar i excursions escolars per a gaudir de la natura i conèixer les possibilitats d’un entorn cultural, històric i paisatgístic singular, segons comenta el conseller comarcal de Turisme Francisco Ribas.

Llegir-ne més.

---
Follar nius*

Follar nius*

// Esteve Betrià

Per a bona part del sector masculí de la meua generació rural —i, encara més, en infinitat de generacions pretèrites—, una de les activitats predilectes dels adolescents d’aquells temps (anys seixanta del segle passat) consistia —així que entrava la primavera—, en ‘anar a follar nius’ de moixons (verderols, gafarrons i, especialment, cardalines; mai aurinetes, perquè resulta impossible nodrir en captivitat els ocells insectívors) per a criar-los engabiats i alimentar-los a casa amb una massa massegada de pa i aumetlles i, si sobrevivien al procés de criança, gaudir dels seus cants cautius).

Llegir-ne més.

---

Source: Les notícies de Temps de Franja 88

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 87 • 24 de febrer de 2020

---
Entre olivers*

Entre olivers*

// Roberto Albiac

Res no m’agrade tant com amerar d’oli empeltre la punta del pa del dia, transformada en clotxa. Eixa barra que, calenteta i torradeta, ha abandonat fa poc lo forn de llenya i acabe de cruixir, pel repiscó, a la part final del crestelló. Mosso llavons, orgullós, ensalivo l’oli nostre, en un producte de la terra.

Llegir-ne més.

---
Cova*

Cova*

// Ramon Sistac

Tots sabem què és una cova (del llatí COVA), perquè n’hi ha pertot, almenys allà on hi ha roca o hi ha muntanya. Sorprèn, però, que tot i ser un accident natural tan freqüent a casa nostra, no ha donat gaire resultat en la nostra toponímia major. Que jo conega, només hi ha un sol poble o municipi amb est nom a l’Aragó, Las Cuevas de Cañart (municipi de Castellot, al Maestrat de Terol), i un altre a les terres de llengua catalana, les Coves de Vinromà, a la Plana Alta (Castelló).

Llegir-ne més.

---
La desaparició de la masoveria*

La desaparició de la masoveria*

// Vicent Pallarés Pascual

La mort d’un masover pot semblar quasi anònima, però la seua pèrdua com a testimoni d’una cultura és enorme. L’any passat ens vam acomiadar de José Antolí, del mas dels Fossos de Vall-de-roures. Una persona que ens va ajudar a entendre millor un territori i una època, a comprendre la pèrdua d’unes formes de vida que potser no tornaran: la masoveria al Matarranya des del temps anterior a la Guerra Civil fins l’actualitat.

Llegir-ne més.

---
Discriminació positiva o almoina*

Discriminació positiva o almoina*

// Francesc Ricart

Aquestes setmanes passades la llengua a l’escola ha tornat a ser protagonista. Miquel Iceta va fer saltar la llebre en referir-se a la necessitat de qüestionar la immersió lingüística a Catalunya i, si tot ha anat com es preveu, s’haurà tractat en el Congrés del PSC d’aquest desembre.

Llegir-ne més.

---

Source: La biga d’Ángel Ganivet   | Lo Finestró

(Publicat al Viles i gents, La Comarca, 14/2/2020

Natxo Sorolla

Screenshot_20200213_152126

La llengua al Matarranya té quatre línies de debat: lo nom, la delimitació, la grafia i el futur. Este diari ha inaugurat recentment la columna «El mundo del Chapurriau», firmada per Maria José Gascón, alcaldessa de la Codonyera (PAR). I té la virtut de tocar les quatre línies de debat. Compartim lo futur que dibuixe: «no queremos que desaparezca», i coincidim en què «es una lengua propia» i «creemos se debe proteger». De fet, hi ham de posar molts esforços.

Sobre el nom de la llengua plantege el que hasta ara és una incògnita acadèmica: «os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así» i «vamos a explicar las raíces del chapurriau desde la creación del Reino de Aragón». Coincidim que delimitar l’origen històric de la denominació de «xapurriau» és una incògnita. Perquè sabem que l’any 1612 los d’Alcanyís dien «que Peñarroya (…) se hablaba en lengua catalana cerrada» i l’any 1923 a un anunci de diari l’alcalde destacave que Fórnols ere «de habla catalán». Però en qualsevol d’eixes èpoques històriques és una incògnita l’existència del nom de «chapurriau».

També s’establix una línia de reflexió sobre els límits de la llengua del Matarranya. No es destape com se cosirà el tema, però el fil és «qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Trobar similituds entre el parlar del Matarranya i l’occità de Llemotges (751km) o l’aragonès d’Echo (321 km), sense obviar el parlar d’Arnes (12km), és una hipòtesi audaç. I des de la filosofia de la ciència diu Popper que s’avance validant hipòtesis audaces. Estem atents a la nova via.

Finalment la columna incorpore un extracte de tres paraules segons se diuen als nostres pobles: «sendra», «chumenera» i «griella». Un resumet del que el món acadèmic tracte sistemàticament, en treballs més durs de dialectologia, com los del professor Navarro o la tesi que està fent lo favarol Roberto Albiac. Estos treballs sempre han mantingut la nostra grafia històrica de «cendra», i no han innovat posant «sendra», perquè explique millor qui som. De fet, los treballs dels professors Giralt i Moret de la Universitat de Saragossa certifiquen que històricament ham escrit «cendra». I precisament conserven eixa «c», que ve de la grafia llatina (cinis), perquè explique per què és tant normal que a la Codonyera la «c» escrita tingue una fonètica diferent que a Pena-roja, però els dos la tinguen similar quan escrivim «s». No cal innovar grafies si tal com escrivíem al segle XIV ja mos resol la «neçesitat» de conservar eixa distinció que fem a cada poble. I és que només trobo un matís menor de distinció: usar la llengua que no volem que desapareixque. Però això són qüestions menors.


* Les cites històriques són del Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612 i de La Vanguardia, 16/12/1923. La bibliografia citada:

  • Navarro, P. (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Associació Cultural del Matarranya.
  • Giralt Latorre, J., & Moret Oliver, M. T. (2018). «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol). Prensas de la Universidad de Zaragoza.

Source: La borrasca Glòria deixa Vall-de-roures i el Matarranya sense molts serveis bàsics » Temps de Franja

Source: Gala de la Federació Aragonesa de Piragüisme » Temps de Franja

Publicat a Lo Cresol, Diario de Teruel. 25/1/2019.

La família és l’àmbit habitual on los fills naixen i s’eduquen, i els progenitors són responsables legals del seu manteniment, de la seua educació i, per extensió, de les seues accions fins la majoria d’edat. Los alimenten, los eduquen en unes creences o valors, los premien, los castiguen… Per la seua part, les administracions públiques han de garantir el dret a l’educació, recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, amb un sistema educatiu obligatori, gratuït i regulat, que, segons l’article 27.2 de la Constitució espanyola, promourà el “respecte als principis democràtics de convivència i els drets i llibertats fonamentals”. Estes garanties entren en col·lisió amb les pretensions promogudes per partits de dreta o ultradreta d’un possible veto parental a alguns continguts formatius que mostren realitats diverses sobre opcions identitàries o sexuals, afavorint actituds integradores. Si el debat és recent, lo problema ja vell. Una vinyeta del desaparegut Forges denunciava l’any 1984 que alguns “enfrentan la libertad de enseñanza con la enseñanza de la libertad”. Ara i abans los programes educatius han de facilitar una formació integral en continguts i en valors, buscant desenvolupar la personalitat. Han d’ajudar a pensar, oferint amb rigor científic la diversitat del saber, evitant les supersticions que el contravenen, com lo “creacionisme”, polèmic als Estats Units. Han de garantir també un equilibri i varietat de coneximents, amb algunes assignatures bàsiques no subjectes a optativitat per caprici personal o objecció ideològica. Entre estes la llengua és fonamental, instrument d’expressió del pensament i de comunicació social, l’aprenentatge de la qual queda recollit a totes les constitucions democràtiques, i protegit per la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, que va signar el govern espanyol al 1992. No s’entén com encara a la Franja catalanoparlant, a l’est d’Aragó, l’assignatura de Català depèn de la voluntat dels pares, ofertada als centres de la zona només si alguns pares fan una sol·licitud expressa i cursada pels fills només amb la seua autorització: un pin parental en tota regla, que no passa amb les Matemàtiques o l’Anglès i que no suscita cap alarma dels partits progressistes.

María Dolores Gimeno

Source: Turolenses sobre les parles de la província » Temps de Franja

Source: Turisme lingüístic » Temps de Franja

Source: Lo pare Faci | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de desembre del 2019)

Roc Faci Agud nasqué el 1684 a la Codonyera, de família de la baixa pagesia, quan aquesta vila era encara aldea d’Alcanyís, ciutat del Regne d’Aragó, un regne que desaparegué en ser sotmès el 1707 a les Lleis de Castella, quan Faci tenia 23 anys. Ja abans, als 13, havia ingressat al Carmel d’Alcanyís, on s’afegí el nom d’Albert, i romangué en aquest orde fins a la mort el 1774 a Saragossa. Es doctorà en teologia i tingué càrrecs importants dins del Carmel, malgrat  que fos conegut com a austracista. Se’n coneixen 40 obres en castellà i llatí i un nombre indeterminat de pròlegs i introduccions, on es mostra profundament aragonesista i amic dels catalans. Al pare Faci se li pot aplicar el que diu en Ganivet que cuando algún sabio español, como Servet o Raimundo Lulio, ha hecho un descubrimiento, lo ha hecho incidentalmente en una obra de discusión teológica o filosófica, perquè escrivint majoritàriament obres d’espiritualitat i devoció posà els fonaments de l’etnopoètica aragonesa. Replegà centenars i centenars de llegendes i tradicions de pràcticament totes les localitats d’Aragó, ja siga per ell mateix in situ, o a través de corresponsals. La seua obra ha estat molt útil als investigadors que han anat venint, i ha influït directament en els literats –es ben conegut el poemari Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte basat en els materials que lo pare Faci replegà a Pena-roja. Tot i que només va escriure en castellà i llatí, Faci recull en els seus llibres bastants fragments en aragonès i en català, i així tractant  de la Mare de Déu de la Mola de Buira escriu: Mola (que en Nuestro Idioma Aragonés es lo mismo que Mueladicho assi en lengua Eleemosyna –com aleshores se solia anomenar l’idioma català. Tanmateix en tractar del català de la Ginebrosa, que ell tan bé coneixia gràcies al propi de la Codonyera, l’anomena lengua valenciana. Pels seus molts mèrits l’ajuntament de la Codonyera li té dedicada des del 1901 una carrera, la d’enfront de la Casa de la Vila.

Artur Quintana

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: