Skip to content

Archive

Category: Activisme

Origen: Periodisme activista: la Franja com a arma de destrucció massiva » Temps de Franja

Origen: A la Franja enraonem català » Temps de Franja

// Editorial

Com pot ser que a l’era dels mitjans de comunicació, la digitalització i la immediatesa de la informació hi pugui haver tantes mentides i errades voluntàries a alguns dels diaris, que teòrìcament haurien de ser objectius en els seus articles?

Aquesta qüestió ve arran dels continguts i titulars d’alguns diaris com són El Mundo, “Aragón promueve el secesionismo en los colegios”, el 3 de juliol de 2017, acusant la nostra revista, donant informació esbiaixada i extraient frases d’articles fora de context, El Diario del Alto Aragón, “«No hablamos catalán» denuncia la financiación de una revista independentista desde la DGA”, el 3 de juliol de 2017, continua en la mateixa línia i desinforma en la veu de persones relatives a la revista, amb tergiversacions d’articles i errades, diaris als quals ja va respondre el Consell de Redacció de la revista Temps de Franja manifestant el seu desacord amb el contingut i caire de les notícies d’ambdós mitjans de comunicació. El Español, a l’agost de 2017, qualifica de “projecte polític” i “imposició del català” el fet que el director de l’Institut Matarranya, juntament amb el Claustre de professors, la comissió de Coordinació Pedagògica, el Consell Escolar, l’AMPA, aprovin, informant els Serveis Educatius de Terol i la DGA, l’ensenyament del català al centre, dret de qualsevol ciutadà a poder aprendre la llengua materna, segons la UNESCO, segons els Principis de la Carta de la Terra, que defensa, entres altres aspectes, els drets dels pobles indígenes i de les minories. Tot el nostre recolzament al director, equip docent i alumnat de l’Institut Matarranya!

Així mateix reivindiquem una vegada més que als pobles de la Franja enraonem, parlem català, en les seves varietats corresponents! Amb la mateixa dignitat que altres llengües pròpies d’Aragó: aragonès, castellà i també català, tot i que alguns ciutadans no ho vulguen sentir dir, sí, l’enraonem i l’enraonarem entre les nostres generacions i les futures. La realitat ho demostra històricament i la comunitat lingüística també ho avala. Malgrat algunes persones no vulguin acceptar la nostra, hi tenim tant dret com altres parlants d’altres llengües tenen els seus. No s’ha de confondre el gentilici d’una comunitat autònoma amb el nom d’una llengua.

Qui no recorda aquell esperit del 1984, quan els alcaldes del Baix Cinca, del Matarranya i de la Ribagorça van signar la Declaració de Mequinensa! Amb poques paraules es va aconseguir un dret que dignificava la llengua materna, que ens uneix, i els alumnes dels pobles d’aquestes comarques poguessin assistir per primera vegada a algunes classes en llengua catalana. Van ser anys profitosos culturalment amb el naixement de la revista Desperta Ferro! Aportacions de persones com Josep Manuel Pons i Brualla, J. A. Chauvell, F. Blanc, J. Mesallles, Josep Mauri, Rafel Ventura, Mario Sasot, Francho Nagore, Artur Quintana, Josep Galan, Hèctor Moret, Juli Pallarol amb la redacció El règim jurídic de la Llengua catalana a Aragó i tants d’altres van enriquir de forma escrita aquesta etapa. Els polítics entenien la situació d’aquestes comarques com el Conseller de Cultura de la DGA Josep Ramon Bada, per citar-ne algun, el Justícia d’Aragó va incloure el tema del català a les Corts d’Aragó. A la Ribagorça els alcaldes dels pobles aragonesos i catalans van crear una Mancomunitat que va funcionar molt bé. Amb la implicació en activitats culturals en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’any 1986, amb la creació de concursos que esperonaven els joves alumnes a escriure en llengua materna, a escoltar poesia de Desideri Lombarte recitada per Bengoechea i cançons d’Anton Abad… semblava que vivíem en la normalitat. ¿Què dirien persones amb l’empenta de Francisco Beltran, alcalde democràtic de Fraga, Navidad Cereza, igualment, alcalde de Montanui, el mateix Josep Galan, un lluitador de l’ensenyament i del coneixement de la llengua i literatura catalanes a les nostres terres? No s’avindrien a les desinformacions que apareixen als diaris esmentats anteriorment. Després de 33 anys de lluita per un dret, no el tenim assolit. Al 2013 vam haver de tornar a dir ben fort a Mequinensa que aquests pobles de la Franja encara enraonem i parlem en català, que les isoglosses, aquestes línies imaginàries en els mapes lingüístics demostren, que tot i les diferències pròpies dels parlants dels distints pobles, seguim parlant la mateixa llengua, per això ens entenem, des del Pirineu fins al sud.

Rebutgem un cop més la difamació i la desinformació dels diaris que ens acusen del que no som ni fem! Som persones que dediquem, voluntàriament, part de les nostres vides a elaborar una revista que tracta sobre els fets i la gent de les nostres comarques, sobre les opinions personals i lliures de cadascú, a les quals ens uneix la llengua catalana.

Alcaldes i representants dels ajuntaments que l'1 de juny de 2013 can signar el II Manifest de Mequinensa contra la "llei del Lapao"  (Foto: Hugo Soroll

Origen: Jornada CINGA FÒRUM 2017 | Lo Finestró


 

La jornada  CINGA FÒRUM 2017 tindrà lloc el dia 23 de setembre al Palau Montcada i que enguany porta per títol “MEMÒRIA GRÀFICA 1647-1939: UNA ULLADA A LA HISTÒRIA”, on es tractarà la importància documental que representen, per a la història de Fraga i el Baix Cinca, les imatges on van reflectir la seua visió del moment nombrosos visitants i viatgers.

PROGRAM DE CINGA FORUM 17

Origen: Assemblea General d’ASCUMA | Lo Finestró

Fotografia de la nova Junta. Enmig el nou president Joaquim Monclús

Dissabte 9 de setembre es va celebrar a la seu de l’Associació Cultural del Matarranya a Calaceit l’Assemblea General Ordinària i Extraordinària d’entitat que tenia com a finalitat la renovació de la meitat de la Junta Directiva de l’entitat. Entre els nous membres a escollir la del seu president perquè durant el mes de juny Juan Luis Camps havia presentat la renúncia al càrrec després de dos anys de mandat. Durant este curt període de temps els dos vicepresidents havíem assumit la presidència de manera transitòria. Durant la convocatòria de l’associació, on es va analitzar la situació econòmica de l’entitat i es van enumerar les activitats dutes a terme l’any passat, es va escollir la nova Junta Directiva d’ASCUMA presidida pel calaceità Joaquim Montclús i Esteban; President d’Honor, Artur Quintana i Font; Vicepresidenta 1a., Maria Dolores Gimeno Puyol; Vicepresident 2on., Carles Sancho Meix; Secretari, Javier Arrufat Molinos; Tresorer, Hipòlit Solé Llop. Vocals: José Miguel Gracia Zapater, Francisco José Celma Tafalla, Pietro Cucalon Miñana, Celia Antolín Bellès, Ramon Mur i Juan Luis Camps Juan. El nou president, Joaquim Montclús, inicia esta nova etapa de l’entitat, de 28 anys d’història lligada al territori, amb renovada il·lusió per a continuar sent una associació dinàmica i de referència amb nous projectes culturals i consolidant i continuant els que ja funcionen satisfactòriament. Al final de la reunió es va parlar d’augmentar la presència d’ASCUMA a totes les poblacions amb noves iniciatives i renovar la junta amb la necessària participació de gent més jove. Desitgem força d’èxit al nou president i nova i ampliada junta en el nou període que s’obre a partir d’ara.

Origen: Tehuelches i calchaquíes | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

–Avi, has vist gaires indis a l’Argentina?

–Ben pocs, tret d’uns quants guaranis a San Ignacio-Miní, al nord, a tocar del Paraguai, a la província de Misiones.

–I com és això?

–Com vols que sigui? Les matances, això que els espanyols en diuen “El Descubrimiento”, van començar l’any 1492, i des d’aleshores han continuat sense parar. Al poc temps s’hi van afegir els portuguesos, i després els holandesos, anglesos i francesos, si més no. I avui encara continua, sobretot al Brasil, però també a l’Argentina mateix. Sembla que els únics que no s’hi van dedicar han estat els russos a Alaska i els danesos a Grenlàndia.

–I els catalans?

–Al principi els castellans no ens deixaven anar a les Amèriques a participar en les seves matances, perquè allò era assumpte exclusiu de la Corona de Castella, i la d’Aragó, on érem els catalans, no en formava part, per més que compartíssim el mateix monarca. Però a mitjan segle XVIII, quan la Corona d’Aragó va ser sotmesa per la de Castella, van permetre als catalans de passar a les Amèriques.

–I aleshores els catalans hi devien anar encantats de participar en les matances, oi?

–Justa la fusta! Així va ser. Quan les grans matances argentines de la dita Guerra del Desierto, a finals del XIX, amb la neteja ètnica de l’Argentina Central, on no va quedar cap indi baró viu i les dones índies van ser violades pels soldats invasors, hi van participar batallons de voluntaris catalans.

–Uff!

D’Estampes de família.

Artur Quintana

Origen: A l’Aragó se parla català | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca, 1 setembre 2017)

Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant.

Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar .

Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.

El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (Chapurriau) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros.

Tomàs Bosque

Origen: Increment de turistes a Queretes-Matarranya | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017)

Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística.  Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia.  Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé. En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.

Juan Luís Camps  

Origen: Els atemptats de Barcelona i Cambrils | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 26 d’agost del 2017)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guardia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebelió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.

 José Miguel Gràcia   

Origen: Demografia variable | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’agost del 2017)

A l’agost les vacances alcancen lo seu punt culminant. Molta gent se mou cap a diverses destinacions, entre les quals lo medi rural, que rep la visita de turistes ocasionals i, sobretot, de viatgers que tornen a les viles de les quals són originaris ells mateixos o els seus avantpassats i a on encara molts conserven la casa familiar. Allí es troben en parents, amics i records, i poden disfrutar tant de la tranquil·litat pròpia de l’entorn com del tràfec de les festes patronals, habituals d’este mes. Viles i pobles d’Aragó dupliquen la seua població i inclús les que no arriben ni al centenar d’habitants en època laborable poden multiplicar-se per deu, omplint cases i hotels com als bons temps, abans dels grans èxodes del segle XX i del degoteig continu dels raders anys. Este trasbals demogràfic, puntual i periòdic, afecta les persones i, alhora, les infraestructures i els serveis locals: los espais d’oci estan plens i les tendes, bars o restaurants treballen més que cap altra època de l’any. Segurament la majoria dels visitants que tenen raïls a estes zones despoblades no voldrien residir allí més temps del que dura l’esbarjo estiuenc: lo poble està bé com a destinació de duració controlada. No hi ha treball, la vida a l’hivern és dura, l’àmbit rural implica dinàmiques particulars i ritmes diferents als urbans, i ells ja formen part d’un altre món personal i laboral. Tot i que alguns potser lamenten no poder quedar-se més enllà de la temporada. També resulta difícil endevinar la sensació que patissen los que hi viuen tot l’any: alegria pels retrobaments i pel revifament humà?, ofec per l’alteració de la tranquil·litat diària?, pena quan este esclat s’apaga i tornen a quedar-se buits los carrers? Més difícil encara és la predicció de quantes generacions durarà este moviment d’anar i tornar estacional, i si la presència permanent al territori rural, ara tan dèbil, decreixent i envellida, podrà mantindre les estructures que permeten fer-lo habitable a ells i als residents passatgers.

María Dolores Gimeno

Origen: Són tots iguals | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 25 d’agost del 2017)

El passat 19 d’agost moria a l’Hospital d’Alcanyís l’artista calaceità d’adopció Ferran Blanco. Nascut a Lleida el 1930 i, després d’haver treballat en diferents faenes, és a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan va decidir dedicar-se plenament a la pintura i al gravat. Amb vint-i-cinc anys se’n va anar a París per formar-se i allà aprengué l’ofici i la passió per la creativitat artística, a través de la seua adscripció al moviment surrealista, molt de moda a la capital de França en aquella època. Cap al 1971 va descobrir Calaceit i la Fonda Alcalà on hi passava amb la dona llargues temporades, fins que es comprà l’actual casa al carrer Maella, el més singular de la població. El 1992 va jubilar-se i s’instal·la definitivament a Calaceit on participà activament en la vida cultural de la vila. A la Fundació Noesis, obra del francès Didier Coste, serà l’encarregat del taller de gravat i col·laborarà en les seues publicacions i també amb l’escriptor i amic Ángel Crespo, resident també a Calaceit, per a qui il·lustrarà amb gravats alguns dels seus treballs literaris. Serà dels primers socis de l’Associació Cultural del Matarranya i vicepresident del 1994 al 1996 i des d’esta coincidència en l’entitat que hem mantingut una llarga amistat. El 2008 l’Ajuntament de Calaceit va organitzar una gran exposició dedicada al lleidatà amb una selecció de gravats, pintures, collages i escultures on es podia seguir l’evolució de l’artista a través de la seua producció. L’última exposició col·lectiva en què va participar Ferran Blanco amb gravats va ser el 2015, a la sala Art&mes a la capital cultural del Matarranya, en la mostra ‘Calaceit referent d’artistes’. El bar del Raconet de la Plaça té exposats una bona mostra permanent dels seus gravats. Ferran me’ls va mostrar en una trobada casual amb el personatge el passat mes de febrer.

Carles Sancho Meix

Origen: La “doctrina” | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 4 d’agost del 2017)

A l’edat de sis anys la meua vocació sacerdotal prosperave feliçment. Deurie ser una vocació més induïda que espontània, però era molt jovenet i no m’ho plantejava. De manera que assistint a la “doctrina” vaig començar a preparar la Primera Comunió, que hauria de prendre dos anys més tard, quan en tinguera vuit.

Però va coincidir que el 1957 va vindre a Mont-roig, de visita pastoral, monsenyor Casimiro Morcillo, arquebisbe de Saragossa. De tan notable esdeveniment en tinc un borrós record, però ma mare contave que, entre els diferents actes, es va convocar a la iglésia als catecúmens de la Primera Comunió. I es veu que també hi van assistir els pares. Tots atents, l’arquebisbe va voler comprovar la preparació i la maduresa de les criatures i els va fer una sèrie de preguntes sobre les nocions més elementals de la fe recollides al catecisme. I va resultar que el menut Tonyin en va respondre unes quantes amb una vivor i una seguretat que resultaven molt xocants venint de tan candorosa criatura. L’arquebisbe va quedar gratament sorprès ja que aquell xiquet aparentave ser dels més jovenets entre els neòfits. I va preguntar:
-Pero este niño que edad tiene?
-Seis años -li van respondre.
-Pues con seis años está suficientemente preparado para la Primera Comunión; que la tome este año!

Com és natural, la inesperada decisió de l’arquebisbe va omplir de satisfacció als pares i a tota la família. I així va ser com, de pressa i corrent, ho van haver d’amanir tot per a un aconteixement familiar tant destacat com ere la Primera Comunió del futur “curica”. Entre altres coses l’uniforme de marineret que vaig estrenar tan gloriosa jornada i que, content com un gínjol, vaig lluir una bona temporada com a robeta de mudar. Exactament fins que se’m va quedar menuda. I és que el burret creixie però l’albarda no.

J. Antonio Carrégalo

Origen: Esclops i sabates | L’esmolet


Pallisses de Torredarques, un patrimoni també en descomposició (© Carles Terès, 2014)

Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven. No vaig poder evitar, però, una certa tristesa perquè sabia que per a la majoria això no tenia importància. Algun d’ells fins i tot ja havia trencat la transmissió lingüística amb els néts. Encara hi ha persones de tota edat i formació que veuen la deserció de l’idioma com una manera de progressar, d’estalviar-se burles i problemes —se’n podria dir, en homenatge a la cançó d’Al Tall, «efecte Tio Canya».

Potser aquesta tristor l’arrossegava perquè feia poc que havia vist un programa sobre Occitània on, després de mostrar-nos castells i paisatges, el presentador visitava la fira d’un poble. Allà conversava amb uns jubilats de la zona que, ben endiumenjats, passejaven entre les paradetes. En un moment donat els va preguntar per què no parlaven occità entre ells. El més eixerit li va respondre amb to paternal:

—Mira noi, mon pare i abans mon iaio calçaven esclops. Jo, en canvi, puc lluir aquestes sabates tan boniques. Oi que seria un ximplet si continués amb els esclops, podent anar ben calçat? Doncs amb l’occità passa igual, és un esclop que ja no val per a res, mentre el francès és una sabata còmoda i moderna.

—I per què no podem tenir-ho tot, sabates i esclops? —vaig exclamar—. Esclops ergonòmics, lleugers, de colors…! —Però, és clar, a l’altra banda de la pantalla ningú no m’escoltava.

Mentre conduïa cap a Alcanyís, vaig recordar un estiu de finals dels 70 a Queretes. L’amic d’un de la colla havia vingut de Madrid i li ensenyàvem el poble. El noi no parava de repetir-nos “¡Vaya pueblo tan bonito que tenéis!”, “¡Qué casas tan chulas!”. Nosaltres, adolescents capficats en cabòries més carnals, mai no ens hi havíem fixat. Era “lo poble” i prou, un grapat de cases velles i carrers irregulars, lluny de la lluentor de la ciutat. Aquelles lloances del madrileny em van fer mirar-ho tot amb uns altres ulls.

Queretes des del “castell” (© Carles Terès, 2008)

Han passat dècades, i ara, Queretes i moltes viles del país fan força goig. Està clar que hi ha voluntat de salvaguardar el patrimoni material. Amb una morterada d’euros, uns tècnics i uns obrers tot queda de pel·lícula.Però, què passa amb la llengua, el monument més valuós que tenim? Mantenir-lo no costa un cèntim, però en canvi veiem com Aragó es dessagna lingüísticament de manera inestroncable. Ni els beneficis que el bilingüisme aporta al cervell, ni les oportunitats laborals en terres veïnes, eviten que moltes parelles escamotegin als fills el tresor del seu idioma. El meu amic sociòleg me n’explica el perquè, i me’l crec (n’és un expert), però segueixo sense entendre-ho.

Al final viurem en pobles de pedra repicada i fanals de ferro forjat, però sense la llengua que vehicula la cultura dels avantpassats, que n’és l’ànima. Una closca buida. Una postal.

Publicat a El Salto Aragón, n.4, agost de 2017

Origen: “Són tots iguals” | L’esmolet

A principis dels noranta, una amiga nostra i sa germana travessaven el Massís Central francès de retorn a Alemanya. Volien estalviar-se l’autopista, atès que viatjaven a bord d’un atrotinat Volkswagen Passat que, cada volta que apagaven el motor, necessitava més d’un quart d’hora per a engegar-se de nou.

Van parar a fer gasolina en una estació de servei. Quan el matrimoni que la regentava va adonar-se que eren alemanyes, els van fer mala cara, però els van omplir el dipòsit. Havent pagat, van obrir el capó per a què el motor es refredés. El propietari, un home corpulent, les va instar de males maneres a que marxessin immediatament. Sense voler escoltar les seues raons, va tancar-los el capó d’un cop de puny i les amenaçà amb un bastó. El cotxe encara no podia engegar-se, o sigui que van retrocedir cap a la carretera ben espantades. La fortuna va voler que en aquell moment passés un vehicle amb matrícula alemanya. En veure els seus gestos desesperats, els joves que hi viatjaven van aturar-se per veure què passava. Les van protegir i van ajudar-les a revifar el Volkswagen tot empenyent-lo.

La nostra amiga diu que el motiu de tal actitud prové de l’època de la segona guerra mundial. En aquella zona els nazis combateren la Resistència a base d’aplicar el terror sobre la població civil. Passats més de quaranta anys, les ferides encara restaven obertes. Elles havien crescut en l’horrible postguerra alemanya, amb tantes carències que fins i tot li havien quedat seqüeles físiques per a tota la vida. Podia entendre, doncs, que els gasoliners mantinguessin el record del dolor, però li era inconcebible que els ho fessin pagar a dues dones que en temps del conflicte eren unes xiquetes.

Culpar els habitants d’un país del que van fer els seus avantpassats no té cap sentit, però discriminar algú pel sol fet de pertànyer a un col·lectiu és una aberració.

És com allò que alguna volta ens han dit als frangencs quan eixim fora: “Pues para ser polaco no eres mal tío”. “No, que soy de Aragón”. “Ah, pues para ser maño no se te ve muy tozudo, no?”.

La Comarca, columna «Viles i gents» 11 d’agost de 2017

Origen: Els atemptats de Barcelona i Cambrils | Lo Finestró

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: