Skip to content

Archive

Category: Activisme

Natxo Sorolla

Foto de Dolce Bar, via TripAdvisor

Un bar universitari, entre jóvens universitaris. Lo súmmum de la innovació social. Si alguna nova tendència té punts per a difondre’s al llarg de la societat, segurament que els cracks ja li han posat lo cunyo abans que ningú n’haigue sentit parlar. Anem a fer un cafè. M’encarrego de prendre nota. Vaig al del bar i em trobo recitant les demandes: «dos tallats en lleit de soja, un te verd, un tallat descafeïnat i descremat en sacarina…» i em toque el meu, que encara no l’havia pensat: «…i un tallat. Un tallat-normal». Sí. En aquell moment me veig tant en minoria, que inconscientment dic que el meu tallat ha de ser «normal». No és un «tallat» i au. No. És un «tallat-normal».

L’anècdota és cada dia més hegemònica. Faig de voluntari en un acte esportiu i em munten un pollastre per no tindre en compte que hi podie haver un que no menjave carn de gorrino. Encara que no hagueren avisat de l’espeficitat. Organitzem una cena i s’especifique que no hi ha vegans ni vegetarians i que tots podrem menjar carn, peix i ous. I mil «anècdotes» que són cada vegada més part del sistema. Ser «normal» ja no és normal,

És evident que mengem diferent. I cada vegada ho farem més. Vam escomençar en si l’oli d’oliva no ere bo (ara pareix que sí ho és), que si vigilem la carn de gorrino, que si l’oli de palma, que si el sucre refinat, que si… Evidentment, lo menjar sa no només és una qüestió de salut: s’ha convertit en un distintiu de classe. L’alvocat serie lo superaliment preferit als nostres instagrams. Lo posem com a mostra d’estil de vida, com posem la nostra foto de runners.

I d’una cosa ham de «felicitar» l’activisme gastronòmic (i de classe): ha aconseguit trencar la «normalitat» gastronòmica. Suposo que d’aquí un temps ja no podrem dir que som «normals». Perquè serem ja minoritaris. Haurem de demanar «un tallat en lleit de vaca tancada en granja, en altes quantitats de grassa, en bastant sucre refinat, i sobretot, cafeïna, que és per esta droga que jo prenc cafè». A pesar de la meua «normalitat» a vegades me feu sentir ultraconservador. Ho séntigo 😉

(Publicat a Viles i gents, de La Comarca 17/11/2017)

A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana

 

Origen: Cientos de personas acuden a la tradicional Feria de Ráfales | La Comarca

//Júlia Llambert

El dissabte 27 d’octubre es va commemorar a Barcelona, a l’Auditori Meier del MACBA, els quaranta anys de la fundació a Palma de l’AELC el 1977. Els escriptors, que venien de tot arreu: de l’Aragó, les Balears, Catalunya i el País Valencià, van omplir de gom a gom l’auditori. Hi va haver nombrosos parlaments, tant de l’actual presidenta de l’AELC, Bel Olid, com de diversos associats per motius variats –anteriors presidents, socis des de primera hora… S’hi sumaren molts dirigents d’institucions, ja siga per vídeo, lletra o presencialment, com ara els consellers de cultura de les Balears, Catalunya i el País Valencià, o na Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que va parlar també en nom del Govern Català, entre altres. No ho van poder fer en Jordi Sànchez ni en Jordi Cuixart presidents, respectivament, de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, ja que es troben encarcerats a Castella per pacifistes i tenir opinions no concordes amb les del Govern Espanyol. Foren ovacionats emocionadament in absentia. No hi va haver cap parlament de part aragonesa. Es van honorar els socis que van ser fundadors de l’AELC i que en bona part hi eren presents, i es va presentar el nou logo de l’AELC. Després d’una fotografia de tots els socis assistents es va acabar l’acte amb una reunió festiva al bar del MACBA. Continuar llegint…  40 anys de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) » Temps de Franja

//M. D. Gimeno

Raül González Devís va defensar el dia 2 de novembre la tesi doctoral titulada “Entre la resistencia y la supervivencia: Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (1946-1952)”. Dirigida pel professor Josep Sánchez Cervelló, degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, és fruit de set anys de recerca, entre l’exhaustiva revisió bibliogràfica, visita dels llocs d’actuació i entrevistes als encara supervivents. Com a resultat, més de 800 pàgines, dividides en quatre parts, on en ordre cronològic es fa per primera vegada un estudi particular de l’AGLA, una rellevant agrupació de guerrilla rural que va actuar durant sis anys contra el franquisme a cavall entre l’est de Terol i el nord-oest de Castelló, a les muntanyes del Sistema Ibèric. Continuar llegint…  Una tesi doctoral sobre l’«Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón», a la URV » Temps de Franja

Els alumnes del CRA La Llitera des de 1r fins a 6è de primària (79 alumnes) i amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna, van buscar i es van aprendre de memòria 2 dites o refranys per poder-los dir a les sessions de l’àrea de català a manera de contrasenya i explicar el seu significat als companys. Continuar llegint… “La dita dita” » Temps de Franja

Origen: Eixint del niu | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 3 de novembre del 2017)

Tinc clar que el meu pas per l’escola de Mont-roig va ser més bé discret. El mestre ere de l’opinió que tenia capacitat per a l’estudi i que, si volia, podia. És de suposar que això ho die de totes les criatures però estem parlant de finals dels anys cinquanta i principis dels sixanta, i en aquella època no ere fàcil donar estudis als fills ja que, en general, les possibilitats econòmiques no ho permetien. Una opció més assequible per a les famílies ere portâ’ls al seminari. I en eixa línia, a l’edat de nou anys els pares van decidir enviâ’m intern a les Escoles Pies de Morella. Es tractave d’un calassanciat, lo primer escaló en la formació dels futurs pares escolapis. I la major part dels interns érem dels pobles de la contornada. Ara, per a tristor nostra, durant l’any només podíem anar a casa uns pocs dies per Nadal i per Setmana Santa i alguns més a l’estiu. L’invent dels caps de setmana encara estave per descobrir i les comunicacions eren molt escasses i feixugues. I encara que ja corrien algunes motos, al poble pràcticament ningú tenie cotxe.

Jo m’anyorava moltíssim. I algun domenge, molt de tant en tant, pujave mon pare al mercat de Morella. L’esperava amb deler. Em comprave pa de figues, que m’agradave i alimentave molt, i passàvem junts lo matí. Però ere pitjor el remei que la enfermedat, perquè quan marxave la soledat se’m fee immensa i molt dolorosa. I durant uns dies la tristor em dominave.

Vaig estar cinc anys als “escolapios”. I la vida no m’ha anat malament. Però n’haig passat de tots los colors. Ara, mai no haig pogut oblidar les llargues i tristes nits en blanc dels primers mesos als enormes dormitoris del “colegio”: allí quiet, arrupidet al meu llit, plorant en silenci d’anyorança de la família i particularment de la càlida paraula i les dolces carícies de la mare.

Evidentment, les circumstàncies manaven, però la meua nostàlgia ere comprensible: acabava d’eixir del niu i començava a volar sol; la reconfortant protecció dels pares s’anave allunyant.

José A. Carrégalo

Origen: Independistes en la nostra història | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)

A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.

Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.

Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.

Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.

Tomàs Bosque

Fa 13 anys, lo 4 de novembre de 2004, naixie esta web, Lo català a la Franja. Un aniversari sempre és un bon moment per a recordar, revisar, millorar, criticar, matisar… Però portem una velocitat que mos impedeix aturar-mos i dedicar-hi este temps necessari. En projectes unipersonals i autofinançats, allò urgent sempre supere allò important. I per no trencar en la tradició, continuarem en esta dinàmica, sense aturar-mos per a agarrar impuls. Si anem per mal camí, o voleu col·laborar, sereu benvinguts. I podeu escriure-mos comentaris.

Mentres, però, dos recomanacions si encara no les teniu en ment. Mos està quedant una secció bastant interessants als Avals per al nom de la llengua, a on revisem les denominacions de la llengua, i el territori, que ham usat històricament. I també, com mos han vist los de fora. I segon, si voleu rebre el butlletí de notícies de la Franja, en còmodes setmanades, inscriviu-tos al grup de la ICF.

Salut, i llengua!

Natxo Sorolla

Origen: Lo vent que mou la bandera | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’0ctubre del 2017)

Ser franjolina és una sort a la vida. Zona de pas, reps les influències de l’Est i de l’Oest. Amb Catalunya compartim tradicions com lo Dilluns de Pasqua i la mona i el tronc de Nadal —per qui encara el recorda i fa—, i una gastronomia popular que comprèn les coques al forn —de mançana, de primentò—, los panellets, caragols en salsa, pa en tomàquet… Però no celebram ni Sant Esteve ni la castanyada ni la revetlla de Sant Joan. I entre els dos costats, a pesar d’algunes variacions legals a la nostra autonomia aragonesa, vivim en la diglòssia de reservar als àmbits familiars i orals lo català autòcton, mentre la llengua oficial i escrita és la castellana, que és la utilitzada a l’escola en sistema d’immersió lingüística, i així anam fent, acostumats a variar àgilment de llengua en funció de l’àmbit i l’interlocutor.

Immigrant professional des de fa anys, passo i traspasso de la meua vila franjolina d’origen a la meua ciutat catalana de residència. Lo camí, a poc a poc, estos raders anys s’ha anat poblant de banderes. Al costat català les estelades pengen als balcons de les cases o entrant o eixint a les poblacions del camí —les adherides a la Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, amb algunes rareses com Batea, que a un cantó de la rotonda té l’estelada i a l’altre, al mateix pal, la senyera i l’espanyola constitucional. En solitari unes quantes d’estes ondegen a la part aragonesa ara, fora d’època de competicions futbolístiques de la selecció, i més lluny, Saragossa s’ha convertit este mes d’octubre en una exhibició “rojigualda” mai vista, sense espai per a la bandera aragonesa quadribarrada, que es podria confondre en la catalana, quasi igual. Un nacionalisme ha feit despertar l’altre. També les converses s’han “abanderat” a qualsevol reunió d’amics, a on los que venim de l’actual Catalunya tan convulsa miram d’oferir matisos sense cap garantia de fer-mos entendre; però tampoc en alguns altres al viatge de tornada. Barres, franges, diàlegs?

María Dolores Gimeno 

Origen: Espanya, potser la història d’un fracàs | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’0ctubre del 2017)

Malgrat l’esforç dels adoctrinadors espanyolistes, que ens han intentat convèncer amb bastant d’èxit d’una Espanya unida de més de cinc cents anys, la veritat és que l’Estat Espanyol neix l’any 1716 quan el primer rei Borbó Felip V de Castella promulga el Decret de Nova Planta, després de derrotar militarment el  Principat de Catalunya, al que li treu les seves lleis i administració i, imitant el model centralista francès, l’imposa les de Castella, així com la oficialitat de la llengua d’eixe regne. També es confirma oficialment la numeració ordinal dels reis de Castella com a reis d’Espanya. Aquests fets van ser el principi del projecte de la futura i utòpica nació espanyola. Curiosament pel que fa a la numeració dels reis tot continua igual. L’actual rei Felipe, que només va tindre quatre antecessors amb el seu nom com a reis d’Espanya, regna com Felipe VI, i gairebé tothom ho troba normal, però a molts catalans els costa de pair-ho.

Molts avatars han passat des d’allavons.  Raons d’espai m’obliguen a esmentar-ne nomes alguns : prohibició de l’ús públic del català per part de Carlos III; afusellament de Lluis Companys, l’únic cas d’assassinat d’un governant europeu elegit democràticament; franquisme ; reinstauració de la monarquia  (a més a més borbònica) per part del dictador i genocida que és acceptada per la Constitució del 78, constitució que es va votar com un nou projecte de nació sota l’espasa de Damocles del soroll de sables (moltes vegades qualificada com “exemplar” i que jo anomeno “possibilista”);    gran castellanització de Catalunya des de l’emigració dels cinquanta, amb una integració variable i que accepta el model lingüístic català amb aparença de normalitat fins al segle XXI i a l’ascens d’un partit polític anomenat “Ciutadans”; rebuig de l’Estatut de Catalunya el 2010; multiplicació de l´independentisme quan governa el PP; crisi econòmica i retallades generals en paral·lel a la recerca del “Dret a decidir”; 1-O: insurrecció catalana, represió i 155.

Gràcies, senyor Rajoy (i companyia) per ser l’últim responsable del fracàs d’aquest projecte nacional i que els darrers anys ens ha conduit del fi de l´estat del benestar a l´estat del malestar.

Antoni Bengochea

//Carles Terès El ball del Poll és una dansa molt antiga que es ballava, que nosaltres sapiguem, en molts pobles de les comarques aragoneses, valencianes i catalanes de la zona dels Ports-Matarranya-Maestrat. L’origen és boirós, com tantes tradicions que venen d’antic. El pena-rogí Maties Pallarès en parla a l’article “Costums que es perden”, publicat al Butlletí del Centre excursionista de Catalunya, vol. 24 (Barcelona, 1914)*. Especula que, per la seua naturalesa de dansa individual,  potser cal cercar l’origen en temps ‘protohistòrics’ dels ibers, «de més de tres o quatre segles abans de Jesucrist».

 

 


 

Continuar llegint… 20 anys del ball del Poll a Torredarques » Temps de Franja

//Redacció  El 28 d’octubre, el President d’Aragó, Javier Lambán va assistir a la XXVII Trobada Comarcal de Persones Grans de la Comarca del Baix Cinca, que va tindre lloc a Saidí. També hi van acudir el president de la Comarca del Baix Cinca, Evaristo Cabistañ; l’alcalde de la localitat amfitriona, Marco Antonio Ibarz , així com alcaldes, regidors i consellers comarcals.Continuar llegint… Serveis socials de qualitat per lluitar contra la despoblació » Temps de Franja

Origen: Màrio Sasot premi Guillem Nicolau 2017 | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

Origen: Records del Mas de Llaurador | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2017)

Fa uns dies a l’ajuntament de Valljunquera li ha arribat una comunicació de la DGA que tenen la intenció de fer obres a l’església del Mas per consolidar l’edificació. Quina bona notícia!

De seguida en vénen al record unes imatges de quan era menut. Acabada la missa del domenge a la Vall del Tormo, els dos escolanets vam acompanyar a mossèn León a casa per a engegar la vespa i pujar al Mas. Era el ritual de cada setmana del capellà: a dos quarts de deu missa a la Vall i a les dotze al Mas. Un al seient del darrere i l’altre, el més menut, encaixat entre el frontal de la moto i el conductor. Es tractava de fer un trajecte curt per la carretera, uns tres quilòmetres que separaven les dos viles. A la plaça de l’església vam baixar de la vespa i vam anar a buscar la clau a l’única casa que encara quedava habitada al carrer del Cobert on hi vivien Benigno Serrano, Leonor Fuster, i Pilar, la filla. En aquell moment arribava amb la bicicleta Jesús des de Valljunquera, on residia el carter, per a escoltar missa i portar la correspondència. Oberta l’església, vaig agarrar la campaneta de mà, per a eixir a tocar el primer toc, cinc minuts més tard, el segon i passats deu, el tercer. En eixe moment un cotxe aparcava al costat de l’església, dins un matrimoni i dos xiquetes que també venien a missa al Mas. Entràrem tots a l’interior de recinte religiós i començà la celebració. A l’altar el mossèn i els dos escolanets i en els bancs: la família del cotxe, el tio Jesús i la família del Cobert. Acabada la missa, davant de l’església ens esperàvem com cada diumenge per conversar una estona, el matrimoni del cotxe eren catalans que estaven estiuejant a la Vall i com que quan havien anat a l’església se l’havien trobat tancada, el veïns els hi havien dit que podien anar a missa al Mas. L’animada conversa tenia lloc a l’ombra que donava la paret de l’antiga escola-residència del capellà valldesgorfà José Pellicer que va tancar a l’inici de la República. A conseqüència del bombardeig italià durant la guerra civil, ara només hi quedava la frontera, per l’interior encara es veia part de la pissarra escrita amb guix com si no haguera passat el temps.

Carles Sancho Meix

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: