Skip to content

Archive

Category: Activisme

Origen: Política Lingüística redacta el reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. | Mas de Bringuè

Natxo Lópes Susín, director de Política Lingüística

Avui, 26 de maig, ha sortit publicat al B.O.A.  l’esborrall del decret sobre els estatuts de funcionament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.

Després d’un obligat període d’un mes  d’informació pública, durant el qual  es podran presentar al·legacions, el text definitiu podrà ser aprovat pel govern aragonès d’aquí a uns tres mesos.

El document consta d’un seguit de 55 articles que regularan l’estructura i funcionament d’aquest organisme i parteix, per qüestions de temps i d’agilitat administrativa, de la Llei de 2013 aprovada  pel govern PP-PAR,  de la qual modifiquen els aspectes més negatius del seu articulat.

El text que ara es proposa planteja ampliar el número de membres de l’Acadèmia de 10 a 15. A més dels cinc membres triats pel Govern i altres cinc per les Corts aragoneses, s’afegissen altres cinc a proposta de la Universitat de Saragossa, recuperant així  la composició que contemplava la “Llei Iglesias” de 2009.

Amb aquests 15 acadèmics “de número” l’acadèmia es dividiria en dues seccions:

  • L’Institut del Català d’Aragó, amb 7 membres.
  • L’Institut de l’Aragonès, amb 7 membres.
  • El President de l’Acadèmia triat per consens  entre  els quinze membres.

Amb aquesta divisió en dos Instituts, desapareix l’antiga divisió en àrees d’ús predominant  amb els famosos  LAPAO i LAPAPYC.

Entre les competències que el reglament atribueix a l‘Acadèmia destaquen:

establir les normes de l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques a través dels seus instituts; assessorar, a través d’ells, als poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i amb la seva promoció social, així com desenvolupar aquelles tasques que, en l’àmbit de la seva competència, li encomane el Govern d’Aragó.

 

L’Acadèmia es constituirà com a organisme autònom i tindrà com a seu un edifici “rellevant”de la Comunitat, tot i que, si ho considera oportú es podrà  reunir a qualsevol localitat del territori. Els membres de l’Acadèmia no tindran remuneració i tan sol cobraran dietes de desplaçament.

Dels 55 articles que té l’esborrall, del 28é al final es dediquen al funcionament dels Instituts, on es contempla la creació d’acadèmics d’honor o acadèmics corresponents, que tindran una caràcter consultiu i durada variable.

També existeix la possibilitat de que, a proposta dels Instituts, el nombre d’Acadèmics se pugue ampliar   fins a 15 membres, sempre que es mantingue  un número senar (9,11,13,15)  per evitar col·lapses en els votacions.
Entre les competències que s’atribueixen als Instituts de l’Aragonès i el Català estan la d’investigar i proposar al Ple de l’Acadèmia les normes gramaticals de cada llengua, inventariar i actualitzar el seu lèxic, estimular el seu ús i difusió a les escoles i a la societat, col·laborar en la formació del seu professorat, assessorar els poders públics i institucions sobre l’ús correcte de les llengües pròpies, etc.

El càrrec des acadèmics serà vitalici i sol podran cessar per incapacitat, malaltia, inoperància, etc. El  nomenament del President de l’Acadèmia tindrà una durada de cinc anys per a que nos es pugue solapar amb els períodes electorals de les institucions.

ANÀLISI

Urgències i ambigüitats

La urgència del govern aragonès per posar en marxa un organisme  àgil i eficaç que passi ràpidament els tràmits legals per començar el més aviat possible la tan necessària feina de normalització lingüística els ha dut  a aprofitar la  maleïda llei del Lapao i el Lapapyc.

Això comporta necessàriament certes ambigüitats, com el títol original que encapçala la llei i que sembla que no es pot modificar, on es parla de “la llengua”, quan després, en l’articulat del reglament es parla de dues llengües: l’aragonès i el català d’Aragó.

La possibilitat d’ampliar el nombre d’acadèmics, unilateralment,  per part de cadascú dels Instituts lingüístics,  pot donar com a resultat una Acadèmia asimètrica i descompensada.

En fi, res que no es pugue arreglar en el posterior període d’al·legacions. Sort per a tots.

Origen: Somnis obscens | L’esmolet

No sé a casa vostra, però a la nostra, per Nadal, s’acumulen com per art de màgia un feix de participacions de loteria. Fins i tot, entre les butlletes multicolors, hi treu el nas algun dècim autèntic, comprat sense vergonya en una administració oficial. I posats a confessar, us diré que de tant en tant apareix sobre la taula algun numeret dels cecs, que és una rifa, diuen, els guanys de la qual són per a una bona causa, cosa que ens amoroseix la mala consciència.

Tot plegat no evita que estigui convençut que la loteria és una estafa consentida. Una de les contradiccions amb les que visc, com quan menjo un producte amb ingredients impresentables o acompanyo les filles de rebaixes perquè “no tenen res per a posar-se” —malgrat l’armari ple de roba.

Tanmateix, molts matins, una falca publicitària m’agreja l’esmorzar. Un paio amb veu de setciències (ara en diríem ‘cunyat’) m’explica què farà si li toca la loteria: que si dissenyar la seua línia de moda, que si esdevenir un gran advocat… però al final resulta que —oh sorpresa!— l’únic que desitja és “forrar-se” per a viure sense fotre brot, tenir un jet i una mansió. L’eslògan és demolidor: “por muy distintos que empiecen los sueños, siempre acaban igual”, perquè “no tenenos sueños baratos”. Segons el ‘cunyat’ perdonavides tots som uns egoistes ganduls, per molt que ho dissimulem sota el vernís de voler realitzar-nos com a persones.

L’anunci m’arriba a la cuina d’Alcanyís, a punta de dia, tot escoltant les notícies d’una emissora que emet en català via internet. (Què voleu que hi faça! M’agrada sentir el meu idioma en les hores primerenques.) Haureu notat que he transcrit els fragments de la falca en castellà, tot i ser emesos en una ràdio amb tota la programació en català. I és que, al contrari del que fan la immensa majoria d’anunciants, l’empresa “Loterías y Apuestas del Estado” no troba oportú traduir el missatge a l’idioma dels espanyols que escolten la cadena. Com a estratègia publicitària no és gaire eficaç, si tenim en compte que els oïdors que trien aquell dial és possible que ho facin també per la llengua. Si l’empresa fos privada, allà ells; però resulta que la corporació que ens empeny a jugar per a “forrar-nos” és adscrita al ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, és a dir, que forma part del patrimoni de tots els espanyolets independentment de l’idioma que parlem. No sé què pensar. Si ho fan per desconeixement, malament. Si ho fan per desídia, pitjor. No vull creure que ho facin per menyspreu de les llengües no castellanes d’Espanya… A no ser que l’objectiu sigui promoure el separatisme.

Segurament pensareu que el tema de l’idioma és menor, que el dolent d’aquests anuncis és que fomenten la cobdícia, la insolidaritat, l’obtenció de riquesa sense el mínim esforç. I tindreu tota la raó. Però la qüestió lingüística és un element que acaba de dibuixar el model de ciutadà que s’estimula des de l’ens públic: els altres no importen, només jo i el meu propi plaer. Obscenitat pura i dura.

Publicat a El Salto Aragón, n.1, maig de 2017

Philipp_Schmitz_Der_Losverkäufer-web

‘Der Losverkäufer’ (Els venedors de bitllets), de Philipp Schmitz (Düsseldorf 1824-1887)

Origen: La vinya plora | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 28 d’abril del 2017)

El progressiu, continuat i imparable allunyament de la societat respecte dels seus arrels agraris ha convertit en notícia activitats o fenòmens que, fins fa mig segle, eren quotidians i rutinaris per a la gran majoria de la població. Els grans mitjans de comunicació, cada vegada més identificats amb la vida urbana, ignoren tot el que passa més enllà dels suburbis de la ciutat, llevat quan es produeix un fet luctuós o estrambòtic.

Així, fa unes setmanes es podia veure com a una notícia destacada de la televisió pública que la vinya plora a l’apropar-se la primavera. Després de la parada vegetativa de l’hivern, la saba torna a circular i vessa per les ferides que ha deixat la poda dels sarments. Una autèntica obvietat, similar a altres del món rural com que les gallines posen ous, les oliveres floreixen o que les ametlles tenen clofolles. Obvietats, quotidianetats, la vida al camp invariable estació rera estació. Però aquesta rutina s’ha convertit en notícia per obra i gràcia de la creixent distància entre el món rural i l’urbà, l’únic que compta a l’hora de determinar que és i que no és notícia.

Sí, la vinya plora. Com passa cada primavera des de fa 5.000 anys.

Lluís Rajadell

Origen: 100 Viles i Gents 100 | Viles i Gents

Publicat a La Comarca, 19/5/2017

Natxo Sorolla

Sí senyors, este és lo Viles i gents que fa 100 al meu currículum, des del 2005 que m’ho va proposar Carrégalo. Inicialment li vaig dir que no m’hi vea capaç, però uns mesos més tard li vaig dir que sí. I em responie “me n’alegro molt de la decissió que em comuniques d’incorporar-te al col·lectiu “Viles i gents”. I fins avui.

Però no vaig poder escomençar més mal. Ja ho tenia tot redactat, i enllestit, quan de repent passen los fets de la Todolella, a on van morir 18 jóvens a un alberg. Hi tenia gent pròxima, i vaig explicar la meua vivència. Va ser un pas difícil.

I poc a poc s’han anat filant los Viles i Gents, sobre bars, joventut, despoblació, tradicions, tecnologia, política, llengua… Al ritme del que em fa pensar, me preocupe, m’alegre, i dels meus canvis vitals. Però segurament lo Viles que més me va marcar va ser el de la “Cocaïna”. Parlava de l’alt consum de farlopa als pubs del Matarranya i les conseqüències que pot tindre la seua normalització. Les hòsties (verbals) se van ploure. Al cap dels anys rectificaria algunes coses menors, però no el discurs essencial.

També només escomençar ja em van demanar un article per al recopilatori dels 10 anys de Viles i Gents. I poc més tard vam fer una de les poques trobades de vilaters, a on vam visitar lo Mesquí, i vam passar una agradable tarde intergeneracional (ho ham de recuperar, això!).

Moltes vegades gent pròxima te comente el Viles, perquè no li ha agradat lo que dius, perquè li pareix bé…. Moltes vegades perquè no l’entèn. I això sí que és una cosa que tinc que reparar. És lo desig del 100 Viles 100: fer-lo més divulgador. Ho prométego!

Origen: Contestadors | Viles i Gents

Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.

Carles Terès

Origen: Un brogit impetuós | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 8 de maig del 2017)

La Mercè i jo hi vam anar sols, a Madrid, ja que la tan temuda prova de mecanografia de l’oposició s’havie de fer al palau del Tribunal Suprem. Quan va ser l’hora, carregats amb les feixugues màquines, vam anar entrant a una gran sala, amb unes taules molt altes, enormement llargues i amb la tapadora inclinada a la manera dels pupitres. L’ànima mos va caure als peus amb los primers inconvenients. Teníem clar que en aquella pugna que havíem emprés no tot serien flors i violes. Però ningú mos havie previngut de les dificultats i no hi estàvem habituats a tanta altura; i encara menys a la inclinació, ja que, normalment, al jutjat la màquina la teníem sobre una superfície plana. I allí el problema de l’altura el resolíem amb quatre llibres antics o un paquet de butlletins oficials vells sobre la cadira.
Assumits els entrebancs inicials amb resignació, i tots instal·lats i disposats a iniciar l’examen, els membres del tribunal van repartir els fulls amb el text a copiar. Nerviós a més no poder, jo suava la gota grossa. “Qué hi faig jo aquí?” em vaig preguntar per un instant. Però sense més preàmbuls mos van dir que posarem el paper en blanc al carro i immediatament van donar l’ordre d’inici.
En aquell precís moment a la sala es va produir un estrèpit ensordidor que em va dixar descol·locat. L’enorme sarabastall d’una setantena de màquines funcionant a l’hora ere com un brogit impetuós que ho dominave tot, fins i tot, o sobretot, el pensament. Però la sensació que a mi em va produir va ser com si es tractare d’una sola escrivint a una velocitat endimoniada. Durant uns instants vaig perdre l’esme. I assumir aquell fragor em va costar uns segons preciosos que potser -vaig pensar- em serien necessaris al final. Però paulatinament vaig conseguir asserenar-me i concentrar-me, fins que vaig acabar de copiar l’escrit sense esgotar el temps. I encara em va quedar una estoneta per a comprovar ràpidament, amb satisfacció i esperançat, que, tot i les complicacions, l’exercici m’havie quedat prou curiós.

J. A. Carrégalo

Pel aragonés: dixaz vivir la nuestra voz (Manifest de Fonz)

 

 

Origen: Contestadors | L’esmolet

Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.
La Comarca, columna «Viles i gents», 12 de maig de 2017

Origen: · EL 22 DE MAIG, HOMENATGE EN FRAGA A JOSEP GALÁN – Lenguas de Aragón

Programa  – Dilluns, 22 de maig de 2017

10:00 Obertura i recepció d’autoritats, alumnat i professorat al Castell de Fraga.
10:45 Vídeo testimoniatge del pensament de Josep Galan recollit per Pep Labat.
11:00 Recreació de l’obra de Josep Galan a càrrec dels centres escolars*.
• Toca manetes
• Les cançons de la nostra gent
• Refranyer fragatí
• Mort a l’Almodí
12:30 Actuacions
• Duet musical a càrrec de Enrique Jiménez i Jordi Viñes
• Rondalla Peña Fragatina 13:30 Aperitiu musical amb degustació de productes de la zona
*Activitats d’esbarjo per als xiquets petits al pati del Castell
Organitzen: Ajuntament de Fraga, Comarca del Bajo Cinca/Baix Cinca, Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA, Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó

Origen: Planters de frontera | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de maig del 2o17)

Cada primavera els hortolans, atents al calendari, compren llaors noves, fan planters dels romanents de l’any anterior o van al viver a provir-se’n; i així, plantant-ho, reprenen l’etern cicle de la renovació. A mi, pels voltants de Sant Jordi, aprofitant lo viatge de cap de setmana a casa dels pares –a casa—, em toca fer la gran compra als vivers de Móra la Nova, una gran extensió de terreny plantat a la vora de l’Ebre, tocant al pont modern que connecta les dos Móres i congrega llauradors de tota la zona. La tipologia és diversa: los d’edat avançada, encara àgils, que són los predominants; matrimonis de compres a la capital de comarca; algun jove; i qui com jo va per delegació del pare hortolà. Enguany hi havia dos parelles de “neorurals” estrangers; no devien de ser un cas esporàdic, perquè l’establiment exposa la llista traduïda a l’anglès: tomatoes, lettuce, eggplants, peppers…, i tenen pràctica en identificar les varietats senyalant-les al catàleg, a la manera de les iconografies religioses medievals. Cal fer-se entendre també en les denominacions dialectals: la meua albergenya és la seua aubergínia –i l’albergínia de Pompeu Fabra—; los meus fesols verds són les seues bajoques –mongetes tendres en estàndard—; los meus melons d’aigua o d’Alger, allí síndria o meló de moro, no ho sé; les “pepineres” són les mateixes –i ni l’Alcover-Moll les recull!—. Los venedors ressolen d’altres dubtes terminològics preguntant-te d’a on vens: Nonasp, Maella…?, i és que, eficients i bons coneixedors de l’ofici, consideren les diferències estacionals en funció de les zones, primerenques o tardanes, o les preferències locals per una varietat concreta: fesols de mata, d’emparrar o nanos?, tomàquets híbrids o de conserva? Durant l’espera, vas fent conversa, agermanats tots per les hortalisses, la terra i la llengua, i hi ha qui diu que coneix la teua vila o que hi ha estat algun camí. Dolça sensació d’una frontera inexistent, en temps de banderes aixecades als dos costats –estelades o constitucionals, segons costat—, ignorant la comunitat que oferís la quadribarrada autonòmica de l’antiua Corona.

María Dolores Gimeno

Com cada any, l’IEBC-IEA organitza, pel proper diumenge 14 de maig, una nova MATINAL DE PRIMAVERA NATURALISTA I…

Publié par Institut d'Estudis del Baix Cinca sur samedi 6 mai 2017

Origen: La llengua al ras – Mari Zapater en Patrimonio en mp3(28/04 a las 13:22:07) 07:08 18390795 – iVoox

Origen: I ha res més autèntic que una llengua viva? | Viles i Gents

Aquestes vacances de la Setmana Santa he pogut constatar una vegada més l’ambient cada cop més turístic de la comarca del Matarranya. Si fa trenta o quaranta anys era visitada gairebé exclusivament per catalans, ara és més nombrosa la concurrència de gent del País Valencià o de l’Aragó, fins i tot de visitants d’altres comunitats de parla castellana. Als visitants els agrada tastar les coses típiques que ofereix la comarca: els paisatges dels rius i de la muntanya o dels camps d’oliveres i ametllers; l’arquitectura pròpia tan homogènia i característica, de vegades rústica, però també monumental i que compta amb esplèndids conjunts urbanístics, o la gastronomia i la rebosteria. Però també la cultura, la història, la etnologia o el folklore.

Però res hi ha més típic, més característic i més autèntic que la llengua que es parla des de gairebé mil anys a la zona. Només els elements de la natura són més antics que la nostra maltractada i fuetejada llengua. Paradoxalment a una bona part d’aquests turistes que ens visiten (cada cop menys, tot s’ha de dir) no els agrada tastar aquest element tan propi de la nostra terra, amb el que fan una excepció, i suposo que és perquè li troben dos defectes: formar part de la llengua catalana i estar viu (si fos una peça de museu etnològic, com un aladre de fusta, una sàrria o un trill de pedrenyera, molts es mostrarien més interessats). Fa poques setmanes que la Institució Comarcal del Matarranya ha demanat al Govern d’Aragó que reconegui com pròpia la llengua catalana i que reconegui que forma part del seu Patrimoni (del Matarranya i de l’Aragó). Aquesta declaració hauria de ser fonamental per reconèixer el nostre patrimoni lingüístic i començar a fer realitat aquell apartat de la Constitució Espanyola que diu que les llengües seran “oficials als territoris on es parlen”. De moment la pilota és al Govern d’Aragó i la nostra llengua té nom i aquest no és  LAPAO (espero que no sigui només de moment). Què ens falta per a què la Constitució es pugui complir? Podrem ser finalment parlants “normals”?

Antoni  Bengochea

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: Decàleg per la conscienciació lingüística del català a la Franja

Decàleg per la conscienciació lingüística del català a la Franja.

La situació de la llengua catalana a la Franja de Ponent és molt precària. El trencament generacional de la llengua per via familiar és un fet a molts indrets del territori. L’escassa presència del català a l’escola, a les institucions públiques o als mitjans de comunicació fa d’agreujant.

Des del Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga_ACPV llancem conjuntament una campanya per a fomentar l’ús social  i la dignificació del català, així com la conscienciació lingüística dels catalanoparlants de la Franja.

El català és la llengua pròpia de la Franja, un patrimoni cultural a preservar i un vehicle de comunicació vàlid per a qualsevol afer de la nostra vida. Les nostres actituds i usos lingüístics són bàsiques per mantenir viva la flama de la llengua.

Aquest decàleg està emmarcat dins dels actes de la campanya de Sant Jordi d’Enllaçats per la Llengua: “Llengua normalitzada, literatura sense fronteres”.

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: 5 anys de Moviment Franjolí per la Llengua
Editorial

5 ANYS DE MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA

El passat 5 d’abril va fer cinc anys. Encara  recordo quan vaig tenir la idea de crear el Moviment Franjolí per la Llengua, llavors no gaire més que un simple blog. Eren els anys de Luisa Fernanda Rudi i de la Dolors Montserrat, la consellera d’Educació (d’origen català per a més inri) que va presentar el LAPAO i el LAPAPYP just quant,  després de 30 anys esperant, havíem obtingut el reconeixement de llengua pròpia pel Català de la Franja. Fou el llunyà 2009 amb l’anterior govern i a corre-cuita, però es va fer realitat, tot i que fos efímera. Dos anys més tard nos lo van treure, sentint-nos com la riota de tota Europa. També recordo que en aquells temps es barallaven els governs català i aragonès per l’art sacre dels franjolins, per l’assistència mèdica a l’Arnau de Vilanova de Lleida i el govern aragonès “donava guerra” contra tot aquell que pensava que existia la Franja i la seua singularitat com a territori, i el seu pensar com a poble. Contra l’actitud normal de mantindre’s al marge de tota discussió, la nostra neutralitat en què l’única frontera era l’administrativa; quan un d’Almacelles s’ajuntava amb els de Tamarit i els de Fraga tenien relació amb els de Seròs o Alcarràs, o tot el marge nord de la Franja anava sense sentir-se’n foraster a Lleida, com un més, o els del sud anaven a Tortosa o Tarragona. Això feia nosa i ho volien treure, perquè  tinguéssim que relacionar-nos amb unes capitals artificials que només existien per a la qüestió administrativa.

En aquestes circumstàncies va néixer el Moviment Franjolí;  amb vocació de ser la veu a la xarxa de tots els nostres ciutadans i de les nostres associacions que defensen el català al nostre territori, mètode que estava per explotar en l’ àmbit del catalanisme franjolí. I encara recordo quan vaig conèixer al meu company de travessia, l’Òscar. Sent de Badalona, em va demostrar que tenia ganes de lluitar pel territori al meu costat i poder muntar alguna cosa nova en aquest aspecte. Sempre li he agraït lo que sempre ha fet per la causa i encara estic en deute emocional amb ell.

Això me demostra que ser de la Franja o de qualsevol altre lloc no és impediment per a defensar la nostra terra i la nostra llengua comuna, sempre pensant que la unió fa la força i que si estem dividits mai no ho aconseguirem.

Els franjolins sempre hem anat a la nostra, de manera individual o cada grup de gent estava barallada l’una amb  l’altra, per petits matisos: uns més aragonesos, altres més catalans… i les institucions d’Aragó sempre ha aprofitat això per fer valdre la seua idea d’un Aragó centralitzat en Saragossa i de manera castellana. Naltres hem fet molt per la nostra terra quan hem estat units, amb la Declaració de Mequinensa, lluitant per mantindre l’assistència sanitària a l’Arnau, que puguem veure TV3 a les nostres cases i moltes coses mes. Però no es suficient, hem de estar units per a que nos reconeguin com allò que som, i això significa que la nostra llengua sigui oficial, que el català tingui els mateixos drets que el castellà, hem de dir prou a l’ensenyament en castellà i a les dos hores voluntàries de català, no estem als anys 80! tenim dret a que nos ensenyin tant en castellà com en català. I això és només un exemple del que hem de defensar: la retolació en català dels carrers i dels pobles, que los nostres béns estiguin en les parròquies franjolines i no se les quedin a Basbastre, i un llarg etcètera.

Separats no aconseguirem res, naltres mereixem més i per això hem de caminar units. És una qüestió de drets, de drets lingüístics que no ens paren de trepitjar. La dignificació de la llengua encara espera passats aquests cinc anys, però astí som: en Moviment per la llengua i per la Franja. Amb veu pròpia, creixent.

José Ramón Noguero de Llano, fundador del Moviment Franjolí per la Llengua

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: