Skip to content

Archive

Category: Activisme

Origen: Llums de la ciutat | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de febrer del 2017)

Un dels símptomes més reveladors de l’estació hivernal és la disminució de les hores de sol, que arriben al seu punt més extrem lo dia 21 de desembre, associat abans en Sant Tomàs i, modernament, en lo solstici d’hivern, i és que les precisions dels tan escoltats hòmens del temps, per la via de la ciència, mos retornen a les festes paganes dels nostres orígens. Eixe dia lo sol ix sobre les 8.30 h —a dos quarts pa les nou en expressió antiua— i es pon abans de les 18, de manera que són poc més de nou les hores de llum i quasi 15 sense ella. Lo canvi horari de finals d’octubre allarga artificialment una hora més la nit, i així, entre el fred i l’obscuritat, les viles de la nostra extensa geografia rural presenten a les 5 de la tarde un aspecte desolador, tots tancats a dins de casa a la vora del foc o d’un radiador, o de la pantalla de la tele. Ni una rata pel carrer, enllumenats austerament.

No passa lo mateix a les ciutats, que, en proporció ascendent amb la mida de cada una, lluïssen plenes de rètols fixos o que s’obren i tanquen, rengleres de finestres en llumenetes, faroles potents, semàfors que van canviant, cotxes amunt i avall… —soroll lluminós i acústic alhora—, i gent, molta gent, que entra als cines, a les cafeteries, a tendes i grans magatzems, ficant calor humà al paisatge sec d’asfalt. La gent crida més gent. És una competència molt desigual, entre la solitud del nucli rural, cada dia més envellit i disminuït, i l’enlluernador tràfec urbà, tot i que alguns acaben fugint-ne. Pel soroll o perquè les llums de la ciutat amaguen la foscor dels persones que dormen al carrer, vells abandonats, desnonaments, d’altres que demanen…, com la jove florista cega que no les podia vere a la vella pel·lícula sense paraules del gran Chaplin.

María Dolores Gimeno

Origen: Torna el LAPAO | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte  4 de febrer)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüística ficció.

Artur Quintana

Avui estem de de celebració: és el Dia Internacional de la Llengua Materna, instaurat per la Unesco al 1999 en defensa…

Publié par Institut d'Estudis del Baix Cinca sur lundi 20 février 2017

Origen: En autoestop | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 10 de febrer del 2017)

Tot i que estave prohibit, quan vaig fer el servici militar bona part de la soldadesca es movie pel país fent autoestop. I és que en aquella època els conductors s’aturaven més confiadament. Sobre tot quan es tractave d’un soldat.

Serien les deu de la nit del 17 d’agost de 1973, festa dels Mossos a Mont-roig, quan Luis Cros, lo meu estimat amic, i jo, vestits d’uniforme, mos despedíem a les Ventes de la Maite, la seua nóvia, i de la Pili de Vicent d’Icart, la meua balladora d’aquelles festes, i també de les posteriors fins al dia d’avui.

Els dos havíem d’estar als nostres destins al toc de diana. De seguida va passar un vehicle que mos va dur a Alcanyís. I allí mos vam separar, ell cap a Saragossa i jo cap a Lleida. Sol com un mussol, vaig baixar a la carretera de Casp. I al cap d’uns minuts va parar un cotxe de línies esportives. El conductor va resultar ser una persona molt cordial que devie rondar la quorantena. Li vaig explicar que venia de Mont-roig i que havia d’estar a Lleida a punta de dia. I ell em va respondre que anave de festa i que em podie dur fins a Casp.

Pel camí vam conversar animadament. I amb aquell bon home i les seues amistats caspolines vam allargar despreocupadament la festa, fins que, en un determinat moment vaig consultar el relonge. Al vore l’hora que ere vaig quedar molt sorprès i vaig reflexionar en veu alta que s’havie fet molt tard i que em temia que difícilment podria arribar a temps al quarter. Lo del cotxe esportiu no va perdre en cap moment lo somriure. Simplement, en vista del meu nyiguit, va pujar al vehicle, el va engegar i em va dir: “monta”.

A pesar de les contínues bromes sobre si arribaríem o no a temps, el viatge fins a Lleida va anar prou bé. I és que aquella persona em va dur fins a la mateixa porta del quarter de Gardeny. I allí em va dixar, entre atropellades paraules d’agraïment per part meua, en el precís instant que el corneta iniciave un destemplat toc de diana.

José A. Carrégalo

Origen: ASCUMA celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna | Lo Finestró

bernat-corremon003

“El dimarts dia 21 de febrer es celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna, instaurat per la UNESCO amb la finalitat de sensibilitzar sobre la importància de les llengües al món. Amb aquest motiu, l’Associació Cultural del Matarranya ha distribuït el Bernat Corremon al Matarranya a l’alumnat de Batxillerat i d’ESO, de l’IES de Vall-de-roures, del SIES de Maella, així com als alumnes de 6è dels CRAS dels pobles catalanoparlants del Baix Aragó, Baix Aragó-Casp i Matarranya. Podeu llegir un tastet del pròleg del llibre de Desideri, que va fer en la primera edició. En aquesta reedició tenim la sort de comptar amb les dues introduccions de l’Autor, Nèstor Macià, i del nou pròleg del Dr. Artur Quintana i Font.”

cci17022017-1

Origen: La història de la teua vida | L’ esmolet

Fragment de la coberta de 'Story of your life', edició de Small Beer Press, 2010.

Fragment de la coberta de ‘Story of your life’, edició de Small Beer Press, 2010.

Vaig sortir de veure la pel·lícula Arrival (‘L’arribada’) amb la sensació que m’havien explicat coses extraordinàries. Les crítiques eren encoratjadores, però davant les produccions nord-americanes sempre guardo una certa prevenció —per allò que se’ls hi escapa la mà amb el sucre, l’acció o les cares boniques. En aquest cas tot va quedar eclipsat per l’interès de l’argument i la bellíssima factura.

L’entusiasme em va fer buscar el conte en el què es basa, Story of Your Life, de Ted Chiang. No em facin dir si és millor el llibre o el film perquè tots dos estan resolts amb mestria, cadascun amb els recursos propis del mitjà.

Per a algú com jo, la història té un interès enorme, ja que obre el concepte de comunicació cap a camps que mai no havia sospitat.

Tots els llenguatges humans escrits utilitzen un sistema que representa la parla (glotogràfic). En canvi, els ‘visitants’ de la narració, anomenats heptàpodes, en fan servir un de semasiogràfic, és a dir, que transmet un significat sense que existeixi correspondència entre els seus elements i els sons de la llengua oral. L’escriptura dels alienígenes no es limita a ideogrames o jeroglífics com la d’algunes civilitzacions antigues, sinó que cada símbol o logograma conté la totalitat d’allò que es vol dir. L’adquisició de l’habilitat d’escriure en el sistema dels heptàpodes canvia de manera inimaginable i irreversible la concepció que tenim els humans del temps, del món, de l’existència.

No sé si m’he explicat —és evident que no tinc ni tindré la capacitat comunicativa dels heptàpodes. Només aconsello que vegin la pel·lícula i, si poden, llegeixin el recull de contes que conté La història de la teua vida, de Ted Chiang, on hi ha d’altres perles que els faran sentir un pessigolleig de plaer. (No pateixin: és el símptoma que acompanya l’eixamplament dels límits de la imaginació.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 131, febrer 2017

MAGAZIN 11 de febrer de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “Llegim els espanyols? ”. Joaquín Meseguer, Ramon Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad
12:40- 12:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín i Juan Carlos Valén
13:10- 13:25.- Acaba la temporada de Caça. Marcos V. Calleja, president de la societat de Caçadors de Favara.
13:25- 13: 40.- La festa del cine espanyol: Els Goyas . Lifo Ros
13:40- 14.- Entrevista als alcaldes de Nonasp(13:40) i Favara (13:50) per a parlar sobre les despeses municipals, en els consultoris mèdics, dels pobles que no són centres de salud.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Luis Valén, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer, Yolanda Abad, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Néstor Fontoba, Marcos Víctor Calleja, Lifo Ros, Marcos Calleja i Elías Satué.

Origen: La recepta de Ceausescu | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 3 de febrer del 2017)

Entre les moltes solucions per a la despoblació de la província de Terol amb les que s’ha especulat des de l’administració, poques tan desafortunades com la que l’any 1955 va aprovar el ple del Consell Econòmic Sindical i que l’any següent es va presentar al cap de l’Estat, el general Franco. Aquella “revolucionària” proposta preveia la desaparició de 107 nuclis de població i la deportació dels seus habitants a altres municipis més poblats o millor comunicats. La iniciativa, en perfecta sintonia amb la política que unes dècades després aplicarà, centuplicada, Ceaucescu a Romania, impactava sobre tot a les terres altes de la província. Al Baix Aragó i al Matarranya només hi figura un poble afectat, Lledó, que es volia desallotjar per transvasar els seus 417 residents a Queretes.

La proposta figura en el Pla Terol, que aspirava a desenvolupar la província per detindre la despoblació, que llavors començava a ser preocupant. El Consell Econòmic Sindical, un organisme presidit pel governador civil, Marcos Peña Royo, va decidir “l’aplicació total” de les tres fases del pla “concentracionista”, que eliminava un centenar de pobles amb menys de 500 habitants per, segons deia, garantir que els nuclis restants tingueren suficient població per assegurar-se la prestació del serveis bàsics. La ponència que recull aquell pla draconià per desplaçar a més de 30.000 persones afegeix que els pobles “amb cens molt reduït i ubicació suïcida” havien d’estar “assolats per estalviar-los una agonia perllongada” i els seus veïns, transvasats.

L’avortat Pla Terol de 1955-56 aplicava una recepta salvatge per afrontar la despoblació. Afortunadament, algú amb més enteniments que els dirigents provincials va arraconar aquell document al fons d’un caixó. Però, com es pot veure, la deportació dels habitants del medi rural per criteris economicistes ha tingut i té partidaris, alguns molt a prop de natres.

 Lluís Rajadell

Origen: Fogueres d’hivern | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 27 de gener del 2017)

La foguera a la plaça per les festes patronals d’hivern ha sigut, des de temps immemorial, un dels moments més emotius de tot l’any. Perquè una gran fogata enmig del poble, en l’escorina que feie i un fred que s’hi gelaven les paraules, calentava els ànims de la població d’una manera especial, fins a tal punt que un acte tant quotidià com encendre foc per calentar-se o coure menjar, esdevenia en una celebració col·lectiva de festa principal on el foc ere un símbol molt potent de purificació i renovació de la natura, el desig que passo l’hivern i torno la primavera, i ritual propiciatori de la fecunditat del bestiar i dels camps. Sent l’arbre central que es crema enmig d’algunes fogueres representació de l’arbre de la vida.

A cada poble ho feien d’una manera: per portar del tossal a la plaça la llenya i els arbres centrals, per muntar la foguera en si i per encendre el foc; com també un repertori diferent de balls i música, com és el cas del “rodat” de Castellseràs, on els homes casats dansaven donant voltes quan les flames eren més vives, tapant-se la cara amb les mans, al compàs d’una dolça i repetitiva melodia de gaita per la que el gaiter ha de tindre uns bons pulmons.

La gent d’abans quan feien fogueres i ballaven pel seu rogle, no tenien ni idea del solstici d’hivern, tampoc sabrien explicar allò dels cicles solars, ni havien sentit parlar de Caro Baroja o d’altres estudiosos de les festes dels solsticis d’hivern i d’estiu. Tampoc tenien tanta llenya com ara tenim, ni tantes màquines per portar arbres grossos com rolls de moli difícils de moure i de cremar. Ni se’ls haguere ocurrit mai, per impressionar als forasters, d’encendre el foc amb gasolina, fent d’una simple i natural foguera un espectacle exageradament artificial i perillós.

La gent d’abans s’entenien millor que nosaltres en lo món simbòlic i en la recreació d’un costum de record del passat tant antic com la pròpia humanitat.

Tomàs Bosque

Origen: Les pensions perillen | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de gener del 2017)

De entrada podeu considerar el títol d’aquesta columna un xic exagerat , tot i que si ens endinsem en el tema i analitzem el que està passant, no trigarem massa en descobrir els perills o amenaces de les pensions. En els passats quatre anys, amb una inflació al voltant de cero o negativa i amb l’augment del 0,25%, les pensions van mantenir  aproximadament el poder adquisitiu dels jubilats. La cosa ha canviat el passat 2016, perquè l’IPC ha arribat al 1,6% i l’augment ha estat del 0,25%: els pensionistes han perdut ja el 1,4%. A partir d’aquest any la pèrdua de poder adquisitiu del jubilats serà preocupant. La inflació anirà cap a munt i ja veurem si s’aplicarà o no l’augment del 0,25%.  Com dic el problema greu arribarà aquest any: el 2017 serà el primer any que el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també coneguda com la guardiola de les pensions, entrarà en negatiu. Els ingressos del treball són molt baixos en Espanya, pensem que hi ha tres milions de persones amb una base imposable de només 8.000 euros anuals i quatre milions i mig, amb 15.000 euros. O pugen els sous o no es podrà recaptar suficientment, malgrat l’increment de PIB. També va disminuint la relació entre treballadors en actiu cotitzants i pensionistes. Sous baixos i exempcións de cotitzacions per fer més atractives les contractacions, juguen a favor de la mancança de recursos per a les pensions. El futur de la economia no està gens clar, tal com diu l’economista Niño-Becerra: “Hem viscut un parell d’anys d’il·lusió per la injecció de diners però era totalment fictícia”. Per a no tocar les pensions, a curt termini, només queda un camí, destinar un muntant d’impostos equivalen al dèficit que es produeix any rere any entre cotitzacions a la Seguritat Social i el pagament de les pensions. Llàstima que això aniria en contra de la reducció del dèficit públic o augmentaria les retallades, o s’haurien d’augmentar dels impostos. Si penseu que és massa dura la afirmació en dir què les pensions perillen, digueu-ne una altra més suau: les pensions no pinten bé. No ens passem, però! Millor fos dir: les pensions pinten malament.

José Miguel Gràcia

Origen: La Asociación ASCUMA otorga a título póstumo el X Premio Franja a Teresa María Ballester | La Comarca

La Asociación reconoce la trayectoria de Ballester, fallecida prematuramente, en defensea de la normalización del catalán en el Matarraña

La Associació Cultural del Matarranya, ASCUMA, otorgará a Teresa María Ballester, a título póstumo, el X premio Franja, Cultura y Territorio 2016. La Asociación ha tenido en cuenta los méritos de Ballester en defensa del catalán en el Matarraña como activista cultural y profesora de secundaria en distintos centros del territorio además de por su «actitud» personal en beneficio de la lengua y a pesar de las «hostilidades».

Ascuma organizará en los próximos meses un acto en el que se homenajeará a Ballester. «Ahora tenemos que estudiar cómo será el acto que queremos organizar, pero la entrega la hacemos por la defensa que siempre hizo de nuestra lengua», explicó Juan Luis Camps, presidente de Ascuma. Desde el primer momento Ballester impulsó distintos actos en favor del reconocimiento de la figura del escritor peñarrogino Desideri Lombarte e impulsó iniciativas para fomentar el uso del catalán en los centros de enseñanza del territorio.
Fue vocal de la Junta de Ascuma y fundadora de la Asociación de Madres y Padres en Defensa del Catalán, Clarió y de la Asociación Sucarrats de Monroyo.

Ballester ejerció como profesora de Artes Plásticas y de Catalán en varios Institutos del Bajo Aragón, como Valderrobres, Maella, Andorra, Alcorisa, Alcañiz y Calanda donde desarrolló gran parte de su actividad. Nacida en Barcelona, desde muy joven estuvo vinculada a la localidad de Monroyo. Falleció prematuramente en 2015 con 49 años de edad.

Origen: Visiteu la Torre | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 20 de gener del 2017)

Per cap d’any, gràcies a la meua família de la Torre, vaig poder visitar la remodelada església de Sant Pere Màrtir. Espectacular la nova imatge de la construcció religiosa. La planta central gòtica, del segle XIV, ha quedat lliure de la pintura que tapava la pedra de murs i coberta. A l’absis s’ha restaurat tres finestrals amb la traceria que els decorava i ha quedat al descobert unes pintures murals bastant ben conservades. Les dos naus laterals són de construcció posterior i destaquen sobretot les impressionants cúpules barroques. Uns focus des de terra il·lumina la seua majestuositat. A  la sagristia s’ha trobat pintures que pareixen interessants, davall d’una capa de calç que les cobreixen i protegeixen i que hauran d’esperar a una segona oportunitat per ser degudament restaurades. A l’exterior la recuperació del rosetó damunt la porta d’entrada. I el més espectacular de la construcció, vista de lluny, és la torre barroca que havia estat molt malmesa amb perill de despreniments. Ara està totalment consolidada i protegida. No sé si és la més alta de la comarca però en estar envoltada d’edificacions baixes i situada en un pla li dóna unes proporcions gegantines des de qualsevol lloc que s’miro. La Torre, amb la restauració de l’església, compta amb un dels monuments més singulars i impressionants de la comarca del Matarranya. A més, a la població, es poden visitar, si ateneu la meua recomanació, altres edificacions interessants com la Casa de la Vila renaixentista, casa Bergós, casa Ferrer, casa de l’Advocat, casa Gran, portal de l’Escreix, ermita de Sant Joan… Com que la visita per la Torre us haurà fet entrar gana o set, al costat de la carretera en una gran edificació de pedra, hi teniu un hostal amb habitacions, bar i el restaurant ‘Lo racó dels torrats’ on podreu menjar bé o fer una cervesa o un cafetó. Aneu-hi, feu-me cas, mereix molt la pena.

Carles Sancho Meix

Origen: Sobre noms i pronunciacions | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de gener del 2017)

Los mitjans de comunicació parlen cada dia de llocs i protagonistes de procedències diverses, una Babel de noms que posa en evidència les competències lingüístiques dels periodistes que els han de pronunciar. Se generen sovint adaptacions a la llengua de locució, lògica quan provenen de sistemes tan diferents com los eslaus o els orientals, per exemple el rus Vladimir Putin o el coreà Ban Ki Moon. Però resulta menys comprensible amb llengües de la mateixa família i inclús del mateix país. Entre els casos peninsulars, hem sentit diferents variants del segon cognom del sindicalista gallec Fernández Toxo; i al català és habitual l’accentuació aguda, a l’anglesa, del nom de l’expresident Artur —Àrtur— Mas, quan és una llengua de prosòdia aguda, la incorrecta interdentalització de la grafia “c” —Francesc Homs o Cesc Fàbregas— o la transformació de la “j” de Jordi en una mena de “y” o “i”. Del francès, que va ser durant segles la llengua de cultura europea, no queden nocions, i al president François Hollande li destrossen nom i cognom sistemàticament. Es podria pensar que l’anglès té més sort, però no, en especial amb fonemes com les lleugeres “h” aspirades, que es convertissen en la velar fricativa sorda corresponent a la “j” castellana. Això s’encomana a l’idioma matern: fa uns dies, un “hombre del tiempo” de Telecinco va anunciar les baixes temperatures de “Aljama de Aragón”, fent anglosaxona la “h” sorda d’etimologia àrab; i amb criteri similar, Bertín Osborne parlava a la mateixa cadena de “El Buli”, simplificant la palatal “ll” del famós restaurant amb tres estrelles Michelin. Podríem considerar també casos del portuguès i l’alemany, les peculiars adaptacions d’esdeveniments com la “Champions League”, les frases fetes o els noms de marques. Desconec si els futurs locutors estudien nocions elementals de pronunciació onomàstica ni si s’avaluen a les entrevistes de treball, però alguna preocupació hi ha: la Fundéu (Fundació del Español Urgente) va editar al 2014 una guia multimèdia per a periodistes amb 700 noms de jugadors, entrenadors, àrbitres i estadis de futbol del Mundial de Brasil, en 16 idiomes. Caldria fer-ne més

María Dolores Gimeno

X Premi Franja: Cultura i Territori 2016

Iniciativa Cultural de la Franja, a través de l’Associació Cultural del Matarranya, ha atorgat a Teresa Maria Ballester Bielsa a títol pòstum el X Premi Franja: Cultura i Territori 2016 pels seus mèrits en defensa del català a la Franja com activista cultural i professora de secundària en diferents centres del territori i per la seua actitud personal envers la llengua, malgrat les hostilitats. El Premi es lliurarà durant els actes de la 28a Trobada Cultural del Matarranya i es fa públic el 17 de gener, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni de gran tradició a tot el nostre territori.

Teresa Maria Ballester Bielsa (1969-2015)

Teresa Maria Ballester Bielsa va nàixer a Barcelona el 1960, on estudià batxillerat a l’Institut Jaume Balmes i es llicencià en Belles Arts. Vinculada des de sempre amb Mont-roig perquè part de la família procedia de la vila del Matarranya i on hi estiuejava. Finalment s’hi quedà en casar-se amb Rodrigo Morera, un matrimoni del qual nasqueren tres fills Maria, Jorge i Judit. Resident a Mont-roig, obtingué el Títol Superior de Valencià a Vinaròs, que la capacitava per a donar classes també de català. Activista cultural matarranyenca molt destacada principalment en la defensa de la llengua pròpia del territori als centres d’ensenyament de l’Aragó. Començà la seua tasca com a docent a Secundària a la capital de la província, Terol, als col·legis de La Salle i Las Viñas a mitjans de la dècada dels 90.  Després exercí com a professora de  Secundària als instituts d’Andorra, Alcorisa, Vall-de-roures, Alcanyís, Calanda i Maella com a especialista d’educació plàstica i artística i de català.

Va ser vocal de la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya, sòcia fundadora de l’Associació de Mares i Pares en Defensa del Català a les Escoles del Matarranya “Clarió” i sòcia molt activa de l’Associació Cultural Sucarrats de Mont-roig. Participà també de la vida política de la vila, d’on va ser regidora municipal pel PSOE.

Exercint a l’Institut de Vall-de-roures va organitzar al 2002, juntament amb d’altres professors i l’associació de mares i pares del centre, un gran homenatge a l’escriptor   Desideri Lombarte amb xerrades, exposicions, actuacions musicals i poètiques, que van culminar amb l’assignació del nom del pena-rogí a la biblioteca de l’institut. També hi va organitzar les activitats del Programa d’Animació Cultural “Jesús Moncada” –trobades amb escriptors, xerrades, actuacions musicals i poètiques…- que va iniciar el Govern d’Aragó el curs 2000-2001 amb l’objectiu de reforçar i promocionar les classes de català als centres de la Franja.

Al SIES Mar d’Aragó de Maella, amb els seus alumnes de Secundària, va ser la coordinadora  durant els cursos 2010 i 2012 del Projecte ARCE del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte “Poesia oral improvisada. Cant improvisat”, activitats programades que va compartir amb altres tres instituts de secundària de Catalunya, les Illes i el País Valencià. En definitiva la Teresa Maria Ballester va lluitar perquè fos possible que els alumnes del Matarranya pogueren aprendre la llengua pròpia del territori transmesa pels seus avantpassats i sovint oblidada i desprestigiada al llarg de la història.

De la mateixa manera col·laborava habitualment amb articles en català a la revista local Plana Rasa editada per l’Associació Cultural Sucarrats i participava molt activament en la vida local de la seua vila. Va col·laborar en dos llibres del seu amic José Antonio Carrégalo: Monroyo. El hàbitat disperso (las masias) (2003) on apareixen diverses il·lustracions de la vida al mas i Mont-roig. Patrimoni immaterial (literatura oral)(2007). Va esculpir la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció que presideix l’atri de l’església de Mont-roig.

El 2011 se li diagnosticà una greu malaltia i va morir el 26 de setembre del 2015, massa jove. L’enterrament fou multitudinari i el record de la seua vitalitat i lideratge serà permanent per a tots aquells que ens sentim identificats amb els seus ideals i projectes.

 

​​INICIATIVA CULTURAL DE LA FRANJA


Facebook: Associació ASCUMA

Institut d’Estudis del Baix Cinca

Origen: X Premi Franja. Cultura i Territori 2016 | Lo Finestró

X Premi Franja. Cultura i Territori 2016

teresa-maria-1

Iniciativa Cultural de la Franja, a través de l’Associació Cultural del Matarranya, ha atorgat –a títol pòstum– a Teresa Maria Ballester Bielsa el X Premi Franja. Cultura i Territori 2016 pels seus mèrits en defensa del català a la Franja com activista cultural i professora de secundària en diferents centres del territori i per la seua actitud personal envers la llengua, i enfront de les hostilitats de tots conegudes. El Premi es lliurarà durant els actes de la 28a Trobada Cultural del Matarranya i es fa públic el 17 de gener, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni de gran tradició a tot el nostre territori.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: