Skip to content

Archive

Category: Activisme

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: 5 anys de Moviment Franjolí per la Llengua
Editorial

5 ANYS DE MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA

El passat 5 d’abril va fer cinc anys. Encara  recordo quan vaig tenir la idea de crear el Moviment Franjolí per la Llengua, llavors no gaire més que un simple blog. Eren els anys de Luisa Fernanda Rudi i de la Dolors Montserrat, la consellera d’Educació (d’origen català per a més inri) que va presentar el LAPAO i el LAPAPYP just quant,  després de 30 anys esperant, havíem obtingut el reconeixement de llengua pròpia pel Català de la Franja. Fou el llunyà 2009 amb l’anterior govern i a corre-cuita, però es va fer realitat, tot i que fos efímera. Dos anys més tard nos lo van treure, sentint-nos com la riota de tota Europa. També recordo que en aquells temps es barallaven els governs català i aragonès per l’art sacre dels franjolins, per l’assistència mèdica a l’Arnau de Vilanova de Lleida i el govern aragonès “donava guerra” contra tot aquell que pensava que existia la Franja i la seua singularitat com a territori, i el seu pensar com a poble. Contra l’actitud normal de mantindre’s al marge de tota discussió, la nostra neutralitat en què l’única frontera era l’administrativa; quan un d’Almacelles s’ajuntava amb els de Tamarit i els de Fraga tenien relació amb els de Seròs o Alcarràs, o tot el marge nord de la Franja anava sense sentir-se’n foraster a Lleida, com un més, o els del sud anaven a Tortosa o Tarragona. Això feia nosa i ho volien treure, perquè  tinguéssim que relacionar-nos amb unes capitals artificials que només existien per a la qüestió administrativa.

En aquestes circumstàncies va néixer el Moviment Franjolí;  amb vocació de ser la veu a la xarxa de tots els nostres ciutadans i de les nostres associacions que defensen el català al nostre territori, mètode que estava per explotar en l’ àmbit del catalanisme franjolí. I encara recordo quan vaig conèixer al meu company de travessia, l’Òscar. Sent de Badalona, em va demostrar que tenia ganes de lluitar pel territori al meu costat i poder muntar alguna cosa nova en aquest aspecte. Sempre li he agraït lo que sempre ha fet per la causa i encara estic en deute emocional amb ell.

Això me demostra que ser de la Franja o de qualsevol altre lloc no és impediment per a defensar la nostra terra i la nostra llengua comuna, sempre pensant que la unió fa la força i que si estem dividits mai no ho aconseguirem.

Els franjolins sempre hem anat a la nostra, de manera individual o cada grup de gent estava barallada l’una amb  l’altra, per petits matisos: uns més aragonesos, altres més catalans… i les institucions d’Aragó sempre ha aprofitat això per fer valdre la seua idea d’un Aragó centralitzat en Saragossa i de manera castellana. Naltres hem fet molt per la nostra terra quan hem estat units, amb la Declaració de Mequinensa, lluitant per mantindre l’assistència sanitària a l’Arnau, que puguem veure TV3 a les nostres cases i moltes coses mes. Però no es suficient, hem de estar units per a que nos reconeguin com allò que som, i això significa que la nostra llengua sigui oficial, que el català tingui els mateixos drets que el castellà, hem de dir prou a l’ensenyament en castellà i a les dos hores voluntàries de català, no estem als anys 80! tenim dret a que nos ensenyin tant en castellà com en català. I això és només un exemple del que hem de defensar: la retolació en català dels carrers i dels pobles, que los nostres béns estiguin en les parròquies franjolines i no se les quedin a Basbastre, i un llarg etcètera.

Separats no aconseguirem res, naltres mereixem més i per això hem de caminar units. És una qüestió de drets, de drets lingüístics que no ens paren de trepitjar. La dignificació de la llengua encara espera passats aquests cinc anys, però astí som: en Moviment per la llengua i per la Franja. Amb veu pròpia, creixent.

José Ramón Noguero de Llano, fundador del Moviment Franjolí per la Llengua

Origen: Lo Baix Aragó despoblat | La Comarca

Se miro per on se miro, lo nostre Baix Aragó Històric, eixe tros de terra en tres ciutats, una dotzena de pobles grans i un grapat de poblets menuts, també està afectat per la malaltia, avui per avui incurable, de la despoblació. Infectats del mal, sí, però no tant com territoris no massa lluny d’ací.

I no té solució, entre altres raons, perquè pesen com una llosa sobre les esquenes de la majoria de la gent les conseqüències de la crisi, que anem superant massa poc a poc. La recentralització forçada des de Madrit en l’excusa de les polítiques europees, està ofegant també totes les iniciatives grosses que des d’ací es puguen imaginar o posar en marxa. El cas més clar és l’A-68, autovia imprescindible perquè un territori, tan gran com alguna província, pugue tindre possibilitats de créixer en totes les direccions. L’agricultura funciona prou bé, però tot es transforma fora del BA. No s’instal·len empreses grans, com l’operació de BonÀrea a Epila, perquè lo nostre territori segueix sent un cul de sac, al centre de tot lo millor de la península, però un cul de sac. I altre tant podríem dir de les moltes possibilitats de Motorland que no es podran desenvolupar sense eixa via ràpida i segura que ficarà als mapes lo Baix Aragó.

Un capítol especial d’aquest problema és el futur, negre com el carbó, de la Tèrmica d’Andorra. Els comentaris que escoltem als que coneixen prou bé la situació no deixen massa espai a l’esperança. Qui tingue el poder de tancar (com pareix que feran dintre de poc) una industria tan fonamental per les conques mineres de Terol, que sàpigue que eixa decisió esfonsarà de manera irremeiable l’economia d’un tros gran del BA, al precipitar en cascada el tancament d’empreses auxiliars, supermercats, tallers, botigues, bars… i la capital de la zona minera, Andorra, podrie semblar, en poc temps, eixos pobles i barris devastats dels voltants de Detroit, que mos ensenye darrerament la TV per entendre l’ascens al poder de Donald Trump. (Continuarà )

Origen: Incerta glòria | La Comarca

L’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula ‘Incerta glòria’ basada en un llibre del mateix títol de Joan Sales que explica les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà que estigué destinat a la rereguarda del Front d’Aragó el 1937. Concretament a Estercuel, Olivel de la Virgen a l’obra. Cap al 2014, els responsables de la pel·lícula, principalment la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga coneguts per l’èxit de ‘Pa negre’ (2012), volien rodar-la a la vila minera perquè encara es conserva prou bé l’escenografia que hi surt a la novel·la i que és molt important per a reconstruir el relat, ara passat al cinema: el poble, el castell, el molí i el convent. I és que el guió de la pel·lícula desenvolupa sobretot la primera part de la novel·la que succeeix a Estercuel amb el personatge principal: la Carlana que viu al castell de la població. Un altre escenari imprescindible és el convent de l’Olivar, monestir d’Olivel en l’obra, aquí, suposo, els responsables de la pel·lícula van veure difícil enregistrar l’acció ja que l’actual edificació religiosa està rehabilitada i ara hi viu una comunitat i en la guerra civil va ser saquejat durant la revolta anticlerical del 36. Així que, suposo, van haver de renunciar a la localització i es van endur el projecte a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes, a prop de Sarinyena, als Monegres.

No obstant això, crec que farien bé els habitants d’Estercuel de posar en valor els llocs que hi surten a la novel·la de Joan Salas i marcar una ruta literària i cinematogràfica dels llocs que descriu l’escriptor i que apareixen a la pel·lícula deslocalitzats: el palau i fortalesa on hi viu la Carlana, la senyora de la vila, la població que pràcticament no ha canviat gaire, el convent de l’Olivar on hi van matar els monjos i el molí on hi van viure els humils llogaters de la Carlana. Com que la pel·lícula tindrà un èxit assegurat, per la qualitat del producte i pel seu director i la productora, àmpliament guardonats, farien bé la gent d’Estercuel d’aprofitar l’ocasió per atraure un tipus de turisme cultural seguint les passes de Joan Sales.

Origen: Junta d’ASCUMA del 13 d’abril | Lo Finestró

 

El passat 13 d’abril tingué lloc una Junta d’ASCUMA per tractar uns quants assumptes importants. Entre ells cal destacar, una revisió prèvia de l’estat de comptes de l’Associació, el projecte de toponímia del Matarranya i la Trobada Cultural que tindrà lloc el primer cap de setmana d’agost a Mont-roig. Més endavant informarem del programa, que ens atrevim a anticipar que serà força interessant. En el transcurs de la Trobada es lliurarà el Premi Franja, a títol pòstum, a Teresa Maria Ballester.

Origen: El Corredor Madriterrani | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2017)

No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani,  derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via  Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.

José Miguel Gràcia

Origen: Cultura i administració comarcal | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2017)

Amb periodicitat setmanal o quinzenal m’arriba un correu de part del Departament de Cultura de la Comarca del Matarranya/Matarraña amb lo programa de les diverses activitats culturals dels dies següents. Evidència indubtable de les diverses inquietuds dels habitants, indica alhora la voluntat de compartir-les amb la resta de la comunitat en forma de jornades, espectacles, jocs, xerrades, esports, etc. No ho podrien fer amb igual eficàcia sense el personal de l’entitat que s’encarrega de la seua coordinació i difusió en llistes de correus, a la pàgina web pròpia o en xarxes socials, que són la via actual de superar l’abast reduït dels cartells tradicionals o del “bando” per megafonia a la localitat concreta a on es celebra cada acte. Al mateix temps, es dibuixa el panorama d’una activitat continuada, organitzada i comuna a les diferents poblacions, que permet establir vincles entre elles o reforçar els ja existents, familiars o d’amistat i veïnatge, generant espais de sociabilitat en les despoblades i aïllades zones rurals. És este un dels principis inspiradors de la política comarcal, que mira d’assentar la població al territori, oferint-li estímuls de tot tipus, no només laborals i assistencials sinó també educatius i culturals, los quals van de la mà de la creació de llocs de treball, molt necessaris, encomençant pels mateixos tècnics o administratius de cada comarca. Alguns detractors del sistema el critiquen, al·legant raons diverses i complexes –personals, polítiques, econòmiques… . Segurament, és millorable, però sense esta nova administració local la denominada “marca” Matarranya no hauria arribat tan lluny: no s’haurien millorat les infraestructures, no s’hauria restaurat lo patrimoni artístic ni s’hauria adequat l’entorn natural i la promoció turística que n’hi ha al voltant, fent possible tant la subsistència dels matarranyencs com l’expressió de les seues aspiracions culturals i artístiques. Una bona mostra la van oferir lo passat dissabte 18 de març al Pavelló Municipal de Massalió més d’un centenar de músics a la 11ª trobada de bandes: la Peñarbés de Pena-roja de Tastavins, la Sant Anton de la Portellada i la Francisco Turull de Queretes.

María Dolores Gimeno

Publicat a la columna Viles i Gents, de La Comarca (versió extensa). 5/4/2017.

Animalisme, mascotisme, peluchisme

Natxo Sorolla

Grist (Eriste), vall de Benasc, gener, nevat. A la porta d’un Hotel tenen un gos que mire com passe la gent. Algú penge la foto a un espai de denúncia en línia, i escomence una campanya contra l’Hotel pel patiment de l’animal. Los propietaris expliquen que el gos està en bones condicions, que és una raça adaptada al clima, i que preferix l’aire lliure que estar tancat. És com explicar que les vaques no passen fred per dormir a la intempèrie. No són dèbils. No són “humans”. Però alguns continuen la crítica: lo gos té cara trista. És com parlar a una paret. Lo que interpreten com ulls tristos és allò que identifique la pròpia raça del gos. Atribuixen característiques dels humans als gossos. Humanitzen lo gos.

En una línia diferent, però tan similar, a vegades compartixco un vídeo dels raders robots que desenvolupen les filials de Google. Tenen aspecte humà. Són com un Terminator humanitzat. Caminen per la neu mantenint l’equilibri. I els enginyers los posen a prova espentejant-los per a caure a en terra. Quan cauen, lo públic sol sospirar: ai pobre! Uh, són robots!

En un món regnat per les necessitats materials, com menjar o tindre un puesto a on dormir, la discriminació ere quotidiana. Però quan los humans vam superar estes penúries, a base d’avenç tecnològic i científic, lo marge de seguretat personal se va incrementar. I mos vam poder preocupar per altres coses, allò que es diu valors postmaterials.

D’unes societats que discriminaven entre el natres  civilitzat i els altres bàrbars, i per tant dominades pel racisme, vam passar a la igualtat dels drets civils. D’una societat dominada pels hòmens ham tendit, lentament, però sense pausa, a la igualtat de gèneres. D’una societat a on los xiquets tenien totes les obligacions ham passat a una societat a on los xiquets tenen tots los drets. I d’una societat que tracte els altres animals com a objectes tendim a canviar cap a l’animalisme.

Este animalisme identifique el sofriment animal, i per tant, promou l’extensió de certs drets als animals. Per a evitar la crueltat animal s’ha edificat una estructura normativa, en lo colofó de les lleis de benestar animal, que tant d’impacte tenen sobre les granges al Matarranya. També s’ha ampliat la base de població vegetariana i vegana, o la prohibició de les corregudes de bous. Tots estos corrents són conseqüència de com los humans mos identifiquem, no només en lo sofriment de qualsevol persona, si no també en lo sofriment dels animals.

Però em pareix molt més interessant, encara, la identificació de valors pròpiament humans en animals. A este corrent alguns l’han denominat mascotisme. S’ha dividit en dos dels animals domèstics. Uns los ham industrialitzat per a la producció de carn (vaques, gorrinos) i els altres los ham condemnat a fer-mos companyia i donar-mos amor a canvi de drets “humans” (gossos, gats). Als dos los ham desanimalitzat. Una idea que tinc que agrair a Alberto Gasquet.

I encara és més radical la versió ortodoxa: lo peluixisme (peluchismo). Un corrent que té als humans com a centre de l’univers, i que desconeix l’entorn i la natura. Atribuix totes les característiques humanes als animals, com si foren peluixos. Les mascotes són vertaders objectes de culte: menjar especial, medicaments per al pèl o roba per a que no passon fred.

Origen: Amor a primera vista | L’ esmolet

Museu Etnològic de Nonasp

Una imatge del Museu Etnològic de Nonasp

Potser és una mica exagerat parlar d’amor quan ens referim a l’elecció d’un producte, però una mica d’enamorament sí que hi és.

En els productes d’ús quotidià, de primera necessitat, podríem dir que es crea una relació especial. Ens hi hem acostumat, ens agraden, encaixen en el nostre pressupost, ens acompanyen sense estridències ni sorpreses. Però hi va haver una ‘primera vegada’ en la que vam exercir la nostra llibertat d’elecció i els vam triar. Potser va ser el preu, o l’aspecte, o ens vam deixar aconsellar per algú de la nostra confiança (ara en diríem ‘influencer’). O tot plegat. Després, si van satisfer les nostres expectatives, ja els vam incorporar a la nostra quotidianitat.

Sovint, però, hem de decidir alguna cosa més especial. Potser un producte gourmet per a una celebració, potser un dispositiu tecnològic o una peça de roba per a practicar la nostra afició preferida. Aleshores el preu deixa de ser decisiu i ens sedueix l’aspecte, la presentació, la reputació. En una paraula: la marca. A voltes en deixem endur per marques de prestigi, d’altres desitgem ser diferents i tastar quelcom de més exclusiu, no per car, sinó per ser encara desconegut per la majoria. Un vi d’una zona emergent, un formatge amb una etiqueta atractiva… L’etiqueta, l’embalatge, la presentació: vet aquí el veritable ‘cupido’ entre desconeguts (consumidor i producte). Comprem l’aliment o la beguda però també l’objecte. Aquella etiqueta és una promesa de plaer, l’embalatge ens anuncia que al seu interior hi ha una cosa feta amb cura, amb il·lusió, amb professionalitat. És per això que els productors ens ho han volgut presentar com es mereix. Quan ho consumim a casa ja estem predisposats a què ens agradi. És clar que si després no respon a les expectatives no el tornarem a comprar, però l’oportunitat ja l’ha tinguda… gràcies al disseny de l’embalatge.

La Comarca, columna «Viles i gents», 31 de març de 2017

Origen: Recital del Duo Recapte a la Escola Oficial d’Idiomes 2 de Saragossa | Mas de Bringuè

Recital del Duo Recapte a la Escola Oficial d’Idiomes 2 de Saragossa

RECITAL EOI 2 MARÇ 2017Farem el repertori clàssic, “Poesia de la Franja”, una recopilació de poemes d’autors de la zona com Desideri Lombarte, Hèctor Moret, Marià López, Juli Micolau, Teresa Jassà,  Anton Abad, Josep Galan, Josep San Martín, etc. amb músiques variades i una mica embogides, pressumptament d’autors consagrats com Tomàs de Celano, Joan Sebastian Bach,  Luís Llach, jotes populars, Anton Abad, Chick Korea, etc. La sessió és oberta a tothom, no només per als alumnes de Català de l’Escola d’Idiomes.

“El futur del català a la Franja passa per l’escola” [Entrevista a Marta Canales, portaveu del Moviment Franjolí per la Llengua]

Un estudi recent sobre el cens de població de 2011 a l’Aragó quant a la presencia de les llengües pròpies, alerta que el català a la Franja podria estar en risc de desaparèixer si es confirma el trencament de la transmissió oral a nivell familiar. No és la primera vegada que diversos informes de sociolingüistes confirmen aquesta tendència. Per parlar sobre els efectes d’aquesta informació parlem amb Marta Canales, portaveu del Moviment Franjolí i històrica activista de la Franja.


Òscar Adamuz


-Amb les dades a la mà d’aquest darrer estudi i veient els titulars de diversos mitjans, cal ser pessimista amb la situació del català a la Franja de Ponent?

Els realistes ja ho solem semblar, pessimistes! (riu). Aquest estudi és la constatació del que fa anys estem observant i advertint des d’alguns sectors al territori.

-En quins àmbits es detecta, a nivell de carrer, aquesta minva de l’ús social de la llengua pròpia de la Franja?

El futur de la llengua passa per la població escolaritzada i, per això, el pati de l’escola és un significatiu termòmetre. Si la canalla perd el català com a llengua de relacions socials força majoritàriament, com és el cas, tenim un greu problema.

I una dada que ens preocupa desesperadament és el trencament generacional de la llengua. Sé que l’afecció en petits pobles no és la mateixa que en poblacions majors; però a casa meva, a Fraga, el trencament és un fet. I Fraga significa un terç de la població total de la Franja… En termes territorials, el trencament generacional és una de les pitjors amenaces reals per a la pervivència de la llengua a la Franja, ja que havia estat la garantia natural del català. Continuar llegint… ENLLAÇATS PER LA LLENGUA: “El futur del català a la Franja passa per l’escola” [Entrevista a Marta Canales, portaveu del Moviment Franjolí per la Llengua]

 

Origen: Dret a decidir | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 del març del 2017)

        Em resulta difícilment acceptable que el dret a decidir sigui una cosa antidemocràtica, però així sembla ser la costum d’aquest país nostre. I d’on ve aquesta costum?

El règim monàrquic que regenten els Borbons a Espanya va ser decidit per un demòcrata convençut: Francisco Franco. I el poble espanyol no té dret a decidir una altra cosa. Gairebé tothom afirma que de fer una consulta per aquesta qüestió, per dirimir si volem continuar amb la monarquia o canviar a una república, guanyaria majoritàriament la opció monàrquica; doncs, per què no es fa? Per què no podem decidir nosaltres el règim constitucional que volem? El tema català és molt semblant: també gairebé tothom diu que si es fes la consulta catalana guanyaria la opció espanyolista (ens asseguren contínuament que hi ha més “constitucionalistes” que secessionistes) i que perdria el que podríem anomenar “catexit”; doncs raó de més per fer la consulta, però tampoc es pot fer perquè ho prohibeix la “Inmaculada Constitució”, que es va firmar fa quaranta anys sota l’espasa de Dàmocles del franquisme. Els crims del franquisme tampoc es poden investigar perquè ho prohibeix la mateixa espasa de Dàmocles. Deu meu, però quan pesa el franquisme! Hi haurà algun dia en que ens el podrem treure de damunt? Als familiars de les víctimes del franquisme se’ls acusa de malvolença, d’ànsies de venjança, de no haver superat la ferida que es va tancar el 78, de mirar contínuament endarrere, de no deixar tranquils als morts…; per què es tracta de manera diferent als familiars de les víctimes del terrorisme d’ETA? per què no se’ls acusa de voler remoure el passat, d’ànsies de venjança, etc?

Podríem proposar encara una altra decisió: volem netejar el país de franquisme? Segurament tampoc es farà aquesta consulta. A Alemanya la van netejar bé de hitlerisme, però de la mateixa manera que la possible independència d’Escòcia diuen que no té res a veure amb la de Catalunya, tampoc són comparables Hitler i Franco (un va perdre la guerra i l’altre la guanyà). És clar que Franco va morir, però ens deixà l’ou, l’ou de la serp, i encara resta viu.

Antoni Bengochea

Origen: Dia Internacional de la Llengua Materna | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 10 de març del 2017)

Des de l’any 2000 cada 21 de febrer se celebra lo Dia Internacional de la Llengua Materna, promoguda per l’UNESCO que és l’organisme de l’ONU per l’Educació, la Ciència i la Cultura. Una celebració carregada de sentit a un país on s’estan perdent les dos llengües més antigues del territori. Perquè és un miracle que avui en dia alguns encara puguem parlar i escriure les velles llengües del vell Aragó, que han pogut sobreviure a les conseqüències del Compromís de Casp –1412– a l’entronitzar la monarquia castellana; més tard, resistint la calamitat del Decret de Nova Planta dels Borbons –1707, 1711–; després, els anys de plom del Franquisme; i ara fa poc, la campanya sense sentit dels impresentables del PP-PAR i la vergonyosa LAPAO, que és la firma estúpida de polítics mediocres, desinteressats per la ciència i la cultura. Un autèntic miracle que, després de tantes contrarietats, les llengües patrimonials d’Aragó segueixin vives.

Fa només unes setmanes, des de les plataformes del poder de l’Espanya centralista, es posaven les mans al cap perquè el barrenat del Trump no hi vol saber res de mantindre el castellà en la influència que deu tenir als EEUU per la molta gent que el parla. De cop i volta, els opressors de les nostres llengües, els que aquí no suporten que una part dels aragonesos visquem en naturalitat la condició de catalanoparlants, han passat a ser els oprimits; a patir en carn pròpia les ofenses dels que es creuen superiors als demés quan, uns i altres, només són monolingües pelats. Aprendran la lliçó ara que algú més poderós que ells menysprea a la llengua castellana?

Felicitem al Govern d’Aragó i al Rector de la Universitat de Saragossa per l’èxit de l’acte central del Dia Internacional de la Llengua materna. Felicitació que cal estendre a tots el centres, professors, alumnes i Associacions que al llarg i ample d’Aragó han programat actes i activitats per celebrar un dia tant senyalat.

Tomàs Bosque

Origen: Trencar fronteres | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 3 de març del 2017)

Per a trencar fronteres i buscar espais de col·laboració i entesa, des de les perifèries de les diferents comunitats autonòmiques, s’han creat entitats per fer-se més visibles i per sumar esforços per competir en una societat cada vegada més globalitzada. En el nostre territori, des de fa temps, s’ha vist esta possibilitat per desenvolupar-se i vol aprofitar l’alternativa per identificar-se, per mostrar-se més autèntic. I és en la perifèria del triangle constituït per Aragó, Catalunya i País Valencià on s’ha vist la possibilitat per actuar. Territoris que durant l’Edat Mitjana estaven units sota un sol monarca i formaven part de la Corona d’Aragó. D’esta confluència d’interessos va constituir-se la denominada Ruta dels Tres Reis formada per les ciutats d’Alcanyís, Tortosa i Morella, centres d’influència d’àrees territorials àmplies, una entitat principalment amb l’objectiu d’oferir al visitant una bona oferta turística. Una altra realitat de cooperació que va iniciar-se el 2006 va ser la Mancomunitat de la Taula de la Sénia, formada per poblacions que pertanyen a les comarques valencianes del Baix Maestrat i Els Ports, l’aragonesa del Matarranya i la catalana del Montsià. I, finalment, parlarem del projecte ‘3 Territoris: una mateixa terra’, constituït per comarques: Matarranya, Terra Alta i Els Ports. Una entitat últimament amb molt protagonisme. La setmana passada van presentar la nova web i el nou projecte de crear un recorregut senderístic que passo per les tres comarques. Des que es va formar l’agrupació s’ha implicat en diferents projectes: ha publicat una revista ‘Què fem?’, ha editat diversos fullets de promoció turística, ha potenciat la Via Verda i els camins del Matarranya i de l’Algars… I és que les tres comarques comparteixen el caràcter rural de les seues viles, l’espai natural dels Ports de Beseit, uns pobles de gran riquesa monumental, paisatgística i gastronòmic, un gran potencial turístic i compartixen una mateixa llengua.

Carles Sancho Meix

Origen: Tornem-hi amb la toponímia | Lo Finestró

Publicat a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellá, català- i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització -que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, …-, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta -això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions ( Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Origen: Arenys de Lledó | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de març del 2017)

Situat a la mateixa riba del riu Algars, en la delimitació de les comunitats d’Aragó i Catalunya, ha estat un poble agrícola i ramader que tendeix actualment cap a l’increment progressiu de la importància del sector turístic. Poble medieval amb la frescor del riu als seus peus i envoltat d’un frondós pinar al que si accedeix de manera suau per varis barrancs. La seua solitud i bellesa ha incentivat l’assentament de joves cansats de la ciutat i l’actual societat que comporta. Un lloc ideal per viure si los recursos son suficients. Si observem la seua piràmide d’edat, la residència dels propietaris de les seues cases, l’envelliment de la maquinària agrícola, i fins i tot lo progressiu creixement del bosc (que vol dir abandó de terres fa poc cultivades) ens sorgiran segur un seguit de preguntes que podem traslladar també a altres pobles del Matarranya. A mi m’han aflorat unes de senzilles, que a més de contestar de manera simple i sense raonar-les massa, deixo per a la reflexió: “lo procés de despoblació actual trobarà un límit equilibrant? Afavorirà este procés un major nivell econòmic de les persones actives residents? este millor nivell econòmic comportarà alhora un millor nivell de benestar i de desenvolupament personal?” Jo personalment crec que sí. Avui mentre escric estes quatre ratlles s’ha inaugurat lo congrés de telefonia mòbil de Barcelona. La comunicació i la informació arriben avui a tots els racons del planeta, per tant l’aïllament ha passat a la història. No així l’aïllament voluntari. Està a les nostres mans desconnectar quan desitgem. Diumenge vaig passejar-me amb lo meu amic Paco per Arenys. Visita a vàries cases estiuenques, precioses. Xerrades informals amb los vilatans que varem trobar pels relaxants carrers. Cap vehicle. Fotografia dels nombrosos indrets medievals: església, casa castell, etc. Una cervesseta al bar del poble i finalment visita al “Mas de la Llum”, situat a la Vall de la Bernarda. Novadora construcció de palla i fang en un racó que t’invita a ser feliç. Tindrem que canviar el xip.

Juan Luis Camp  

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: