Skip to content

Archive

Category: Activisme

Source: Lo tio Rafel | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 18 de maig del 2018)

Lo tio Rafel ha passat a convertir-se en un home centenari. La seua família, originària de Ràfels, va emigrar a la Vall del Tormo en acabar la guerra civil i, des d’aquell moment, sempre ha viscut a la nostra vila. Dels tres germans de la família Antolín Delmar és l’únic que ja no va canviar mai la residència de la nostra població. L’Antònio va marxar a Barcelona on va treballar a una fàbrica de licors i va mantindre la seua vinculació en Ràfels on hi anava tots els estius a casa la família, i, més tard, va comprar-se una casa. A la Vall també hi viu l’altre germà Hilàrio, enguany va celebrar els seus noranta-set anys amb bona salut, i que va treballar molts anys a la Renfe. Quan l’any 1973 van suprimir la línia de ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa el van destinar a l’Hospitalet de l’Infant fins que es va jubilar i, després, va tornar a la Vall on encara va conservar la casa familiar. Lo tio Rafel fa anys que es va quedar vidu per la mort de la seua dona; la tia Luisa. Ell va treballar sempre com a llaurador però li va passar ja de gran la mecanització agrícola i mai va tindre tractor ni cap altre vehicle. Va seguir sempre anant al tros ben acompanyat pels seus animals de llaurança i del carro que ha quedat abandonat des de fa molts anys a l’Hostal Vell esperant una mula per arrossegar-lo. El seu únic fill va deixar l’agricultura per a treballar com a mecànic, primer al taller de la Vall i després a Calaceit. Lo tio Rafel, com tota la seua generació, va patir les conseqüències de la dura guerra civil i la postguerra i va tirar endavant a pesar de les moltes dificultats. Però sobretot és un home senzill i bo, d’aquells que és difícil oblidar i per això el recordem per estos cent anys viscuts.

Carles Sancho Meix

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)

Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.

María Dolores Gimeno

Source: Lo nom de les flors que veus | Viles i Gents

// Carme Messeguer

El passat diumenge 27 de maig al matí, Izquierda Unida de Fraga i la Red de Solidaridad Popular de la població van organitzar una visita guiada a diversos vestigis de les defenses republicanes durant la Guerra Civil en el municipi, concretament dos nius de metralladora i un polvorí localitzats al mont de La Concepció. El polvorí va ser restaurat recentment per l’Ajuntament de Fraga. La visita va comptar amb la participació d’una vintena de persones. Aquesta era la segona visita després de la bona rebuda de la primera, que va tenir lloc el diumenge 29 d’abril.

Tant des de la RSP de Fraga con des de IU s’està en converses amb el Consistori fragatí perquè es puguen restaurar tots el vestigis localitzats al municipi i fer una “Ruta de la memòria”, que a més de recordar els fets històrics de la resistència republicana a Fraga puguen atraure turisme interessat per aquesta temàtica.

 

Continuar llegint…  Vestigis republicans a fraga » Temps de Franja

// Redacció

El 12 i 13 de juliol d’enguany, a les aules de la Residència Universitària de Jaca, tindrà lloc el curs La normalització social de les llengües minoritàries. Experiències i procediments per a la salvaguarda d’un patrimoni immaterial.

Els directors són Javier Giralt Latorre, Professor Titular de la Universitat de Saragossa, i Francho Nagore Laín, Professor Titular de la Universitat de Saragossa.
Tindrà 20 hores lectives totals (16 de presencials).
Preu de la matrícula:
Tarifa general: 130 €
Tarifa reduïda: 110 €

El curs concedeix als 10 primers inscrits una beca per reduir el cost de la matrícula en 30 € en la seva tarifa corresponent ..

Les beques es concediran per rigorós ordre d’inscripció.

Podeu consultar-ne tots els detalls i matricular-vos al web del curs.

 

Continuar llegint… Curs: La normalització social de les llengües minoritàries. Experiències i procediments per a la salvaguarda d’un patrimoni immaterial » Temps de Franja

(Publicat a La Comarca. 22/6/2018.)

 

 

N. Sorolla: Ditxoses avionetes que no deixeu ploure! (Viles i Gents)

Natxo Sorolla

En les plogudes de les últimes setmanes han eixit les fontetes, los barranquets, i els rius. No és casual que avui parla de les suposades avionetes que mos condemnen a la sequera. Perquè lo riu és vida, i és més civilitzat parlar d’estes supersticions quan les basses estan plenes.

Buscant «avioneta lluvia» a Twitter tenim lo relat de fons de les avionetes que desfan les tronades. Localització: Múrcia, Castelló, Guadix, Almeria… la costa mediterrània, que casualment, és la zona més àrida. Argument: hi ha núgols a mondo, apareix una avioneta misteriosa, i ix lo sol. «En la zona de Alcora cuando viene una tormenta aparece de la nada la avioneta y dispersa la lluvia, llevamos así todo el invierno, los pantanos secos por culpa de esta práctica». Ja té collons que estiguem a una zona de sequeres històriques i que «algú» poso avionetes per a eixugar-mos encara més. Si fore cert, serie un crim. I sabem que tot crim té un mòbil. A qui li interesse eixugar los nostres rius? «Nos están envenenando, las autoridades lo saben, pero manda Dios dinero». Ja tenim un culpable. Lo capitalisme i l’Estat! Aixina, en abstracte.

Al Matarranya tenim una bona raó per a sentir avionetes seguit: l’autopista aèria que passe pel Matarranya. Però a cada territori té el seu cap de turc. Que si les cases asseguradores trenquen les tronades per a no haver d’indemnitzar als dels fruiters, que si les aixeque la General Motors per a que una pedregada no li trenco els cotxes que té aparcats a cel obert. I en alguns casos lo tema ha acabat en mans de la Fiscalia i la Guàrdia Civil. De fet, a Sòria estan convençuts que la seua sequera està provocada pels cremadors de iudor dels aragonesos. I aquí trobem una realitat: hi ha sistemes que volen evitar les pedregades cremant iodur, intentant convertir la pedra en aigua. Los científics diuen que és dubtós que el sistema sigue efectiu per a evitar pedregades. Però la ciència sí que està d’acord en un principi: quan ha de ploure, plou. I no hi ha invent humà que pugue evitar la bossa d’energia que porte una tronada. Mai una avioneta pot dissipar un aiguat. De fet, les denúncies han acabat en 6 mesos d’instrucció, revisió dels plans de vol de 16 aeròdroms, i finalment, l’arxivament per falta de proves.

I és que plou tant com sempre. És una afirmació que em va sorprendre quan la vaig sentir als meteoròlegs. Però vaig anar a les dades històriques. Unes de les que tenim prop són dels de l’Aeroport de Saragossa (des de 1949). I aixina és: la mitjana anual és de 324 litres per any, però en molta variació anual. Hi ha anys molt secs, de 200 l. (1964, 1967, 1978, 1995, 1998) i anys humits, per damunt dels 410 l. (1959, 1969, 1971, 1997, 2002). Però en l’actualitat no hi ha cap tendència d’anys més secs. De fet, la dècada del 2000 va ser més humida (350 litres de mitjana) i la dels 60 va ser més seca (305 l.). Lo que portem d’esta dècada està al voltant de la mitjana històrica (314 l.).

Lo que sí que han pogut comprovar els meteoròlegs és que ara fa més calor que mai. Les temperatures pugen, per l’escalfament global que provoque el CO2. I això sí que ha provocat un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. És a dir, lo temps s’ha radicalitzat. I això sí que ha produït un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. Plou més ràpidament, la terra no ho pot absorbir tot, i les basses no poden arreplegar tanta aigua. I este és un tema molt important: que s’escalfo més la terra, i per tant mos plogue més a burrumbades, té més a vore en lo fum dels nostres cotxes que no en avionetes imaginàries.

Source: Entrevista de Puigdemont a The Times | Viles i Gents

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de maig del 2018)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

José Miguel Gràcia

Source: Teruel existeix | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de meig del 2018)

Clar que Teruel existeix, i lo Matarranya i lo Baix Aragó, i Cuenca i Sòria. Lo tema és si han de ser uns territoris amb possibilitats de desenvolupar-se o uns territoris agonitzants als que se’ls té que subvencionar i anar donant almoines per a que morin dignament. Natros, i ara parlo del Matarranya, no volem morir ni ser una reserva per a fer turisme solament. Lo que demanem es comptar amb una estructura administrativa, sanitària i de comunicacions real i adequada al segle XXI. Fa dos-cents anys que es va establir la divisió en províncies de l’Estat espanyol. A finals del segle passat, sense eliminar les províncies, es van crear les autonomies i també es va procedir a la comarcalització de l’Aragó. Totes estes reformes han fracassat perquè el model final, o no lo coneixem o no ens l’hem cregut i no s’ha descentralitzat pràcticament res. La prova contundent del fracàs és la despoblació galopant del territori. Ara no podem partir del que s’hagués tingut que fer en lo seu dia. Tenim lo que tenim i hem de tocar de peus a terra per endreçar lo mal fet. S’han d’abandonar localismes i defensar conjuntament lo bé del territori. L’Espanya radial, centralista, ha comportat la ruïna de molts territoris de l’Estat. I això també passa amb les autonomies que han propiciat les grans capitals en front de la resta del territori. Si això no s’entén crec que no hi ha res a fer, perquè estos territoris seguiran sacrificant-se en favor de les grans conurbacions de l’estat o de les actuals autonomies. L’acció s’ha de portar a terme fonamentalment a nivell comarcal, on la creació de llocs de treball pot estar per sobre de localismes. Per tant la millora de les comunicacions locals és bàsica, i no em refereixo solament a les carreteres. Es necessita recuperar lo transport col·lectiu aprofitant i complementat la cobertura de les necessitats sanitàries i d’ensenyament. Alhora és urgent la millora de les comunicacions telemàtiques que afavoreixi lo treball a distància. En definitiva hi ha que tornar a escoltar i donar protagonisme als ciutadans del territori. Ens interessa a tots.

Juan Luis Camps

// Carlos Grifoll*

Tan sols deu dies a la regió del Tigray, al nord d’Etiòpia, per fer me qüestionar molts dels valors del desenvolupat món occidental, i com membre d’aquest primer món, molts d’aquestos suposats valors que en lo temps he adquirit.

Aquest ha sigut el meu segon viatge al Tigray com a membre de l’ONG ADIA. Al primer viatge vaig posar els peus a un món nou i desconegut per mi. Vaig aterrar allà en lo compromís ferm de seguir la tasca, que ara fa vint anys, va assolir ADIA en vers a la població del Tigray. La línia primera i principal, que seguim mantenint a dia d’avui, a sigut donar suport alimentari a les xiquetes i xiquets menors de cinc anys en greu perill de desnutrició. Però a més, hem fet pous per captació d’aigües, hem concedit micro-crèdits a mares caps de família, hem fet horts tant a la zona urbana com a la rural, hem fet edificis al Centre de Salut de la ciutat de Wukro, i ara mateix acabem d engegar un projecte de suport alimentari per ancians q estan sols i no tenen res de res, i un altre d’esport per adolescents i joves. Continuar llegint… Un viatge a Etiòpia » Temps de Franja

(Publicat a La Comarca, 4/5/2018)

Natxo Sorolla

No fa massa va saltar la polèmica perquè a una gran superfície s’estaven venent jerseis per a crios. Los de color rosa deien «Bonita como mamá» i els de color blau deien «Inteligente como papá». En definitiva, les xiques han d’aprendre a «agradar» als xics «intel·ligents». Són casos extrems de sexisme. Però la nostra cultura popular està repleta de casos més subtils de sexisme. I és que els referents de la televisió fan reproduir este sexisme.

La televisió, les pel·lícules o la literatura imposen models de «personatges» als que seguir. Això és evident quan mirem quins noms tenen més èxit per a «batejar» xiquetes i xiquets. Lo referents religiosos i els los noms dels sants patrons locals baixen posicions al top-10 dels noms. Mentres, pugen noms d’actors, futbolistes, esportistes o models. A les estadístiques destaquen los repunts de noms com Iker, Leo, Dylan, Thiago, Abril, Arlet, i inclús Milan, Arya o Daenerys.

I és que la televisió i la literatura des de que som menudets contaminen molts dels nostres comportaments. Les històries infantils mos ensenyen què convé que fem, segons si som xic o xica. Als contes Disney les xiques són princeses, passives, desvalgudes i dependents, i esperen ser alliberades per un príncep blau, actiu, que s’impose a les contrarietats.

Hi ha un test (Bechdel) que destaque com a sexista una pel·lícula a partir de tres regles molt senzilles: que ixquen almenys dos personatges femenins, que estos personatges parlon entre ells en algun moment, i que la seua conversa tracto alguna cosa que no sigue un home (com una relació romàntica o sobre un pare). És una regla bastant simple, però que no superen multitud de pel·lícules, com Harry Potter, Shrek o Esmorzar amb diamants. La regla inversa, dos hòmens que no parlen d’una dona, és superada per la major part de la filmografia.

Una variant del sexisme televisiu és lo «Síndrome Barrufeta». Cada un dels «Pitufos» té unes característiques pròpies (filòsof, bromista, «gruñón») però n’hi ha un, la Pitufina, que no té cap particularitat especial més enllà de ser xica. Este patró, que singularitze la xica només per ser xica, és general en moltes històries. En algun moment les noves generacions hauran de superar la dependència del rosa respecte el blau.

Source: Dies de llibres i roses | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’abril del 2018)

La festa doble de Sant Jordi i la celebració dels llibres del 23 d’abril ha inaugurat esta setmana. Des de fa uns quants anys lo dia d’Aragó coincidís en la commemoració de l’aniversari de mort de Cervantes. I podríem dir que este guanya simbòlicament al sant llegendari, patró de l’estament nobiliari de l’antiua corona aragonesa i ara de la comunitat autònoma. Ací van unes quantes dades pròximes. Organitzat per la comarca, Mont-roig va acollir la VII Lectura continuada d’obres literàries del Matarranya a càrrec de xiquets i adults, seguida de la presentació de dos publicacions: Qüentos encadenats i El arca de Moret, de David Albesa (traducció al castellà de Quin món més bèstia, Ascuma/IEBC, 2003). A Saragossa, lo passeig de la Independència se va omplir de paradetes de llibreries, igual que els carrers principals de les poblacions catalanes, a on conviuen la tradició de comprar llibres i la de regalar roses. A la Fira del Llibre de Fraga, Mario Sasot, escriptor de Saidí, signava la seua novel·la Espills trencats, premi Guillem Nicolau 2017 en llengua catalana del Govern d’Aragó. I una mica més lluny, al paranimf de la Universidad de Alcalá de Henares, ciutat natal de l’autor del Quixot, l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez rebia amb solemnitat lo prestigiós Premi Cervantes. Com a preliminars de la celebració llibresca, a Saragossa lo passat dissabte 21, Diago Lezaun presentava En os bandiadors, finalista del Premio Arnal Cavero 2017 en llengua aragonesa, al Museu Pablo Serrano; i el diumenge 22, a la plaça del Pilar, se celebrava el Dia de la Cultura Aragonesa. Continuant la festa, l’endemà 24 Merche Llop, poeta de Nonasp, presentava al Museu de Saragossa el poemari Esclat, finalista del rader Guillem Nicolau, acompanyada pel director general de Política Lingúística, Ignacio López Susín; per Chusé Aragüés, de Gara d’Edizions; i pel rapsoda Luis Felipe Alegre. Tots estos esdeveniments culturals, ben presents als mitjans de comunicació i xarxes socials, mos transporten sobre lluites quotidianes i grans problemes insolubles als mons millors de la ficció literària.

María Dolores Gimeno

Source: Bruckner | Viles i Gents

Source: Llibres i més llibres | L’esmolet

Amb motiu de Sant Jordi, vaig sentir un debat sobre si era millor el llibre electrònic o en paper. Les raons de qui defensava l’electrònic —un economista brillant i mediàtic— eren incontestables: la comoditat de dur tota la biblioteca a la butxaca, l’agilitat de navegació… fins i tot deia que la lectura electrònica era molt més adequada a la manera de funcionar del nostre cervell. Em va semblar una teoria plausible. Però hi havia alguna cosa que em fallava, algun element que anava més enllà de la usabilitat i que fa que continuem llegint llibres sobre paper.

Jo mateix sóc usuari assidu dels llibres electrònics precisament per la comoditat que em reporten. Però malgrat això, els llibres se’ns continuen acumulant per tot el pis. A les prestatgeries, a les tauletes de nit… I a Torredarques en tenim un munt a les golfes, alguns ficats en caixes i d’altres apilats sobre mobles vells o directament per terra, sota una capa de pols.

Quan la filla gran ens visita, es mira les lleixes del menjador i em diu «No sé per què me’n compro si aquí en tenim tants», i pregunta quins li aconsellem. «Este és boníssim, l’has llegit?», «Sí, però no em va agradar gaire»; «I este? Que bé m’ho va fer passar!» Ella l’agafa i se’l mira. «Teniu aquell…?», «Ui sí, el vaig llegir de ben jovenet; a veure si el trobem… ». I el trec del prestatge, li passo la mà per la coberta, el fullejo. La meua memòria és curta, però cada volum m’encomana la sensació que em va fer viure, fins i tot quan no en recordo clarament l’argument. Els llibres de terror, per exemple, em traslladen a les nits d’estiu de Queretes, als udols de gos que presagiaven morts impensades. D’altres se m’emporten al taller d’esmolar, a la pausa d’havent dinat, amb l’olor del ferro calent i l’enrenou a l’altra banda de la persiana metàl·lica. Cada llibre m’explica no solament la seua història, sinó els moments que vam compartir, encara que sigui d’una manera evanescent. Al final serà per això: guardem els llibres ja llegits perquè, quan els retrobem, tornem als camins que en el seu dia ens van fer recórrer aquelles pàgines.

 

La Comarca, columna «Viles i gents», 27 d’abril de 2018

// Carles Sancho Meix

Quan vaig començar a estudiar a Terol magisteri, el curs 1974-1975, vam coincidir un grup d’estudiants del Matarranya que ens coneixíem i teníem amistat perquè havíem fet el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. A primer curs, en l’especialitat de Ciències Socials, vam trobar-nos amb la presència a l’aula de tres estudiants valencianes que eren amigues i sempre anaven juntes i entre elles parlaven la seua llengua. Nosaltres estàvem sorpresos perquè les enteníem perfectament, així que, quan coincidíem, parlàvem elles en valencià i nosaltres en allò que en dèiem xapurreau, sense cap problema de comunicació. Continuar llegint… Històries de la mili* » Temps de Franja

Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Source: Vuitanta anys | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: