Skip to content

Archive

Category: Activisme

Source: “Treballar en pijama” (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües

(Publicat al «Viles i gents» de La Comarca, de 20/11/2020)

Natxo Sorolla

Hau imaginat mai treballar en pijama? Poder descansar al llit si esteu sobrepassats per la jornada laboral? Estalviar-tos hores de cotxe? Potser sou uns dels afortunats a qui l’alerta sanitària tos ha fotut a treballar des de casa. O potser esteu vivint com una penitència no fer el cafè en los companys. Sigue un miracle o una plaga, el cert és que el teletreball cada vegada tindrà més presència. I «treballar a distància», en la major part dels casos, serà treballar des de casa. Treballar des del kilòmetre 0 de les nostres vides privades. La realitat del teletreball tampoc és tan idíl·lica i lliure com se sol dibuixar.

Si hau aulorat una de les múltiples «guies bàsiques del teletreball» que ofereix la premsa, veureu una idea repetitiva: posa’t un horari per a treballar, i vesteix-te com si anares a l’oficina. Se-pa-ra mentalment la vida privada de la vida laboral. Encara que treballos en l’ordinador des de casa. Però la realitat és una altra. Les videoconferències a vegades tenen un attrezzo singular de criatures, parelles, iaies, gats i gossos. Hi ha discussió sobre la paradoxa de si és moral fumar o menjar en reunions a distància. Hi ha crisis sobre què fer quan toquen a la porta de casa en meitat d’una exposició. I tantes altres coses que mostren un canvi de temps, en què els límits entre «producció» i «reproducció» tornen a diluir-se.

Hi va haver una època en què la «producció» (el treball) i la unitat familiar (la «reproducció» social) anaven de la mà. Al Matarranya això no és una llegenda vella: els masos eren una unitat familiar de producció, i cada un col·laborave segons la seua funció. La industrialització va traure els tallers de les cases, i els va posar en fàbriques. Per tant, lo treball se produie a un espai públic i controlat per l’empresari, completament aliè a les nostres vides personals. Però la confluència entre un i l’altre mai ha desaparegut. Les granges familiars, los negocis a la part baixa de casa o la conciliació familiar al treball han mantingut viu l’impacte real que té allò personal sobre les nostres hores laborals. I ja veníem avisats que les societats postindustrials trencaven novament la separació entre món personal i laboral. Però per favor, no arribeu mai al límit de fer vídeoreunions en pijama. Vatres guanyareu en salut mental, i natres guanyarem en estètica.

Dos notícies complementàries:

Twitter ha criticat molt que el Mundo publicare «Ibai Llanos. el vasco de 25 años que gana 1,3 millones al año enseñando a tus hijos cómo juega al ordenador». El Mundo no comprèn com un gamer des de la seua habitació pot guanyar xifres equiparables a la facturació mensual que ells fan en publicitat. No han comprès la manera en què ha canviat lo consum d’entreteniment, los formats, i per tant, la «producció». Qui entengue millor els desitjos, s’emportarà els euros.

Fa un temps una diputada, Bescansa, va fer un acte simbòlic portant lo seu fill de mesos a l’acte de constitució del Congrés. En una entrevista explicave el transfons de l’acte simbòlic: «mi forma de entender la crianza y la maternidad no pasa por compartimentar los espacios, sino por hacerlos más porosos». Un debat postmodern que cada dia serà més present. Encara que sigue per la força.

Source: Vinyetes al vent » Temps de Franja

 

Source: Centenari d’Antoni M. Badia i Margarit | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Antoni Maria Badia i Margarit

Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada  la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi.  Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores.  En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.

 

Source: Les notícies de Temps de Franja 120

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 120 • 19 d’octubre de 2020

Català a l’EOI d’Alcanyís, inclòs el nivell C2

// Redacció

Des de l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alcanyís, ens adrecem a tots vostès per tal d’informar-los de l’oferta educativa del nostre centre.

En relació al català, considerem que els pot interessar l’ensenyament que s’hi imparteix, des de B2 fins a C2. El dia 28 hi haurà una prova de classificació per accedir a un d’aquests cursos i es classifica l’alumnat en funció del nivell de coneixements:

Llegir-ne més.

Un web i una guia didàctica acosten a les aules les tres llengües parlades a Aragó

La Direcció General de Política Lingüística posa en marxa Aragó 3L Les nostres llengües

// Redacció

La iniciativa pretén divulgar entre els estudiants aragonesos les tres llengües parlades en la comunitat autònoma: castellà, aragonès i català d’Aragó.

L’aragonès com a única llengua exclusiva d’Aragó, el castellà i el català d’Aragó constitueixen l’element principal de la nova web i guia didàctica que ha llançat la Direcció General de Política Lingüística de el Govern d’Aragó per fomentar el coneixement i l’ús d’aquestes llengües entres els escolars del país.

Llegir-ne més.

‘Mariconades’ de reis*

// Antoni Bengochea Aquesta era la expressió d’un amic meu, gran amant de totes les arts, quan li proposava visitar palaus o llocs importants de caràcters reial. La RAE proposa tres accepcions de “mariconada”. M’interessa la tercera: “acció u objecte que es té per afectat”. Això ens du a la definició d´afectació: “Extravagància presumptuosa en la manera de ser” o …

Llegir-ne més.

“Los catalanes, los que peor caen”*

// Natxo Sorolla

Les batalletes entre els de Beseit i els de Vall-de-roures. Entre els del Barça i els del Madrid. Entre els francesos i els alemanys. Entre Estats Units i Xina. La vida està plena de batalletes, que van des de les íntimament personals fins la geoestratègia global. «Caure bé» és un motor a les nostres vides.

Llegir-ne més.

La natura és com és*

// José Miguel Gràcia

La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de  producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans.

Llegir-ne més.

Sexe i dominació no són les ombres de Grey*

// Natxo Sorolla

50 sombras de Grey va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Llegir-ne més.

Source: Ben fet

Escriure no és fàcil, especialment -en contra del que pot parèixer- per als que ho fem amb regularitat.

Ben fet
Escriure no és fàcil, especialment -en contra del que pot parèixer- per als que ho fem amb regularitat. Un text ens pot agradar perquè ens interessa, perquè hi sentim afinitat o per mil factors aleatoris com l’estat d’ànim en lo moment de llegir-lo. Quan un text no està ben escrit ens neguiteja: una frase inconnexa, una idea confusa, unes paraules redundants… o la simple percepció que allò no acaba de rutllar, encara que no sapiguem per què. En canvi, quan està ben fet, ben construït i ben estructurat, la lectura flueix. Entenem amb claredat lo que l’autor ens vol comunicar i això ens fa sentir menys ignorants; no ens cal malbaratar ni energia ni temps per esbrinar què carai volen dir aquell grapat de paraules. La vida és tan curta (i ho dic amb coneixement de causa, que acabo de ficar un altre any al sac), que agraïm que sigui bella, simple, entenedora. Amable.Passa també amb les cançons. A voltes en sentim una que se’ns fica al dedins i ja no vol eixir-ne. Perquè és com ha de ser, ni li sobra ni li manca res. És tan rodona que pareix impossible que no se li hagi ocorregut a ningú abans. O potser ha existit des de sempre en una dimensió ignota fins que el compositor, transmutat en mèdium, ens l’ha injectada a les àrees del cervell on s’activa el plaer. I qui diu les cançons, diu qualsevol altra manifestació de la creativitat humana, tant si és artística, humanística o tecnològica. Les coses ben fetes produeixen plaer perquè ens transmeten l’harmonia de l’ordre. Com quan mirem un paisatge i sabem, sense pensar-hi, que tot és a lloc.

Acabo aquest article i no em queda esma de saber si està gaire, poc o gens bé. L’he construït, empeltat, esporgat i l’hi he passat lo trill pel damunt per provar de separar-ne tanta palla com pugués. Finalment he perdut la perspectiva i ja no sé si en resta res d’aprofitable. Ja em perdonareu: escriure no és fàcil.

Carles Terès – Viles i gents

Source: Bielorússia | Viles i Gents

Source: Un llibre que cal llegir | Viles i Gents

La Catxipanda

// Patrici Barquín

La catxipanda é un plat molt popular a la cuina fragatina i a d’altres cuines del voltant, com correspon a la cuina popular, que, bàsicament, consisteix a collir les verdures més abundants de l’hort i fer un bon estofat. Ja sé que ara, que som persones més cartesianes, la catxipanda queda una mica més limitada quant als ingredients, però aquelles que inventaren eix plat no eren tan mirades a l’hora d’establir los canons del bon menjar. Així podem dir que los ingredients més ortodoxes serien: una bona ració d’albergines, pebrots, cebes, tomates, alls i, depenent de les possibilitats, un tall d’abadejo, o bé un tros de llonganissa, o bé una mica de conill, o bé uns cargols… Però queda clar que lo principal de la recepta ve donat per l’abundància de determinats ingredients que serien les verdures de l’hort, ja que, com tothom sap, l’abadejo i la llonganissa no són massa propicis a brotar per estes terres, sigue per que són massa argiloses, per la falta de precipitacions o perquè se planten massa fondos. Continuar llegint… La Catxipanda » Temps de Franja

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)

Natxo Sorolla

«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.

L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.

L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.

Source: Presentació de Memòria ofegada a Mequinensa » Temps de Franja

// Carme Messeguer

Dissabte 6 de setembre, la Sala Goya de Mequinensa va acollir la presentació de Memòria ofegada. Reivindicació laboral i repressió política a Mequinensa i la conca minera (1889-1963) de l’historiador Jacinto Bonales, edició conjunta de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i de l’associació mequinensana Coses del Poble, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Mequinensa.

Tot i que va eixir d’impremta a l’abril i es va donar a conèixer a les xarxes –llegiu-ne la ressenya al digital Les notícies de Temps de Franja 97–, la presentació del llibre en societat no s’havia pogut fer fins ara per les restriccions en les trobades socials de tots conegudes.

Després de la projecció d’un audiovisual introductori, Lourdes Ibarz, en representació de Coses del Poble, va repassar l’extens currículum de Bonales, trempolí afincat a Mequinensa, i la seua implicació en Coses del Poble, mentre que Pep Labat, per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, va donar compte de les accidentades circumstàncies motivades per la pandèmia que van fer endarrerir la que havia de ser la novetat de Sant Jordi 2020.

Cinto Bonales signant exemplars de la seua obra. / Carme Messeguer

Bonales va explicar que la inquietud per la recerca del passat recent mequinensà va estar originada per la incongruència entre els comentaris que li arribaven, una vegada establert al Poble, sobre els tèrbols motius de la construcció d’un pantà (el de Riba-roja) que hauria de negar la vila i l’absència d’estudis sobre la conca minera de l’Ebre i Segre en aquest període tan turbulent a la resta d’Espanya, que s’explica a priori per la situació perifèrica de les poblacions que formen la conca respecte als respectius centres provincials de referència. Així, a partir d’entrevistes, de la recerca en la premsa de l’època i de la consulta de diversos arxius, va anar reconstruint la memòria laboral i reivindicativa de la Mequinensa de finals del segle XIX fins a 1963, moment en què la imminent construcció de la presa de Mequinensa va deixar en segon pla la problemàtica vinculada a les explotacions mineres que, d’altra banda, anaven en decadència. Bonales va fer esment dels entrebancs que va trobar a l’hora de consultar determinats arxius públics i va agrair la disponibilitat de persones particulars i dels seus arxius familiars per poder anar teixint la història del moviment obrer de la conca minera mequinensana.

La meitat del volum la constitueix el recull de breus històries de vida de gairebé dos-cents mequinensans i mequinensanes protagonistes dels moviments socials estudiats a manera de memorial.

 



Vides de telenovel·la

Si aquest estiu heu seguit la telenovel·la de sobretaula de la televisió autonòmica aragonesa o catalana, una sèrie sobre un magatzem de modes en la Milà dels anys 50, recordareu un jove personatge supervivent de l’incendi de la mina de Marcinelle, districte de Charleroi, a Bèlgica, que va acabar amb la vida de 262 treballadors.

Segons explica el company Lluís Rajadell a TdF 138 (de juliol-agost de 2018), la catàstrofe de 1956 a Marcinelle va posar fi a l’arribada de mà d’obra procedent d’Itàlia, que va ser substituïda per treballadors espanyols, entre els quals miners procedents de Mequinensa i Vall-de-roures.

De Mequinensa van marxar una dotzena de treballadors, en un moment en què la mineria del carbó es va veure afectada per la construcció del pantà de Riba-roja, que acabaria negant algunes explotacions. Entre aquests, José Soler Cuchí, que havia treballat de llaüter transportant carbó, però que coneixia el treball de la mineria. A Charleroi, Soler no va fer de picador, sinó de mecànic, per passar posteriorment a treballar en una fàbrica de maquinària pesada. Soler estava casat amb la mequinensana Montserrat Vidallet Roca, una de les “nenes de la guerra” que havia estat evacuada a Bèlgica durant la Guerra Civil espanyola. La noia va mantenir el contacte amb la família belga que l’havia acollit com a refugiada i va poder comptar novament amb el suport d’aquesta família ara com a emigrada econòmica.

La Montserrat ha estat una de les informants de Bonales per al seu estudi.

 

Source: Adéu amic! | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’agost del 2020)    

Aquesta era la expressió d’un amic meu, gran amant de totes les arts, quan li proposava visitar palaus o llocs importants de caràcters reial. La RAE proposa tres accepcions de “mariconada”. M’interessa la tercera: “acció u objecte que es té per afectat”. Això ens du a la definició d´afectació: “Extravagància presumptuosa en la manera de ser” o també “Falta de naturalitat i senzillesa”. Efectivament tot el que envolta als reis és afectat, és a dir: extravagant, presumptuós (orgullós), gens natural i gens senzill. En una paraula: és una “mariconada”. Sembla increïble que després de 72 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, les monarquies contradiguin totalment els articles fonamentals d’aquesta Declaració: “tots els éssers humans són iguals i tenen els mateixos drets, i no poden ser discriminats per raons (entre moltes altres) de naixement”. Perquè és clar continuar llegint… Mariconades de reis | Viles i Gents

Source: L’essència de la festa

Estam a punt d’acabar el mes d’agost, el cor de l’estiu i el temps de vacacions per molts

L’essència de la festa

Estam a punt d’acabar el mes d’agost, el cor de l’estiu i el temps de vacacions per molts. A Nonasp, lo final d’este període estival són les Festes Majors de Sant Portomeu. Enguany, la situació derivada del COVID-19, ha fet que es digo que no tenim Festes. Però, realment, què entenem per Festes?

Cada un, segurament, tenim una visió diferent, alguna cosa que consideram imprescindible i que no pot faltar en estos dies. Pels més grans, poden ser les misses, els bars o el ball; per altres la presentació de les nonaspines/ins, la xaranga, lo cuixot ensabonat, vindre a veure el Museu o els focs artificials; pels mes joves, la penya o bé les “coltxonetes”.

No obstant, des del meu punt de vista, hi ha una cosa sense la qual no podem dir que estam en Festes: la música. En realitat, l’essència de les Festes és la música, que és la que propicie l’ambient. És l’indicador de que estam en uns dies especials. La melodia que s’escape del Portal, de les penyes, de la xaranga, fa que el nostre estat d’ànim sigo festiu, que tinguéssem ganes de diversió i que tot funciono.

Este any atípic, no és lo primer que mos dixe sense Festes, o millor dit, sense música, ja que es té constància que durant alguns anys del segle XX, tampoc n’hi va haver. Los anys 1913, 1925 i 1933 els causants van ser els problemes econòmics, que impossibilitaven poder assumir el cost de l’orquestra. De l’any 1936 al 1938, desgraciadament, lo mes d’agost va estar tacat per la Guerra Civil.

Avui estam a 28 d’agost, i un any “normal” diríem que és lo dia del gos, és a dir, l’endemà de les Festes. Lo dia que ja no sone la música, que tot s’ha acabat, i que pareix que mos haigo dixat la riuada, motiu pel qual tots estam cansats i fem una mica el gos, és a dir, lo gandul per tal de recuperar les forces. D’aquí el nom. Este 2020, en realitat, los cinc dies de (no)festes han sét una mica “dia del gos”, perquè és difícil no difuminar el límit entre un dia corrent i un dia en el que, si tot anés bé, hauríem d’estar de farra. Ara toque ser responsables i esperar que passo un any. Tindrem festes l’any que ve? Està en mans de tots/es!

Estela Rius – Viles i gents

Source: 25 anys de “Viles i gents” | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Source: Les notícies de Temps de Franja 113

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 113 • 18 d’agost de 2020

La Sirga al Torricó

// Carles Sancho Meix

El grup de música tradicional La Sirga va actuar el passat divendres a la població del Torricó (la Llitera) en una gira estival per la Franja afectada per la pandèmia. L’estiu passat va fer dos concerts que presentava com a ‘Entre terres i aigua: Música tradicional de la Franja’: un a Favara per Sant Jordi, on va fer la seua presentació com a grup, i un altre a Calaceit, actuacions amb un gran èxit de públic.

Llegir-ne més.

Returns

// Patrici Barquín

Ràpid m’ha passat lo mes de vacances pagades pel consell d’inversors i accionistes del Temps de Franja. Això sí, m’ha permès descansar de la dura feina de fer una columna mensual. Tant he descansat que m’havia oblidat completament que tenia un compromís que complir i, a fe de Déu, que gairebé me passo de la data límit. Sort que lo redactor en cap m’ha trucat i m’ha tret del somni; a crits, però m’ha tret.

Llegir-ne més.

Recorregut per les mines de manganès de la Llitera i la Ribagorça

// Pep Espluga Trenc

Els amics del futur Parc Geològic i Miner de la Llitera-Ribagorça van organitzar el passat 8 d’agost una interessant excursió divulgativa per les quatre mines de manganès que hi ha al nostre territori.

La cita va ser el dissabte a les 9h a l’entrada de Natjà, nucli urbà que forma part del municipi de Baells, probablement el que està situat a més altura de tota la Llitera. Una quinzena de persones van respondre a la crida feta pels organitzadors, a través de la llista de correu de les persones interessades en conèixer l’evolució del futur Parc Geològic i Miner.

Llegir-ne més.

Conèixer Albelda a través del Forat de l’altre Món

// Pep Espluga Trenc

Mos citen a les deu de la nit a una plaça amagada d’Albelda, on s’hi congrega fins a una desena de persones (potser les restriccions de la Covid no en permeten més). Tothom amb la seua mascareta, el signe dels temps. Abans de començar, sense previ avís mos fan unes preguntes: Qui té parents a França? Qui coneix Elvireta? On és l’aljub de la roca de X?, etc., que en aquell moment es deixen sense resposta perquè les solucions les trobarem al llarg de la ruta guiada. La comitiva es posa en marxa per a fer un tour nocturn que tindrà nou punts de parada.

Llegir-ne més.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.