Skip to content

Archive

Category: Activisme

La Catxipanda

// Patrici Barquín

La catxipanda é un plat molt popular a la cuina fragatina i a d’altres cuines del voltant, com correspon a la cuina popular, que, bàsicament, consisteix a collir les verdures més abundants de l’hort i fer un bon estofat. Ja sé que ara, que som persones més cartesianes, la catxipanda queda una mica més limitada quant als ingredients, però aquelles que inventaren eix plat no eren tan mirades a l’hora d’establir los canons del bon menjar. Així podem dir que los ingredients més ortodoxes serien: una bona ració d’albergines, pebrots, cebes, tomates, alls i, depenent de les possibilitats, un tall d’abadejo, o bé un tros de llonganissa, o bé una mica de conill, o bé uns cargols… Però queda clar que lo principal de la recepta ve donat per l’abundància de determinats ingredients que serien les verdures de l’hort, ja que, com tothom sap, l’abadejo i la llonganissa no són massa propicis a brotar per estes terres, sigue per que són massa argiloses, per la falta de precipitacions o perquè se planten massa fondos. Continuar llegint… La Catxipanda » Temps de Franja

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)

Natxo Sorolla

«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.

L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.

L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.

Source: Presentació de Memòria ofegada a Mequinensa » Temps de Franja

// Carme Messeguer

Dissabte 6 de setembre, la Sala Goya de Mequinensa va acollir la presentació de Memòria ofegada. Reivindicació laboral i repressió política a Mequinensa i la conca minera (1889-1963) de l’historiador Jacinto Bonales, edició conjunta de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i de l’associació mequinensana Coses del Poble, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Mequinensa.

Tot i que va eixir d’impremta a l’abril i es va donar a conèixer a les xarxes –llegiu-ne la ressenya al digital Les notícies de Temps de Franja 97–, la presentació del llibre en societat no s’havia pogut fer fins ara per les restriccions en les trobades socials de tots conegudes.

Després de la projecció d’un audiovisual introductori, Lourdes Ibarz, en representació de Coses del Poble, va repassar l’extens currículum de Bonales, trempolí afincat a Mequinensa, i la seua implicació en Coses del Poble, mentre que Pep Labat, per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, va donar compte de les accidentades circumstàncies motivades per la pandèmia que van fer endarrerir la que havia de ser la novetat de Sant Jordi 2020.

Cinto Bonales signant exemplars de la seua obra. / Carme Messeguer

Bonales va explicar que la inquietud per la recerca del passat recent mequinensà va estar originada per la incongruència entre els comentaris que li arribaven, una vegada establert al Poble, sobre els tèrbols motius de la construcció d’un pantà (el de Riba-roja) que hauria de negar la vila i l’absència d’estudis sobre la conca minera de l’Ebre i Segre en aquest període tan turbulent a la resta d’Espanya, que s’explica a priori per la situació perifèrica de les poblacions que formen la conca respecte als respectius centres provincials de referència. Així, a partir d’entrevistes, de la recerca en la premsa de l’època i de la consulta de diversos arxius, va anar reconstruint la memòria laboral i reivindicativa de la Mequinensa de finals del segle XIX fins a 1963, moment en què la imminent construcció de la presa de Mequinensa va deixar en segon pla la problemàtica vinculada a les explotacions mineres que, d’altra banda, anaven en decadència. Bonales va fer esment dels entrebancs que va trobar a l’hora de consultar determinats arxius públics i va agrair la disponibilitat de persones particulars i dels seus arxius familiars per poder anar teixint la història del moviment obrer de la conca minera mequinensana.

La meitat del volum la constitueix el recull de breus històries de vida de gairebé dos-cents mequinensans i mequinensanes protagonistes dels moviments socials estudiats a manera de memorial.

 



Vides de telenovel·la

Si aquest estiu heu seguit la telenovel·la de sobretaula de la televisió autonòmica aragonesa o catalana, una sèrie sobre un magatzem de modes en la Milà dels anys 50, recordareu un jove personatge supervivent de l’incendi de la mina de Marcinelle, districte de Charleroi, a Bèlgica, que va acabar amb la vida de 262 treballadors.

Segons explica el company Lluís Rajadell a TdF 138 (de juliol-agost de 2018), la catàstrofe de 1956 a Marcinelle va posar fi a l’arribada de mà d’obra procedent d’Itàlia, que va ser substituïda per treballadors espanyols, entre els quals miners procedents de Mequinensa i Vall-de-roures.

De Mequinensa van marxar una dotzena de treballadors, en un moment en què la mineria del carbó es va veure afectada per la construcció del pantà de Riba-roja, que acabaria negant algunes explotacions. Entre aquests, José Soler Cuchí, que havia treballat de llaüter transportant carbó, però que coneixia el treball de la mineria. A Charleroi, Soler no va fer de picador, sinó de mecànic, per passar posteriorment a treballar en una fàbrica de maquinària pesada. Soler estava casat amb la mequinensana Montserrat Vidallet Roca, una de les “nenes de la guerra” que havia estat evacuada a Bèlgica durant la Guerra Civil espanyola. La noia va mantenir el contacte amb la família belga que l’havia acollit com a refugiada i va poder comptar novament amb el suport d’aquesta família ara com a emigrada econòmica.

La Montserrat ha estat una de les informants de Bonales per al seu estudi.

 

Source: Adéu amic! | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’agost del 2020)    

Aquesta era la expressió d’un amic meu, gran amant de totes les arts, quan li proposava visitar palaus o llocs importants de caràcters reial. La RAE proposa tres accepcions de “mariconada”. M’interessa la tercera: “acció u objecte que es té per afectat”. Això ens du a la definició d´afectació: “Extravagància presumptuosa en la manera de ser” o també “Falta de naturalitat i senzillesa”. Efectivament tot el que envolta als reis és afectat, és a dir: extravagant, presumptuós (orgullós), gens natural i gens senzill. En una paraula: és una “mariconada”. Sembla increïble que després de 72 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, les monarquies contradiguin totalment els articles fonamentals d’aquesta Declaració: “tots els éssers humans són iguals i tenen els mateixos drets, i no poden ser discriminats per raons (entre moltes altres) de naixement”. Perquè és clar continuar llegint… Mariconades de reis | Viles i Gents

Source: L’essència de la festa

Estam a punt d’acabar el mes d’agost, el cor de l’estiu i el temps de vacacions per molts

L’essència de la festa

Estam a punt d’acabar el mes d’agost, el cor de l’estiu i el temps de vacacions per molts. A Nonasp, lo final d’este període estival són les Festes Majors de Sant Portomeu. Enguany, la situació derivada del COVID-19, ha fet que es digo que no tenim Festes. Però, realment, què entenem per Festes?

Cada un, segurament, tenim una visió diferent, alguna cosa que consideram imprescindible i que no pot faltar en estos dies. Pels més grans, poden ser les misses, els bars o el ball; per altres la presentació de les nonaspines/ins, la xaranga, lo cuixot ensabonat, vindre a veure el Museu o els focs artificials; pels mes joves, la penya o bé les “coltxonetes”.

No obstant, des del meu punt de vista, hi ha una cosa sense la qual no podem dir que estam en Festes: la música. En realitat, l’essència de les Festes és la música, que és la que propicie l’ambient. És l’indicador de que estam en uns dies especials. La melodia que s’escape del Portal, de les penyes, de la xaranga, fa que el nostre estat d’ànim sigo festiu, que tinguéssem ganes de diversió i que tot funciono.

Este any atípic, no és lo primer que mos dixe sense Festes, o millor dit, sense música, ja que es té constància que durant alguns anys del segle XX, tampoc n’hi va haver. Los anys 1913, 1925 i 1933 els causants van ser els problemes econòmics, que impossibilitaven poder assumir el cost de l’orquestra. De l’any 1936 al 1938, desgraciadament, lo mes d’agost va estar tacat per la Guerra Civil.

Avui estam a 28 d’agost, i un any “normal” diríem que és lo dia del gos, és a dir, l’endemà de les Festes. Lo dia que ja no sone la música, que tot s’ha acabat, i que pareix que mos haigo dixat la riuada, motiu pel qual tots estam cansats i fem una mica el gos, és a dir, lo gandul per tal de recuperar les forces. D’aquí el nom. Este 2020, en realitat, los cinc dies de (no)festes han sét una mica “dia del gos”, perquè és difícil no difuminar el límit entre un dia corrent i un dia en el que, si tot anés bé, hauríem d’estar de farra. Ara toque ser responsables i esperar que passo un any. Tindrem festes l’any que ve? Està en mans de tots/es!

Estela Rius – Viles i gents

Source: 25 anys de “Viles i gents” | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Source: Les notícies de Temps de Franja 113

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 113 • 18 d’agost de 2020

La Sirga al Torricó

// Carles Sancho Meix

El grup de música tradicional La Sirga va actuar el passat divendres a la població del Torricó (la Llitera) en una gira estival per la Franja afectada per la pandèmia. L’estiu passat va fer dos concerts que presentava com a ‘Entre terres i aigua: Música tradicional de la Franja’: un a Favara per Sant Jordi, on va fer la seua presentació com a grup, i un altre a Calaceit, actuacions amb un gran èxit de públic.

Llegir-ne més.

Returns

// Patrici Barquín

Ràpid m’ha passat lo mes de vacances pagades pel consell d’inversors i accionistes del Temps de Franja. Això sí, m’ha permès descansar de la dura feina de fer una columna mensual. Tant he descansat que m’havia oblidat completament que tenia un compromís que complir i, a fe de Déu, que gairebé me passo de la data límit. Sort que lo redactor en cap m’ha trucat i m’ha tret del somni; a crits, però m’ha tret.

Llegir-ne més.

Recorregut per les mines de manganès de la Llitera i la Ribagorça

// Pep Espluga Trenc

Els amics del futur Parc Geològic i Miner de la Llitera-Ribagorça van organitzar el passat 8 d’agost una interessant excursió divulgativa per les quatre mines de manganès que hi ha al nostre territori.

La cita va ser el dissabte a les 9h a l’entrada de Natjà, nucli urbà que forma part del municipi de Baells, probablement el que està situat a més altura de tota la Llitera. Una quinzena de persones van respondre a la crida feta pels organitzadors, a través de la llista de correu de les persones interessades en conèixer l’evolució del futur Parc Geològic i Miner.

Llegir-ne més.

Conèixer Albelda a través del Forat de l’altre Món

// Pep Espluga Trenc

Mos citen a les deu de la nit a una plaça amagada d’Albelda, on s’hi congrega fins a una desena de persones (potser les restriccions de la Covid no en permeten més). Tothom amb la seua mascareta, el signe dels temps. Abans de començar, sense previ avís mos fan unes preguntes: Qui té parents a França? Qui coneix Elvireta? On és l’aljub de la roca de X?, etc., que en aquell moment es deixen sense resposta perquè les solucions les trobarem al llarg de la ruta guiada. La comitiva es posa en marxa per a fer un tour nocturn que tindrà nou punts de parada.

Llegir-ne més.

Source: Les notícies de Temps de Franja 111

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 111 • 3 d’agost de 2020

Que mos dixon tranquils!

// Jordi Marín i Monfort

Vatres què demanaríeu
si puguereu demanar?
—Demanar sí que podríem
lo difícil és donar—.
—Que mos dixaren tranquils,
que mos díxon treballar,
que mos tinguen per amics
veïns dels quatre costats.*

Fa uns dies vaig rebre per correu una petita joia en forma de llibre, el recull de poemes Camins trescats de l’enyorat Desideri Lombarte. En llegir aquests versos que fan d’introducció de l’article vaig tenir la sensació que, a més de poesia, Desideri ens havia deixat un missatge gairebé profètic. Va saber posar les paraules justes a aquells sentiments i vivències que molts hem experimentat i, ves per on, resumeix en vuit versos allò que els diríem als que, aquestes darrers mesos, pretenien dir-nos com havíem de viure.

Llegir-ne més.

Convocatòria de les 31 Beques d’investigació Amanda Llebot 2020

// Redacció

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA, col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, convoca el concurs per a atorgar les Beques d’investigació Amanda Llebot amb l’objectiu de fomentar la investigació sobre temes locals i comarcals. Hi ha la Modalitat general i la modalitat escolar. Podeu descarregar-vos les bases aquí: Convocatòria GeneralModalitat infantil.

Llegir-ne més.

Lo ‘catalán de Aragón’

// Artur Quintana i Font

Observo que la Dirección General de Política Lingüística en tractar de les llengües del nostre país les anomena castellano, aragonés i catalán de Aragón en aquest ordre discriminatori, i no pas de manera neutra, com fóra per ordre alfabètic: aragonés, castellano i catalán de Aragón. Per què? Doncs perquè el castellà es llengua de primera i les altres de segona, tercera o quarta si molt convé.

Llegir-ne més.

El Govern d’Aragó subscriu acords amb set comarques per a la promoció de les llengües pròpies

El Consell de Govern dóna llum verda a aquests convenis, que suposaran una inversió de 35.000 euros

// Redacció
El Consell de Govern ha aprovat avui la subscripció de set convenis amb altres tantes comarques de la Comunitat per a la promoció de la llengua aragonesa i les seues varietats dialectals, i el català d’Aragó. Cadascuna d’aquestes comarques rebrà una aportació econòmica de 5.000 euros per part del Govern d’Aragó, que anirà destinada a projectes que desenvolupen en el seu si.

Llegir-ne més.

La professora Carmen Castán, premi Chuana Coscujuela 2020

// Redacció

La professora Carmen Castán Saura ha estat elegida avui com a premi Chuana Coscujuela 2020 per la seva llarga trajectòria en l’ensenyament i promoció del patuès o benasquès, que ha contribuït a la conservació d’aquesta llengua pròpia de la Vall de Benasc.

Llegir-ne més.

Source: Les notícies de Temps de Franja 112

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 112 • 13 d’agost de 2020

Educació impulsa la difusió de les llengües patrimonials del país als centres educatius

// Redacció

El Butlletí Oficial d’Aragó publica les ordres per les quals es convoquen els programes “Luzía Dueso” i “Jesús Moncada” per a la difusió de l’aragonès i el català d’Aragó, respectivament, en els centres públics i privats concertats no universitaris de la Comunitat Autònoma d’Aragó durant el curs 2020-2021.

Aquests programes, que són una iniciativa del Govern d’Aragó, pretenen acostar als centres educatius una oferta d’activitats científiques i humanístiques d’animació i difusió tant de l’aragonès i les seues varietats lingüístiques com el català que es parla a Aragó, adaptades a totes les àrees curriculars.

Llegir-ne més.

III Certamen de Teatre Amateur de Mequinensa

// Redacció

El III Certamen de Teatre Amateur de Mequinensa comença a caminar en una edició marcada per la covid-19 i que ha obligat als organitzadors, l’Ajuntament en col·laboració amb el grup de teatre Garbinada de l’Associació La Dona, a retardar la convocatòria. El teló de la Sala Goya s’obrirà el pròxim 17 d’octubre i la clausura tindrà lloc el 21 de novembre i s’hauran d’aplicar mesures de seguretat sanitària per a públic i companyies.

Llegir-ne més.

WiFi4EU – projecte europeu de zones Wifi gratuïtes

// Redacció

L’Ajuntament de Fraga ha signat el conveni WiFi4EU, de la Comissió Europea, per a oferir zones de connexió Wifi gratuïta en edificis i espais públics.

Aquest projecte atorgarà una subvenció al consistori de 15.000 €, per a desenvolupar aquest tipus de connexió segura i gratuïta per a la ciutadania. L’aportació econòmica anirà destinada a cobrir els costos d’equipament i instal·lació de diversos punts d’accés Wifi i l’Ajuntament té 18 mesos per fer-ho.

Llegir-ne més.

La porta del Parrissal

És una idea comunament acceptada que l’art només ho és quan esdevé capaç de promoure o remoure sentiments. I quan Magritte ens va dir allò de “Ceci n’est pas une pipe” ens advertia que cal no confondre la realitat amb la seva representació, la funcionalitat amb el símbol. Un meló al prestatge del nostre frigorífic, és un meló. Un meló esberlat damunt d’un pedestal exhibit al MOMA enmig de fortes mesures de seguretat, compleix una altra funció. Quan el passat mes de juny vaig afegir-me a les signatures per demanar l’eliminació de la porta d’accés al camí del Parrissal, col·locada per sorpresa per l’Ajuntament de Beseit, no vaig ser prou perspicaç per adonar-me de la grandesa de la jugada.

Llegir-ne més.

Els segadors*

// Glòria Francino Pinasa

 

Marieta, fes-te alteta,
que ton pare et vol casar
amb un mosso de Sopeira
que puiave a segar.

Qui no ha sentit aquesta estrofa recollida a Cobles de Per Astí d’Artur Blasco i Xep de Moner? Formen part de les Cobles d’en Peirot, anteriorment divulgades per l’escriptor Pep Coll, i altres estrofes també apareixen al volum 2 de Bllat colrat. Aquesta estrofa que parla de l’ofici dels segadors la va popularitzar el grup musical Pont d’Arcalís cantant-la en els seus recitals per tot arreu, i actualment el grup Ribatònics la interpreta en el seu repertori, perquè dona a conèixer el país, ja que hi apareixen molts dels pobles de l’Alta Ribagorça.

Llegir-ne més.

Source: Tot no és responsabilitat | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir. Tot i que, quan passes a prop d’una terrassa d’un bar o restaurant veus taules de dos, tres, cinc o deu persones, gairebé totes sense mascareta. Una beu, l’altra fuma, l’altra parla i algunes altres callen. No vull dir que s’hagin oblidat les mascaretes, no, hi són: unes al coll, altres al front, altres sobre la taula, altres penjades a una orella, altres tapant el got per a que no entrin les mosques, etc., etc. No creu el lector que les variades escenes tenen un punt de surrealisme si no fos que el virus no dorm ni descansa? En aquest tan curt espai vull arribar sense més preàmbul a uns dels focus segurs d’extensió de la pandèmia, potser els més importants en aquest moment. Em refereixo als llocs d’oci nocturn i reunions familiars nombroses. Està molt bé dir que tots hem de ser responsables, junts ens en sortirem, el que fem per nosaltres ho fem per la comunitat. Ja n’hi ha prou de lloances i de “bonisme”. S’ha de repetir en veu ben alta, en especial de cara als joves, que, en aquest temps, anar a una discoteca, un lloc nocturn d’oci, a un bar de copes, a una penya i, més encara, assistir a una botellada o entrompada és un acte egoista, incívic i irresponsable. A més de la insensatesa, si està prohibit, és un delicte. En quant a les reunions o festes familiars, quant són de unes quantes persones de diferents llocs, s’haurien d’evitar, perquè el risc de contagi es multiplica. Per tant aquestes reunions no deixen d’esser una irresponsabilitat. També l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha donat un mal exemple i ha comés un delicte en celebrar un acte per les víctimes del Coronavid superant l’aforament de l’espai i sense permís de les autoritats competents. La irresponsabilitat abunda.

José Miguel Gràcia   

Source: Províncies | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de juny del 2020)

Una de les moltes mançanes de la discòrdia d’estos tres mesos d’estat d’alarma, a punt d’acabar, han estat les províncies. Divisió administrativa de principis del segle XIX, continuen als nostres dies a través de les Diputacions provincials, amb presidents i diputats que, des de les seus a cada capital, gestionen iniciatives a tot lo territori. Si la classe política les reivindica com a expressió d’una política pròxima i reequilibradora, bastants veus critiquen l’existència de tantes administracions “regionals” paral·leles —diputació, comarca i autonomia— i l’abundància de càrrecs i despeses. Les províncies també són encara la circumscripció electoral tant del Congrés i del Senat estatals com dels parlaments autonòmics, i la llei d’Hont que les regula mira d’afavorir l’Espanya buida concedint més representants proporcionals, tot i que, ja elegits, diputats i senadors treballen més pel seu grup parlamentari que pels seus representats provincials. Ara el comitè científic tècnic gestor de la pandèmia del COVID-19 ha basat en la província la regulació de les fases i les restriccions de mobilitat, preferint-la a la regió sanitària, una altra divisió que s’organitza entorn d’establiments sanitaris i que gestionen les comunitats autònomes, amb l’argument del major coneixement de la ciutadania dels límits provincials. I és que la província reapareix en cada elecció —últimament molt sovint—, i entre una i altra resulta una estructura molt present al mapa mental de tots, encara que ja fa temps que van desaparèixer les matrícules amb les inicials provincials (la TE, la Z…), que a les carreteres s’indiquen només límits comarcals i autonòmics, que pocs coneixen qui és Miss Teruel o Miss Saragossa i que no les marquen alguns mapes meteorològics. Les raons tècniques per vincular a les províncies les fases de la “desescalada” han suscitat crítiques d’algunes administracions autonòmiques, que han acabat regulant segons les regions sanitàries, i volent-se desmarcar de la disposició general inicial, entre l’argumentació científica i la política, han acabat una mica embolicats, dividint províncies o aïllant ciutats i zones, afegint restriccions però sense mecanismes per controlar el trànsit entre unes i altres.

Maria Dolores Gimeno

Source: Llicència per delinquir | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juny del 2020)

La Constitució espanyola a l’article 56.3 diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Una gran majoria d’experts interpreten que aquesta irresponsabilitat del Rei es refereix tan sols als actes propis derivats de les seves funcions i mentre les exerceix. Qualsevol altre acte, comportament o conducta no estarien referendats pel govern i, per tant, fora de l’abast de l’esmentat article. I sorgeix la pregunta: en cas de robatori, malversació, falsificació, agressió sexual i altres, o fins i tot assassinat, estaria el Rei sota l’aixopluc de la constitucional irresponsabilitat, altrament dit, llicència per delinquir. El sentit comú ens diu que no. Si així no fos, quanta indignitat i injustícia! Tota aquesta introducció ve a compte de la incomprensible actitud d’aquells partits polítics espanyols de negar la creació d’una comissió parlamentària per investigar, o almenys posar llum, als milions de dòlars que el Rei emèrit té o ha tingut a Suïssa, o ves a saber on. El que més sorprèn és que sigui el PSOE qui més s’oposi a qualsevol investigació amb excuses i raons de “mal pagador”. El que passa, al meu entendre, és que tots els governs d’Espanya, des de l’any 1978 han conegut i suposadament han permès la conducta poc exemplar del Rei emèrit Joan Carles: comissions per les importacions de cru dels emirats i per l’AVE, com s’ha publicat, caceres per l’Àfrica i assumptes de faldilles pagats amb fons reservats. Les clavegueres de l’Estat feien el que calia. Tothom ho callava, mitjans de comunicació inclosos. I es deia: aquest home és més trempat que un gínjol! I el poble content. Si no fos que la fiscalia suïssa, mitjans de comunicació estrangers i algun digital espanyol han remogut el tema, qui parlaria del Rei emèrit? La Fiscalia espanyola s’ha vist obligada a intervenir en el tema, tot i que, sospito que trobarà algun viarany per no arribar fins al final. Recentment “The Telegraph” ha descobert que un empresari financer, amic del Rei emèrit, va pagar més de la meitat del luxós viatge de noces de Felip VI. Per què? On és la protesta de la ciutadania espanyola? Tranquils, el deep state assegura la normalitat made in Spain per mantenir la institució monàrquica i la integritat de la pàtria.

José Miguel Gràcia

Source: Tornar | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juliol del 2020)

Quan llixca esta columna ho faré des de les terres de la Plana, estaré a llunt del poble. Però passats sis mesos hauré estat uns dies en tu. Volia escriure de tu des d’ací i això estic fent una setmana abans de la publicació. Fa gairebé un any que me vaig embolicar en escriure en la meua llengua materna a n’este diari. No sé si això és una columna d’opinió o millor dit de sentiment… . però un atra cosa no m’ix, mentres no me diguen res… . Hauré begut de la teua aigua, obrir l’aixeta i beure, això només ho faig al poble. Hauré banyat los meus peus i descansat damunt de còdols del riu, en los que no m’acomode tant com en la tova arena. Hauré passejat pels teus camins, calcigat les teues pedres, pujat i baixat per les teues costes. Quina llibertat poder anar a vore’t i retroba’m en tot allò que havia trobat a faltar més que mai! Retroba’m en la família, los amics i les veïnes del carrer. Un carrer on encara ressonen les veus dels que ja no estan, però que encara sentim. Les plantes musties, los balcons i les finestres plens de pols i teraganyes… . Entrar a una casa tancada lo dia de Reis i al obrir la porta troba’m en l’albre de Nadal, com si s’haguere congelat lo temps i haguérem borrat sis mesos del calendari parant-ho tot. Ara sé que de Sant Joan a Sant Pere han segut uns dies de regal en los que la vida ha segut vida, he respirat l’aire que els meus pulmons necessitaven i ara tinc forces per seguir en la faena i en lo dia a dia esperant que pugue tornar quan tinc pensat, sense atres talls en lo temps, sense separacions dels que volem i en la tranquil·litat que done la llibertat. Tots los que volem esta terra volem que així sigue i los que ací viuen també se volen moure i vore el mar i atres puestos. Tenim que seguir fent bé les coses per a que pugue ser així i no tornar a tancar les portes i omplir lo rebost, per no plorar més morts i patir més rebrots.

Mar Puchol  

Source: 50 anys de la mort d’un solitari | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de juliol del 2020)

Fa cinquanta anys moria voluntàriament a New York un solitari compulsiu. Es tractava d’un artista romàntic (subjectiu i tràgic) que es considerava incomprès. Un nou Van Gogh, amb el que compartia també el color com a principal eina de la seva expressió artística. Però, a diferencia de l’histèric holandès, aquest pintor venia els seus quadres a dojo i a uns preus molt estimables. Tenia molts mecenes i va morir carregat de dòlars. Però, al contrari que en Dalí (un any més jove), aquest tímid solitari, no buscava fama ni dòlars i aquest menú li va fer una mala digestió. En la plenitud de la seva carrera, als 66 anys, va acabar amb la seva vida el pintor rus Marcus Rotkovich, jueu emigrat als Estats Units fugint de la Rússia tsarista quan tenia 10 anys, i que va arribar a Portland parlant només jiddish i rus. 27 després es nacionalitzà americà i es canvià el nom pel de Marc Rothko, que a l’americana sonaria ben ianqui; Maac Rothkou. La evolució pictòrica d’aquest desarrelat va ser molt marginal. Fins als 40 anys va ser un realista expressionista gairebé desconegut. Després un surrealista incomprensible. Finalment, i prop dels 50 anys, s’incorporà a l’expressionisme abstracte, on ja triomfaven Still, De Kooning, Kline i, sobre tot, Pollock. Aquest estil va ser potenciat pel poder cultural dels nous guanyadors de la Guerra. Rothko, molt actiu culturalment i notable professor, no es guanyà la vida com a pintor fins als 52 anys. L’any 61 (als 58 anys) tot va canviar. La Escola de Nova York va passar a ser una antigalla i els nous artistes Pop eren la nova veu moderna  d’Amèrica. El mediàtic Pollock  s’havia mort i Rothko esdevenia un clàssic triomfador.  Mai va pair el seu èxit. Mentre la cotització artística bogava, la seva vida personal s’enfonsava. Passats els cinquanta anys de la seva desaparició, Rothko no deixa indiferent a ningú: per a molts és un dels grans “prenedors de pèl”, com Miró (al que admirava) o Pollock; per a altres és un autèntic mestre del segle XX. Si podeu, veieu les seves obres en viu, i jutgeu.

Antoni Bengochea

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.