Skip to content

Archive

Category: Activisme

Source: Protagonisme climàtic | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de febrer del 2018)

Des de sempre l’ésser humà s’aixeca mirant al cel immens que l’empara. Incomprensible i preciós, l’ha observat per endevinar quin temps farà i l’ha anat desxifrant segons les fases de la lluna, la posició dels astres o l’orientació dels vents. En societats antiues més agràries, i, per tant, dependents per a tot de la climatologia, llunaris, pronòstics o almanacs eren publicacions molt exitoses sobretot entre els sectors populars. Així, a poc a poc, amb los avanços científics, la meteorologia ha acabat consolidada com una disciplina rigorosa amb entitat autònoma que recull i compara dades —les temperatures màximes i mínimes, la quantitat de les pluges, l’any més càlid…—, buscant explicacions que es colen a les rutines quotidianes del gran públic. Sens dubte, les notícies del temps tenen gran protagonisme als mitjans de comunicació, inclús amb secció pròpia als noticiaris de televisió o ràdio, amb presentadors especialitzats —i ben coneguts—, o una pàgina fixa als diaris. Molt pendents d’elles, les temperatures orienten la nostra vestimenta cada matí i al llarg del dia centren converses entre coneguts i desconeguts —funció fàtica del llenguatge—, que es transformen en imatges compartides de riuades o nevades a Facebook o Whatsapp. Tot i les prediccions, miram si plou prou o massa i si fa fred o calor quan toca, volem explicacions de la neu a l’hivern i la pedregada a l’estiu o fora d’estació i també patim per l’amenaça del canvi climàtic. Perquè, dominadors de la terra, no podem aturar la pluja, la tronada, lo gel o el vent, i només, ciutadans corrents, podem ficar alguna prevenció a l’entorn domèstic. Molt s’ha avançat, però, a la societat moderna en la ciència i les seues aplicacions tècniques, de manera que resulta exigible una millor previsió tant per part de les autoritats polítiques com de les empreses d’energia i telecomunicacions davant les alteracions climàtiques a curt o llarg termini, organitzant carreteres, racionalitzant lo subministrament d’aigua, millorant fils i postes conductors…, elements ben sovint afectats quan apareixen fenòmens meteorològics excepcionals.

María Dolores Gimeno

Source: Bodes i maridatges. | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de febrer del 2018)

L’Associació Cultural Medievo de Cretas – Queretes, com ja hem fet en altres ocasions, ens hem desplaçat a la capital de la província per participar de la gran festa medieval de la recreació de les bodes d’Isabel de Segura i Juan Diego de Marcilla. Los espectacles de les recreacions històriques són sempre complicats perquè predomina lo fer-los atractius més que lo rigor històric. A Teruel trobarem un equilibri suficient entre los dos aspectes d’acord amb la documentació avui molt ben treballada per historiadors de prestigi. Dit això la festa es enorme amb un mercat medieval molt complert que manté les exigències de la imatge de l’època i que afecta tots los espais, places i carrers de la ciutat. Això sí, com a prova que la festa es viu al carrer, hi ha multitud d’espectaculars parades de menjar quina cuina i brasals fumegen tot lo dia.  Per a natros, lo Medievo, organitzadors d’un altre mercat, lo que més valorem és lo grau de participació veïnal tant extraordinari. Enveja sana. Los turolenses han fet la festa seua i així les casetes de grups particulars li donen un ambient i vida necessaris per alhora garantir la continuïtat de l’esdeveniment. Los membres d’estes tendes de tela es vesteixen i s’engalanen a l’estil medieval i això determina que l’ambient apareix-hi per qualsevol racó de la ciutat. Molt bé i moltes coses per aprendre i encara copiar per al nostre i no menys important Mercat Medieval de Cretas – Queretes a celebrar lo 24 i 25 del mes de març pròxim conjuntament amb la Fira del Vi. Un bon maridatge de dos fires, que a Cretas – Queretes és el secret per a l’èxit de la millor fira del Matarranya. Trobar aquell punt diferenciador és bàsic per obtenir l’èxit. A Cretas – Queretes celebrar conjuntament el mercat medieval i la fira del vi. A Teruel la celebració d’aquella desgraciada boda dels recordats Isabel i Diego, los “Amantes”. Que per molts anys sigui i ho puguem gaudir.

Juan Luís Camps

Source: Pere Calders i l’alliberament de Terol | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de de març del 2018)

La Sedició el 18 de juliol del 1936 de quasi tots els caps militars espanyols, coneguda també per l’eufemisme de Guerra Civil, va triomfar a la nostra capital aquell mateix dia. Terol no fou alliberada pel nou exèrcit, que la República havia anat creant, fins al 7 de gener del 1938 en una duríssima lluita que va durar del 21 de desembre del 1937 fins al 7 de gener de l’any següent. Poc abans d’aqueixa darrera data el sergent cartògraf Pere Calders hi va arribar procedent del País Valencià. Feia pocs mesos que havia ingressat voluntari per anar al front a defensar la República inscrit en el cos de carrabiners –tenia 25 anys d’edat, era casat i pare d’un fill. El tinent coronel Albert Alejandrino, militar portuguès al servei de la República, aviat el va seleccionar per a formar part de les seves Unitats de xoc. L’experiència de l’alliberament de Terol de primera mà per part d’en Calders, unida a les seues activitats com a escriptor –ja havia publicat uns quants contes en revistes i diaris i el seus dos primers llibres– i com a periodista –havia estat director de L’Esquella de la Torratxa en la segona època- va provocar que li encarreguessen un llibre sobre les seues accions dins les unitats de xoc d’Albert Alejandrino, i especialment el testimoni directe de l’alliberament de la nostra capital. Això sí: sempre sota censura militar i estatal, com no podia ser altrament vistes les tràgiques circumstàncies. El llibre amb el títol de Unitats de xoc i amb pròleg d’en Carles Riba fou publicat a Barcelona el mateix 1938 per La Institució de les Lletres Catalanes, fundades feia ben poc. La segona edició hagué d’esperar fins al 1983, 45 anys després, publicada ara a Barcelona per Edicions 62. Amb aquest obra caldersiana es va inaugurar la temàtica de la Sedició del 18 de juliol del 1936 en els escriptors en la nostra llengua a l’Aragó, que ens ha donat noms tan importants com Joan Sales, Lluís Capdevila i Lluís Rajadell entre bastants d’altres.

Artur Quintana i Font

Source: El Dia Internacionl de la Llengua Materna al Matarranya | Lo Finestró

Per a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, el Govern d’Aragó, a través de la Direcció de Política Lingüística, ha publicat un ampli i variat programa d’actes per a divulgar i promocionar les dos llengües minoritàries aragoneses: el català i l’aragonès. Una convocatòria instituïda per la Conferència General de la UNESCO en 1999 i que busca promoure el multilingüisme i la diversitat cultural que és una part molt important del nostre irrenunciable patrimoni immaterial.
De les 122 activitats programades enguany, 83 es fan en aragonès i 39 encatalà. D’estes últimes 16 tenen lloc a la comarca del Matarranya. Resultaben estrany l’escassa presència de convocatòries en català al nord de la Franja: a la Ribagorça i també a la Llitera. I més sorprenent que a les 7 viles del Baix Aragó catalanoparlant no hi hague programat ni un sol acte per a commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna en la nostra llengua. Precisament en un territori on s’està produint una ràpida substitució lingüística a favor del castellà per la falta de promoció de la llengua pròpiadel territori.
Les activitats programades enguany a la comarca del Matarranya estan organitzades per diferents entitats i col·lectius. Als CRAs Algars, Matarranya i la Freixneda i a l’IES Matarraña i a la Biblioteca de Vall-de-roures. Clarió, l’Associació de Mares i Pares en defensa del català, ha organitzat amb altres entitats dos jornades plenes d’actes. Una a Vall-de-roures i una altra a Queretes, on es presentarà el CD del grup “Ya babé” ‘Cantant Desideri’ i on haurà una actuació de la formació musical entre altres activitats. Dins d’esta convocatòria també hi tenim una iniciativa que ha sorgit a l’IES Matarraña de Vall-de-roures: ‘Iaios a l’Insti’, jornada de llengua i memòria oral. La gent gran anirà al centre de secundària per a compartir amb els alumnes les receptes de cuina tradicional i els jocs populars. D’esta trobada intergeneracional es farà un programa de ràdio on es parlarà i es valorarà la iniciativa… I molts més actes programats que podeu consultar a http://www.lenguasdearagón.org

Carles Sancho

És temps de banderes. Vaig per Alcanyís i n’hi ha unes quantes, Saragossa n’és ple, i quan vaig cap a llevant, molts pobles de Catalunya en llueixen en rotondes i balcons.

La bandera és un símbol que aixopluga un col·lectiu de persones unides per una qüestió legal, de sentiments, per interessos, per territori… o per tot plegat alhora.

Per entendre aquest esclat banderer, he volgut fer una mica de memòria sobre la història de l’Espanya que jo he viscut; un resum fruit de la meua experiència personal i sense cap pretensió d’objectivitat ni, déu me’n guard, d’exactitud.

Un cop mort el dictador, els agents polítics van acordar mantenir la mateixa bandera del règim anterior, substituint l’escut de l’àliga de sant Joan pel constitucional actualment vigent. Els partits d’esquerra, doncs, van renunciar a la tricolor de la República, el darrer període democràtic que havíem gaudit els espanyols. Això va fer que, durant dècades, algunes persones de sensibilitat progressista no acabessin de sentir-se còmodes amb la “rojiguada”. D’altra banda, amb l’adveniment de les autonomies, van florir tot de banderes territorials, algunes d’històriques i d’altres de nova factura. (Una bona època per als estudis de disseny.) Van ser uns anys —massa pocs— on pareixia que els espanyols assumíem la pluralitat de manera entusiasta. En recitals i actes públics era normal veure-hi onejar fraternalment les banderes dels pobles d’Espanya, i les llengües no castellanes se celebraven amb alegria.

Amb els 80, la “movida” madrilenya va aparcar la reivindicació per centrar-se en la diversió. Al mateix temps, el 23 de febrer del 81 queia sobre nosaltres el cop d’en Tejero. Vam quedar advertits que tanta diversitat podia emprenyar els que manaven de veres, per això a les Corts van fer un ‘oído cocina’ i, en setze mesos, aprovaven la llei del cafè per a tothom, altrament dita LOAPA, que posà fil a l’agulla per acabar amb tanta disbauxa plural. Poc després aconseguíem ser admesos al club de la Comunitat Econòmica Europea i els diners van començar a ploure’ns. Una altra bandera, color de nit amb estels fent rotllana, que ens aixoplugava. Ja érem rics.

Amb el temps, van evaporar-se el colorisme de la ‘movida’ i les llonganisses que ens arribaven d’Europa per a lligar els gossos. L’eufòria de la diversitat també va fer-se fum i va renéixer —si és que mai havia marxat— el desig atàvic d’uniformitat que tantes «alegries» ens havia donat a les cultures perifèriques. Sabia greu que les llengües pròpies haguessin començat a recuperar els espais de prestigi d’on n’havien estat expulsades feia segles. Van sorgir campanyes i manifestos contra les legislacions favorables als idiomes no castellans, especialment contra la immersió lingüística. Gran part dels votants va tornar a creure que la diversitat era un atac a “lo común”, en comptes de considerar-la un patrimoni digne de ser assumit, estimat i defensat.

I així hem arribat fins aquí, enarborant banderes els uns contra els altres. Al final només ens uniran de grat els banderins de les garlandes de la festa major.

(Alcanyís, desembre de 2017-gener de 2018). Publicat a El Salto Aragón, n.10, febrer de 2018

Source: Una història de banderes | L’esmolet

Source: El Matarraña celebra el Día Internacional de la Lengua Materna – La Comarca

Los oficios, juegos y costumbres de antaño y la figura de Desideri Lombarte fueron los temas elegidos este año

Los jubilados del territorio volvieron a clase. El IES Matarraña de Valderrobres celebró el día Internacional de la Lengua Materna con “Iaios al Insti”, un programa de actividades en el que varios miembros de la Federación Comarcal de Jubilados del Matarraña, Fecojudema, hicieron de ponentes, utilizando el catalán, para explicar a los alumnos de 1º, 2º y 3º de ESO cómo se vivía antes. De este modo ponentes y alumnos fueron los protagonistas de una nueva experiencia intergeneracional impulsada por el área de Catalán del Instituto valderrobrense y que contó con la colaboración de los Departamentos de Patrimonio y Cultura de la Comarca del Matarraña.

Tres fueron las temáticas de las charlas: Cómo se jugaba antes, cómo se llenaba la despensa en los hogares del Matarraña hace más de cinco décadas y una tercera charla sobre los trabajos y oficios perdidos. Durante los talleres los ponentes fueron utilizando muchas de las palabras que, bien sea por la castellanización o por tratarse de oficios ya perdidos, han caído en desuso entre la gente joven en los últimos años. “Pensamos que la mejor manera que tienen nuestros alumnos de que no se pierdan las palabras de catalán que aquí siempre se han utilizado es que escuchen y aprendan de los más mayores”, explicó Pepa Nogués, profesora de catalán del IES Matarraña.

Al final de cada actividad los alumnos rellenaron una ficha con la palabra que más les sorprendió. “Estamos muy contentos de esta nueva experiencia con los más jóvenes y sobre todo de que vean cómo se vivía antes y que conozcan muchas palabras y expresiones que ya no se escuchan por la calle”, explicó José Lombarte, presidente de Fecojudema.

Ya por la tarde fue el turno de los más pequeños con varios talleres infantiles en la Biblioteca Municipal de la capital del Matarraña en los que la figura central fue el escritor peñarrogino Desideri Lombate. Además hubo cuentacuentos y la actuación musical del grupo Yababé.

Source: La promesa | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 2 de febrer del 2018)

En l’imaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no n’haig patit tant com la vesprada d’un dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en l’obligada visita anual al cementeri morellà.

Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels “Escolàpios” també en passàvem. I molt. I per a combatre’l cada un se les havie d’apatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindre’n cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser l’atre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâ’s los “calçoncillos”. Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâ’s amb aigua freda l’endemà al mati, tant a l’hivern com a l’estiu. Atenent a l’extrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts d’haver-mos gitat eren tant temuts.

A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a l’Escola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de l’amable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar l’aigua va resultar que les canyeries s’havien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo “padre maestro”, al considerar que el fet d’haver-me hagut d’enfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâ’m. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb “calçoncillos”.

Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no l’haig trencat.

José A. Carrégalo

(Viles i gents, publicat a La Comarca 15/2/2018)

Natxo Sorolla

Sparse, scale-free networkCada nou usuari de Facebook ha tingut un maldecap quan ha de decidir si aquell conegut, en qui fa anys va estudiar, és «amic» o no. Perquè la plataforma denomine «amics» al que simplement poden ser «contactes» o «coneguts», però també «família» o «parella» I tots apareixen mesclats alegrement en això de l’«amistat». Tampoc és fàcil definir l’amistat. Habitualment s’associe en la confiança, en un lligam social especial, normalment entre persones similars a natres, que mos serveixen de referents, de consultors, de cònsol en los mals moments… I sobrepassada la barrera de l’amistat, hi ha els «companys», los «contactes», los «coneguts», los «saludats»…

Granovetter és un sociòleg que es va centrar en estes altres relacions dèbils. Se va proposar explicar «la fortalesa dels llaços dèbils». I va explicar la contradicció aparent entre «fortalesa» i «llaç dèbil» en lo fet que la majoria de gent trobave les seues faenes gràcies als llaços dèbils, que són aquelles persones que coneixem, però en qui no tenim un contacte fort i permanent. Per tant, allà a on hi ha atur crònic, és molt difícil que les amistats més fortes mos conseguixquen treball, perquè tenen tan poques oportunitats laborals com natres. Per això, és important mantindre sempre contactes dèbils en espais molt diversos.

A esta col·lecció de persones que coneixem se la denomine «capital social». I és tan important com lo capital econòmic o el capital intel·lectual. Són eixa grangera, eixe camioner, eixa estudiant de dret, o eixe dissenyador gràfic, que coneixem, i que mos facilitaran navegar per les complicades aigües de la vida. Perquè mos oferiran una recomanació sobre una qüestió legal, los podrem demanar una reparació mecànica senzilla, mos sorprendran en lo millor tall de carn que ham tastat en anys, o mos avisaran de l’oferta laboral de la nostra vida. La fortalesa dels llaços dèbils. Són relacions esporàdiques que realment articulen i enganxen la societat, i són la via per la que es difonen les innovacions, les llengües estàndard, les idees polítiques, los canvis socials… Però d’això ja en parlarem a la pròxima columna.

Source: Anglocentrisme Borgia – La Comarca

Lluís Rajadell.

Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu. És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de Cèsar Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.

Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.

Source: La promesa – La Comarca

J.A. Carrégalo

En l’imaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no n’haig patit tant com la vesprada d’un dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en l’obligada visita anual al cementeri morellà.

Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels “Escolàpios” també en passàvem. I molt. I per a combatre’l cada un se les havie d’apatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindre’n cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser l’atre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâ’s los “calçoncillos”. Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâ’s amb aigua freda l’endemà al mati, tant a l’hivern com a l’estiu. Atenent a l’extrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts d’haver-mos gitat eren tant temuts.

A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a l’Escola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de l’amable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar l’aigua va resultar que les canyeries s’havien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo “padre maestro”, al considerar que el fet d’haver-me hagut d’enfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâ’m. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb “calçoncillos”.

Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no l’haig trencat.

Source: El Cant de la Sibil·la | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada  per un sagalet vestit de donzella,  modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut  justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del  País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en  català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en  llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye  a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña?  Tenim versions del Cant en català  i aragonès, i  encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.

Artur Quintana

Source: Queixar-se per vici | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de febrer del 2018)

He escoltat a alguns catalans no independentistes queixar-se de que es senten tractats a la seva terra com si fossin una anormalitat, com si fossin un no-res; en resum: com si no fossin.  Però aquest discurs el coneixem molt bé els franjolins aragonesos que no volem renunciar als nostres arrels culturals. Els que presumim de llengua catalana a l’Aragó, fa molts anys que hem d’anar amb més que prudència en donar les nostres opinions en públic i anar molt amb compte amb allò que diem, com ho diem i on ho podem dir. I aquí m’atreveixo a opinar conscient de que no em llegeix gairebé ningú. És cert que a Catalunya s’han establert dos bàndols enfrontats, però aquí, a l’Aragó, el problema és que només hi a un bàndol, i nosaltres formem part d’un cul de sac molt minoritari que, segons en quins ambients, gaudim d’una mica de comprensió per part de certes persones amb una sensibilitat diferent a la molt majoritària. Si els catalans no independentistes, més o menys la meitat de la població de la nació veïna, es senten maltractats, us podeu imaginar com ens sentim nosaltres que som com l’agulla del paller, que només es fa visible quan punxa a algú. Perquè a Catalunya pots emprar el català i el castellà amb dret a que et responguin en qualsevol de les dos llengües; aquí no. El castellà gaudeix a Catalunya d’oficialitat, d’ensenyament obligatori, de tota la premsa  y de totes les cadenes de radio i televisió espanyoles, de gairebé tot el cinema en espanyol, milers de llibres a les llibreries, etc. Aquí podem donar gràcies a l’actual govern de que ens ha reconegut el dret a la existència, i algunes engrunes més com l’esquifit projecte Moncada o el Premi Guillem Nicolau (amb el govern del Lapao ni això); algunes classes optatives de català (com una llengua estrangera i rara); cap renglera a la premsa (o alguna anecdòtica com aquesta); cap minut als mitjans de comunicació audiovisuals… Puc entendre els mals de cap de molts castellanoparlants i dels no independentistes a Catalunya, però, malgrat tot, quina enveja que els tinc! Clar, com estan tan mal avesats a tot arreu!

Antoni Bengochea

Source: Una dieta saludable | L’esmolet

No sé a vostès, però al meu correu electrònic hi arriben cada matí unes quantes causes (Change, Avaaz…) que hauria de signar. Signar significa, si es vol fer com cal, llegir-se bé el què es reclama i, si hi estàs d’acord, incloure el teu nom i decidir si ho comparteixes o no. Haig de confessar que fa temps que ja no me les miro. Abans això em feia sentir culpable, atès que moltes propostes pareixen justes. Però cada dia s’arrengleren a la meua pantalla una pila d’e-mails que em criden «encara no m’has llegit! encara no m’has llegit!». I les desenes que van directament al femer del “no desitjat”, que també cal revisar, ni que sigui de gairell, per si se n’hi ha colat algun de bo. Em passa una cosa semblant amb recursos, ofertes i articles relacionats amb el meu ofici. En rebo tants que la majoria acaben en una carpeta on me’ls guardo —santa innocència— per a revisar més tard. No cal que els digui que rarament, per no dir mai, els revisaré. I això que sé que entre aquells missatges hi ha just allò que necessito per a completar algun dels projectes en què estic embrancat (pertanyo a l’església de la Llei d’en Murphy, per si no ho sabien). Després hi ha tot el que comparteixen “amics” de Facebook o Twitter. Una sopa densa, quasi mineral, d’articles que cal llegir perquè són verament interessants. Ho dic sense ironia.

La informació és poder, ens han dit sempre. I certament ho és, però l’excés aconsegueix just el contrari: que en tinguem el pap ple i que no en càpiga ni una gota més. Els que, a més de ser fidels de la Llei d’en Murphy tenim tendència conspiranoica, ho tenim clar: ens enfiten d’informacions per a què no n’esbrinem la que realment ens importa. És com allò de, si vols amagar alguna cosa, deixa-la a la vista: el lladre no la veurà perquè no s’ho espera.

Malgrat tot, cal perseverar en estar informats, no ens podem permetre no estar-ho. Consumim la mida justa d’aliment provinent de fonts amb Denominació d’Origen i sense greixos saturats. Vet aquí el secret d’una bona dieta.

La Comarca, columna «Viles i gents», 9 de febrer de 2018

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: