Skip to content

Archive

Category: Activisme

Source: Un fang enganxós | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 8 de febrer del 2019)

És com si s’haguere aixecat la templadora i del fons de la sèquia eixire una solada marró, espessa, enganxosa i pudenta. Sempre havie estat allí, però fins que no s’ha aixecat la templadora no havie eixit a la llum. Estave amagada sota una aigua clara, tranquil·la i profitosa per a tots.

L’emergència de Vox, la gran sorpresa de les eleccions andaluses -i qui sap a on arribarà a les properes eleccions municipals i autonòmiques-, ha destapat els sentiments de molts ciutadans que fins ara estaven dissimulats davall d’una capa de prudència i racionalitat. La sensació que les opinions més radicals i agressives estan recolzades per una formació política amb cara i ulls i que creix imparable ha animat a persones que creiem raonables, sensates, moderades i progressistes a exterioritzar discursos reaccionaris, extremistes i intolerants. Sempre havien estat allí, al sòl de les seues ànimes, però ara ja els poden airejar sense avergonyir-se’n. Alguns diuen que s’acabe el temps del “políticament correcte”, però caldrie dir que potser s’acabe el temps de la convivència, de la tolerància i de la solidaritat.

Persones que teníem per centrades i tolerants parlen a cara descoberta que les feminazis volen oprimir i humiliar els barons -ve al cap aquella cançó del “lobito bueno al que maltrataban todos los corderos”- o com els immigrants només venen a aprofitar-se’n de les ajudes que tan esforç coste de mantenir als espanyols de profit o de com els catalans, que es creuen superiors, es mereixen un bon “repàs” o que la clau del progrés del país està en suprimir totes les comunitats autònomes -tot al contrari d’aquella vella aspiració d’apropar l’administració als administrats- i en fomentar la caça i els bous.

Tot estave amagat sota el corrent superficial de les aigües tranquil·les de la convivència i la tolerància. I ara el fangutxeral acumulat al fons de la sèquia ix a plena llum. Si alguna cosa té de positiu este aflorament és que ens ajuda a conèixer les verdaderes opinions de la gent que ens envolta. Les verdaderes, no les que imposave la correcció política. I fan por.

Lluís Rajadell

Source: La lenta carrera de Javier Camarena | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2019)

Fa poc debutava a la Comunitat Aragonesa (amb èxit anunciat) l’aclamat tenor mexicà Javier Camarena. Es presentava com el tenor del moment i es parlava de la seva “carrera meteòrica”. És cert que és el tenor del moment, el més mediàtic (amb Jonas Kaufmann), però això de la “carrera meteòrica” és molt, molt discutible. Als 25 anys, quan va debutar Pavarotti, el senyor Camarena encara estava estudiant i es presentà a un concurs de cant on no va passar de la primera eliminatòria. Als 29 (edat en la que Fleta estrenà la Turandot a la Scala essent considerat un dels millors tenors del món) guanyà el concurs de Cant de Mèxic, que només el va capacitar per anar a estudiar a Zurich. En aquesta edat Pavarotti, Carreras, Domingo o Juan Diego Flórez ja havien cantat als millors teatres del món (aquests dos últims varies vegades).  Finalment pogué debutar a Zurich als 31 anys, quan Alfredo Kraus (ell mateix considerava que l’hi havia costat d’arrencar) ja havia cantat amb la Callas. Mentre el seu compatriota Rolando Villazón feia una veritable carrera meteòrica arreu del món, Camarena va romandre cinc anys a Zurich perfeccionant el seu art i actuant fora en teatres de segona fila. Després de molta disciplina i estudi, i de molta, molta feina, finalment debutava amb un paper secundari a les “Noces de Figaro” d’en Mozart al Metropolitan de Nova York. Tenia 35 anys. Poc després faria una substitució d’un primer paper en aquest mateix teatre i debutava a Salzburg. Per fi la seva carrera es llençava. Malgrat tot hauríem d’esperar 2013 (36 anys) per gaudir-lo en el Liceu en el segon repartiment, a l’ombra d’un Villazón en franca decadència. L’any següent debutaria triomfalment a Madrid. Ara, als 42 anys, se’ns presenta en una forma òptima. Darrere d’ell, molt treball i molta paciència. Que el futur sigui fructífer per a aquest extraordinari belcantista que mai ha cantat la majoria de les òperes més conegudes i que quan tenia 20 anys, no hagués passat ni la primera fase de Got Talent.

Antoni Bengochea

Source: La panaderia | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 15 de febrer del 2019)

Va ser al desembre de 1951 quan mon pare, a l’edat de trenta-i-tres anys, es va llicenciar voluntàriament de la Guàrdia Civil. Ell i la mare s’havien casat a Mont-roig sis anys abans, i en lo moment de tornar a la vida civil tenien dos fills, l’Elenita i el Tonyin, tan menuts que cabíem los dos en un cornaló de sària. I es van establir a Mont-roig i van obrir una tenda d’ultramarins a casa Sastrón, al carrer Gigantes, alhora que regentaven un café situat al mateix edifici.

Pero, emprenedors com eren, a les raderies dels anys cinquanta van pensar en obrir una panaderia com a complement de la tenda. A Mont-roig no n’hi havie hagut mai, i la viabilitat del nou negoci ere una incògnita, ja que la pràctica totalitat de les famílies elaboraven lo seu pa a casa i el portaven a coure al forn de la Vila. Finalment es van decidir i en poc temps ja produïen un centenar de pans cada dia. Ara, el procés ere molt laboriós i complicat: primer pastar a mans, a casa Sastrón, en una gran pastera; después pujar la massa al muscle, embolicada amb manils i en grans canastes, al forn municipal; allí tallar, pesar, arredonir i enfornar; i, una vegada cuit lo pa, baixâ’l una atra volta a casa Sastrón per a vendre’l.

Clar que allò comportave un tràfec inacabable. Pero els dubtes inicials es van esbargir pronte. I en vista del constant increment del volum de les amassades van comprar una màquina de segona mà. Ara bé, degut al volum i al pes de la pastadora, es van vore obligats a canviar la ubicació del pastador a la planta baixa de l’hostal de la Placeta, la casa de mons iaios, que estave més lluny del forn que l’atra.

Tal circumstància va vindre a complicar novament la labor. I van haver de trobar una alternativa al trasllat de les canastes de la pasta hasta el forn. I és en este punt quan entre en escena el burret propietat de mon iaio, ja que el pare va idear uns argadells especials per a carrejar dos canastes cada viatge, sense més esforç per a les persones que carregar, descarregar i conduir l’animalet pels empinats carrers. Una solució rudimentària pero molt pràctica en aquella época.

José A. Carrégalo

Source: Pau | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 22 de febrer del 2019)

He tingut el privilegi de fer la traducció a la nostra llengua del llibre Records per a la pau, d’en José-Ramon Bada, editat per la comarca del Baix Aragó-Casp dins la col·lecció Mangrana. L’autor ha volgut que estes memòries d’un xiquet de la guerra —com ell mateix es defineix— estiguessin a l’abast dels lectors en l’idioma amb què, a Favara, va «aprendre a parlar i a escoltar per primera vegada». Aquell xiquet esdevindria, anys a venir, una de les ments més lúcides del nostre país. Va ser el primer conseller de cultura del govern d’Aragó i a qui hem d’agrair que s’imparteixin classes de català a les nostres viles.

En Pepe Bada, Pepito en aquells temps, va viure en pròpia pell els desastres de la guerra: van assassinar son pare pel sol fet de ser «de missa» i van deixar la mare sola, a càrrec de quatre criatures. No puc imaginar el dolor d’aquella dona, la desesperació, la impotència. Quin mal havia fet en Josep, el seu marit, per merèixer aquella fi? I, malgrat eixa catàstrofe, en Pepito es va convertir en una persona d’esquerres i, sobretot, en un militant radical per la pau i per la reconciliació. Al llibre hi llegim les vicissituds de la seua família, dels veïns, de les persones que passen per la seua vida, i les reflexions que tot plegat li suscita. No hi ha bons ni dolents, sinó una gamma de grisos infinita. Hi ha l’assassinat del pare i de tots els seus germans, però també l’afusellament brutal dels segadors favarols a Saragossa o les humiliacions a les famílies dels vençuts durant la llarga postguerra. Fets que cal recordar per què no tornin a passar. Al capdavall, diu l’autor, la guerra la van perdre tots i no hi ha vencedors ni vençuts, sinó només víctimes. I a totes les víctimes de la guerra els devem la pau. No la pau de l’oblit —la drecera més curta per a repetir les errades— sinó la de la reconciliació.

Potser perquè als líders actuals, tan joves, els queda molt lluny tot això, els seus discursos estan buits de raons i plens d’arengues per carregar contra qui no pensa com ells, si cal a cop de bandera. Els aconsellaria de llegir el llibre, però si els fa mandra, només els caldria una conversa amb en Pepe Bada.

Carles Terès

Source: Viles i gents archivos – La Comarca

Matarranya: de l’anarcosindicalisme militant al conservadorisme popular

Natxo Sorolla


Venen temps d’eleccions. Lo vot conservador segurament que creixerà. En part, perquè es diversifique l’oferta. Lo Matarranya és un feu conservador. I serà interessant com a camp de proves, a on PP, PAR, Ciutadans i Vox se repartiran lo vot conservador. Serà genial comparar el vot a les eleccions locals, autonòmiques, estatals i europees.

Quan fa un temps se mirave el vot dels territoris que envolten al Matarranya, molt clarament se podie identificar un vot valencià molt accentuat al PP, i el Matarranya no ere res més que una continuació d’eixe espai conservador. Esta continuïtat electoral se trencave més al nord, a l’altura del Baix Cinca, a on regnave un bipartidisme més dominat pels socialistes.

Esta fotografia política té tots los ets i tots los uts que vulgueu. Perquè al Matarranya hi ha divisió del vot entre PP i PAR, i al nord lo PAR és més testimonial. Perquè han aparegut nous partits, perquè el vot socialista dels Ports trenque l’homogeneïtat valenciana….

Però mirant mapes del vot municipal a la Segona República, se pot veure que el Matarranya als anys 30 tenie un moviment d’esquerres molt potent. De fet, lo nostre moviment anarcosindicalista està relacionat en fets cabdals: presa de la caserna de la Guàrdia Civil a Vall-de-roures durant la República, revoltes a Beseit, la presa del poder pels anarquistes durant la Guerra Civil…

Però la Guerra va acabar en excessos, i són especialment recordats los excessos de l’esquerra. I la història la va escriure la dreta que va quedar. Perquè els republicans van perdre la guerra, i es van exiliar. És intuïtiu que eixe exili de les elits progressistes pot explicar el canvi de color polític al Matarranya, i per què ham passat de l’anarcosindicalisme popular a una dreta quasi hegemònica. Este és un camp interessantíssim per a entendre el que mos passarà d’aquí poques setmanes.

Source: El Dia de la Llengua Materna a la comarca del Matarranya » Temps de Franja

// Carles Sancho

A la comarca del Matarranya se celebra el Dia de la Llengua Materna, el 21 de febrer, amb actes i convocatòries durant les dos últimes setmanes de mes. Per tercer any consecutiu el Govern d’Aragó, a través de la Direcció General de Política Lingüística, impulsa i difon la commemoració que promou internacionalment la UNESCO. L’acte central, la festa, té lloc a Pena-roja, la vila on va nàixer l’escriptor franjolí Desideri Lombarte Arrufat, i està organitzada per l’Associació de Pares i Mares del Matarranya per la Llengua Catalana ‘Clarió’ i on també hi col·labora l’Ajuntament, les associacions de Pena-roja, la Comarca del Matarranya, l’IES Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya La jornada festiva comença a les 17 hores amb un ampli programa: una ‘Gimcana de jocs tradicionals’, jocs per a totes les edats, exposició de jocs tradicionals i una xocolatada per a tothom. A les 18,15 hores presentació del Dia de la Llengua Materna i del projecte ‘Lo bres’. Més tard una lectura poètica a càrrec dels alumnes de l’IES Matarraña i de l’escola de Pena-roja. Els actes finalitzaran amb una actuació musical del grup Ya babé i la presentació de la cançó ‘Únics’, enregistrada pels alumnes de català de l’IES Matarraña que s’ha inclòs en el Calendari Musical d’Aragó 2019.

En altres viles de la comarca, per celebrar el Dia de la Llengua Materna s’ha programat una interessant activitat literària a les biblioteques municipals: ‘Conta-mos un qüento, una historieta o canta-mos una cançó en la teua llengua’. Convocatòria organitzada pels centres de lectura amb col·laboració de Clarió, de la Comarca del Matarranya i altres entitats depenent de les viles. Per a participar en l’acte cal inscriure’s a les mateixes biblioteques. A la major part de les viles l’activitat es fa el mateix dia de la celebració, el 21 de febrer a la tarda: Fórnols, la Portellada, Mont-roig, Pena-roja, la Torre del Comte i Vall-de-roures. A Beseit es fa el 26.

A la Vall del Tormo el Dia de la Llengua Materna se celebra el diumenge 24 amb la presentació del mapa de la toponímia de la vila, a les 6 de la tarda en el saló de d’ajuntament. Acte està organitzat per la Comarca del Matarranya amb la col·laboració del consistori de la Vall del Tormo i de l’Associació Cultural del Matarranya. Recordem que la primera toponímia presentada a la comarca va ser la de la vila de Queretes el novembre del 2017 com a fruit d’un projecte de recollida de toponímia iniciat pel Govern d’Aragó al que ens vam incorporar l’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya.

 

PROGRAMA:

Dijous, 21 de febrer
Biblioteques municipals de la comarca

Conta-mos un qüento!

(Si voleu participar-hi explicant un conte en la vostra llengua materna inscriviu-tos a la Biblioteca del vostre poble i consulteu els horaris)

Dissabte, 23 de febrer
Pena-roja, Edifici Multiusos
17.00 h Gimcana de jocs tradicionals
Jocs per a totes les edats i exposició cedida per la Comarca del Matarraña/Matarranya.
Xocolatada
18.15 h Introducció al Dia Internacional de la llengua materna
Presentació del projecte “Lo Bres de la llengua materna”, la motxilla de la llengua per als nou nascuts.
Lectura poètica amb sorpreses. A càrrec d’alumnes de l’IES Matarraña i de l’escola de Pena-roja. Amb la participació de les guanyadores del
Concurs de Lectura en Públic Escolar 2018 del Govern d’Aragó en la categoria de català nivell ESO.
Actuació musical: Yababé en acústic i presentació de la cançó: “Únics” d’Alejandro Ibázar, traduïda i cantada per alumnes de l’IES Matarraña.

Cartell DIA DE LA LLENGUA MATERNA 2019

Organitza: Associació de Pares del Matarranya per la Llengua
Activitat organitzada en el marc de la Celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna declarat per la Unesco que promou la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó.

Source: Temps de Franja

Source: Les notícies de Temps de Franja 40

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

30 de gener de 2019

---
Tres joves artistes nonaspins orgullosos del seu art

Tres joves artistes nonaspins orgullosos del seu art

Entrevista a Estela Rius, Santiago Ráfales i Marc Borràs

// Merche Llop

Estela, Santiago i Marc són tres joves artistes fills i filla de Nonasp que el dia 22 d’agost ens van mostrar alguns dels seus projectes de creació, interessants i originals, al centre cultural del poble, amb un èxit total d’assistència. El cinema i el dibuix van omplir d’art la pantalla de projecció al Centre Cultural de Nonasp l’estiu passat.

Llegir-ne més.

---
Priorat mig matarranyenc

Priorat mig matarranyenc

// Roberto Albiac

Isco de casa a primera hora, sols se sinten moixons i el “bon dia” en l’agüeleta que agrane lo pedrís de ca seua i en lo jubilat que va camí de l’hort en la galleta. Passo entre les diferents parades del mercat que van prenent forma mentres lo pregó anuncie d’on han vingut i què mos oferiran. Avanço pel Carrer Major, respiro eixa oloreta de pastisseria de forn de llenya i la carnissera de la cantonada va emparellant lo seu repertori d’embotits.

Llegir-ne més.

---
Les Festes de Sant Blas i Santa Águeda de Mequinensa es presenten a FITUR com a Festa d'Interès Turístic d'Aragó

Les Festes de Sant Blas i Santa Águeda de Mequinensa es presenten a FITUR com a Festa d’Interès Turístic d’Aragó

// Rosa Arqué

Les activitats de les Festes de Sant Blas i Santa Àgueda van ser declarades Festa d’Interès Turístic d’Aragó i la seva presentació s’ha aprofitat per a donar a conèixer un atractiu turístic de la localitat, una tradició de més de 300 anys d’història.

Llegir-ne més.

---
Saidí fa memòria

Saidí fa memòria

// Redacció

El passat diumenge 20 de gener, en el marc de les festes de Sant Antoni de Saidí, es va presentar el projecte “Fem memòria”. Aquesta iniciativa pretén recuperar, mitjançant entrevistes a la gent gran, la memòria històrica d’aquest municipi utilitzant el format audiovisual.

Llegir-ne més.

---
Un Sant Antoni participatiu i musical

Un Sant Antoni participatiu i musical

// Màrio Sasot

Les festes de Sant Antoni a Saidí van començar lo passat dimecres amb l’encesa de xera per part de la directora i els alumnes de l’escola del poble, el CEIP “San Juan Bautista” i a la nit amb una foguera al Poliesportiu, on la comissió de festes i los mossos i les mosses d’enguany repartiren entre els assistents nombrosos entrepans de llonganissa i sardines. A les dotze de la nit començà a l’interior de recinte esportiu un recital de tres grups de música rock entre els que se trobaven el conjunt local ”Andrajos”.

Llegir-ne més.

---
Calendari musical aragonès 2019

Calendari musical aragonès 2019

// Carles Sancho

La web Lenguas de Aragón, de la Direcció General de Políti​_ca Lingüística del Govern d’Aragó, ha publicat un calendari trilingüe i musical per a l’any que iniciem. A cada mes de l’any li ha dedicat dos cançons: una en català i una altra en aragonès. Sobre les interpretades en la nostra llengua tenim temes ben diversos. Algunes fan referència i homenatgen els llegendaris cantautors franjolins que van iniciar la seua lluita contra la dictadura durant el franquisme.

Llegir-ne més.

---
El “provocador” llibre de José Bada

El “provocador” llibre de José Bada

‘Recuerdos para la Paz’, presentat al Centro Pignatelli de Zaragoza

// Ramón Mur

Recuerdos para la paz, l’últim llibre de José Bada (Favara del Matarranya, 1929), fou presentat el passat 16 de gener al Centre Pignatelli de Saragossa, seu de la Fundación Seminario de Investigación para la paz (SIP). De les paraules de José Alemany, president d’honor de la Fundació, del filòsof Andrés Ortiz Osés i del alcalde de Favara, Francisco Doménech en l’acte de presentació, podem deduir que Bada ha escrit un llibre “provocador”, que pretén provocar la pau.

Llegir-ne més.

---
Llegenda del Cossant del Monestir de Santa Maria d'Alaó de Sopeira

Llegenda del Cossant del Monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira

// Glòria Francino

Aquestes festes nadalenques la canalla i joves de Sopeira van representar la Llegenda del Cossant, en l’acte de la benvinguda als Reis d’Orient. La celebració va començar amb una xocolatada, acompanyada de coca, i després es va passar a escenificar la llegenda. Els més xics van cantar una cançó nadalenca, i també, entre tota la colla van fer una cançó per a celebrar la victòria de Sopeira en el concursMenudo es mi pueblo.

Llegir-ne més.

---
Pokemon Go

Pokemon Go

// Patrici Barquin

Ja sé que fa dies que ha passat de moda lo joc “Pokemon Go” i que ja no jugue ni Ash, l’entrenador més famós de l’univers “pokemon”, però es que heu de tenir en compte que ja sóc una persona madura (per edat física, que lo del cap encara no ho tenim apamat)

Llegir-ne més.

Source: Llegenda del Cossant del Monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira » Temps de Franja

Source: El “provocador” llibre de José Bada » Temps de Franja

Source: Un Sant Antoni participatiu i musical » Temps de Franja

LA BARRACA DE QUERETESJuan Luís Camps

LA VALL DE BALAT José Miguel Gràcia

REGALS I FESTESMaría Dolores Gimeno

PRADO I MNACAntoni Bengochea

LA MIDA ÉS IMPORTANT (PER A LA POBRESA)? (VILES I GENTS)Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 7/12/2018)

COMENTARISDEIXA UN COMENTARI

ALTRUISTESJuan Luís Camps

QÜENTO VA, QÜENTO VINGUECarles Sancho Meix

Trenta anys de dignitat

Ene 13, 2019 | 2 Comments

Viles i gents (Carles Terès). 
Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació.

Un tresor

Ene 6, 2019 | 0 Comments

Viles i gents (J. A. Carrégalo). 
A Mont-roig, a finals dels anys cinquanta i principis del sixanta, eren comptades les cases que disposaven de teléfon.

Qüento va, qüento vingue

Dic 16, 2018 | 0 Comments

Viles i gents (Carles Sancho). 
Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”

Del Matarranya a Nova York

Dic 31, 2018 | 0 Comments

Viles i gents (Lluís Rajadell). 
Al primer terç del segle XX un potent corrent migratori va portar a un miler de naixcuts a la província de Terol a embarcar-se a distints ports espanyols i francesos

La mida és important (per a la pobresa)?

Dic 9, 2018 | 0 Comments

Viles i gents(Natxo Sorolla). 
Fa uns dies escrivia aquí que els pobles del Matarranya i la Franja que ixen a les estadístiques no són los més pobres d’Aragó

Una bomba sense explotar

Dic 24, 2018 | 0 Comments

Viles i gents (Tomàs Bosque). 
Ere un dia d’agost de 1964. Tenia ja setze anys i estava en mon pare i les dos mules mantornant la Plana del Calderer, just a la vora de l’antic camí de Fórnols

Reduccions

Dic 3, 2018 | 0 Comments

Viles i gents (Carles Terès). 
He anat reduint la mida de les llibretes que solc portar al damunt. De fet, he arribat a prescindir-ne.

Source: Trenta anys de dignitat | L’esmolet

Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d’aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l’activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d’Aragó.

La faena no era fàcil. Lo territori no estava articulat (les comarques no existien) i la cultura, entesa com la manera d’interpretar el món que ens envolta, no sol ser un tema gaire popular —tret de les activitats d’etnografia «nostàlgica»—. La cultura és una matèria que abasta tots los àmbits de la nostra existència, la connexió amb lo passat que ens permet entendre el present i projectar-nos cap al futur. Es tractava d’evitar que passés allò que deia Raimon de “qui perd els orígens perd la identitat”. L’aspecte més precari de la cultura a les nostres terres era precisament aquell que les definia: l’idioma. Tot i ser parlat per la immensa majoria dels habitants, no tenia cap reconeixement oficial i no s’aprenia a les escoles. Los que tenien inquietuds literàries no coneixien lo registre culte de la llengua catalana que havien mamat a casa. Per a elaborar cultura escrita, només los havien ensenyat lo castellà. Però a l’hora d’expressar aquelles inquietuds, esta llengua els era insuficient, perquè el món que els envoltava venia definit per uns noms que no eren castellans. Així van començar a treballar per portar l’idioma que parlaven a casa i al carrer a tots los aspectes de la vida. Des d’allavons han editat llibres de múltiples temàtiques, publicat discos, revistes, fullets; han muntat exposicions; han organitzat trobades, concerts, cursos i conferències…

Han sigut trenta anys de dedicar temps i esforç a la cultura col·lectiva, sense fer cas de la incomprensió ni de les dificultats. Trenta anys de dignitat. Llarga vida a la cultura. Llarga vida a l’ASCUMA.

Alguns dels fundadors de l'Associació Cultural Del Matarranya, davant la casa del poeta Desideri Lombarte (Pena-roja, 5 d'abril de 1990). / Sigrid Schmidt von der Twer
Alguns dels fundadors de l’Associació Cultural Del Matarranya, davant la casa del poeta Desideri Lombarte (Pena-roja, 5 d’abril de 1990). / Sigrid Schmidt von der Twer

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de gener de 2019

Source: Gegants i capgrossos | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 2 de novembre del 2018)

En unes fotografies de Vall-de-roures, del 1926, apareixen a la plaça, per a la festa major, els personatges més populars per als xiquets que participaven en les animades cercaviles per la població. Eren els tradicionals gegants i capgrossos que s’acompanyaven de la banda de música municipal vestida de rigorós uniforme i gorra de plat. En una d’estes fotos, al centre i davant dels gegants, es veuen un grup de set dones jóvens, vestides elegantment, que pareixen les probables amfitriones dels actes festius organitzats per l’ajuntament. En una altra instantània, els capgrossos, d’aspecte poc agradable i simpàtic, estan acompanyats per la canalla. En altres dos fotos la comitiva festiva està a casa Pallarés, esperant el pas de la processó religiosa, amb creu i peanyes, que passa pel carrer Pla en direcció al carrer del Carme. Els gegants representen el rei i la reina, amb capa i corona, i els capgrossos en són sis: un senyor amb barret de copa, un baturro amb mocador al cap, una dona guerxa, un personatge desdentegat i dos més, un d’ells pareix una dona. Tota la gent que acompanya la comparsa va ben mudada, els hòmens amb camisa blanca, ajustador i, alguns, el cap amb gorra, uns pocs amb mocador. Segons ham escoltat a la gent més gran els gegants i els capgrossos van desaparèixer de les festes patronals durant la revolució del desembre del 1933. Els revoltats, profundament antimonàrquics, van llançar els reis al riu des del pont de pedra i, després, els hi van seguir els capgrossos. Els xiquets, en córrer la notícia per la vila, van anar a veure com baixaven els seus personatges populars arrossegats per la corrent d’aigua del Matarranya sense que ningú s’atrevire ha salvar-los de morir ofegats. I pareix que els nostres transmissors, que durant els fets revolucionaris eren menuts, conservaven una bona memòria perquè els aquells tradicionals personatges mai més van formar part dels actes festius.

Carles Sancho Meix

Source: Anna | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Artur Quintana

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: