Skip to content

Archive

Category: Activisme

// Carles Sancho Meix

Quan vaig començar a estudiar a Terol magisteri, el curs 1974-1975, vam coincidir un grup d’estudiants del Matarranya que ens coneixíem i teníem amistat perquè havíem fet el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. A primer curs, en l’especialitat de Ciències Socials, vam trobar-nos amb la presència a l’aula de tres estudiants valencianes que eren amigues i sempre anaven juntes i entre elles parlaven la seua llengua. Nosaltres estàvem sorpresos perquè les enteníem perfectament, així que, quan coincidíem, parlàvem elles en valencià i nosaltres en allò que en dèiem xapurreau, sense cap problema de comunicació. Continuar llegint… Històries de la mili* » Temps de Franja

Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Source: Vuitanta anys | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

Source: El bé | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès

Source: La jaqueta de piquets | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)

Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.

José A. Carrégalo

Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Source: Moviment Franjolí per la Llengua: “La Franja, malgrat tot” [opinió]

“La Franja, malgrat tot” [opinió]

Casa de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins)

El passat 10 de març es va presentar a Calaceit un conveni de col·laboració entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA).
Un mes abans la xarxa d’entitats d’Enllaçats per la Llengua va organitzar una taula rodona a la Universitat de València on s’exposava la situació de l’escola en català amb representants de tot el domini lingüístic català. Per la Franja de Ponent hi participà en Francesc Ricart, del Casal Jaume I de Fraga convidat pel Moviment Franjolí.

Tornant a març, i gairebé simultàniament, mentre el sociòleg matarranyenc Natxo Sorolla oferia una conferència a Perpinyà (Rosselló) sobre llengües i xarxes, dues experiències docents quant a l’ensenyament del català a dos instituts de la Franja s’exposaven, juntament amb d’altres de la resta dels Països Catalans, en un simposi celebrat a la Universitat de les Illes Balears (Palma, Mallorca).

Aquestes quatre activitats, cadascuna al seu àmbit, en són bons exemples (n’hi ha més de ben recents, també*) que la vida cultural a la Franja de Ponent és viva i ben viva, malgrat que, sovint, la situació política i social del Principat no deixi gaire més espai mediàtic per a notícies com aquestes.

El fet de remarcar aquesta mena d’accions no és casualitat, doncs indica un camí d’entroncament de la realitat sociolingüística de la Franja dins el marc cultural de la resta de la catalanofonia. La referència d’ aquest marc, que podria semblar una evidència, no sempre és fàcil des de la Franja i massa vegades ha estat obviat o camuflat.  Activitats realitzades al País Valencià, Catalunya Nord o les Illes Balears han comptat amb representació franjolina, mentre que acords com el ressenyat obren nous (vells) camins i més possibilitats per a la promoció de la llengua i cultura catalana de la Franja.

Per a un territori difús com la Franja, poc cohesionat i amb comunicacions defectuoses, el saber-se part d’una comunitat lingüística de més de deu milions de parlants i que engloba quatre estats europeus diferents, no deixa de representar una injecció d’autoestima i dignificació per als parlants de la llengua pròpia, més enllà de localismes exacerbats i polèmiques estèrils i interessades sobre la denominació de la llengua.

I encara, més enllà del món cultural que hem de valorar, hi és present una realitat social precària però que se sent part en major o menor mesura d’una mateixa comunitat que presenta unes especificitats concretes: paisatge, llengua comuna, tradicions semblants, interessos laborals, fluxos comercials i relacions de veïnatge horitzontals, estudis i serveis fora de territori aragonès en molts casos, etcètera; aquesta comunitat es diu Franja, malgrat tot, i va de les muntanyes dels Pirineus al riu Matarranya. Terra de frontera; riquesa d’un patrimoni cultural que cal preservar.

Òscar Adamuz
Activista cultural

http://www.lafranja.net/?p=28416

Source: El bé | L’esmolet

Estic immers en la lectura de Vida i destí, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: «Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?». També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

Vasily Gorssman al front

Vida i destí no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

La Comarca, columna «Viles i gents», 23 de març de 2018

Source: Calaceite arranca el año del centenario de las excavaciones arqueológicas – La Comarca

calaceite-centenario-excavaciones-libro-jornet-cabre

Montclús (ASCUMA), Joan Sanmartí (catedrático), Salsench (alcalde de Calaceite), Ros (IEC), Molist (Museo Arqueología de Barcelona), Jornet (autor) y Carles Luz (alcalde de Gandesa).

Un nuevo estudio pone de actualidad el yacimiento que comenzó a investigar Juan Cabré a comienzos del siglo XX

Los hallazgos arqueológicos de la zona del Matarraña cumplen cien años, aniversario cuya conmemoración comenzó este sábado. Calaceite, como capital cultural de la comarca, acogió en el teatro de La Germandat el primero de los eventos previstos de una programación que se alargará todo el año.

Aunque todavía están por perfilar y concretar habrá más jornadas, al igual que ya ha habido en meses anteriores con la Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) que impulsó charlas y conferencias centradas en este aspecto.

Como se recordó, fue en 1903, hace más de cien años, cuando Juan Cabré (Calaceite, 1882 – Madrid, 1947) comenzó a excavar yacimientos como el de San Antonio. Le tomó el relevo el profesor Pere Bosch Gimpera (Barcelona, 1891- México D.F, 1974) que, con su equipo del Institut d’Estudis Catalans, le dedicaron varias campañas a excavar este y otros poblados.

“Este centenario podíamos conmemorarlo entre 2014 y 2023 y se ha creído conveniente que fuera en este”, dijo el presidente de ASCUMA, Joaquim Montclús que destacó la importancia del acto del sábado y por un doble motivo: por la presentación del libro sobre el yacimiento y por la firma de un convenio de colaboración entre ASCUMA y el Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Así pues, organizado por la Associació Cultural del Matarranya y por el Ayuntamiento de Calaceite, y en colaboración con el IEC y la Universidad de Barcelona, se presentó ‘El Yacimiento Ibérico de Sant Antoni de Calaceite y el poblamiento ibérico de las comarcas del Matarraña y la Terra Alta’. Su autor es el arqueólogo y profesor de la Universidad de Barcelona, Rafael Jornet, natural de Gandesa con ascendencia de Calaceite.

Conocedor desde niño de este enclave que comenzó a excavar Cabré, Jornet decidió centrar su tesis en él y asumió el reto de enfrentarse a un lugar que sus más de cien años han hecho que quede escasa documentación por lo que requería de mucha profundización.

“Me pareció importante sacarlo del olvido porque aunque hay síntesis de la zona y muy buenas siempre se había pasado de forma sucinta por Sant Antoni por esta complejidad”. Jornet ha tratado de recopilar todo lo que hay en el yacimiento para ponerlo a disposición del investigador.

Cabe destacar que este nuevo estudio ya se presentó en diciembre en el Museo Arqueológico de Barcelona. “Yo lo calificaría de obra maestra porque así se puso de manifiesto en el acto donde se explicó que muchos investigadores en Europa se han interesado”, valoró el alcalde de Calaceite, José Mª Salsench, quien destacó el valor añadido que la publicación da a la localidad a nivel de difusión.

 Convenio de colaboración

Como preámbulo a la presentación del libro, se hizo efectiva la firma del convenio de colaboración entre el IEC y ASCUMA. Se pretende facilitar el intercambio en investigación aprovechando las sinergias de cada territorio entre yacimientos y profesores.

El acto contó también con la presencia de Núria Molist, conservadora del Museo de Arqueología de Cataluña; de Joandomènec Ros, presidente del IEC; y del catedrático Joan Sanmartí, que dirigió la tesis de Jornet.

No pudo estar el concejal de Cultura de Calaceite ni la familia de Cabré. Tampoco la consejera de Educación y Cultura de la DGA, que disculpó su ausencia por problemas de agenda a través de un escrito. Acudió el alcalde de Gandesa, Carles Luz, al que se invitó a estar en la mesa, así como ediles de otras localidades que siguieron el acto.

Source: Pel temps de la verema | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 9 de març del 2018)

Ere pel temps de la verema, cap a l’octubre, i cada any es repetie el mateix. Matinàvem per estar al peu de la tira de vinya a punta de dia. Eixíem de casa quan encara ere de nit, i ben de nit.

Tota la família. Iaios, pares i fills. També algun amic que ens ajudave o que intercanviave ajuts per a veremar en acabat les seues finques. Gent des de seixanta anys fins a xiquets d’escola. Passàvem tot el dia veremant, ajupits al voltant del ceps. Només una parada per dinar amb quatre mossos. Mon pare se n’encarregave, al tardet, de portar el raïm amb el tractor a la bodega cooperativa, als afores del poble. Havie de fer coa, una coa ben llarga de vegades, per graduar el sucre del raïm i buidar-lo. La família, com no podie tornar cap a casa amb el remolc carregat de verema, deixave el tall més tard, a postes de sol, amb algun cotxe i, de vegades, a peu. Arribàvem a casa amb els primers estrels al cel.

Ja voltant la mitjanit, tots ens gitàvem cansats, amb la renyonada dolorida i el cos i el cap ensopits. Però algú seguie despert encara una bona estona més. A la cuina es sentie trastejar fins la matinada. Les llums de tota la casa estaven apagades, menys al foc, on ma mare seguie treballant per preparar el dinar del sondemà. Mentre la resta de la família dormie, ella seguie treballant. Cansada i sola trafegave entre paelles i cassoles. I en ser demà, de matinada, una altra vegada al tall. I així una setmana i una altra. Però no va poder cotitzar per rebre una pensió de jubilació. L’Administració no li ho va permetre. No treballave prou per a tindre’n dret.

I el dia 8 de març les dones van parar per reivindicar igualtat. Fartes.

Lluís Rajadell

Source: Emilio Gastón (in memoriam) | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 3 de març del 2018)

Emilio Gastón, primer Justícia d’Aragó de la Democràcia (1987- 1993) es va morir el passat 22 de gener quan tenia 83 anys. La gent de la Franja hem perdut un bon amic, perquè des del primer dia al càrrec, pel que va ser elegit per les seves conviccions d’aragonesista i demòcrata, sempre va ser al costat dels que defensem la nostra terra i les condicions particulars del nostre caràcter i cultura. El Justícia Gastón, respecte a la nostra condició d’aragonesos de llengua catalana feie natural lo que per molts altres polítics i funcionaris d’aquell moment i d’ara, segueix sent un problema que no volen entendre ni resoldre. Tan natural, que se li podie escriure una carta en català i ell te la contestava. Perquè Emilio tenia molt clar que les llengües més antigues d’Aragó, són un bé cultural d’incalculable valor que s’ha de preservar, com a poc perquè les generacions futures sàpiguen d’on venim i quines són les nostres arrels i la nostra història.

La figura del Justícia es va crear al segle XII en plena Reconquesta, en la missió de moderar en els conflictes entre el Rei i la Noblesa; presidir les Corts d’Aragó en absència del Rei; protegir els drets individuals i col·lectius dels ciutadans enfront de les actuacions irregulars del poder… I en l’època actual, defensar l’Estatut d’Autonomia, tutelar l’ordenament jurídic aragonès i supervisar l’activitat de l’Administració.

El 1711, com a conseqüència de la Guerra de Successió que va entronitzar els Borbons a la monarquia espanyola, es va suprimir la institució del Justícia, i no es va tornar a recuperar fins al 1982, quan els aragonesos hem tornat a tindre institucions pròpies. L’episodi més destacat i dolorós en tota la història del Justícia es va produir al desembre de 1591 quan Juan de Lanuza el Mozo, Justícia d’Aragó, va ser decapitat per defensar els Furs i oposar-se a la invasió del Regne d’Aragó per l’exèrcit estranger de Felip II. Més avant li dedicarem una columna al nostre heroi Juan de Lanuza.

Tomàs Bosque

Source: El Dia Internacional de la Llengua | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 23 de febrer del 2018)

Per a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, el Govern d’Aragó, a través de la Direcció de Política Lingüística, ha publicat un ampli i variat programa d’actes per a divulgar i promocionar les dos llengües minoritàries aragoneses: el català i l’aragonès. Una convocatòria instituïda per la Conferència General de la UNESCO en 1999 i que busca promoure el multilingüisme i la diversitat cultural que és una part molt important del nostre irrenunciable patrimoni immaterial.

De les 122 activitats programades enguany, 83 es fan en aragonès i 39 en català. D’estes últimes 16 tenen lloc a la comarca del Matarranya. Resulta ben estrany l’escassa presència de convocatòries en català al nord de la Franja: a la Ribagorça i també a la Llitera. I més sorprenent que a les 7 viles del Baix Aragó catalanoparlant no hi hague programat ni un sol acte per a commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna en la nostra llengua. Precisament en un territori on s’està produint una ràpida substitució lingüística a favor del castellà per la falta de promoció de la llengua pròpia del territori.

Les activitats programades enguany a la comarca del Matarranya estan organitzades per diferents entitats i tenen lloc als centres educatius. Als CRAs Algars, Matarranya i la Freixneda i a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Clarió, l’Associació de Mares i Pares en defensa del català, ha organitzat amb altres entitats dos jornades plenes d’actes. Una a Vall-de-roures i una altra a Queretes, on es presentarà el CD del grup Ya babé ‘Cantant Desideri’ i on haurà una actuació de la formació musical entre altres activitats. Dins d’esta convocatòria també hi tenim una iniciativa que ha sorgit a l’IES Matarraña de Vall-de-roures: ‘Iaios a l’Insti’, jornada de llengua i memòria oral. La gent gran anirà al centre de secundària per a compartir amb els alumnes les receptes de cuina tradicional i per a jugar a la morra. D’esta trobada intergeneracional es farà un programa de ràdio on es parlarà i es valorarà la iniciativa… I molts més actes programats que podeu consultar a http://www.lenguasdearagón.org

Carles Sancho Meix

Source: Queretes celebra el dia de la llengua materna – Ràdio Matarranya

Els actes per la celebració del dia de la llengua materna s’allarguen al Matarranya. El passat cap de setmana a Queretes es va organitzar un taller de jocs i instruments musicals per als més menuts del poble. I el grup de música matarranyenc Yababé va aprofitar la diada per presentar el seu nou disc: Cantant a Desideri.

// Carles Sancho Meix L’Associació Cultural del Matarranya i l’Ajuntament de Calaceit van organitzar, dissabte 10 de març, una interessant convocatòria cultural en el teatre municipal de la Germandat de la capital del Matarranya, on hi van assistir un centenar de persones. Després d’una salutació de l’alcalde de la vila Josep Maria Salsench, es va presentar el Conveni de Col·laboració entre ASCUMA i l’Institut d’Estudis Catalans que es va llegir i signar pels presidents de les dues entitats: Joandomènec Ros de l’IEC i Joaquim Montclús d’ASCUMA. La signatura del conveni servirà per intensificar la promoció, l’estudi i la difusió de la llengua catalana que compartim amb altres territoris i facilitarà la col·laboració en nous projectes i iniciatives culturals. Ros va sentir-se molt satisfet d’estar a Calaceit i poder reprendre la col·laboració amb el Matarranya que ja havia iniciat l’IEC durant aquelles primeres campanyes arqueològiques pioneres en el nostre territori a principi del segle passat, on precisament Calaceit i l’arqueòleg calaceità Joan Cabré van tindre un paper molt destacat. A continuació es va presentar ‘El jaciment ibèric de Sant Antoni de Calaceit i el poblament ibèric de les comarques del Matarranya i la Terra Alta’ del professor d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona Rafel Jornet Niella amb arrels calaceitanes, per part de la mare, i gandesanes, per part del pare. El magnífic i ben documentat volum és el resultat de la seua tesi doctoral. La taula de la presentació estava formada, a part de l’escriptor, per Núria Molist, conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Joan Sanmartí, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, director de la tesi doctoral i membre de l’IEC que va lloar el bon treball d’investigació de Jornet i els alcaldes de Calaceit i Gandesa. Mentre s’anaven desenvolupant els actes programats, a la pantalla de l’escenari del teatre s’anaven passant imatges de l’arqueologia calaceitana que apareixen en el llibre de Jornet. La convocatòria també commemorava el centenari de les excavacions arqueològiques al Matarranya iniciades per l’IEC. Continuar llegint…Jornada Cultural a Calaceit » Temps de Franja

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: