Skip to content

Archive

Category: Baix Cinca

Source: La Confederación Hidrográfica del Ebro sanciona a Fraga por seguir contaminando el Cinca pese a tener depuradora

Source: L’Estat reserva 4 milions per a la residència de Mequinensa

Source: Multen joves per destrosses al mobiliari urbà de Fraga

Si bé l’emergència sanitària actual no ens ha permès la celebració de la gala anual, hem decidit igualment fer  públics els «Premis Galan a la normalització lingüística» i el «Premi Franja: cultura i territori», així com l’atorgament  de la Beca Amanda Llebot.

El premi Franja corresponent a l’any 2019 vol reconèixer la trajectòria del músic i poeta Tomàs Bosque (La Codonyera, 1948). El cantautor matarranyenc, professor de música i actualment resident a Saragossa, va donar a conèixer la llengua de les nostres comarques en diversos recitals en què va participar durant la dècada dels 70, per continuar després i fins a l’actualitat conreant la poesia i l’articulisme en la premsa comarcal, sempre en defensa de la terra i de la dignitat de la llengua catalana a l’Aragó

El premi Galan 2020 ha recaigut en el programa de ràdio Astí estem codirigit per Emilio Rubio i Adrià Soler. El programa va començar emetent-se diàriament per la televisió local Digital Fraga i a través de les xarxes socials durant els mesos de confinament més estricte, per passar a emetre’s actualment a través de les ones de Ràdio Fraga i l’emissora local de Vallobar. És un magazine cultural que es nodreix del talent local, i on les llengües catalana i castellana s’integren amb naturalitat en les diverses seccions del programa en funció de la llengua materna de cada col·laborador.

La Beca Amanda Llebot d’aquest any ha estat atorgada al projecte “Proyecto de trabajo sobre la documentación presente en el Archivo Histórico de Fraga referente a los pozos de hielo: construcción y uso”, presentat per Aránzazu Montanter Satorres, per ésser un treball d’investigació de temàtica actual que contribuirà al coneixement i la difusió de la història de Fraga i per la interessant combinació entre Arqueologia i fonts històriques.

El lliurament efectiu dels premis i de la Beca Amanda Llebot es farà de seguida que la situació sanitària ho permeta.

Aprofitem per a fer-vos saber que hem continuat editant el calendari de paret, aquest any dedicat a la pagesia, i el de butxaca amb la cançó del Tronc de Nadal, malgrat que  no podrem fer l’activitat de tots els anys.  Els distribuirem gratuïtament per als socis, també podreu trobar-los a Ocio y Servicios  i a Llibreria Badía de Fraga.

Finalment, comunicar-vos que hem reflectit les “Paraules boniques” del Dia de la Llengua Materna en una bossa de roba per a la compra, que distribuirem també en breu.

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA

Fraga

Source: Jaume Arbiol guanya el premi de recerca Jesús Moncada | Mas de Bringuè

“Mequinensa 1808-1898: 90 anys del segle XIX” del  llicenciat en Història mequinensà Jaume Arbiol Agné, va ser triat pel Jurat com a guanyador entre les quatre propostes presentades, de l’edició de 2020 del Premi de Recerca Jesús Moncada que organitza l’Ajuntament d’aquesta vila
En el transcurs de l’acte, que degut a la pandèmia va ser retransmès pel canal local de televisió i a través de xarxes socials, Antonio Sanjuan, alcalde en funcions, va agrair “el difícil treball” del Jurat i va felicitar els autors dels quatre treballs, amb esment especial al premiat.

Dario Vidallet, regidor de cultura i president del Jurat en substitució de Magda Godia que es recuperava d’una intervenció quirúrgica, explicà que Jesús Moncada posar  Mequinensa  al mapa de la literatura i la llengua en català ” i  va lamentar que la crisi sanitària hagués retardat la commemoració del cinquantè aniversari del trasllat del “Poble Vell” a l’actual nucli urbà per a la construcció dels embassaments de Riba-roja  i Mequinensa.
Andreu Coso, en nom del Jurat format per Chusé Aragüés, Carme Alcover i Ramón Sistac, va destacar del treball premiat “la seva aportació a l’estudi i recerca de la història de Mequinensa, recollint nous continguts a una època del segle XIX que Jesús Moncada recrea àmpliament en la seva bibliografia”.
El guanyador, Jaume Arbiol, que també va intervenir per videoconferència a l’acte, va agrair la concessió del Premi, i va explicar que la idea del treball va néixer en 1999 mentre estudiava segon curs de carrera a la Universitat de Lleida, en concret en l’assignatura d’Història Contemporània d’Espanya. “Ens vam adonar de les dificultats que va viure la nostra zona en el segle XIX, una època apassionant”. El treball s’inicia en 1808 amb la construcció de l’església de la localitat en l’antic nucli urbà, el “Poble Vell”, i amb l’arribada de les tropes franceses a la zona. Després recorre episodis com l’arribada de la pesta groga, amb nombrosos afectats en la localitat, les cruentes guerres carlistes o els problemes amb la justícia d’alguns  mequinensans  en la segona meitat del segle, fets aquests últims reflectits també en la novel·la de Jesús Moncada “Estremida memòria”.
El III Premi de Recerca Jesús Montcada té una dotació econòmica de 3.000 euros i es va crear per a “impulsar el prestigi de la cultura i la història com a eines de recerca, desenvolupament i innovació a partir del treball interdisciplinari, amb la creença que tota societat que vol avançar ha de mirar al seu passat, prendre consciència del seu present i projectar- se cap al futur, així com per a situar a Mequinensa com a epicentre cultural de referència”.

Quim Salleras i Clarió (Fraga, 1949), llicenciat en psicologia i en història, es va doctorar el 2006 en història medieval i moderna amb el tema “La Baronia de Fraga (1387-1458)”. Ha aconseguit vincular la seva feina d’historiador amb la vida familiar i la professió de docent a diversos centres de Barcelona. Ha publicat diverses obres i articles en aquesta temàtica. Amb gran esperit investigador i divulgador sobre la història de Fraga i de la Franja, a l’entrevista ens parla de llengua, territori, història i franges amb rigurositat i arguments, com a bon entès en la matèria.

1_A la Franja fa temps que veus autoritzades alerten del risc de substitució lingüística degut al trencament generacional de la transmissió del català. Com trobes la salut de la llengua, avui dia, a Fraga i, en general, a la comarca del Baix Cinca (ús al carrer i institucions, entitats en defensa de la llengua, etcètera)?

La pregunta és molt profunda i per a especialistes. La meva condició d’historiador del Cinca em fan interessar més pels canvis de llengua produïts en moments crítics de la nostra història, com la Reconquesta al segle XII, la castellanització després de les guerres de Catalunya, les imposicions franquistes, o el “galimaties” de les lleis d’ensenyament després de la Constitució espanyola del 1978.

Recordo que, quan va néixer el Partit Aragonesista (PAR), paral·lel a l’esmentada constitució, comptava inicialment amb tota la meva simpatía.  De la mateixa manera que els nacionalistes andalusos, gallecs o catalans, per exemple. Creia en la participació del poble en la vida política. La meua ingenuïtat va canviar el 1990. Continuava una ideología franquista, a més dels empressonaments fins als anys 60 per motius ideològics que estaven presents a les depuracions conservades a Lleida, Barbastre i Osca (Huesca). Vaig constatar com el PAR va canviar de discurs cap a una ideologia que era impossible d’assumir per aragonesos bilingües. No eren defensors ni de la Constitució en el tema de modalitats lingüístiques. I no cal dir el rebuig dels aragonesos cultes residents a la zona pròxima a Catalunya. En el nostre cas agermanats a Lleida, on estaba la diòcesi.  Un sentiment semblant observava en aragonesos residents a Catalunya, arrelant als seus fills a una cultura bilingüe i trilingüe. Lluny de solucionar-ho, encara ho van agreujar  més potenciant un guerra de llengües, segregacions de diòcesis i el menysteniment del fragatí. Continuar llegint… Moviment Franjolí per la Llengua: Joaquim Salleras (historiador de Fraga): “S’ha donat un mal ús a conceptes com Franja, regne o Corona d’Aragó”.

Mira aquest butlletí al teu navegador.

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 121 • 26 de novembre de 2020

Associacionisme i economia d’Albelda

// Josefina Motis

En un recent article d’actualitat, el Diario del Alto Aragón ha posat de relleu la vida del poble d’Albelda en una conversa amb la alcaldessa Mª Ángeles Roca. En l’article es dona especial importància a la convivència i al manteniment i record d’antics costums i tradicions a través de l’associacionisme que ha caracteritzat sempre aquest poble.

L’esmentat article és una bona ocasió per a observar l’activitat social del poble, formada actualment per deu associacions. Hi trobem, per exemple, la Penya Lo Magrè, sempre present en celebracions i manteniment de costums, dedicada a promoure la Festa del Tossino, que ha arribat a tenir fins sis mil visitants i que ha estat declarada d’interès Turístic d’Aragó.

Llegir-ne més.

El govern d’Aragó signa vuit convenis amb sindicats i entitats socials per a la promoció de les llengües pròpies

// Màrio Sasot

El Consell de Govern ha aprovat avui la signatura de vuit convenis de col·laboració amb els sindicats i entitats socials i empresarials CCOO, CEOS CEPYME Osca, UGT; Gremi d’Editors d’Aragó, Fundació PLENA INCLUSIÓ, OSTA, STEA i UAGA, , que tenen per objecte dur a terme accions conjuntes per a la promoció i difusió de les llengües pròpies d’Aragó.

Llegir-ne més.

Lingüística ficció, o com “el chapurriau” (sic) ve de l’occità

// Joaquim Torrent

Recentment la revista La Comarca, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’objectivitat i incultura de qui ho ha perpetrat, qui pretén fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau”prové en línia directa de l’occità , al qual a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

Llegir-ne més.

Dubtes de tardor*

// Raquel Llop

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m’envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat).

Llegir-ne més.

La soledat dels museus*

// José Miguel Gràcia    

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà.

Llegir-ne més.

Cabdill*

//Antoni Bengochea

Seguint la moda de parlar del “CAUDILLO”, voldria recordar alguns dels tòpics que es donaven per segurs en la etapa de la dictadura “cabdillista”, i que bona part de la dreta hispànica actual encara dona per bons. El primer seria que Francisco Franco era un gran militar. Quan jo era jove, els partidaris del líder feixista sempre et recordaven que Franco era el general més jove pràcticament del segle XX, i que va guanyar una guerra amb moltes dificultats, per les ajudes que tenien els “rojos”  d’una Rússia totalment entregada.

Llegir-ne més.

«Treballar en pijama»*

// Natxo Sorolla

Hau imaginat mai treballar en pijama? Poder descansar al llit si esteu sobrepassats per la jornada laboral? Estalviar-tos hores de cotxe? Potser sou uns dels afortunats a qui l’alerta sanitària tos ha fotut a treballar des de casa. O potser esteu vivint com una penitència no fer el cafè en los companys. Sigue un miracle o una plaga, el cert és que el teletreball cada vegada tindrà més presència. I «treballar a distància», en la major part dels casos, serà treballar des de casa. Treballar des del kilòmetre 0 de les nostres vides privades. La realitat del teletreball tampoc és tan idíl·lica i lliure com se sol dibuixar.

Llegir-ne més.

Volem los nostres trens!*

// Estela Rius

A mitat mes de març del 2020, quan es va decretar l’estat d’alarma al nostre país, RENFE va suprimir quatre de les vuit freqüències ferroviàries que tenien parada a Nonasp. Van al·legar esta supressió degut a la baixa ocupació dels trens durant lo període del confinament, dient que ere temporal i que quan se tornés a la normalitat, se recuperarien.

Llegir-ne més.

Donar-se de baixa

Temps de Franja
Major, 4. Calaceit (Terol) T. 978 851 521 redaccio@tempsdefranja.org

// Virgili Ibarz

Aquest 11 de novembre ha arribat a llibreries el Tríptic de la terra de Mercè Ibarz, publicat per Anagrama. L’autora hi reuneix La terra retirada i La palmera de blat, i les acompanya amb una part, inèdita, Labor inacabada.

El Tríptic de la terra compren així un arc temporal de publicacions que va del 1993 a 2020. El 1993 l’autora va publicar La terra retirada al Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’èxit va ser immediat. Hi veiem la transformació de Saidí. El canvi de l’olivera per l’horta, el pas del secà al regadiu, l’aparició de la fruita i la modificació dels hàbits que aquest canvis comporten.

Mercè Ibarz. / Lucía Boned

Continuar llegint… Retorns a Saidí d’una llauradora de les lletres » Temps de Franja

Source: Premi Proa a l’escriptor Francesc Serés | Lo Finestró

El Grup 62 ha atorgat el Premi Proa de novel·la a l’escriptor franjolí (de Saidí) Francesc Serés. Amb l’arribada d’un  professor “nàufrag” a una profunda vall de la Garrotxa l’autor explora la vida íntima i cultural de la gent. Això és el que fa magníficament La casa de foc, l’obra premiada d’en Francesc Serés que ha manifestat sobre la mateixa que és “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l’espai com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”. Explica Serés: “El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.” ““La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: “Diré el que em fuig, no diré res de mi.” I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: “No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.” Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.””

Garrotxa digital:

Source: Arturo Gaya recoge en un libro 50 razones para amar al Ebro

Source: Polèmica per la recollida del cartró als polígons de Fraga

// IEBC-IEA

Dissabte 26 de setembre va tenir lloc a Fraga una nova edició de la Jornada Cinga, Fòrum econòmic i social, dedicat en aquesta ocasió al tema «Pagesia i temporalitat: un altre camí».

La jornada va arrencar amb la projecció del documental, codirigit per Clara Barbal i Pablo Rogero, El cost de la fruita (2020), que dona veu als treballadors de la fruita —temporers i pagesos— de la comarca del Segrià; un documental basat en el llibre La pell de la frontera (2014), de Francesc Serés, que intervé en el documental com a veu en off.

Continuar llegint… Pagesia i temporalitat a Fraga » Temps de Franja

 

 

Source: Llum verda a iniciar el càmping de luxe a Mequinensa enguany

Source: Mequinensa, mig segle d’una mudança total

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
  • |LLEIDA

Actualitzada 14/09/2020 a les 13:42

Gairebé d’un dia per l’altre els veïns de Mequinensa van haver d’abandonar casa seua per instal·lar-se a un poble nou de trinca. Enguany fa mig segle que el pantà de Riba-roja va negar gairebé la meitat de les cases i Enher en va fer enderrocar l’altra meitat. Amb els anys s’ha aconseguit que aquest poble nou fos això, un poble.

poble vell i poble nou. Estèticament, l’església de Mequinensa va en la línia racionalista de les cases del poble nou: totxos a vista i parets blanques.

© poble vell i poble nou. Estèticament, l’església de Mequinensa va en la línia racionalista de les cases del poble nou: totxos a vista i parets blanques.

JAUME BARRULL

L’hivern a cavall entre els anys 1970 i 71 va ser especialment fred a Mequinensa. Les dues nevades del desembre s’havien glaçat sobre les teulades de les cases noves i les runes del poble vell. “Aleshores feia la mili i quan vaig tornar un cap de setmana de permís, el primer que em trobo en baixar del cotxe de línia són els meus pares fent la mudança amb la mula i el carro”, recorda el Joan González. A les baixes temperatures i la boira s’hi sumaven la tristesa per haver d’abandonar el poble on havien viscut tota la vida, la incertesa per un futur sense les mines de carbó, que havien tancat definitivament amb la construcció de les preses de Mequinensa i Riba-roja, i una il·lusió de viure en unes cases que tenien cuines modernes i lavabos.

La història es remunta als anys cinquanta, quan la companyia elèctrica Enher va decidir construir dues preses al riu Ebre i les respectives centrals hidroelèctriques. “La nostra generació, nascuda a finals dels quaranta, els rumors que el poble desapareixeria sota les aigües d’un pantà que havien de construir a Riba-roja ens van acompanyar des de petits”, recorda l’alcaldessa del poble, Magda Gòdia. En pocs anys el poble va viure un moviment de gent i de maquinària fins aleshores mai vista. En plena construcció de la presa, a un quilòmetre escàs riu amunt, Mequinensa va doblar la població de gent que venia a treballar a les obres. “Per una banda, el poble bullia perquè estava ple de gent i es van obrir molts comerços, bars i tavernes; per una altra, la gent vivia amb angoixa que l’amenaça s’estava fent realitat i que en pocs anys el poble quedaria ofegat per sempre”, recorda l’alcaldessa.

Com que l’aigua només havia de cobrir mig poble, el primer projecte que la companyia va posar sobre la taula de l’ajuntament era la construcció d’unes cases a l’altra banda de la serra, a la carretera de Lleida, i un mur de contenció per salvar la resta del poble. “En aquell moment hi havia la intenció de dividir el poble entre els afectats de la part baixa i els que teòricament no patirien cap perjudici perquè l’aigua no els havia d’inundar la casa”, recorda Pepe Nicolau, fuster i pintor, únic supervivent de la comissió de veïns que es va organitzar per revertir el guió escrit per Enher. “Estem parlant dels anys seixanta, Enher era la companyia del règim i nosaltres un poblet perdut de l’Espanya rural, per això encara té més mèrit que aconseguíssim sobreviure com a poble. Per iniciativa de Manuel Justribó ens vam reunir uns quants veïns al Bar Benjamín i allà es van pactar les bases de les nostres reivindicacions. La principal era que el poble no es partiria en dos, així que marxaríem tots al poble nou”.

Finalment van aconseguir que la companyia s’avingués a pagar 50.000 pessetes per habitant i comprés les cases de la part que no s’inundaria. “Una part del poble nou són les cases de les famílies que vivien a la part baixa del poble; una altra part són les cases dels treballadors de la companyia i la resta, la majoria, són les cases que va construir la Cooperativa de Santa Agatòclia”, recorda Antonio Llop. “Amb els diners de la indemnització i la venda de la casa moltes famílies van marxar a buscar-se la vida a ciutats com Barcelona o Lleida; els que vam decidir quedar-nos ens vam comprar una casa a través de la cooperativa. Hi havia quatre models per triar i anàvem a sorteig”.

El que ningú no podia controlar eren els veïns nous. “Al poble vell estaves acostumat a tractar amb la gent del carrer, que eren les cases veïnes de tota la vida. Com que l’adjudicació dels habitatges del nou era a sorts, de cop i volta tothom va haver de conviure amb veïns diferents”, recorda Teresa Borbon, que també tenia vint anys quan la família es va traslladar a la casa nova. “Jo estudiava a Saragossa i l’ Enher anava tan ràpid a tapiar i enderrocar les cases que quan vaig tornar un cap de setmana ja no vaig poder-hi entrar per recuperar els pòsters de la meua habitació, allò em va doldre molt”, recorda. “Ara, amb el pas dels anys, el que potser em dol no són aquells papers sinó molts estris vells que aleshores no valoràvem i que van desparèixer per sempre més”.

Molts famílies, si els números els quadraven, aprofitaven el canvi de casa per fer foc nou. “Els meus pares, i jo mateix, vam abandonar la casa familiar la mar de contents i il·lusionats. De tenir una casa en la qual no ens hi cabia ni sofà, ni nevera, ni moltes coses de la vida moderna; que no podíem aparcar el cotxe al carrer,… Vam passar a viure a una casa amb llum exterior a totes les estances, amb lloc per a un sofà, butaques, nevera, armaris i un garatge enorme. No hi havia color. A nosaltres ens va anar molt bé i vam estar molt contents d’estrenar una casa nova força confortable”, confessa Andrés Coso, des de Barcelona, on finalment va anar a viure. El contrast entre un poble i l’altre encara era més gran perquè “en saber que hauríem de marxar del poble, encara que faltés uns anys, la gent va deixar d’arreglar les cases i a poc a poc es va anar degradant. No valia la pena pintar una façana o posar una porta nova si t’havien de tirar la casa a terra”, recorda Magda Gòdia.

El prototipus de família habitual de Mequinensa a finals dels anys seixanta era la d’un home miner i una dona dedicada als afers de la família. Després, molts, tenien una mica de terra que cultivaven els caps de setmana. “Com que els homes passaven moltes hores a les mines, les dones tenien un pes important a la Mequinensa vella, elles són les que van organitzar algunes manifestacions en aquella època”, recorda Gòdia.

Fa referència a una convocatòria del 7 d’abril del 1967. “Aquell dia les dones van sortir al carrer per protestar per un forat a la presa que tothom va viure amb molta por. Van venir més de dos-cents guàrdies civils i els van requisar algunes pancartes que deien coses com: ‘Ave Enher, los que van a morir te saludan”, recorda Pepe Nicolau. “Això diu molt del caràcter d’un poble com el nostre, estem parlant que era en plena dictadura franquista”.

“La construcció de la presa va coindicir amb una crisi del sector miner, que va aprofitar que els pantans inhabilitaven el trànsit de carbó pel riu per tancar-les”, explica Magda Gòdia. “El fet que la majoria dels homes es quedessin sense feina també va plantejar un futur molt incert, quedar-se al poble nou era assumir una situació que ningú sabia com aniria. L’Enher cada vegada necessitava menys gent, les millors terres havien quedat inundades i no estava clar de què podríem viure”.

Durant els primers anys el poble era fred, els records de la festa major no són els més alegres i l’enderrocament del poble vell hi afegia un paisatge fantasmagòric. El capellà es negava a marxar, i no va ser l’únic. Dues famílies no van arribar a fer mai el pas i van continuar al poble vell. Joan Morell i Carme Ibarz, fills de les dues famílies, finalment es van casar i se’n van anar a viure a Lleida. El Joan ho recorda bé: “El pare s’havia quedat sense feina i per ajudar-me amb els estudis de Magisteri ens van traslladar provisionalment a Lleida. Continuàvem empadronats a Mequinensa i hi anàvem tant com podíem. A l’hora de la veritat, algú va decidir que teníem dret a la indemnització i amb el que ens oferien per la casa era impossible refer la vida de nou. Els pares es van negar a vendre i la casa encara és al poble vell. La nostra i la de família de la meua dona”, recorda.

Amb els anys les ferides cicatritzen i els records s’edulcoren, Mequinensa ha sabut reinventar-se sense oblidar les seues arrels. Ara és un poble que no arriba als tres mil habitants amb molts bons serveis i equipaments. Pel carrer s’hi veu molta canalla, que dóna vida i esperança. El poble vell sempre formarà part de la memòria col·lectiva, la qual tothom amanirà amb la seua experiència personal.

 

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.