La Franja

Engironats (© C. Terès, 2018)

L’Eix Transversal és una via que ens permet anar de la Franja a Girona sense passar per Barcelona. Infraestructures que ajuden a ‘desradialitzar’ una mica les Catalunyes, i que són una oportunitat de gaudir de paisatges plens de contrastos.

L’altre dia, doncs, vam travessar les comarques aragoneses cap al nord: Alcanyís, Casp, Mequinensa, Torrent i Fraga; carreteres silencioses envoltades, a partir de Casp, de camps de fruiters ben pentinats i nodrits per l’aigua del pare Ebre.

Després, les planúries lleidatanes, que també coven fruits saborosos i ens fan sabedors de l’amplitud del món. Records de joventut, d’Alsina Graells i de nits agredolces de boira i cervesa. Vaig tornar a sentir la mirada severa de la Seu al clatell mentre seguíem rabents cap a llevant. Els pobles de la Segarra navegaven feliços per les ondulacions verdes de cereal.

I més avant, el país dels sots feréstecs, de boscúries compactes i cingleres que fan rodar el cap. Vam deixar enrere la plana de Vic. El paisatge que solcava la carretera em traslladava de nou cap al record, aquesta vegada més antic, de quan tenia dotze anys, les cames primes i els ulls esbatanats. Excursions de motxilla i xiruca, cantimplores d’alumini i uns sentits que s’embriagaven de tanta natura. L’existència d’aquelles muntanyes em va barrar el pas al gaudi de les discoteques del meu barri. La felicitat, si existia, només podria trobar-la a cel obert. Aquesta certesa impregnà l’embrió d’adolescent que era jo, i ja no m’ha abandonat mai més.

I per fi, Girona. Ràpidament cap a la Facultat de Lletres, al rovell de l’ou de la ciutat, a explicar què és Temps de Franja i com funciona.

En començar a parlar, encara duia enganxat a les sabates el fang del Puigsacalm. I una mica de boira amarga arrapada a la gola, que em va fer estossegar. (Res de greu. Coses de l’Eix Transversal.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 138, juliol-agost 2018

Presentació del llibre Objetos con historia, de Paquita Vilella

Esteban Sarasa i Paquita Vilella

Després de la publicació del seu volum Cocina con historia,  Paquita Vilella (Mequinensa, 1950) ha continuat en la tasca de recuperació de la memòria col·lectiva a través dels objectes, espais i relacions socials del passat més recent amb el llibre “Objetos con historia. La vida cotidiana en la antigua villa de Mequinenza”, que es va presentar el divendres 21 de juny a la llibreria “Portadores de sueños” de Saragossa.

Com moltes altres troballes creatives de la humanitat, el llibre va sorgir d’una carència, d’un acte traumàtic.

“Quan la gent va haver de marxar del poble vell per la construcció del pantà al poble nou, no va tindre temps ni espai per a recollir moltes coses de la casa vella. I allí van quedar colgades també l’estructura tradicional de les cases, els treballs que allí es feien, els estris que s’empraven… i vaig sentir la necessitat de recuperar tot això en un llibre” – explica l’autora.

El llibre, farcit de fotografies provinents, no sol de Mequinensa sinó d’altres indrets d’Aragó i resta d’España, fa un recorregut exhaustiu per les diferents estàncies de la casa rural tradicional: l’entrada amb el canterell amb els cantes i els sillons, prodigi de disseny i d’aïllament tèrmic; l’algorí, la quadra, la bodega amb el trull, o el forn de llenya i l’empastissador…; la primera planta, amb la cuina, el foc en terra,  la llar de foc ,  les alcoves; i les angorfes, amb els seus apartats per fer i posar a assecar lo mandongo, una altra per a estendre el gra, i una altra a cel oberts per a assecar les figues o els orellons de préssec.

També dedica un apartat a les feines domèstics que en eixos temps abarcaven, la fabricació del pa, del vi, de l’oli, del sabó per a rentar la roba, la matança del tossino i el mandongo; la cunya, el cosir la roba…

Un altre aspecte és el munt d’objectes que omplien cadascuna d’aquestes estàncies i feines: fruiters, tovallons, capoladores, premses de vi, cadires del foc, los cofins per a filtrar l’oli o el vi, etc.

Paquita Vilella també aborda altres aspectes de la vida d’abans com les vestimentes dels nens, dels iaios, de bodes, d’enterraments, etc, i abunden les dites i sentències populars. Aquestes peces del text, igual que la denominació dels objectes, estris i figures, estan transcrites en bilingüe, castellà i català, on predominen les variants locals mequinenssanes.

Los textos en general, com és habitual en tots els treballs antropològics i etnogràfics d’aquesta catedràtica d’Història i Geografia, i com diu el seu mentor i presentador de l’acte, el professor universitari Esteban Sarasa, “es caracteritzen per la seua minuciositat i rigor” i van acompanyats d’una seriosa contextualització històrica i etimològica, en el cas de les paraules.

Paquita comentà que en el llibre es recullen  “unes formes de vida i unes estructures familiars que no havien canviat quasi be res en cinc segles i que en canvi han desaparegut pràcticament en els últims cinquanta anys. Per això m’ha paregut important  consignar-les i retre-les homenatge en aquest volum”.

   FOTOS: Màrio SASOT