Skip to content

Archive

Archive for juny, 2013

Ramón Meseguer: el poeta i dramaturg | Lo finestró del Gràcia.

 

Ramón Meseguer 13

 

Al Centre Aragonès de Barcelona, el passat dia 27 de juny, es va presentar l’obra poètica i teatral, Elegía por una sociedad maligna/Vozfulguravoz (poesia) i Pasta viviente/Tu voz y tu presencia (teatre)  de Ramón Meseguer Albiac, professor universitari, doctor en filosofia i psicòleg clínic-psicoanalista, de mare de Nonasp i sempre vinculat amb aquesta vila franjolina, traspassat el 2012. Molts llibres havia publicat en vida, referents a la seua professió, però mai d’estricament literaris. Tots els apunts i notes —quaderns— que va deixar escrits Ramón Meseguer han estat revisats i recopilats  per part de Merxe Llop —de forts lligams familiars amb Ramón Meseguer—, i fruit d’aquells treballs són les publicacions que es van presentar, editades per Gara d’Edizions.

 

Ramón Meseguer070 Ramón Meseguer 1Ramón Meseguer 2

 

Merxe Llop exercí de introductora i coordinadora de l’acte, al qual assistiren força amics, companys i interessats per l’autor. No mancaren familiars i persones de Nonasp.

 

El psiquiatra Roberto Goldstein, amic i company de l’autor es va referir a la especial relació que va mantenir amb Ramón Meseguer, per la qual cosa va tirar mà dels records i d’un ample anecdotari, sempre tendre, proper i imaginatiu.

 

Ramón Meseguer 4Ramón Meseguer 6Ramón Meseguer 7José Toledo, psicoanalista i poeta, i també ben coneixedor de l’autor, va fer un profund anàlisi literari de les obres que es presentaven, incardinat a la personalitat psicoanalítica de Ramón Meseguer. Com a prologuista dels dos llibres, José Toledo diu, referint-se al llibre de poemes: “Se enfrentó a su propio cajón de basura, cual antaño hiciese Froid, al ir desvelando su inconsciente y fue mucho más intransigente consigo mismo que con los Ramón Meseguer 8Ramón Meseguer 9Ramón Meseguer 14demás”. I del llibre de teatre: “Nuestro Ramón, excelente creativo y no menos sagaz psicoanalista, maestro de la gran parte de los entresijos del alma humana, nos muestra en esta ambiciosa y brillante obra de teatro los múltiples personajes que habitan en el interior del hombre, los que son psicoanalizados y cuestionados sistemáicamente, hasta que van rindiendo sus defensas una tras otra, gracias a la contundencia y precisión de sus interpretaciones.”

 

Un audiovisual amb imatges de l’autor, música de guitarra i poemes recitats pel propi autor va posar la fi a l’acte. Després unes copes de vi garnatxa de terres aragoneses.

 

Ramón Meseguer 10Ramón Meseguer 11Ramón Meseguer 2073

 

Facebook

LA FRANJA, MASSA AUTOODI I IMPOTÈNCIA

Un del mites més estesos, i fomentat interessadament pels seus beneficiaris, és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir“ la Franja, qualificat en termes de ”perill potencial” pels mateixos inventors del mite. No hi ha, però, res més lluny de la realitat: al Principat i a Barcelona la gent “passa” absolutament del tema, i, fins i tot, el fet que des de determinats cercles aragonesos es judeïtzi el mot “català” els deixa absolutament indiferents, el menfotisme, llevat algunes minories, és la norma imperant.

Com en aquestes mateixes pàgines asenyalava Joaquim Montclús, els jueus han estat secularment estigmatitzats i infamats en la nostra societat -amb la col.laboració entusiasta de determinats clergues-, però únicament a nivell teòric, ja que fa molt de temps que foren expulsats. De fet, a manca de jueus, qui ha ocupat el seu lloc realment i històricament a l’Estat espanyol han sigut els catalans, en forma d’enemic intern i invisible que cal erradicar, i que al mateix temps serveix per enfortir el sentiment unitarista en totes les seues variants. Això fou ben ostensible durant el franquisme, i encara és força utilitzat pels seus successors, especialment pel PP i els seus satel.lits -encarnació, entre altres coses i malgrat que ho intenten dissimular, d’un espanyolisme d’allò més ranci i caciquil-, que fan tot el que poden i sense cap pudor per estigmatitzar qualsevol cosa que faça olor de “català”.

Per què els catalans fan tanta por a certs aragonesos? Potser perquè compartim massa coses, moltes més de les que alguns voldrien. Es tracta d’una por amb el mateix origen que l’antijudaisme: el jueu, tradicionalment, era de tots els diferents el menys diferent, perquè la seua suposada amenaça era invisible, en contrast amb africans o asiàtics que no poden amagar els seus trets. Així, el rebuig se sustenta en aquesta mena de raonament: som massa iguals, i per tant hem de fer el possible per diferenciar-nos, perquè els que ens manen -que molts cops solen ser els de sempre, o els seus fills- no ens puguen acusar de connivència o, fins i tot -horror!-, de ser el mateix enemic, traïdor per definició.

Aquesta catalanofòbia sol anar combinada amb el xauvinisme, el ressentiment i l’autoodi, uns sentiments que massa sovint des del Poder no es dubta a atiar mitjançant soflames ridícoles i grandiloqüents. I això no passa únicament a les nosttres terres, tots sabem l’extensió del fenomen del blaverisme al País Valencià -i fins i tot del tortosinisme, dins la Catalunya estricta-. En el fons, tot “blavero” o similar no deixa de ser un titella dels sectors més retrògrads i immobilistes tradicionalment lligats al Poder central, i les seues distorsions de personalitat no solen ser més que la manifestació més evident de les limitacions i del conflicte per doble lligam que pateix, ja que d’una banda té un interés primari i folclòric per la seua “terreta”, equiparable al dels seguidors d’un club de fútbol, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en l´Estat i en tot el que el representa. Una situació que li produeix una evident frustració, que és incapaç d’explicitar i que -com estem farts de veure- l’acaba projectant damunt qui menys culpa en té, convertit en boc expiatori de la seua impotència.
Joaquim Torrent
(Temps de Franja 89, setembre-octubre 2009)

Se debate un informe en o Parlamento Europeyo en fabor d’as luengas menazatas | Aragón en Europa.

 

Informe Alfonsi en aragonésA comisión de Cultura d’o Parlamento Europeyo ha aprebato o 18 de chunio e con poquetas emiendas o informe d’o deputato corso François Alfonsi (de l’Alianza Libre Europeya, partiu á o que pertenexe CHA) sobre as luengas europeyas menazatas de desaparixión e a dibersidá lingüistica en a Unión Europeya.

 

A suya aprebazión en o Pleno, que s’aspera ta o mes de setiembre, puede senificar l’adozión de midas de mayor alcanze que as que esisten autualmén en fabor d’as luengas que, como l’aragonés, no reziben o tratamiento que pueda asegurar a suya perbibenzia fren a o retacule que las ye acotolando.

 

O informe Alfonsi en aragonés (traduzión no ofizial): Informe Alfonsi ARA

 

O informe Alfonsi en español: Informe Alfonsi

Alex (alexronco) a Twitter.

  1. La idea es ponerme publicidad en el taxi en aragones de alguna agencia, organizacion, negocio o similar que conozcais que le pueda interesar

    Yo llevaria la publicidad gratis, escrita en aragones, y conseguiriamos que la gente lea algo en aragones y se familiarice con la lengua,no?

    19h

    Ademas de conseguir publicidad gratis para el que lo requiera. Creo que podria estar bien, pues la veria mucha gente. Un pequeño granito

  1. Sois muchos los que luchais dia a dia por esta lengua y, aunque sea una tonteria, yo podria y querria aportar, se leeria en toda la ciudad

    Bueno, si sabeis de alguien que esté interesado me lo comentais o le poneis en contacto conmigo

Llibres bons per a l’estiu (més enllà de les llistes de vendes) | L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 118, juliol-agost 2013

No tinc costum de fer ressenyes dels llibres que he llegit, però darrerament me n’he endut sorpreses tan gratificants, que no em puc estar de compartir-ho amb vosaltres. I més ara, que ja tenim l’estiu a sobre. Una de les satisfaccions que porta el publicar un llibre, és l’intercanvi que inevitablement acabes fent amb altres autors. No només de llibres, és clar, sinó de les coses diverses de la vida que, fet i fet, en un escriptor acabaran esdevenint literatura. Això m’ha brindat l’oportunitat de llegir-me’n de no gaire coneguts. En comentaré dos, per ordre cronològic de lectura: Narcolepsia (Alrevés 2012), de Jordi Ledesma, és una novel·la que t’atrapa a la primera pàgina i no et solta fins que te l’acabes. Narra la peripècia d’un xiquet de la Barceloneta que, de manera fortuïta, es converteix en narcotraficant. A partir d’aquí, el seu ascens és vertiginós. El periple vital i geogràfic del protagonista ens du de la misèria a l’opulència desmesurada, de Bellvitge a Sinaloa. Tot sense perdre la tensió ni la versemblança. Si no hagués conegut personalment l’autor, hauria cregut que es tractava d’un narco penedit. L’altre llibre, també en castellà, és Crisis de gran mal (El Aleph, 2011), de Jesús Gil Vilda, un aragonès establert a Barcelona. Aquesta novel·la és un altre periple vital, en aquest cas d’un enginyer que es va enfilant en els llocs de poder d’una gran multinacional. Ha d’executar decisions que van en contra del que creu, però té l’esperança que, en arribar més amunt, podrà canviar el curs de les coses. També ens trobem amb una narració addictiva, que et submergeix en el món dels taurons corporatius. Una altra obra que sembla escrita per un novel·lista anglosaxó de primer nivell, i que en canvi, per motius que se m’escapen, costa de trobar a les llibreries. No mireu les llistes de vendes i descobriu bons autors.

DGA acuerda con Renfe mantener el tren por más de 13 millones de euros.

Este acuerdo ha sido calificado como “positivo” por parte de la mayoría de los agentes implicados. Sin embargo, en él no se matiza las conexiones ferroviarias con otras comunidades autónomas. Se trata de una de las reivindicaciones de la comarca del Bajo Aragón – Caspe que puede ver como sus conexiones con Barcelona podrían disminuir. Al respecto, DGA no se ha pronunciado, pero sí que ha confirmado que continúa en conversaciones con la Generalitat de Catalunya para garantizar que los trenes pueden continuar el servicio entre las estaciones de ambas comunidades autónomas. continue reading…

Alcalde busca niños desesperadamente | Sociedad | EL PAÍS.

Decenas de pequeños municipios intentan atraer a nuevos habitantes con puestos de trabajo o viviendas a bajo precio ante la amenaza de cierre de las escuelas rurales y el despoblamiento

La alcaldesa María José Vallés, junto a Noelia Duce y Fernando Lorente. / Josep Lluis Sellart

“No hay nada que hacer, nos cierran la escuela”, le anunció hace un año la profesora a María José Vallés, la alcaldesa de Lledó, un pueblo turolense de 180 habitantes. Ya había aguantado con solo tres niños dos años, pero para el curso 2012-2013, la ratio aumentaba ineludiblemente a cinco alumnos. Desde ese día comenzó la lucha personal de esta regidora socialista, que se convirtió en casi una obsesión, para conseguir que no se cerrara el colegio. Tenía que encontrar niños que ocuparan un pupitre el curso siguiente. Así que puso un anuncio en Internet, llamó a la televisión autonómica, repitió su problema allá donde pudo. “Necesitamos urgentemente una familia con dos o más niños. Ofrecemos trabajo y una vivienda con alquiler accesible”, rezaba el reclamo. Cientos de personas acudieron a su llamada. Lledó consiguió dos nuevas familias con seis niños. Y la escuela se salvó.

Decenas de pueblos en toda España han recurrido a esta misma fórmula para evitar la muerte a la que están abocados cuando las aulas de una pequeña población se cierran. Los nombres varían, el problema es el mismo: Abejar (Soria), Arganza (León), Peñas de San Pedro (Albacete), Puente de Vadillos (Cuenca) o Castelnou (Teruel) son algunos de los municipios que componen la red de los que han dicho “no” al despoblamiento y pujan con sus ofertas por atraer a una nueva generación de vecinos.

Lledó pudo ofrecer trabajo gracias a un empresario local. “Me dijo: ‘Lo que haga falta, María José”, relata hoy la alcaldesa. La mayoría de las localidades utilizan como reclamo las casas gratis o con un alquiler simbólico, ciertas ayudas económicas o la supresión de impuestos municipales.

Aunque no es una práctica nueva, los recortes presupuestarios que amenazan a los centros rurales han despabilado a muchos pueblos que creen que la clausura de sus escuelas es el paso previo a la muerte. “Me costó lloros de impotencia, porque si a un pueblo le quitas la escuela, le estás cortando el futuro”, asegura Vallés, regidora desde 2011. Es difícil imaginar abatida a esta mujer en la cuarentena a la que las palabras le nacen firmes y que se cargó a los hombros la salvación del colegio.

El matrimonio zaragozano compuesto por Noelia Duce y Fernando Lorente marcaron el móvil que la alcaldesa hizo público en televisión y ahora parece que son del pueblo de toda la vida. Sonrientes y relajados cuentan su experiencia mientras de refilón miran a Susana, de cuatro años, que juega con los otros pequeños en el parque infantil. Sus gritos son los únicos que retumban entre los recios muros de piedra a la hora de la siesta en el pueblo. En un principio no eran los candidatos idóneos porque solo tenían una hija, pero cuando visitaron la frondosa comarca del Matarraña, conocida como la Toscana española por su paisaje similar con el de la región italiana, de la que Lorente se acordaba por algunas excursiones de su infancia, decidieron que se mudarían les dieran o no trabajo. “Pensábamos coger el paro y emprender aquí”, explican. Finalmente no fue necesario, porque el empresario del matadero ofreció un segundo puesto de trabajo a la alcaldesa. El matrimonio muestra orgulloso un marco con tres fotos en una mesilla de su nueva y espaciosa casa: son las del día de su boda celebrada hace un mes en Lledó. Una ceremonia sencilla, sin vestido de novia, la primera que oficia Vallés desde que es regidora.

Este sistema de repoblación de urgencia no siempre cuaja y a veces las familias se acaban yendo al poco de llegar o cuando se acaba el incentivo. Duce advierte a los que se planteen una vuelta a la naturaleza que “hay que saber diferenciar entre la vida de un pueblo en verano y los 365 días del año”. Alija del Infantado (León), de 798 habitantes, se lanzó a esta experiencia el año pasado para intentar rebajar la media de edad del municipio, aunque su situación no es crítica porque el colegio tiene 28 niños. Sin embargo, quiere tomar medidas antes de que sea demasiado tarde. “La escuela es lo que nos da vida, da gusto ver a los niños por ahí corriendo”, reconoce Victoriano Villar, teniente de alcalde. Siguen ofreciendo a los nuevos pobladores vivienda gratis, tierras para labrar y hacerse cargo de la serrería de la zona, que ahora está cerrada. Además, a los que tengan más de cinco hijos les regalan 300 euros nada más llegar. En cuanto lanzaron su oferta, se instalaron cinco familias, pero cuatro ya se han marchado porque no han encontrado un puesto en el que quieran trabajar y la otra está a punto de irse. Esto mismo lleva viviendo Rioseco (Soria), de 150 habitantes, desde hace más de veinte años, los que llevan acogiendo familias a cambio de empleo en las empresas de la zona. La última llegó hace cuatro años; viven en una casa municipal, el padre es pastor y uno de los hijos trabaja en la empresa de construcción de la zona.

Estos pequeños núcleos se resisten a la desaparición, a ver cómo las calles en las que crecieron se vacían. Son las principales víctimas de la bajada de natalidad en España, que ha vuelto a ser negativa por cuarto año consecutivo. Hoy nacen 60.000 niños al año menos que en 2008.

Casa, trabajo y cheque bebé

  • Alija del Infantado (León).798 habitantes. Ofrece vivienda gratis, tierra para cultivar y trabajo en una serrería para una familias con más de hijos en edad escolar (y 300 euros a la llegada si tienen más de cinco hijos).
  • Abejar (Soria). 367 habitantes. Ofrece vivienda gratis a familias con niños a condición de permanecer al menos un año.
  • Peñas de San Pedro (Albacete). 1.360 habitantes. Ofrece trabajos eventuales en el Ayuntamiento a los vecinos del pueblo que emigraron y quieran volver. Da 3.000 euros de cheque-bebé a las mujeres del pueblo.
  • Orrios (Teruel). 152 habitantes. Proporciona una vivienda por un alquiler de 120 euros a las familias que se trasladen a la localidad con dos o más hijos.

En Galicia, una de las comunidades más afectadas por el despoblamiento, surgió en septiembre una localidad peleona: Vilariño de Conso (Ourense), de 600 habitantes. En menos de dos meses, el tesón de sus vecinos hizo que se trasladaran a la aldea decenas de familias de Madrid, Barcelona o Teruel atraídas por los bajos alquileres del municipio y dispuestas a trabajar en el campo, el principal medio de vida de los habitantes de esta zona. Pasaron de 13 a 33 niños menores de 11 años.

Aunque muchos de estos capítulos acaban bien, la historia está lejos de un final feliz. José Andrés García, presidente de la Red Estatal de Desarrollo Rural, opina que la llegada de nuevas familias es algo “positivo”, pero se trata de un parche a una situación estructural de la falta de actividad económica en el medio rural. “Si se genera empleo en los pueblos, veremos volver a correr a los niños por sus calles”, asegura.

La pequeña Susana recorre con su triciclo las sinuosas calles de Lledó ajena a todo esto. Solo piensa que en dos días acaba el curso en la escuela que, sin querer, ha contribuido a salvar con su llegada.

La DGA se escuda en la “legalidad jurídica” en el caso del secretario de Alloza.

Jueves, 27 de Junio de 2013 00:00 María Quílez 

Bardavío ayer en las Cortes

La directora general de Administración Local del Gobierno de Aragón, Paula Bardavío, compareción ayer en las Cortes de Aragón para explicar los criterios que han regido el proceso de nombramiento del secretario municipal de Alloza. Según defendió, el Gobierno autonómico se amparó en la legalidad jurídica para aprobar el nombramiento. “Había un informe favorable del equipo de Gobierno del municipio del que procedía y cumplía los requisitos para cubrir la plaza”, apuntó Bardavío. La petición de comparecencia partió del Grupo Socialista. La DGA ha vuelto a retomar el expediente.

Con respecto al expediente que intentó tramitar el ayuntamiento de Monroyo, la directora General afirmó que había errores “de forma” y que por eso no prosperó. Además de que no se informó por escrito al afectado, dijo que la resolución del alcalde de Monroyo en octubre se limitaba a suspender de empleoincoar expediente disciplinario pero no se explicaban los motivos.

Por su parte, la diputada socialista Carmen Sánchez lamentó que la DGA haya mirado para otro lado en este asunto y no haya aconsejado bien a los ayuntamientos afectados. “No se notificó por escrito a Monroyo que el expediente tenía errores”, matizó. Además, defendió que el secretario fue informado verbalemente de que se le iba a abrir un expediente e, incluso, que había una testigo.

Para el diputado de IU, Luis Ángel Romero, el Gobierno de Aragón no actuó con “sentido común”. Algo en lo que no estuvieron de acuerdo ni el portavoz del PAR, Joaquín Peribáñez, ni la del PP, María del Mar Vaquero.

UNA NUEI LARGA TA LA CULTURA ARAGONESA – LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA.

O fuego ye importán en Aragón. Por toda la corona beyemos binclos culturals con o fuego, que crema lo malo ta tornar-lo en bueno, que esbiella lo que no bale, que ye un tornar á empezipiar. Nabidá y San Chuan son os simbolos cristianizatos que zelebran os solstizios, perén con fuego.
Ye una pena tener que cremar una segunda lei que ye pior que a primera. Tanto espanta un Aragón trilingüe? Tanto costaba reconoxer lo cultural sin dentrar en a politica? Quí nos considera menos españols por charrar más lenguas?
Pretamos fuego una lei de lenguas que s’arrigue de as personas que encara no han aprendiu a pensar en castellán, de as que treballan firme por os dreitos de toz os aragoneses y por los que preban d’amostrar a cultura aragonesa en atra lengua que no ye o castellán. Á la fin, de tot o planeta Tierra porque ista nueba lei puede poner en as tres pedretas una parti de a cultura mundial.

Y digo “puede poner”. Garra lei consigue lo proposato si o pueblo no enquiere. A lei xuta en Norteamerica no consiguió que os norteamericans dixasen de beber, a lei de tresparenzia no consigue que beigamos en qué se gastan as perras publicas. Ista lei de lenguas puede conseguir que quienes
tiengamos sensibilidá por a cultura aragonesa nos achuntemos y, “difuera de a lei” rebiscolemos (primero nusatros) a nuestra cultura, no ta nusatros, sino ta o planeta Tierra.

Dentramos en una epoca más fosca encara, en una nuei que parixe ba á durar un tiempo. Bueno, á una mala, feremos chileras.

Chan Baos,
Presidén de Fablans Zaragoza.

Declaració de la Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes | Lo finestró del Gràcia.

 

AILLC_LOGO[1]

La Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes va fer fa pocs dies una manifestació sobre la marginació i discriminació de la comunitat lingüística catalana

Llegiu Declaració aquí

NOTA: “L’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) és una associació que té la finalitat d’aplegar a tothom qui s’interessi per la llengua i la literatura catalanes i de fomentar les diverses manifestacions de la cultura d’expressió catalana. Es creà oficialment a Cambridge el 1973, encara que l’origen fou la celebració a Estrasburg d’un col·loqui sobre lingüística catalana el 1968. A causa de la conjuntura política, no fou legalitzada a Espanya, sinó que té la seu teòrica a Amsterdam i fou reconeguda de bon començament per la Reina dels Països Baixos.

L’AILLC organitza cada tres anys un col·loqui internacional sobre temes relacionats amb la filologia catalana i en publica les actes; també publica semestralment des del 1980 la revista científica Estudis de llengua i literatura catalanes, amb ajut de la Fundació Congrés de Cultura Catalan i conjuntament amb les altres associacions de catalanística, i distribueix entre els membres informació regular sobre sessions de treball i sobre publicacions de l’especialitat.” (Segons la Viquipèdia)

¿Existe la lengua catalana?.

Ángel Boya Balet, simpatitzant de Ciudanos

Dada la actual virulencia del independentismo catalán, basado, según los separatistas, en la existencia de la nación catalana, que a su vez se basa en la existencia de una lengua propia, el catalán, me permito esbozar unos trazos sobre esa lengua para poder enjuiciar la pretensión de independencia.

Desde Provenza en el sur y la región de Limoges en el centro de Francia hasta Murcia, incluida, la evolución del latín vulgar sobre un sustrato de la lengua ibera precedente, a partir de la caída de Roma el 476 d C, produjo una serie de lenguas romances. Lenguas o dialectos entre sí emparentadas, autóctonas, coetáneas, similares y mutuamente comprensibles, que los nacionalistas catalanes agrupan con el genérico “catalán”.

Prat de la Riba, sistematizador y potenciador del independentismo catalán, confirma estas afirmaciones: “En las costas del mar Sardo va a encontrarse la etnos ibérica, la nacionalidad ibera extendida desde Murcia al Ródano, o sea desde las gentes libio fenicias de Andalucía oriental hasta los ligures de la Provenza”.

En el Levante de la península Ibérica se dan por lo menos los siguientes dialectos con las características que hemos citado: Aptitxat, Meridional, Alicantí, Mallorquí (de Tarbena i la Vall Gallinera), Valencià, Murciá (desaparecido), Ribagorçà, Pallarès, Lleidatà, Tortossí, Matarranya, Maestrat, Castellonenç Salat de la Costa Brava, Barceloní, Tarragoní, Xipella, Mallorquí, Menorquí, Eivissenç. A las que hay que añadir el chapurriau de la franja oriental de Aragón, hoy llamado Lapao (Lengua aragonesa propia del área oriental). A estos dialectos, localizados en España hay que añadir todas las variantes de la lengua occitana, localizadas en el sur y centro de Francia, que tienen las mismas características de las españolas,  entre ellas el limosín, el aranés, el gascón, el provenzal (la lengua de los trovadores). etc.

Hoy día, junio 2013, los habitantes de Limoges (centro de Francia) que conozcan el limosín, no tienen dificultad para comprender los dialectos hablados en la región de Cataluña, o en la de Valencia, lo que confirma que existe una misma lengua fraccionada en dialectos, algunas de cuyas piezas son los dialectos usados en el pasado y en la actualidad en el territorio llamado Cataluña.

El rey de Aragón, de Valencia, de Mallorca y conde de Barcelona y Montpellier, Jaime I, escribió su Crónica, en una de las variedades del occitano, el lemosín, que hoy los nacionalistas consideran catalán, lo que es una prueba más de la existencia de esa lengua común.

Por el contrario el castellano del que se derivó el español, sí que es una lengua no fraccionada y absolutamente original y distinta de sus vecinas.

Prat de la Riba decía: “Una lengua en estado natural, sin cultivo literario va a ser una conjunto de dialectos”. “Cuando una lengua permanece siglos en este estado de incultura o por ser absorvida por la invasión de una lengua superior o por descomposición interna, se trocea y se deshilacha en dialectos”. En este caso la lengua superior fue el castellano, desde hace cuatro siglos llamado español en todo el ancho mundo, salvo en España por influjo de los independentistas catalanes, quienes negando la existencia del idioma español pretenden negar la existencia de España. Del mismo modo que afirmando la existencia del catalán cree que crean la nación catalana. ¡El poder del lenguaje!

¿Cuál es la razón para que se considere a todos estos dialectos de esa lengua común, lengua catalana? ¿Por qué se apropian los nacionalistas de todos esos dialectos que se hablan en regiones muy alejadas y con una extensión muy superior a la de Cataluña? Respuesta: el fervor nacionalista catalán, es decir, la sinrazón.

¿Qué se entiende por lengua catalana?  Si por lengua catalana se entiende la hablada por el mayor número de habitantes en la región catalana, habrá que concluir que el catalán por excelencia es el español. Lengua hablada por la totalidad de los habitantes de esa región.

Si por lengua catalana se entiende, alguno de los dialectos derivados de la evolución del latín vulgar en territorios previamente ocupados por poblaciones de habla ibera, en ese caso no habría motivo para que alguno tuviese preferencia sobre el resto. Así que ninguna región debería apropiarse de lo que le excede y supera. Es decir que no existe el catalán.

¿Cómo puede entonces decirse que existe el catalán?

CERIb: Lectura de la tesis doctoral de Guillermo Tomás Faci: “La organización del territorio y las dinámicas sociales en Ribagorza durante la gran expansión medieval (1000-1300)”.

Lectura de la tesis doctoral de Guillermo Tomás Faci: “La organización del territorio y las dinámicas sociales en Ribagorza durante la gran expansión medieval (1000-1300)”
El pasado 6 de marzo tuvo lugar en el Aula Magna de la Facultad de Filosofía y Letras, de la Universidad de Zaragoza, la lectura de la Tesis Doctoral titulada “La organización del territorio y las dinámicas sociales en Ribagorza durante la gran expansión medieval (1000-1300), realizada por D. Guillermo Tomás Faci y dirigida por el Dr. Carlos Laliena Corbera.
Esta Tesis Doctoral es un estudio de historia regional relativo a Ribagorza, comarca del Pirineo aragonés limítrofe con Cataluña y Francia, entre el año 1000 y la creación del condado homónimo en 1322. En él, se analizan las estructuras socioeconómicas, la organización territorial, la evolución política y las dinámicas sociales durante un período marcado por la formación del sistema feudal y por un intenso crecimiento demográfico y productivo. El trabajo se fundamenta en una documentación escrita abundante, tanto eclesiástica como estatal, que cubre toda la etapa, y que hace de Ribagorza un territorio idóneo para un estudio de esta clase; esta información se ha contrastado con la proveniente de la arqueología del paisaje y de prospecciones puntuales. La tesis se estructura en tres bloques cronológicos: en el primero, se trata la etapa altomedieval para definir el punto de partida de las transformaciones posteriores; el segundo analiza la formación, la plenitud y los rasgos del feudalismo pirenaico; y el tercero afronta los grandes cambios que precedieron a la crisis bajomedieval. Y, entre las numerosas cuestiones históricas transversales abordadas, se ha prestado especial atención a las formas del dominio señorial sobre la población rural; al papel del Estado y de las comunidades campesinas en la organización territorial y social; y a las dos grandes transiciones de la época, una en torno al año 1000 que llevó a la cristalización del feudalismo, y otra, alrededor de 1300, que supuso el comienzo de la deriva hacia formas sociales protocapitalistas.
Grupo CEMA-Universidad de Zaragoza 

CERIb: IV Jornada Cultural Coneix La Terreta. Normes per a presentar comunicaions.

DISSABTE,10 D’AGOST  AL MATÍ:

SALA POLIVALENT DE CASA SULLÀ. SAPEIRA (LA TERRETA)

TARDA I NIT: XXI TROBADA DE LA TERRETA

El DIUMENGE 30 de JUNY finalitza el termini per a presentar propstes de  comunicacions per a la IV JORNADA CULTURAL CONEIX LA TERRETA que es realitzarà el proper dissabte 10 d’agost a SAPEIRA, en el marc de la XXI Trobada de la Terreta.
Les comunicacions poden tractar directament sobre La Terreta en un sentit ampli (Vall mitjana de la Noguera Ribagorçana) o de manera indirecta al parlar de Ribagorça, el Pallars, la Franja o els Pirineus.

– La temàtica pot ésser diversa: història, art, antropologia, llengua, geografia, geologia, medi natural, etc

– Les comunicacions seràn orals i es disposarà d’un temps per a explicar-ho, depenent del nombre de comunicacions.

– Es poden presentar des de treballs de batxillerat i universitat a tesis doctorals o a recerques pròpies inèdites o presentacions d’articles o llibres.
-Els estudiants, estudiosos, investigadors, escriptors, etc interessats en presentar-hi una comunicació envieu una proposta amb el títol, nom, cognoms i telèfon a l’adreça: ce.cerib@gmail.com.


ORGANITZA: Associació Cultural de La Terreta, CERIb- Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Associació de Veïns de Sapeira i Centre de Natura Mas de Barreda
AMB EL SUPORT DE:  Consell Comarcal del Pallars Jussà, Institut d’Estudis Ilerdencs-Diputació de Lleida.
                                       www.sapeira.blogspot.com
                                       www.cerib.blogspot.com

El divorcio no es cosa de dos | Lo finestró del Gràcia.

 

separation_divorce

(Article a publicar a La Comarca d’Alcanyís)

José Miguel Gràcia*

Para formar una pareja, es decir, cualquier tipo de matrimonio o unión estable de convivencia es necesario el consentimiento o la determinación de las dos partes. Estoy seguro que todo el mundo estará de acuerdo con esta afirmación, por supuesto, si excluimos de la misma las sociedades primitivas, feudales o de ancestrales tradiciones que no tienen en cuenta los derechos de la mujer. No entran en mi razonamiento este tipo de sociedades.

Por el contrario, cuando un miembro del matrimonio o de la pareja quiere divorciarse o separarse, no necesariamente buscará el acuerdo de la otra parte, porque el desamor o la falta de entendimiento, o incluso la intolerancia, no se suelen producir en ambas partes de la pareja, ni con la misma intensidad, ni en el mismo momento, ni la causalidad es equivalente en ambas partes. En los casos excepcionales, cuando la voluntad de separación o divorcio se produce por igual en ambos lados, el problema lleva implícito ya una fácil solución. La ley, más allá del acuerdo entre las partes, servirá para establecer el equilibrio económico de derechos y responsabilidades en conflicto, y también la fijación de los derechos  y responsabilidades en cuanto a los descendientes, si los hubiere.

Lo expuesto hasta ahora es tan solo un ejemplo de lo que quiero tratar a continuación: cuando un colectivo importante de ciudadanos de un país, afincados en unos territorios concretos, con unos sentimientos y símbolos identitarios mayoritariamente aceptados, con unos intereses económicos bastante coincidentes entre ellos —al margen, claro está, de los de la clase social—, con una cultura y lengua propias, con una percepción de que no son bien tratados ni comprendidos por la otra parte de ciudadanos y territorios; ¿deben tener derecho a decidir democráticamente su futuro? ¿Pueden decidir por mayoría significativa separarse o “divorciarse”? ¿Inclusive, aún no siendo ciertos una pequeña parte o una gran parte de los supuestos que les hacen sentirse diferentes o maltratados, deberían tener derecho a poner a prueba su voluntad a través de las urnas? Mi contestación a todas estas preguntas queda explicitada mediante el título de este escrito, pero añadiría más: “el divorcio es cosa de uno”.

Si el miembro de la pareja, que no siente deseos de separarse, se dedica a propagar la mala conducta del otro miembro y a afear su comportamiento, blandiendo principios naturales o legales, lo más probable será que haga aumentar los deseos de separación. El horizonte del divorcio se irá acortando. ¿No sería, tal vez, más racional y efectivo que la parte que no desea el rompimiento de la pareja, se dedicase a hacer ver al otro que ambas partes van a salir perdiendo, que siempre queda una posibilidad de convivencia, que incluso el amor se pude recomponer? No crean que se me olvida que en un proceso de separación, la racionalidad es escasa.  Quiero dar un paso más en mi razonamiento. En el supuesto de que, tras un período, llamémosle  de reflexión o negociación, se llegase a una teórica recomposición de la pareja, por la que una de las partes tolerase una mayor dejación de derechos o sentimientos, ¿cree el lector que estaría garantizado por mucho tiempo el futuro de la pareja?  ¿Son justas o deseables este tipo de recomposiciones? Y otro paso más. Convendrá conmigo el lector que si tras un deterioro significativo de la pareja, se llega a una posterior reconciliación, tal vez este acontecimiento feliz, ha podido imposibilitar un futuro más feliz de ambas partes por caminos separados.  Cierto es también, que se da más de un caso de parejas que se rompieron y volvieron a juntarse, hecho no aplicable a colectivos nacionales o países.

Soy consciente de que se puede calificar mi ejemplo de especulación interesada, no obstante, nadie me podrá rebatir que el transcurrir del tiempo sin abordar con claridad y decisión la solución de los problemas de una pareja de personas o de dos colectivos nacionales, con ansias de divorcio o separación, no hace más que agravar el tema y hacer más difícil la solución del conflicto.

No hace falta que le diga al lector a que pareja o colectivos de nuestro país me refiero. Como los caminos de los sentimientos y del amor son inescrutables, el divorcio, desgraciada o afortunadamente, solo es cosa de uno, por mucho que sus consecuencias afecten a las dos partes.”

INSTINT D’ANIMALS: REPORTATGE SOBRE ACTUALITAT I HISTÒRIA DEL CATALÀ A LA FRANJA.

REPORTATGE SOBRE ACTUALITAT I HISTÒRIA DEL CATALÀ A LA FRANJA

 

 

 

 

A LA FRANJA DE PONENT

 

JA NO ES PARLA CATALÀ

 

 

El PP i el PAR han aprovat la Llei de Llengües que anomena el català, LAPAO; i l’aragonès, LAPAPYP

 

 

 

 El passat dia 9 de maig va ser aprovada per les Corts aragoneses la Llei de Llengües d’Aragó, recolzada per la coalició que governa en aquests moments formada pel Partido Popular (PP) i el Partido Aragonés (PAR). En contra, van votar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Chunta Aragonesista (CHA) i Izquierda Unida (IU), sense poder fer res per canviar la voluntat dels representants del govern davant la seva majoria parlamentària. Els diputats designats per tots tres partits van abandonar la ponència sobre la Llei de Llengües d’Aragó un cop les esmenes presentades pels seus grups 73 del PSOE, 53 de CHA i 42 d’IU van ser rebutjades.

 

 

La nova Llei, entre d’altres canvis, passa a denominar la llengua de la Franja, que tots els científics i filòlegs coincideixen a anomenar català, amb les sigles LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental); i a l’aragonès, que encara resisteix en zones de la província d’Osca, com a LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica). Tot i que el Capítol V de la nova Llei de Llengües reconeix el dret de rebre l’ensenyament de «la llengua i les modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó en les zones d’ús històric predominant», sorgeixen alguns dubtes respecte al paper que tindran a partir d’ara i que ningú ha resolt. Per exemple, es podrà seguir donant el títol de nivell B de català als alumnes que acabin tot el cicle de primària i secundària havent cursat l’assignatura, si ja no es reconeix la llengua com a tal? Seran vàlids per aconseguir l’esmentat nivell els llibres d’ensenyament, si a partir d’ara l’edició corre a càrrec del Govern d’Aragó? Es podrà seguir realitzant a Fraga l’examen del nivell C, juntament amb altres llocs d’arreu de la comunitat? 

 

 

En vermell, la Franja de Ponent. En gris més fort, la resta de territoris catalanoparlants.

 

Per Natxo Sorolla, sociòleg del Matarranya, és a partir dels anys 80, ja entrada la restauració democràtica, quan se senten les primeres veus demanant una major presència del català dins l’àmbit social. El govern d’aquell moment, del PSOE, va ser receptiu a aquestes reclamacions i va engegar tot un procés d’introducció del català a l’ensenyament. En aquests context va tenir lloc, l’any 1984, la Declaració de Mequinensa, signada pels alcaldes dels disset pobles assistents i amb la presidència de l’aleshores Conseller de Cultura de la Diputació General d’Aragó, José Bada. Amb aquesta Declaració es van assentar les bases per l’ensenyament optatiu del català a les escoles de la Franja. Sorolla també admet que aquest manifest, tot i que pot servir per visualitzar el suport dels polítics del territori, deixa molt a desitjar en altres aspectes.

 

 

Des d’aquell moment es va iniciar un procés de conscienciació política que en major o menor grau van seguir tots els partits. Es van fer passos endavant, com a l’any 1996, quan es va reformar l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, que dotava de protecció les llengües pròpies d’Aragó i en garantia l’ensenyament a les zones d’ús predominant; l’any 1997 la Comissión especial sobre la política lingüística en Aragón declarava que a la Comunitat Autònoma s’hi parlaven el castellà, el català i l’aragonès, precisant que aquestes dues darreres «amb les seves diferents modalitats»; i a l’any 1999, amb el vot a favor de tots els partits, s’estableix en l’article 4 del Patrimoni Cultural Aragonès que «el català i l’aragonès són llengües minoritàries de la Comunitat i que per la seva riquesa cultural pròpia seran especialment protegides per l’Administració». Tot això es va aconseguir mentre governaven en coalició entre PP i PAR, els mateixos partits que ara han aprovat la Llei de Llengües d’Aragó on tiren pel terra gran part d’allò aconseguit fins el moment. En aquests anys hi ha cert debat al voltant de l’aragonès, sobre si és una llengua o si són parles, però cap partit qüestiona que allò que es parla a la Franja sigui català. 

 

 

«És a partir de principis de la dècada del 2000 quan comença una radicalització dels bàndols: del PP, però sobretot del PAR», comenta Natxo Sorolla. En aquest moment es comencen a adoptar posicions en contra del nom de la llengua i a donar suport a associacions com la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO), un suport que comptava amb poca gent però que hi havia entre ells alguns regidors del PAR. Mentre l’oposició continua amb les traces conciliadores d’abans dels anys 90. Durant el seu mandat, el PSOE crea l’avantprojecte de la Llei de Llengües al 2001, que no s’aprovaria, i finalment al desembre del 2009 sí que s’aprova la primera Llei de Llengües, amb el vots a favor del mateix PSOE i CHA, i en contra del PP, IU i PAR, tot i que en aquells moments aquest últims formaven govern amb el PSOE.

 

 

La Llei del 2009 dividia el territori en quatre zones lingüístiques diferents: la catalana, l’aragonesa, la zona mixta d’aragonès i castellà, i la zona castellana. Tot i això, no dotava a les llengües minoritàries de cooficialitat, ja que l’Estatut d’Autonomia ho impedia. També preveia la creació de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i de l’Acadèmia Aragonesa del Català, tot i que cap de les dues va arribar a posar-se en funcionament. En l’apartat dels drets dels parlants, en recollia alguns en aspectes de l’ensenyament, l’àmbit administratiu i respecte les toponímies de la zona. A aquesta Llei, des de posicions de l’activisme i de la investigació sociolingüística, «se l’ha considerat descafeïnada. Només feia legal allò que ja estava passant, com el reconeixement del nom català, o l’ensenyament de la llengua», explica Sorolla.

 

 

El PSOE s’ha mostrat molt crític amb la nova Llei de Llengües, i juntament amb el CHA han liderat la crítica del que consideren un atac a la llengua. En un comunicat a la seva pàgina web, el PSOE assegura que «amb la nova Llei de Llengües, el PP només vol desviar l’atenció dels ciutadans de les brutals retallades que està duent a terme». En la reunió del partit al Matarranya, alcaldes, regidors i militants de la comarca van mostrar el seu rebuig a la nova Llei, defensant l’anterior, que ells consideren que «permetia la llibertat d’elecció dels ciutadans». En la seva opinió, l’anterior Llei era «una proposta de mínims». 

 

Josep Anton Chauvell, alcalde d’Alcampell. Foto: Tuiter @jachauvell

 

Alcampell, a la comarca de la Llitera, va ser el primer poble en refusar el nom de LAPAO per a denominar la llengua que parlen els seus habitants. Josep Antón Chauvell, alcalde del PSOE del municipi, explica que «segons la disposició addicional primera, els pobles d’allò que ells denominen Franja Oriental, després d’haver escoltat les entitats socials, podrà denominar la llengua segons la costum popular. Ací s’ha dit que lo costum és denominar la llengua d’Alcampell com a català». Aquest punt es va portar al ple de l’Ajuntament i posteriorment a la Conselleria d’Educació. «Si no en fan cas, l’Ajuntament es reserva el dret de portar als tribunals a les institucions aragoneses per agressió contra la llengua local», afirma Chauvell amb rotunditat. A part d’això, explica que ningú els hi va donar cap informació als ajuntaments de les zones afectades des de Saragossa, i que simplement el PAR va impulsar la Llei, i el PP la va secundar per interès.

 

 

Però no tots els pobles de la Franja opinen el mateix sobre la nova llei. Enrique José Blanc, alcalde del PAR de la petita localitat d’Açanui i Alins, a la part oest de la Llitera, té molt clar que la llengua que es parla a la seva població no té res a veure amb el català. Sí que reconeix que els orígens tant del català com de l’aragonès que es parla a la zona provenen d’un mateix tronc lingüístic, que diu haver pres influència de la llengua d’oc . Per Joaquín Avellana, exalcalde de la mateixa població lliterana, el PAR sempre ha estat en una posició de consens. Segons ell, la solució seria arribar a un punt intermig, com va pretendre José Callizo, conseller de Cultura i Turisme fa tres legislatures. Callizo va fer una proposta que era anomenar a la llengua de la Franja com a català d’Aragó. Avellana explica que cap part va acceptar, i que ara cada vegada que hi ha un canvi de Govern entre el PSOE i el PP hi ha també un canvi de Llei, a causa de la falta d’acord. Davant la possibilitat d’intentar arribar a un consens entre els alcaldes de la zona, Avellana creu que mai se ficarien d’acord entre els afectats, tot i que confessa que potser tindria més majoria els que diuen que és català. 

 

 

Segons Blanc, el problema de les parles de la Franja és que no tenen una gramàtica. Ell creu que «el pitjor que pot passar és que hi hagi una gramàtica catalana i desaparegui la nostra forma peculiar de parlar». Blanc creu que adoptar la gramàtica catalana perjudicaria i faria desaparèixer les peculiaritats lingüístiques de la Franja, tot i que ells no reconeixen aquest nom per a la zona. Tot i això, no està pas en contra de l’ensenyament d’aquesta llengua a les escoles, però sí ho està de que s’intenti normalitzar conjuntament. En aquest sentit María Herrero, portaveu del PAR en la Comissió d’Educació va afirmar al Ple de les Corts d’Aragó que «aquestes llengües han de ser especialment protegides i fomentades per l’Administració aragonesa», declarant també que no són anticatalanistes, sinó aragonesistes. 

 

Açanui. Foto: www.turismolalitera.es

 

El discurs en contra de la nomenclatura de català, però, no el segueixen tots els membres del PAR ni del PP. Antonio Fondevila, alcalde de Castillonroi i president de la comarca de La Llitera, defensa que el que es parla a La Franja és una de les diferents variants dialectals que formen el català, i que cal protegir el dret de seguir estudiant català a l’escola per tal que els alumnes franjolins estiguin el màxim de preparats en cas d’anar a estudiar en un futur fora de la Comunitat Autònoma d’Aragó. Anabel Cases, regidora del PP a Alcampell i consellera-delegada de l’àrea d’Hisenda de la comarca, afirma que sap perfectament que estem parlant català, i que no cal cap legislació per saber-ho. «A jo no m’agrada que me diguen des de Saragossa el que he de parlar», admet Anabel Cases. Tot i això, precisa que no li agrada l’actual Llei, però tampoc l’anterior. «Les imposicions l’únic que fan es crear mal rotllos, dins de tots los partits, no només del PP i PAR.» Cases posa com a exemple la moció que s’havia de votar al Baix Aragó en contra del català i a favor de l’aragonès. Quatre consellers del PSOE s’hi van oposar, però uns altres quatre van abstenir-se. Tot i les diferències que existeixen dins dels seus partits, tant ella pel que fa al PP, com l’exalcalde i actual conseller de l’Ajuntament d’Açanui Joaquín Avellana pel que fa al PAR, afirmen tenir llibertat de vot i de discurs. En aquesta situació, Antonio Fondevila, a causa de l’impossibilitat d’anar ell mateix a la reunió d’alcaldes celebrada a Mequinensa per la defensa de la llengua, hi va enviar un regidor del Ajuntament de Castillonroi.

 

 

Aquesta reunió va tenir lloc el passat dissabte 1 de juny a Mequinensa, i tenia com a objectiu la redacció d’una Declaració en defensa de la llengua a l’estil de la Declaració signada al 1984 també a la localitat de l’escriptor Jesús Moncada. La trobada va comptar amb la presència de mig centenar d’alcaldes i regidors de vint-i-vuit ajuntaments diferents. Hi havia representants de PSOE, CHA, IU, PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF), que té una alcaldia a Pont de Muntanyana, a la Ribagorça, i el regidor d’ERC de Calaceit; no n’hi havia cap del PP.

 

 

Alcaldes i regidors signants de la Declaració de Mequinensa del 2013. Foto: www.lavanguardia.com

En la que s’ha conegut com II Declaració de Mequinensa, els signants valoren «el treball realitzat per el Govern d’Aragó en l’ensenyament de la Llengua Catalana en els centres educatius dels municipis». Mostren el seu descontent amb la modificació del nombre de les Llengües Pròpies d’Aragó per LAPAO i LAPAPYP, i acusen el Govern i les Corts d’haver fet un «ridícul universal». La Declaració acaba amb la sol·licitud de la derogació immediata de la nova Llei, el compromís de «presentar mocions a tots els ajuntaments que impulsin la formació y el prestigi de la llengua, enlloc de convertir-la en un element de polèmica y confrontació», i l’advertència de recórrer fins i tot a les autoritats europees per defendre la denominació de la llengua. 

 

Segons l’estudi «El català a la Franja» de Natxo Sorolla per a la revista Ripacurtia, la Franja té un nombre de parlants del català de gairebé el 90%, el que situa aquesta zona com el territori de parla catalana amb un major percentatge de parlants. Tot i això el mateix Sorolla adverteix que estem iniciant una etapa de canvi. Els resultats del últims estudis sobre la població escolar entre nens de sisè de primària a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, indiquen que la majoria catalanoparlant s’està trencant. Això pot ser a causa de que hi ha més castellanoparlants immigrats, que no aprenen la llengua i interfereixen en el procés habitual viscut fins ara a La Franja. 

 

 

Per a Sorolla, el primer punt per la normalització de la llengua seria arribar a un consens en la qüestió de la nomenclatura. «Tota la polèmica sobre el nom afecta al prestigi de la llengua: no és el mateix el català amb els seus 10 mill de parlants, que una llengua sense nom, que en té 50.000 i amb diferents modalitats. A més del debat sobre si són llengües o modalitats lingüístiques, que és un grau menys. Tot això afecta el seu prestigi.» Sorolla creu que el conflicte del nom s’hauria de resoldre políticament, ja que científicament no hi ha cap tipus de dubte. 

 

Hi ha qui s’ha pres amb humor les noves denominacions.

 

En la qüestió del nom, Chauvell, que a més d’alcalde d’Alcampell és també un reconegut escriptor en llengua catalana, creu que la Llei de Llengües forma part d’una estratègia a llarg termini contra el català: «A les Illes Balears han presentat la preposició per la Llengo baléà, al País Valencià n’han prohibit dir-li el nom, a La Franja li diuen LAPAO al català i a Catalunya es vol obligar a escolaritzar en castellà. Tot junt és un atac directe contra tots els territoris de parla catalana».

 

Natxo Sorolla adverteix que quan una llengua deixa de ser útil en la societat és quan realment té perill de desaparèixer. Creu que des de l’activisme s’ha de veure quins són els punts que s’han de retenir, i fer nous passos favorables com per exemple redefinir la qüestió dels noms o que sigui el català la llengua vehicular a l’ensenyament. «Que el català sigui part de la docència és l’única forma en què pots aprendre una llengua i posar-la en pràctica. Si només t’ensenyen la teoria no es posen en pràctica els coneixements», opina Sorolla. En el tema de la llibertat lingüística de la que es parla amb aquesta Llei, afirma que si no tens una societat realment bilingüe on tots els parlants coneixen les dues llengües no tens llibertat lingüística.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: