Skip to content

Archive

Archive for agost, 2014

CONFONEN ELS LíMITS LINGüíSTICS AMB ELS LíMITS POLíTICS. : Noticies de la terreta.

CONFONEN ELS LíMITS LINGüíSTICS AMB ELS LíMITS POLíTICS.

Un cop més la Plataforma “No hablamos Catalan” apunta i “Heraldo de Aragon” dispara. Aquest com és  LRevista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law Num 61  de juny 2014. Revista de periodicitat semestral, que  publica en aquest número estudis acadèmics sobre el llenguatge administratiu i jurídic, el dret lingüístic, la política lingüística i la sociolingüística. Anticatalanisme en estat pur.

Denuncian que Cataluña “se apropia” de 6 comarcas aragonesas en un blog oficial.

La plataforma aragonesa ‘No hablamos catalán’ se queja de una publicación de la Generalitat.

La Plataforma Aragonesa ‘No hablamos catalán’ (NHC) ha alertado de que la Generalitat de Cataluña ”vuelve a la carga y se ha apropiado” de seis comarcas aragonesas en su Blog Oficial ‘Journal of Language and Law.  Revista de Llengua i Dret’ (Revista de Lengua y Derecho).

En un artículo titulado ‘Vasos comunicantes. Políticas lingüísticas en un país partido, se “apropian territorialmente” de nuevo del Aragón oriental como parte de su “país partido” y “lo denominan, por enésima vez, “Franja de Ponent”.

Además, se publica un mapa de los ’Països Catalans’ donde se colorean multitud de “regiones históricas” entre las que se encuentran las seis comarcas aragonesas de Ribagorza, La Litera, Bajo Cinca, Bajo Aragón-Caspe, Bajo Aragón y Matarraña, aunque en esta ocasión las “refunden en solo cuatro” (Ribagorza, La Litera, Bajo Cinca y Matarraña).

En el Blog, “en el que además figura explícitamente la Generalitat de Catalunya como Institución editora”, se ha publicado el citado artículo el pasado 17 de julio y, en el mismo, se afirma que en las Baleares hay una “persecución feroz del catalán por parte del gobierno ultracastellanista de José Ramón Bauzá” y que en Aragón hay una “persecución institucional del catalán” cuyo “objetivo prioritario es exterminar la cultura catalana cuanto antes mejor, por parte del españolismo”.

El artículo continúa arremetiendo contra “la supremacía lingüística inherente a la idea inherente de españolidad” y tilda de “legislación profundamente tramposa” y de “simulacro de democracia” la Constitución Española, ha informado la Plataforma NHC en una nota de prensa.

“Cataluña no asume”

El escrito considera que si Cataluña se independizara “habría por primera vez un estado potente que podría legislar los derechos lingüísticos” y que “los derechos de los castellanoparlantes en Cataluña no tienen que ser independientes de los derechos de los catalanohablantes” de fuera de Cataluña ya que “el estado español no es precisamente conocido por su respeto a los derechos humanos”.

El portavoz de la Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán, Carlos Arcorella, ha pedido “contundencia al Gobierno de Aragón y al resto de formaciones políticas aragonesas para frenar las constantes afrentas que la Generalitat de Catalunya protagoniza anexionándose el Aragón oriental”.

Acorella ha apuntado que el nacionalismo catalán ”todavía no ha asumido que en Aragón somos los aragoneses los que decidimos sobre nuestros asuntos, incluyendo nuestra Historia y nuestra lengua”.

Asimismo, Acorella ha insistido en que “la Generalitat catalana aún no ha asimilado que Aragón tiene una Ley de Lenguas que deja meridianamente claro que nuestra Comunidad tiene dos lenguas propias: aragonés y castellano, por lo que desde la Generalitat se sigue intentando imponer, mediante subvenciones, ya no el idioma catalán, sino también la cultura catalana y una Historia totalmente manipulada”.

Finalmente, el portavoz de la Plataforma NHC ha añadido que “por primera vez en muchos años, desde el Gobierno de Aragón se está realizando una gran labor por la promoción y difusión del aragonés que deberá culminar con la creación de la Academia de la Lengua Aragonesa”.

Fotos de la publicació de Maria Josep Giner a… – Maria Josep Giner.


El 5 d’octubre torna la Festa del Tossal del Rei. Per al dinar us podeu inscriure fins al 26 de setembre als ajuntaments de La Pobla de Benifassà, La Sénia i Vall de roures

Quan los maleïts jóvens no acudixen al ball (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües.

 

Versió ampliada de l’article publicat al Viles i Gents de La Comarca del 29/8/2014

Quan los maleïts jóvens no acudixen al ball

Natxo Sorolla

Han tornat les festes dels pobles i tot continua igual que sempre, en l’honorable diferència que la discomòbil s’ha convertit en l’únic espai de totes les festes en què els jóvens ixen de les penyes. Lo meu títol és volgudament polèmic, més que no l’excel·lent i equilibrada forma en què ho proposa la maellana Loli Gimeno a la columna germana Lo Cresol del Diario de Teruel (2/8/2014). Ella no en culpabilitze als jóvens, sinó que parle de manera molt encertada de divorci generacional irreversible.

Maleïts jóvens, sempre transgredint. Foto de Nebulosa Gràfica http://www.nebulosagrafica.com/

Bourdieu, un sociòleg d’origen occità, retratave a “El ball dels solters” la crisi de la societat agrícola. I ho sintetitzave en una simple imatge: “Equipats en boina i jaqueta obscura passegen al voltant de la pista de ball, murmuren i riuen de manera ostentosa, però no ballen”. Eixos eren los hereus, fills primogènits, i pilar de l’antiga societat agrícola, que la modernització havie deixat ja sense esperances de casar-se als seus 30 anys. Lo ball funcionave com a mercat de noves parelles, i els mossos−vells s’arraconaven als costats de la pista, igual que s’arraconave la seua posició a la nova societat.I potser ham de mirar-mos los nostres balls en òptica social. Si sou jóvens i del Baix Matarranya tos haureu sentit repetidament que “tos tanqueu a les penyes i no aneu més que a la discomòbil”, i si sou jóvens i de l’Alt Matarranya tos haureu sentit repetidament que “veniu a radera hora i quan s’acabe la orquesta tot és demanar #otraotraotra!”. I si ja hau passat la línia que separe els mossos de la resta de món civilitzat, estareu a l’altra banda de la batalla i tos haureu vist repetidament retraent a un jove lo que correspongue a la vostra zona. I és cert, perquè hi ha dos dinàmiques contraposades: a l’Alt Matarranya los jóvens son d’orquestra, i al Baix Matarranya són de discomòbil. I a tot arreu són de penya. Perquè la penya és l’espai natural de llibertat d’un jove. Allà no ha de donar explicacions a la generació dels pares sobre les seues estratègies d’apropament al gènere oposat: ja en té prou en la vigilància contínua d’amigues i amics, si a este li a dit això i a l’altra li ha comentat que si volie anar a fer una volta. Allà tampoc ha d’evidenciar com s’ho ha fet per a incrementar la seua oratòria, i com és que l’ha combinat en una inexplicable merma de la vocalització. Una distància calcada a la que els pares necessitaven respecte els iaios. I aixina eternament. Com és natural, la penya és un espai de llibertat generacional que fornix al jove de ferramentes per a aprendre a fer-se adult. Però a pesar de tot, a l’Alt Matarranya ham conservat eixe esperit intergeneracionald del ball. I suposo que les raons cal buscar-les en com estructurem les festes, en general.

La perspectiva doble de conèixer una mica les dos zones permet entendre la realitat baixmatarranyenca que descriu Loli. Crec que hi ha dos factors importants que diferencien les Festes d’uns i altres, i que poden ajudar a que els jóvens recuperon la Plaça com a centre de la seua festa. D’una banda, cal donar espai als jóvens en l’organització de les Festes, donar espai a les penyes, reforçar aquelles activitats que els fan participar, cal deixar-los controlar més lo mercat social, i en definitiva, donar-los més poder. I de l’altra, a l’Alt Matarranya el ball és universal, públic i gratuït per als jóvens dels pobles veïns, i aixina la Plaça, i no la penya, es convertix en l’espai natural per a diversificar el mercat dels aparellaments en los/les del poble del costat. Allà es pot iniciar una conversa o una complicitat que pot acabar collant a la penya. Eixa rastrera de drets en què obsequiem als nostre benvolguts pobles veïns se financie perquè també s’universalitze el pagament de les Festes a tots los residents, a manera de tarifa plana, però obligatòria. Donar més espai social als jóvens i universalitzar les festes poden ser dos vies per a que els jóvens recuperon la Plaça.

Cinco días de fiesta literaria.

Pisadas sobre serrín.

El Mar de Aragón se acotará, al fin, en 2015.

Homenatge a l’escriptor Desideri Lombarte a la Franja de Ponent – VilaWeb.

Homenatge a l’escriptor Desideri Lombarte a la Franja de Ponent

La llibreria Serret dedicarà a Lombarte una jornada del Certamen de Literatura Rural, organitzat a Beseit

Avui, a Beseit, es recordarà Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937). En una de les jornades del Certamen de Literatura Rural, organitzat per la llibreria Serret, s’homenatjarà l’escriptor català amb activitats literàries, la participació de poetes del territori i l’actuació, al final del dia, de Francesc Anyó i Borja Penalva. Lombarte és un dels autors de literatura catalana més importants de l’últim segle i també un destacat activista cultural en favor de la llengua a la Franja de Ponent.

Els actes, amb motiu de ‘l’Any de Desideri Lombarte’ (2014), s’iniciaran a les deu del matí amb una trobada de poetes a la Font del Miro. Des d’allà, faran un recorregut per diferents indrets del poble i recitaran poesies i romanços de l’autor. A les dotze del migdia, els assistents es reuniran a la llibreria Serret per presentar els guanyadors del Certamen de Literatura, els poemes ‘Terres i vent’ i ‘Campo de ortigas’.

També al migdia, el comissari de l’Any Vinyoli, Jordi Llavina, presentarà dos poemaris: ‘Neu, fang, rosada, constelació’, publicat per El Cep i la Nansa, i ‘La mano del fuego’, publicat per l’editorial Candaya.

Ja a horabaixa, es farà un reconeixement dels guanyadors del concurs de poesia als jardins de la Font del Pas, i a les set del vespre Vicent Pellicer presentarà el seu llibre ‘El Massís del Port, bellesa insòlita’.

Per cloure la jornada, hi ha organitzat un sopar a la Font del Pas, i a les nou del vespre començarà l’actuació de Francesc Anyó i Borja Penalba, amb ‘Estellés de mà en mà’.

Desideri Lombarte

Lombarte és un dels escriptors de literatura catalana més importants de l’últim segle. Va destacar com a poeta, va escriure teatre i novel·la, i també va fer recerca històrica. Entre les seves obres es destaquen ‘Pena-roja i Vallibona, pobles germans’ i ‘Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort’. Una gran part dels seus llibres van ser publicats pòstumament, als anys noranta.

Com a activista, va ser un dels promotors del II Congrés de la Llengua Catalana a la Franja de Ponent, i també membre fundador i vice-president de l’Associació Cultural del Matarranya. Com a dinamitzador cultural, va participar en diversos moviments sorgits als anys vuitanta, després de la transició espanyola.

  • Desideri Lombarte.

Aragonese Language in 21st | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de juliol del 2014)

Amb aquest títol acaba de publicar-se una esplèndida introducció a la situació de la llengua i la literatura aragoneses ara i ací. El llibre és entès com l’actualització i ampliació de l’obreta El aragonés hoy publicada pel Consello d’a Fabla Aragonesa a Osca fa vint-i-cinc anys. És en anglès i en castellà. Porta adjunt un vídeo en anglès, aragonès i castellà, amb una introducció anglesa i aragonesa. Malgrat la inevitable concisió s’hi indiquen amb detall els territoris on s’enraona aragonès, es descriuen amb encert els dialectes aragonesos, la difícil història de la llengua i se’n fa un bon resum de la literatura contemporània. En tractar de la sociolingüística i de l’ensenyament els autors es permeten una àmplia exposició, especialment del treball inèdit d’Iris Campos sobre les actituds dels estudiants de magisteri envers l’aragonès, actituds altament positives de cara a l’ensenyament d’aquesta llengua. Per les notícies que m’arriben sembla que l’esmentat treball tracta també de les actituds enfront del català d’Aragó. Caldria que els que hi tenen accès, ens n’informessen. Per a conèixer la situació jurídica de l’aragonès i el català convé llegir les pàgines 45-50 d’aquest capítol, i més encara les pàgines 69-70 del següent, on s’exposa sense eufemismes el gran retrocés en el foment de l’aragonès i del català que és la Llei de Llengües actual en relació amb la no pas generosa Llei de Llengües anterior. Els autors ja ens advertien al principi (p. 37) que l’actual llei de Llengües deja prácticament en la desprotección más absoluta a las dos lenguas minoritarias de Aragón, llegando incluso a negarles su nombre científico e histórico (aragonés y catalán). Segueixen els capítols dedicats als mitjans de comunicació, amb la bibliografia (quasi)exhaustiva i ben descrita dels llibres en aragonès del 1971 al 2013. Tanquen l’obra un breu comentari sobre l’aragonès en l’àmbit internacional, les conclusions i un llistat de les entitats que treballen per l’aragonès. Al vídeo observareu que hi ha representants de les tres ortografies –Consello, Academia i Sociedat – un triomf del bon seny aragonès. Llegiu aquest llibre i sabreu molt més bé qui som.

 Artur Quintana

Calaceit | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca el 25 de juliol del 2014)

La consideració de capital cultural del Matarranya a Calaceit està basada en mèrits propis. A la part més alta de la vila, als peus de l’antic castell, lluny del tràfec de la carretera, van instal·lar-se grans personalitats del món cultural ja des de la dècada dels 70, buscant la tranquil·litat i la bellesa de les cases antigues de pedra de grans murs magníficament restaurades que aïllen els artistes i pensadors en busca de la necessària creativitat.

Els cuidats i bonics carrers estrets d’esta part de la vila van oferir als seus veïns il·lustres moltes possibilitats per a la inspiració. Aquí es va instal·lar la Fundació Noesis, molt activa en la dècada dels 80 i 90, refugi i punt de trobada d’artistes i creadors. L’ajuntament, en agraïment als seus prestigiosos veïns, els hi va dedicar el Jardí dels Artistes evocador racó d’alguns dels personatges més significatius que van viure a Calaceit. El Museu Joan Cabré on s’hi fan exposicions temporals i altres de permanents com la dedicada al món ibèric i a l’arqueòleg local Joan Cabré. Este estiu, des de juliol, s’ha obert un altre espai expositiu en una rehabilitada casa que abans del 1609 havia sigut l’ajuntament de la vila. Es tracta de ARTS&MES on es pot veure una bona mostra de tots aquells artistes que han tingut i tenen alguna relació amb la població. Pintors  com Ràfols Casamada, Romà Vallès, Maria Girona, Fernando Navarro, Leopoldina Valdemoro, Ripert Schroeder, Lisa Rehsteiner, José Picó i Laurence Quentin, ceramistes com Teresa Jassà i Àngel Grañena, escultors com Lluís Ribalta i Fernando Navarro, un gravat de Ferran Blanco i una fotografia de Jean Nöel. A més de ser un espai expositiu ARTS&MES és una botiga on ws pot comprar llibres, vins i degustar productes del territori. Un espai tranquil i relaxant a la part alta de la població, decorat amb molt de gust, recuperant la planta baixa d’una casa on encara ara es pot observar l’entrada, l’antic estable i els trulls. Uns grans arcs de pedra divideixen espai creant diferents estances. Una visita recomanada d’este estiu.

Carles Sancho Meix

Tres escriptors aragonesos | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca l’1 d’agost del 2014)

Començaré la meua aportació a “l’Any Desideri Lombarte” fent-me, en veu alta, algunes preguntes. Com serie la realitat cultural del nostre país si encara visqueren els escriptors Jesús Moncada, Josep Galan i Desideri Lombarte?

Perquè ja és mala sort, que tres personatges tan destacats en la normalització de l’Aragó ric i divers de les tres llengües, haiguen desparegut sense arribar a vells i quan més fecunda ere la seva obra.
Segurament la posició política de la casta de “parranda baturra” i les entitats casposes que els ballen l’aigua, estarie tant poca-solta com ho està ara. Segurament dirien les mateixes mentides i tonteries de LAPAO I LAPAPYP. Però serien capaços de menysprear en públic o privat al Moncada escriptor traduït a tantes llengües estrangeres? Li negarien la fe de baptisme aragonès per arribar a ser tant conegut escrivint en català, la llengua aragonesa que la nefasta coalició s’ha obstinat en destrossar?
Què ferien els ximples de la negació de llengües en l’articulista i filòleg Josep Galan, que a més de les seues aportacions a la recuperació del folklore i tradicions aragoneses, ere martell de destalentats de l’extrema dreta de la Franja? Perquè estem segurs que vivint ell no s’hagueren atrevit a posar falses denúncies i querelles, ni a promoure operacions de desprestigi contra coneguts investigadors.
Fa vint-i-cinc anys de la mort del pena-rogí Desideri Lombarte, poeta, escriptor i actiu defensor de la recuperació del català d’Aragó; autor de biografia extraordinària que sols desperta emocions i sentiments positius als qui s’apropen a la seua magnífica obra, cada dia més valorada i coneguda. Cóm serien avui les seves relacions, en tant que escriptor destacat, en la Sra. Consellera de Cultura del Govern d’Aragó? Se’l traurien de davant en les tisores de retallar en Educació? Li penjarien també a les espatlles les mateixes infàmies que ens han penjat a tots els altres, per estudiar i escriure correctament la nostra estimada llengua?
Esperarem les respostes en les pròximes eleccions.

Tomàs Bosque

Programes de festes | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’agost del 2014)

A punt de tornar les festes majors, arriba puntual a casa lo programa corresponent. Se pareix als dels anys anteriors. La tapa és lo dibuix guanyador del concurs celebrat entre els escolars: enguany està la torre, segurament l’edifici més repetit, per més emblemàtic, al llarg de la història dels programes. Les pàgines centrals contenen les fotos de les “dames d’honor”, grans i xicotetes, i les envolten un llistat dels actes programats. No falta la salutació de l’alcalde, que fa balanç de lo que ha pogut fer i projecta lo que farà, i a continuació escriuen lo capellà, una mestra i també –enguany— algun veí important a la política o en algun àmbit professional: tenen l’estrany títol “saluda de…” en lloc del corrent i correcte “saludo”. Per suposat, ningú escriu en català, la llengua de comunicació habitual al poble que es pot estudiar a l’escola de forma optativa dins del marc legal vigent a l’autonomia aragonesa. Pocs però més interessants són los articles que revisen algun aspecte de la història local i de les tradicions populars o que es detenen en coses curioses de la vila. La majoria de les pàgines les ocupen anuncis comercials de tendes, bars i negocis locals, tot i que han anat reduint-se estos raders anys de crisi.

En format només ha canviat lo blanc i negre inicial pel color que ara tenen les pàgines institucionals i alguns dels anuncis, segurament més cars. Los actes són també els mateixos: ball a la plaça i a la glorieta, processó patronal, carreres pa grans i xiquets, estirar la corda, partit de futbol amb rivals de la zona, festival de jota, bou de foc, berena popular, focs artificials des del riu… La gent se mudarà, enramarà les cases, prepararà bons dinars i farà penyes. En certa manera, resulta tranquil·litzador que tot continuo igual que sempre. L’únic afegit últimament és la disco-mòbil pals jòvens, que preferixen tancar-se a les seues penyes i apareixen en algun moment avançat de la nit, lluny dels balls de l’orquestra. Única i significativa novetat d’un divorci generacional irreversible.

María Dolores Gimeno

Escena Humana… en Estripar la terra | Viles i Gents.

La frontera | Viles i Gents.

La frontera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 d’agost del 2012)

L’establiment exacte de la frontera lingüística entre el castellà i el català a l’antiga comarca del Matarranya pareix que havia de ser faena fàcil, ja que ací, contràriament al que passa a la Ribagorça, no hi ha parlars de transició. N’hi hauria hagut prou de fer com recomanava Josep Pla: deia que allà on quan dius “Bon dia!” et contesten també amb un “Bon dia!”, ja saps que parlen català. Semblava, doncs, que aquesta faena havia de ser bufar i fer ampolles, però va costar Déu i ajuda arribar a saber si, posem, la frontera passava entre Bellmunt i Fórnols, o si anava entre unes altres viles. No va ser fins al 1949 amb la publicació de Noticia del habla de Aguaviva de Aragón pel filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner que es començà a divulgar el traçat exacte de la frontera. No hi havia ajudat gens que per part dels nostres filòlegs se seguís la doctrina monevista, precedent directe de l’actual facaisme governamental, segons la qual tot el que es parla a l’Aragó es aragonès, i en conseqüència: si a l’Aragó només es parla una llengua, no és possible establir-hi fronteres lingüístiques. Una doctrina de lingüística-ficció que no compartien els filòlegs d’altres països: alemanys, catalans, francesos. Tot plegat va provocar que en la primera meitat del segle passat la frontera tingués uns límits prou erronis. El més gruixut venia de la confusió entre la Canyada de Beric i la de Benatanduz com a localitat fronterera de llengua catalana. Quan aquest error es corregí, se seguí deixant del costat castellà no solament la de Beric, ans també Bellmunt i la Torre de Vilella. I així fins a Sanchis Guarner. Però encara Badia i Margarit deixava el 1950 fora del domini català aquestes tres localitats. És llàstima que la lletra adreçada el 1918 per Maties Pallarès a en Francesc Martorell de l’Institut d’Estudis Catalans no transcendís, i encara, fins al 2010. L’autor hi declarava que feia molts anys que estava persiguint saber quins pobles parlaven català i quins no, i descrivia exactament la frontera. Ens hauríem estalviat moltes marrades.

 Artur Quintana

Descontento de CHA por el obligado uso del castellano en el Concurso de Relatos de la FLA – Radio Huesca.

Álvaro Abadías, portavoz de CHA en el Ayuntamiento de Monzón ha manifestado que considera ‘penoso’ que en el Concurso de Relatos programado por el XX aniversario de la Feria del Libro Aragonés sólo tenga cabida la lengua castellana.

Lo ‘escandaloso’ de esta iniciativa, según ha manifestado, es que margina al resto de lenguas aragonesas en una Feria que ha destacado desde sus orígenes por reflejar la realidad trilingüe y la diversidad cultural del territorio.

El portavoz de la Chunta Aragonesista ha recordado del mismo modo que Monzón es un municipio que ha estado a la vanguardia de la defensa de la normalización de la lengua aragonesa. Así ha recordado que fruto del censo lingüístico realizado en 1997 donde el 49,3% de la población creía necesario que esta se fomentase desde el Ayuntamiento, la capital mediocinqueña se convirtió con la escuela ‘Nabata’, en la primera localidad en tener una academia de enseñanza de la lengua aragonesa.

La Guàrdia Civil localitza una plantació de marihuana a Massalió | Comarques Nord.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: