Skip to content

Archive

Archive for octubre, 2014

En el següent enllaç s’edita un nou nombre de Matarranya Cultural, l’agenda d’activitats programades per al mes de novembre pels ajuntaments, la institució comarcal i les associacions d’esta comarca:

http://www.comarcamatarranya.es/images/banners/cultural/agenda_noviembre14.pdf

En l’agenda, l’activitat del 3 de novembre a Beseit ‘A la *voreta del *foc!!’ s’ajorna per a una altra data.

Així mateix, dins de les jornades culturals l’actuació programada per al dia 30 de novembre a Beseit es trasllada a Mont-roig.

Per a este cap de setmana, Mont-roig celebra la seva fira d’artesania i gastronomia. En esta ocasió amb motiu al 175 aniversari de la crema de Mont-roig per les tropes carlistes, la població ha organitzat diversos actes que tindran lloc al llarg de la fira.

Torredarques, el dissabte, celebra el seu ja tradicional Ball del Poll.

I finalment, el divendres 31 d’octubre la Biblioteca Municipal de Vall de Roures organitza una activitat per celebrar Halloween.

 

COMARCA DEL MATARRAÑA/MATARRANYA

Departamento de Cultura

Avda. Cortes de Aragón, 7. 44580-VALDERROBRES (Teruel)

Telf. 978 89 08 81 – Fax 978 89 03 01

www.comarcamatarranya.com

Divendres 7 de novembre comencen les classes de Kung Fu UMA a Calaceit en la mateixa escola a les 16’30. Gracies a la colaboració del Club Esportiu Sifu, la Comarca del Matarranya, el Centre UMA i l’Ajuntament de Calaceit.

INICI CLASSES KUNG FU UMA CALACEIT 2014-15 X FACEBOOK
Ferran Bonet
Club Deportivo Sifu
669376263   978854916
www.uma-univers.com

Al-Miknasiyya: Mequinensa, escola de sindicalistes.

Al-Miknasiyya: Mequinensans als camps de concentració nazis.

Aproximació a la toponímia rural de Mequinensa

 

Per Hèctor Moret

A mon pare, Mariano Moret Betrià.

El terme municipal de Mequinensa, enclavat en l’extrem oriental de la província de Saragossa, té una extensió de 299’90 km2 i compta amb una població pròxima als 2.700 h. (1993). El terme s’estén a les dues vores del Segre i de l’Ebre, en l’aiguabarreig d’aquests dos rius, i el municipi està vinculat econòmicament i social a la comarca del Baix Cinca, una de les que configuren l’Aragó catalanòfon. Limita al nord amb els Térmens de Torrent de Cinca i Fraga, a l’est amb els de La Granja d’Escarp, Seròs i Almatret, al sud amb els de Faió, Favara i Nonasp, i a l’oest amb el de Casp, única d’aquestes poblacions veïnes de Mequinensa que no és de llengua catalana.

La metodologia emprada en la redacció d’aquesta breu aproximació s’ha basat en la comunicació directa -recollida oral- amb mequinensans d’edat avançada i bona memòria que per ofici -pagesos, algutzir i pastors- o per afeccions -caçadors- tenen un bon coneixement del terme de Mequinensa. Continuar llegint….Al-Miknasiyya: Aproximació a la toponímia rural de Mequinensa.

Pharmakon: 1,4 millones de facturación ilícita.

La Litera Información – El 9 de noviembre se realizará la VII Marcha Senderista Comarcal.

 

Avituallamientopeque

Texto e Imagen: Club Litera Montaña

Imagen de la VI Marcha Senderista Comarcal

VII MARCHA SENDERISTA COMARCAL

DÍA 9 DE NOVIEMBRE de 2014

Salida Bus: BINÉFAR, A LAS 9,00H. (Estación de autobús)

TAMARITE DE LITERA A LAS 8,45 H. C/, Lérida, 2 (Comarca de La Litera/La Llitera)

Dificultad : Baja

Distancia: 13 km. Aprox.

Inscripciones: COMARCA DE LA LITERA/LA LLITERA, 974420562, de lunes a viernes 8:00h. a 15:00h. CLUB LITERA MONTAÑA BINÉFAR, Tel.: 619846619, de lunes a viernes de 20:30h. a 22:00h.

GRATUITO TRANSPORTE y AVITUALLAMIENTO.

Comida en Los Escolapios de Peralta: venta de tickets en CLUB LITERA MONTAÑA (Binéfar) , BAR ANETO (Binéfar), LA PENSIÓN DE L´ARCADA (Binéfar) y BAR ARAVI (Tamarite de Litera).

MENÚ: ensalada, macarrones, boloñesa, muslos pollo al horno, postre, pan, vino, agua y café. Precio 10€ (IVA INCLUIDO).

Plazas limitadas para el AUTOBUS, por riguroso orden de inscripción, hasta el día 4 de NOVIEMBRE

Ruta: GABASA-ZURITA-PERALTA DE LA SAL.

Visita de interés turístico patrimonial por distintos puntos del recorrido, se contará con la colaboración del CELIT/CELLIT.

ORGANIZAN: COMARCA DE LA LITERA/LA LLITERA, áreas de Turismo, Patrimonio Cultural y Tradiciones Populares. CLUB LITERA MONTAÑA BINÉFAR.

COLABORADORAN:

AYUNTAMIENTO DE PERALTA DE LA SAL

AYUNTAMIENTO DE BAELLS

BAR ARAVI (TAMARITE)

BAR ANETO

LA PENSIÓN DE L´ARCADA

SLIN CASH

LA CATARATA

CENTRO DE ESTUDIOS LITERANOS/LLITERANOS

HORNO DE LEÑA SESPLUGUES Y PANADERÍAS JULIA

FRUTOS BOREN

DAVID VIUDAS

COOPERATIVA FRUTÍCOLA LA LITERA

Ibèries | L’ esmolet.

Conduint de nit cap a Alcanyís

Al cotxe encara hi tenim un radiocasset. Aquest aparent anacronisme em permet escoltar les cintes que en una altra època (en una altra vida) vaig gravar principalment de la ràdio. Cançons robades a programes estimats, que acabaren confegint un popurri ambigu i estimulant. Una mena de cartes russes on es passa de Fermin Muguruza a Philip Glass o a una dansa africana. Tot depenia de l’atzar i la meva prestesa en prémer simultàniament play i rec quan sonava una cosa que m’agradés. La ‘platina’ me l’havia comprada amb control manual de volum de gravació, cosa que em permetia de simular foses en començar i en acabar la cançó.

Darrerament hi tinc posat un casset on hi ha cantants portuguesos, entre els que destaquen la mitja dotzena de cançons bellíssimes d’Ala dos Namorados. L’altre vespre, tot sentint-la mentre conduïa, se m’ocorregué imaginar què hauria passat si Portugal hagués quedat, com la Corona aragonesa, sota domini castellà. Potser la llengua portuguesa s’hauria convertit en una cosa similar al gallec que ara s’escolta als mitjans de comunicació. Molts dels matisos i subtilitats de la pronúncia que enriqueixen aquestes cançons no existirien. Serien tota una altra cosa; potser bonica, però diferent. Inevitablement vaig imaginar què hauria passat amb les llengües de la nostra Corona si ens haguéssim mantingut separats de Castella. Potser l’aragonès tindria ara una vitalitat més gran, i el català gaudiria d’una riquesa de matisos que es van perdent en les generacions més joves pel predomini despietat de la ‘lengua común’. Però… i el castellà? Com seria el castellà d’Aragó? Potser s’hauria convertit en un dialecte molt diferenciat de l’estàndard. Fins i tot és possible que hi hagués un moviment secessionista que s’inventés unes normes pròpies i l’anomenés amb noms pintorescos (que no reproduiré per a no donar idees).

Però vet aquí que Mikel Laboa va rellevar els portuguesos amb una cançó en misteriosa llengua basca. No sé que deia, però la cadència em traslladà a les penombres boscoses d’un país ancestral. Qui vol la monotonia del monolingüisme? Not me.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 123, novembre 2014

1 d’abril de 1938. Situació del front al… – Juan Luis Camps Juan.

1 d’abril de 1938.
Situació del front al Matarranya.
Bombardejos dels nacionals: termes de Queretes i Vallderroures.
Ocupació de pobles: Torre del Compte, Monroig, Torre d’Arques, Arenys, Horta de Sant Joan, Lledó, Vallderroures,
Relat del general García Valiño:
“La División 55, como estaba previsto por haber encontrado fuerte resistencia, dificultades en el despliegue artillero y falta de municionamiento, había conseguido a fin de jornada alcanzar tan sólo la línea Vall d’en Cuadrell – Vallbona – kilómetro 61 de la carretera de Maella a Batea. La III Brigada de Caballería no tuvo por tanto ocasión de actuar, quedando en la región de Mazaleón.”

La “1ª División de Navarra” entra a Vilalba dels Arcs i la Fatarella.

Lo part de guerra de l’exèrcit nacional d’este dia diu així:
“En el frente de Aragón las tropas de nuestra derecha han ocupado los pueblos de Monroyo y Torre de Arcas, Vértice san Bernardo y Mas de Bertomeu. Algunas de nuestras posiciones fueron contraatacadas por el enemigo, que fue rechazado, sufriendo enorme cantidad de bajas. Se le cogieron además 22 prisioneros.
Las fuerzas legionarias, después de rechazar contraataques a sus posiciones, han ocupado los pueblos de Arens de Lledó, Lledó y Valderrobres, continuando hacia el Sur y cortando la carretera a la altura de la Bomica (fabrica de paper La Bonica al camí del pantano), al norte de las alturas del pantano. Han cogido cerca de 400 prisioneros y abundante material, siguiendo el avance a la hora de dar el parte. Además, anoche se presentaron a estas fuerzas 300 internacionales enemigos, en su mayoría ingleses.”

“El primero de abril la división –23 de Marzo- avanzó hacia Gandesa cortando la carretera de Batea. De madrugada, los batallones 1º y 3º, de 1er Regimiento de Flechas Negras cruzaron el río apoderándose del puente y del pueblo de Torre del Compte. Luego, el regimiento siguió hacia la Masía de Gamundi y Los Santos llegando a Valderrobres al anochecer. El Batallón de Asalto Laredo ocupó la cota 541 para cerrar los caminos por Cretas y proteger el ala izquierda del avance. En reserva, el 2º Regimiento fue relevado en Torre del Compte por tropas de la 15 División. La artillería bombardeó Cretas y Valderrobres para facilitar la progresión del regimiento –18 de julio- y de las unidades de la 15 División que tomaron Valderrobres. La Litorio por Calaceite superó las defensas de Arenys de Lledó y Horta de San Juan en lucha constante con la C Brigada.”

La cota 541 se correspon en lo punt més alt de la partida del “Pla de les Campanes”, a la dreta del “Barranc del Calapatà”.
Fotos de Guglielmo Sandri. Archivio Provinciale di Bolzano.

Foto de Juan Luis Camps Juan.
Foto de Juan Luis Camps Juan.
 

Foto de Juan Luis Camps Juan.

Lérida aclara que el retablo devuelto a Aragón no forma parte de las obras en litigio.

La Diputación leridana ha asegurado que presentó un recurso al derecho de retracto de la DGA.

La Diputación de Lérida ha asegurado que la tabla gótica de Pere Garcia de Benavarre que la corporación ha entregado a Aragón por orden judicial no forma parte de la colección en litigio del Museo Diocesano de Lérida.

Es decir, no forma parte de las 113 piezas de arte sacro que el obispado de Barbastro-Monzón reclama al de Lérida.

Según ha informado la diputación leridana, en cumplimiento de una sentencia del Tribunal Supremo, la corporación ha entregado la obra de arte al Tribunal Superior de Justicia de Aragón para dar cumplimiento a la sentencia de adquisición de la pieza por parte del Gobierno de Aragón.

La letrada de la Diputación de Lérida, Chari Rodríguez, junto con la directora del Museo de Lérida, Montserrat Macià, han hecho efectiva la entrega de la obra de arte.

La mesa gótica fue adquirida de forma legal por parte de la corporación leridana en 2009 en una subasta en Barcelona por 26.338,40 euros, y posteriormente el Gobierno de Aragón ejerció el derecho de retracto para adquirir la pieza.

La corporación presentó un recurso ante este derecho de retracto al considerar que la compra de la pieza se hizo con todas las garantías legales.

Finalmente, el Tribunal Supremo no admitió el recurso de casación que interpuso la Diputación contra la sentencia de marzo del 2013 del TSJA y ha dado la razón al Gobierno de Aragón.

Ante la sentencia del Supremo, la corporación ha acatado la resolución y ha facilitado la compra de la mesa gótica por parte del Gobierno de Aragón, que la ha adquirido por el mismo precio que la compró la Diputación de Lérida en 2009.

La obra, intervenida desde 2009 por la brigada de patrimonio de la Guardia Civil, ha estado depositada y custodiada en el Museo de Lérida, sin posibilidad de realizar ninguna actuación de mejora o restauración

El alcalde de Benabarre, “satisfecho” por la devolución.

Sancho dice que la vuelta de la tabla es la “culminación de una lucha que arrancó en 2009”.

Llegada a Zaragoza de la tabla gótica 'La Resurrección' Llegada a Zaragoza de la tabla gótica ‘La Resurrección’. G. Mestre

El alcalde de Benabarre, Alfredo Sancho, ha manifestado la satisfacción que supone para la localidad oscense la recuperación de la tabla de ‘La Resurrección’.

Aragón ha recuperado este jueves el fragmento de la tabla gótica ‘La Resurrección’ de la parroquia de Benabarre. La pieza ha sido devuelta por la Diputación de Lérida al Gobierno aragonés tras las acciones legales emprendidas por éste y una vez que el Tribunal Superior de Justicia de Aragón y el Tribunal Supremo avalarán el derecho de retracto del Ejecutivo autonómico.

Las acciones emprendidas por el Gobierno de Aragón se iniciaron en 2009 cuando la sala Balcli’s de Barcelona sacó a subasta la pieza, sin previo aviso a la dirección general de Patrimonio, y fue adquirida por la Diputación Provincial de Lérida. 

La tabla, considerada como una importante obra del gótico y catalogada como Bien Inventariado del Patrimonio Cultural Aragonés, es el primer bien de arte sacro aragonés depositado en Cataluña que regresa a la Comunidad autónoma.

Sancho ha subrayado que “para nosotros supone una gran satisfacción y culminar una lucha que iniciamos en el año 2009 cuando nos enteramos de que se había subastado la tabla que todos creíamos desaparecida y que apreció milagrosamente en una sala de subastas de Barcelona”.

“Desde entonces emprendimos la lucha para que el Gobierno de Aragón iniciase el reclamo mediante derecho de tanteo y retracto para que volviese a nuestro pueblo”, ha apuntado.
La tabla será depositada en el Museo de Huesca para su documentación y conservación. Sancho ha afirmado que el objetivo es que la pieza regrese a la localidad. “Desde el primer momento nos marcamos ese objetivo, de hecho si hubiésemos podido acudir a la subasta el ayuntamiento hubiera pujado por la tabla”.

La operación Pharmakon destapa la mayor red de venta ilegal de medicamentos en España.

 

El modus operandi de la trama.

Vuelve a Aragón el fragmento de la tabla de La Resurrección de Benabarre, retenida en Lérida.

Es lo que pagó la diputación leridana cuando adquirió el cuadro en una subasta en 2009.

Llegada a Zaragoza de la tabla gótica 'La Resurrección' Llegada a Zaragoza de la tabla gótica ‘La Resurrección’. G. Mestre

La Diputación de Lérida ha devuelto a Aragón el fragmento de la tabla gótica ‘La Resurrección’, parte del retablo de la iglesia Santa María de Valdeflores de Benabarre, en ejecución de una sentencia que reconoce al gobierno autonómico el derecho de retracto, previo pago de 26.338,4 euros.

Representantes de la Diputación Provincial de Lérida y del Museo Diocesano de esa ciudad han depositado la tabla en la sede del Tribunal Superior de Justicia de Aragón (TSJA).

Allí han recibido los 26.338,4 euros que el ejecutivo aragonés había consignado previamente y que es la misma cantidad que la diputación leridana pagó cuando adquirió el cuadro en una subasta de la casa barcelonesa Balcli’s, en marzo de 2009.

Los informes indican, según el Gobierno de Aragón, que al tratarse de una obra de la iglesia del Castillo de Benabarre, inmueble declarado bien de interés cultural, la sala de subastas debería haber comunicado al ejecutivo aragonés su puesta a la venta.

Sin embargo, la letrada de la Diputación de Lérida María Rosario Rodríguez, quien ha viajado a Zaragoza para entregar la tabla, ha asegurado que la institución provincial, como adquiriente de la obra, no tenía obligación de comunicar que concurría a la subasta, sino que quien tenía que hacerlo era la casa Balcli’s.

En el sumario, ha dicho Rodríguez, “consta” que la sala de subastas “hizo la notificación a las posibles administraciones interesadas”.

Por eso, la Diputación de Lérida estima que la adquisición fue legal y que ésta pasó “inadvertida” para el Gobierno de Aragón, que posteriormente ejerció el derecho de retracto y que la institución leridana recurrió ante los tribunales hasta que el Tribunal Supremo dio la razón al ejecutivo aragonés.

Este jueves, ha explicado Rodríguez, la Diputación de Lérida “se ha limitado a cumplir una sentencia”, que acatan, y a devolver una pieza de la que se consideran “legítimos propietarios”.

Cuando la Diputación de Lérida la compró, el Gobierno de Aragón interpuso una denuncia por un supuesto expolio previo, según Rodríguez, lo que provocó que fuera intervenida por la brigada de Patrimonio de la Guardia Civil y que quedara depositada en los archivos del Museo de Lérida, “sin posibilidad de mejoras o restauración”.

Allí ha permanecido “debidamente, con todas las garantías” y buenas condiciones hasta hoy, “que ha salido en la misma situación en la que llegó”, ha asegurado la letrada de la institución provincial.

El presidente de la Sala de lo Contencioso del TSJA, Juan Carlos Zapata, ha indicado por su parte que aunque a veces las ejecuciones no son todo lo rápidas que debieran, en este caso sí que lo ha sido “bastante”, teniendo en cuenta que el origen del litigio se sitúa en el año 2009.

La consejera de Cultura, Dolores Serrat, ha dicho desde Palermo -donde presenta la exposición ‘Un alma común, la arquitectura sículo-aragonesa’- que el retorno de la tabla es “un motivo de satisfacción para todos los aragoneses” y ha recordado que es el primero de los muchos bienes sacros en litigio con la comunidad catalana que vuelve “a su legítimo propietario”.

Aunque ha recordado que ha sido fruto de un “larguísimo proceso judicial” y después de haber solicitado la ejecución de la sentencia.

El govern de l’Aragó nega a la Generalitat el permís per fer una enquesta sobre el català a la Franja.

L’executiu regional demana a la Generalitat que “no intervingui ni interfereixi” en els municipis de la Franja. Grups aragonesos diuen que a la Franja “només parlen català aquells a qui la Generalitat paga”

La direcció general de Política Educativa del govern de l’Aragó ha declinat aquest dimarts participar en una enquesta que la Generalitat va proposar sobre usos lingüístics en més de mig centenar de localitats de la Franja. El govern aragonès ha demanat a la Generalitat que “no intervingui ni interfereixi” als municipis aragonesos, segons han informat avui a Efe fonts de la institució regional.

La petició de realitzar aquesta enquesta la va formular la Generalitat a l’executiu autonòmic fa uns dies per mitjà d’una carta. La carta original estava escrita en català, però posteriorment la va enviar en castellà, a petició del govern aragonès. En l’escrit, la Generalitat explica que, a través de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), s’elabora una estadística “per conèixer l’evolució dels usos lingüístics a Catalunya”. La carta mostrava l’interès a incloure les localitats de la Franja (on, segons la llei aragonesa, ja no es parlà català sinó LAPAO), i sol·licitava la firma d’un conveni de col·laboració per portar-la a terme. La carta deia que la Generalitat “considera interessant” conèixer els usos lingüístics de més de mig centenar de localitats de les comarques del Matarranya, Baix Matarranya, Baix Cinca i Ribagorça. La Generalitat va demanar al govern d’Aragó que col·laborés amb l’estudi i designés un representant per formar part de l’equip tècnic del seguiment del projecte.

“Només parlen català aquells a qui la mateixa Generalitat paga”

La resposta de l’executiu aragonès (PP) ha arribat aquest dimarts mitjançant una altra carta. L’Aragó declina la demanda catalana, amb l’argument que l’enquesta no és d’interès per a la regió. La resposta aragonesa ha rebut el suport de Ciutadans Aragó, Compromís amb Aragó i la Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán. Els tres grups han denunciat la “penúltima” ingerència de la Generalitat en assumptes de l’Aragó i han lamentat tant el fet que el “nacionalisme català estigui obsessionat a annexionar-se una part d’Aragó” com les “manipulacions històriques”. Segons els grups, a la Franja “es parla aragonès i castellà i només parlen català aquells a qui la mateixa Generalitat paga per a aquest efecte”.

A més, s’han mostrat sorpresos que, segons critiquen, “el govern català no tingui diners per pagar al mes de setembre les farmàcies però sí que en tingui per finançar associacions catalanistes en territori aragonès i per realitzar enquestes a l’Aragó”. També han denunciat que l’entitat Idescat, encarregada de realitzar l’esmentada enquesta, té en el seu catàleg bibliotecari més de 15 llibres referits directament als “Països Catalans”.

Heràclit viatja al Baix Cinca i el Segrià | Núvol.

/ 30.10.2014

La pell de la frontera (Quaderns Crema) és el darrer llibre de Francesc Serés. Un conjunt de cròniques i entrevistes que es debaten entre l’assaig i la ficció on l’autor es analitza profundament el tema de la immigració.

Francesc Serés  |  Foto Antonio Galeote

Quan llegeixes algun llibre complicat —per no dir, (gairebé) impossible— de classificar (que, més sovint que no esperaries, són els que acaben resultant més gratificants) et tornes a plantejar com caldria provar de definir un concepte tan evanescent com és el de la literatura.

Endinsant-me, cada vegada més fascinat, en La pell de la frontera, el tan exquisit com sorprenent darrer llibre de Francesc Serés, Quaderns Crema, octubre del 2014, se m’acut una definició —o, més exactament, una nova aproximació, car les realitats que admeten amb facilitat una sola definició (i no pas una multiplicitat, que es complementa) acostumen a ésser ben pobres i esquifides— possible: la literatura és aquell art que reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant en interessant; que, mercès a la màgia de les paraules, converteix en atractiu per a la majoria allò que (fa la impressió que) no hauria de resultar atractiu més que a ben pocs: “no sé si li interessa a ningú, tot això”; “Escriure [és] com intentar descriure un núvol que canvia de forma fins que desapareix, i aleshores el que has escrit, ¿quina importància té?”.

En el seu cas, una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx: “una cosa [és] teoritzar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre l’alteritat, la interculturalitat, Europa les classes socials i una altra de molt diferent [és] trobar-s’ho”; “la realitat s’imposa com el sol, […], ni llibres blancs ni recomanacions de tríptics benintencionats”.

Conscient que, amb la distància curta “els gèneres confusos i tota la faramalla teòrica desapareixen”. És per això que opta —“Si [el que expliques] no té forma, avorrirà”— per relatar com si ens parlés a cau d’orella, pel murmuri i no pas per l’estridència, que s’atansa, de debò, a la realitat, a la vida quotidiana.

I que vol fer-ho cos a cos, amb un contacte directe, gairebé pell a pell, ànima a ànima, mitjançant el diàleg d’arrel platònica —en alguns moments, quan cal, amb una forta càrrega irònica—, que aspira a conèixer, però també a preservar: “Algú m’hauria de preguntar tot el que sé de mi i dels altres, perquè algun dia també jo ho oblidaré”.

Com Espinàs o Cela —alguns diàlegs poderosíssims, com el de la pàgina 216-218, recorden força el Viaje a la Alcarria—, baixen al terreny, el trepitgen dia a dia, i practiquen la conversa de tu a tu (“Només vull parlar amb la gent. I la gent només vol parlar”), sense “la protecció de les distàncies” ni de les “membranes” aïllants, sense moralisme, paternalisme ni falsa caritat. I, malgrat tot, “l’estampa és bellíssima”.

La pell de la frontera de Francesc Serés

Una manera de fer —i, sobretot, de narrar— personal i intransferible, sorgida no pas de la voluntat de diferenciar-se, que l’empobriria irremissiblement, sinó del seu propi tarannà, del seu jo interior (si se’m permet dir-ho així), la qual cosa no tan sols l’enriqueix, ans li confereix una intensitat i, per damunt de tot, una autenticitat irreemplaçables: “No puc fer altre que escoltar”; “tots porten històries”; “allà on ningú no pensava que hi havia res, hi ha una història. […] Històries minúscules, desplaçades i desencaixades, parcials, arraconades, vaporoses, difícils de descriure i possiblement mentideres, errònies”.

Històries plenes de vida que salten per damunt de la pell de la frontera, perquè, per més que alguns falsos cosmopolites s’obcequin en defensar la seva (prescriptiva) unitat nacional per terra, mar i aire, els immigrants que s’han vist obligats a deixar enrere els seus llocs de naixença —“[algerians, marroquins], romanesos, senegalesos i malians, lituans i polonesos”— comparteixen un mateix país o nacionalitat, el de la misèria i la depauperació, el de (mal)viure en un no-lloc com a no-persones.

Tot plegat concebut —i narrat— des d’una perspectiva diàfanament heracliana, que entén la vida (i la història) com “un viatge constant”, on tot es transforma i res ja no és el que era; on no tan sols no ens podem banyar dues vegades al mateix riu, sinó que, de vegades —pensem en Mequinensa— el riu, o el pantà, s’ho enduen tot aigües avall: “La vida no s’atura mai, té motors per tot arreu”; “Cada moviment significa la possibilitat de nous moviments”; “L’única certesa és el canvi”; “és impossible sistematitzar res, tot es mou”; “¿On va a parar la gent que desapareix totalment de la nostra vida?”.

Si no has llegit altres obres seves, potser aquesta d’entrada et causi una certa perplexitat (fins i tot incomoditat) —sobretot si estàs avesat a llibres que són més un (pre)guió cinematogràfic que no pas una creació artística—, car ací l’aventura és quietud; l’acció, emoció; la passió, sentiment i reflexió —“no hi apareixen cavallers medievals, no surt Auschwitz enlloc, ningú no atraca un banc a la primera pàgina…”; “N’hi ha que voldrien un relat amable, en marxa el tocadiscos i sentir que hi ha un bri irònic que ho fa més digerible”—, però l’esforç inicial d’adaptació paga la pena.

Tanmateix tan sols cal un xic de sensibilitat humana, literària i lírica perquè, així que comencis a assaborir la seva escriptura, hi quedis (per alguna raó inconeguda, que et sobta fins i tot a tu mateix) envescat, sense poder alçar la vista del que llegeixes, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això, més o menys, una història que es pot explicar, que no saps ben bé per què funciona”.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: