Skip to content

Archive

Archive for juny, 2018

Source: Omella va fer de mitjancer entre Rajoy i Puigdemont l’octubre | VilaWeb

Source: El govern d’Aragó ajuda els municipis de la Franja a recuperar el nom en català | VilaWeb

Fa pocos días conoixiemos l’aprebación d’as ordinacions de l’Academia Aragonesa d’a Lengua, que no pas de l’Academia d’a Lengua Aragonesa. Entre las personas que aman l’aragonés y luitan por o suyo futuro podiemos veyer bellas manifestacions d’alegría esperanzada. En Nogará veyemos, manimenos, prous motivos de preocupación, que miramos d’explicar contino: Estos son os estatutos d’una…

Source: Nogará debant d’o nombramiento de l’Academia Aragonesa d’a Lengua – AraInfo | Diario Libre d’Aragón

Source: des dels nostres anys: una setmana sobre lo català als arxius

M’han sorprès agradablement la sèrie d’actes, tal vegada casual en relació al Dia dels Arxius, que s’han fet en l’Arxiu i Biblioteca Municipal d’Alcanyís, que dirigeix el sr. Ignasi Micolau, on a banda de la programació oficial en una exposició de fotografies dels anys del franquisme d’un personatge molt apreciat en la localitat i lo Baix Aragó, tot i no ser una ciutat catalanòfona s’ ha programat, per este dimecres, la presentació del magnífic llibre  titulat “El català del s.XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) ‘sia manifesta cosa a tots homens’ “, fòrmula amb la que s’encapçalaven els documents de notaria a la medievalitat matarranyenca, obra del professor Titular de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa sr. Xavier Giralt i de la professora associada de la Universitat de Saragossa i de l ‘Escola Oficial d’Idiomes d’Alcanyís, sra Teresa Moret, respectivament..

A banda d’aixó el dia posterior, l’Institut de Secundària i Batxillerat de Vallderoures, ha programat, en los alumnes de la classe de català que coordina la professora Pepa Nogués, una visita a l’Arxiu Municipal de lo poble de Fondespatla, del que procedixen la majoria dels documents estudiats i ressenyats en lo llibre citat. Una visita molt interessant a un arxiu de referència on es té cura de conservar i restaurar los vells pergamins i papers de lo patrimoni local, i una iniciativa valenta per part del professorat, que un camí més han demostrat que la llengua es conrea en la seva cura.
Tant un acte com l’altre han sigut molt reeixits, amb la signatura de llibres per part de los autors, i la participació activa dels alumnes en la lectura de documents de l’arxiu, en llatí i en lo català medieval, tant a Alcanyís com en la visita a Fondespatla, respectivament.
Lo dit, una setmaneta dedicada als arxius de “vella prosàpia” en relació al… : Dia Internacional de los Arxius (!?)

Source: Grupo Arcoiris crece un 20% y crea 92 puestos de trabajo en 18 meses – La Comarca

Source: · ARAGÓN ANTE LA CELEBRACIÓN DEL VIGÉSIMO ANIVERSARIO DE LA CARTA EUROPEA DE LAS LENGUAS REGIONALES O MINORITARIAS – Lenguas de Aragón

Source: · PUBLICAUS EN O BOA OS PROTOCOLOS DE COLABORAZIÓN CON OS CONZELLOS DE UESCA Y L’AINSA Y AS COMARCAS DE RIBAGORZA Y SOBRARBE – Lenguas de Aragón

Source: · PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ÀNGEL VILLALBA, CANÇONS I POEMES”. – Lenguas de Aragón

Source: La història de les petites coses | Mas de Bringuè

Presentació del llibre Objetos con historia, de Paquita Vilella

Presentació Objetos 1

Esteban Sarasa i Paquita Vilella

 

Després de la publicació del seu volum Cocina con historia,  Paquita Vilella (Mequinensa, 1950) ha continuat en la tasca de recuperació de la memòria col·lectiva a través dels objectes, espais i relacions socials del passat més recent amb el llibre “Objetos con historia. La vida cotidiana en la antigua villa de Mequinenza”, que es va presentar el divendres 21 de juny a la llibreria “Portadores de sueños” de Saragossa.

Com moltes altres troballes creatives de la humanitat, el llibre va sorgir d’una carència, d’un acte traumàtic.

“Quan la gent va haver de marxar del poble vell per la construcció del pantà al poble nou, no va tindre temps ni espai per a recollir moltes coses de la casa vella. I allí van quedar colgades també l’estructura tradicional de les cases, els treballs que allí es feien, els estris que s’empraven… i vaig sentir la necessitat de recuperar tot això en un llibre” – explica l’autora.

El llibre, farcit de fotografies provinents, no sol de Mequinensa sinó d’altres indrets d’Aragó i resta d’España, fa un recorregut exhaustiu per les diferents estàncies de la casa rural tradicional: l’entrada amb el canterell amb els cantes i els sillons, prodigi de disseny i d’aïllament tèrmic; l’algorí, la quadra, la bodega amb el trull, o el forn de llenya i l’empastissador…; la primera planta, amb la cuina, el foc en terra,  la llar de foc ,  les alcoves; i les angorfes, amb els seus apartats per fer i posar a assecar lo mandongo, una altra per a estendre el gra, i una altra a cel oberts per a assecar les figues o els orellons de préssec.

També dedica un apartat a les feines domèstics que en eixos temps abarcaven, la fabricació del pa, del vi, de l’oli, del sabó per a rentar la roba, la matança del tossino i el mandongo; la cunya, el cosir la roba…

Un altre aspecte és el munt d’objectes que omplien cadascuna d’aquestes estàncies i feines: fruiters, tovallons, capoladores, premses de vi, cadires del foc, los cofins per a filtrar l’oli o el vi, etc.

Paquita Vilella també aborda altres aspectes de la vida d’abans com les vestimentes dels nens, dels iaios, de bodes, d’enterraments, etc, i abunden les dites i sentències populars. Aquestes peces del text, igual que la denominació dels objectes, estris i figures, estan transcrites en bilingüe, castellà i català, on predominen les variants locals mequinenssanes.

Los textos en general, com és habitual en tots els treballs antropològics i etnogràfics d’aquesta catedràtica d’Història i Geografia, i com diu el seu mentor i presentador de l’acte, el professor universitari Esteban Sarasa, “es caracteritzen per la seua minuciositat i rigor” i van acompanyats d’una seriosa contextualització històrica i etimològica, en el cas de les paraules.

Paquita comentà que en el llibre es recullen  “unes formes de vida i unes estructures familiars que no havien canviat quasi be res en cinc segles i que en canvi han desaparegut pràcticament en els últims cinquanta anys. Per això m’ha paregut important  consignar-les i retre-les homenatge en aquest volum”.

 

Presentació Objetos 2   FOTOS: Màrio SASOT

Source: Atrapats a la xarxa | L’esmolet

Recordo la primera vegada que algú em va preguntar per una cosa anomenada ‘xarxes socials’. No em veig capaç d’esbrinar-ne la data, o sigui que ho deixarem en què fa uns quants anys (en tecnologia, “uns quants anys”, per pocs que siguin, solen ser una eternitat). Vaig dubtar sobre el significat real del concepte. En aquella època el mitjà que coneixia per compartir continguts a Internet eren els blogs. També hi havia els xats, que veia com un recurs dels adolescents per a comunicar-se sense gastar en trucades telefòniques. Facebook i Twitter començaven a sonar com una manera nova de crear una comunitat amb què intercanviar opinions, imatges, notícies, etc., però eren encara noms nebulosos que no s’havien concretat clarament en el meu imaginari.

Un dia em vaig haver d’apuntar a Facebook per organitzar l’homenatge a un antic professor. De seguida vaig trobar-hi persones de les quals feia dècades que no en sabia res. Quina cosa més extraordinària! De Twitter em va costar més d’entendre’n la funció. Tot i la definició de “microblogging” (missatges molt curts per compartir pensaments, sensacions, opinions…) no m’imaginava a mi mateix piulant que estava preparant una truita.

JClks, CC Wikimedia Commons

Després van anar apareixent més opcions, algunes per a cobrir «necessitats» noves o connectar col·lectius d’interessos, i d’altres amb la intenció de suplantar les ja existents. Amb la generalització dels telèfons intel·ligents, tot va agafar un altre sentit. Les comparticions podien ser instantànies, ja no calia ser a casa o a la feina, assegut davant d’un ordinador. Avui dia, poques persones del meu entorn són fora d’aquestes xarxes, ni tan sols la gent d’edat. La bona notícia és que això ens ha connectat d’una manera que abans no podíem imaginar. La mala és que hem perdut el control del nostre temps. Amb els mòbils sempre a mà, és fàcil interrompre el que estem fent per a apaivagar el neguit de consultar si hi ha alguna novetat. Hi fem una ullada ràpida només per si de cas. Una frase, una imatge, un titular, un comentari. I un altre i un altre i un altre i un altre… Si res ens crida l’atenció, aturem el polze i ens ho mirem —però no hi perdem gaire estona perquè ens està esperant un tirallonga infinita de missatges. Per acabar-ho d’adobar, és fàcil que se’ns estimuli la necessitat de compartir alguna cosa, com si el món estigués desitjós de rebre la nostra aportació. I ens esmercem a escriure una frase, penjar una foto, enllaçar una notícia o afegir un comentari que ningú no llegirà o veurà molt de passada. Recol·lectarem alguns ‘likes’ que, com un núvol de sucre, se’ns desfaran a la boca. Al final ens quedarà aquell regust que sembla dolç però que en realitat amargueja. I ens adonarem que ens hi hem enganxat molts minuts, massa, sense treure’n res més que la sensació d’haver deixat de fer coses més substancioses, com per exemple descansar.

Vet aquí el significat real de la paraula xarxes: no ens han connectat, ens han atrapat.

(Alcanyís, març-abril de 2018). Publicat a El Salto Aragón n.14, juny de 2018

Source: Òmnium presenta “Espills trencats” a Sabadell | Lo Finestró

Crònica legislativa de l’Aragó. Segon semestre de 2017

Source: Crònica legislativa de l’Aragó. Segon semestre de 2017 | García Fernández | Revista de Llengua i Dret

Source: Turisme envers la cultura | Lo Finestró

Source: La sentència | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca l’11 de maig del 2018)

El Matarranya és protagonista d’una recent sentència de la Sala del Contenciós del Tribunal Suprem que resol un recurs de la CNT contra la negativa del Govern a retornar-li, en un acord de 2007, una sèrie de seus i béns repartits per tot el país que els cenetistes reivindiquen com a seus i que van estar expropiats durant la Guerra Civil. Dos dels set edificis reclamats per la CNT a l’Aragó estan a la vora del riu: la Unión Valderrobrense -la sentència escriu erròniament “Valderrobles” i “Unión Valderroblense”-, de Vall-de-roures; i la Sociedad de Labradores, de Maella. El Suprem desestima en els dos casos la devolució o compensació per considerar que “no s’estableix” la titularitat de la central anarquista sobre els immobles. La CNT també reclamava altres quatre seus a la província de Terol: a Villarquemado, Fortanete, Santa Eulalia del Campo i Mas de las Matas. Només considera provada la propietat sobre l’edifici de Santa Eulalia, pel que imposa a l’Estat el pagament d’una compensació de 7.380 euros.

En el cas de Vall-de-roures, si la devolució fora inviable, la CNT demanava una indemnització de 52.296 euros. L’edifici, molt cèntric i voluminós, és actualment la Casa de Cultura municipal i l’”hogar” del jubilat. Els antics socis de la Unión Valderrobrense van possibilitar durant la Transició la seua recuperació i reobertura per a que tothom se n’aprofitare de l’esforç de la classe treballadora local, anarquista i no anarquista, que el va aixecar.

Lluís Rajadell

Source: Lo tio Rafel | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 18 de maig del 2018)

Lo tio Rafel ha passat a convertir-se en un home centenari. La seua família, originària de Ràfels, va emigrar a la Vall del Tormo en acabar la guerra civil i, des d’aquell moment, sempre ha viscut a la nostra vila. Dels tres germans de la família Antolín Delmar és l’únic que ja no va canviar mai la residència de la nostra població. L’Antònio va marxar a Barcelona on va treballar a una fàbrica de licors i va mantindre la seua vinculació en Ràfels on hi anava tots els estius a casa la família, i, més tard, va comprar-se una casa. A la Vall també hi viu l’altre germà Hilàrio, enguany va celebrar els seus noranta-set anys amb bona salut, i que va treballar molts anys a la Renfe. Quan l’any 1973 van suprimir la línia de ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa el van destinar a l’Hospitalet de l’Infant fins que es va jubilar i, després, va tornar a la Vall on encara va conservar la casa familiar. Lo tio Rafel fa anys que es va quedar vidu per la mort de la seua dona; la tia Luisa. Ell va treballar sempre com a llaurador però li va passar ja de gran la mecanització agrícola i mai va tindre tractor ni cap altre vehicle. Va seguir sempre anant al tros ben acompanyat pels seus animals de llaurança i del carro que ha quedat abandonat des de fa molts anys a l’Hostal Vell esperant una mula per arrossegar-lo. El seu únic fill va deixar l’agricultura per a treballar com a mecànic, primer al taller de la Vall i després a Calaceit. Lo tio Rafel, com tota la seua generació, va patir les conseqüències de la dura guerra civil i la postguerra i va tirar endavant a pesar de les moltes dificultats. Però sobretot és un home senzill i bo, d’aquells que és difícil oblidar i per això el recordem per estos cent anys viscuts.

Carles Sancho Meix

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: