L’edat i les cançons « L’esmolet

(Publicat a La Comarca, l’11 de setembre de 2009)
Aquest agost m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no cal estar negociant-t’ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix. Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d’una qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si no existissin. Com si no fossin espanyols.
Però bé, aquest article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació cultural. Algunes d’aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un món que m’evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt. El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En canvi allà hi ha l’adolescent que és a les portes de viure allò del què parlen les cançons. D’aquí molt poc sentirà el cansament de “les mitgeres al descobert” de Barcelona i s’encaterinarà d’algun estranger d’accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”.
Més enllà del trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell poema,
«Elles viuran per mi
i els seus fills, si és que en tenen,
viuran per mi i per elles».