Ha mort Francisco Beltrán Odri, primer alcalde democràtic de Fraga. | Mas de Bringuè

Els qui van conèixer a Francisco Beltrán Odri coincideixen en qualificar-lo  com un polític coherent i honest, i una persona de profundes conviccions cristianes que va saber buscar l’entesa i la concòrdia, des de la seva Fraga natal i com a diputat en les Corts d’Aragó, en un territori de frontera tan sensible com el que separa (i hauria d’unir) Aragó i Catalunya.

Francisco (Sisco) Beltrán no va tenir una infància fàcil. Procedent d’una família d’origen humil (son pare era jornaler i sa mare realitzava esporàdiques feines en cases de Fraga), la situació va empitjorar encara més durant la guerra i la postguerra. Després de la Guerra Civil, el seu pare, militant del POUM, va haver de exiliar-se a França. Beltrán Odri no el va tornar a veure fins a trenta anys després, quan, aprofitant un viatge a França com a representat dels JOC a un congrés va anar a abraçar-lo, ja moribund, a Montauban (França), on està enterrat, molt a prop de la tomba d’Azaña.
Davant aquesta situació, Sisco comença a treballar als vuit anys realitzant diversos oficis: ajudant de pastor, peó de paleta, temporer agrícola … (“Eren temps de treballar molt i dur, per una pesseta diària, més els àpats” – recordava ell mateix en una entrevista publicada en una revista local). Als catorze anys és contractat per l’empresa Cobertes i Teulades en la construcció del pont sobre el riu Cinca, on cotitza, per primera vegada, a la Seguretat Social.
Més endavant, amb el seu esforç i amb una educació autodidacta, va treballar a un taller y, amb un company var muntar el seu propi negoci de venda i reparació de vehicles i maquinària agrícola, que avui és un dels més imprtatns de la zona de Fraga.
Als 17 anys, animat pel rector de la seva ciutat, Beltrán entra en contacte amb els jesuïtes de Lleida per realitzar uns exercicis espirituals i posteriorment, coincidint amb una greu lesió de la seva columna per motius laborals que el va tenir enguixat més de sis mesos, aprofundeix en la lectura de l’evangeli i d’autors com Cardijn i Foucault que van marcar la seva posterior compromís amb els pobres i els desfavorits.
Va començar la seva activitat pública durant el franquisme en organitzacions com Joventut Obrera Cristina (JOC) i la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC) de les que va ser durant molts anys president provincial i delegat espanyol al congrés que la JOC va organitzar a Roma el 1957.
La seva militància política va començar a final dels anys cinquanta en Convergència Socialista de Catalunya, on va travar gran amistat amb Joan Raventós, i després en el Partit Socialista d’Aragó (PSA) del que va ser un dels fundadors i va intervenir en les negociacions per a la fusió d’aquest grup amb el PSOE.
Va ser candidat al Congrés dels Diputats pel PSA en les eleccions de 1977 i al Senat pel PSOE en les de 1979, any en què també es va presentar a les eleccions municipals, en les quals va resultar elegit alcalde de Fraga per majoria relativa amb el suport dels dos regidors del PCE. En les tres convocatòries següents va obtenir majoria absoluta: 13 regidors de 17.
També va ser membre de l’Assemblea Provisional Autonòmica i va resultar elegit diputat de les Corts d’Aragó en dues legislatures, de 1983 a 1991.
Degut al seu treball com industrial, mai va voler cobrar com a alcalde del seu poble durant les quatre legislatures en què va estar.
Durant tot aquest temps com a representant polític no va deixar de mantenir les seves posicions ètiques com ciutadà en diferents ocasions.
En els anys 70, va encapçalar les protestes contra el projecte d’instal · lar al riu Cinca una central nuclear i va presidir COACINCA, l’associació que aglutinava als col · lectius opositors a la seva construcció.
Enmig dels 80 va ser un dels alcaldes que van impulsar i van signar la Declaració de Mequinensa a favor de la defensa i protecció de la llengua catalana a la Franja d’Aragó i del seu ensenyament a les escoles. Quan en els anys 90 es va consumar la segregació de les parròquies de la franja oriental d’Aragó pertanyents al bisbat de Lleida, i la seva adscripció al de Barbastre-Montsó, Beltrán va encapçalar la signatura d’un escrit elaborat pels cristians de base de la comarca del Baix Cinca a favor del manteniment de les seves parròquies dins de la diòcesi de Lleida.
Així mateix, davant el conflicte entre aquestes dues diòcesis pel patrimoni de les esglésies aragoneses segregades, Sisco Beltrán es va mostrar partidari d’un acord amistós entre les dues parts i oferia com a solució la creació d’un Museu a la Franja on s’exposessin aquestes obres en litigi.
La seva vida política institucional va acabar a l’estiu de 1992, quan, fidel a les seves conviccions ètiques i personals, va dimitir com a alcalde de la seva localitat en registrar uns greus successos racistes en què un grup de joves va apallissar a diversos immigrants magribins i una bona part de la població local demanava la llibertat dels presumptes implicats.
Francisco Beltrán va morir en un hospital barceloní el passat dissabte 26 de gener, on va ser traslladat des de l’Hospital Arnau Vilanova de Lleida, en no  superar una intervenció quirúrgica derivada dels problemes cardíacs que patia des de feia 15 anys. Deixa vídua, Rosario Borràs,  i tres fills: dos dones i un home..