Article d’en Jordi Nopca a l’Ara « L’esmolet.
Edicions de 1984 publica Licantropia, la primera novel·la de Carles Terès. El personatge principal, el Llorenç, comença a indagar en les arrels familiars i acaba trobant-se cara a cara amb un passat caní.
BARCELONA.
Licantropia comença ambl’arribada d’un mossèn a la fictícia Pobla de Llobosa una nit d’hivern de l’any 1759. Tres llops morts, penjats d’unes estaques, li donen la benvinguda, gronxats pel cerç glaçat. Els animals mostren les dents “en una darrera ganyota amenaçadora”. Carles Terès en té prouambunparàgraf per transmetre l’aridesa territorial i humana que impregnarà tot el seu primer llibre, que, dos anys després de guanyar el premi Guillem Nicolau –convocat pel departament de Cultura del govern d’Aragó–, ha estat publicat per Edicions de 1984. El mossèn del primer i més extens capítol de la novel·la és allotjat al mas dels Torrent. La seva intenció és aconseguir que la família de llobaters s’apropi al catolicisme. Les descobertes que anirà fent, tocades per una atmosfera pròxima a la narrativa gòtica més eficaç –i alhora exigent–, estan portades amb una destresa poc habitual en un autor que acaba de debutar amb 50 anys fets. “La novel·la va ser un encàrrec d’Artur Quintana per a la col·lecció El Trinquet de la Diputació Provincial de Terol –explica l’autor–. Quan em va dir que no la podria publicar perquè no hi havia diners vaig continuar escrivint, em vaig presentar al Guillem Nicolau i el vaig guanyar. L’edició que va sortir era molt petita, amb prou feines va arribar a lesbiblioteques i a algunes llibreries”. Conscient que el recorregutdela novel·la seriamolt petit si no lamovia més, Terès va presentar el manuscrit, “acabatperòno del tot completat”, adiverses editorials. Josep Cots, d’Edicions de 1984, va quedar-ne fascinat: “El llibre s’acosta al gènere fantàsticperò no hi acaba de pertànyer. Manté l’ambivalència del llop, que, d’una banda, és un animal ferotge, i, de l’altra, representa la llibertat”.
Una llegenda atractiva
Després d’ubicar el lector a la Franjade mitjans del segle XVIII, Terès se l’emporta fins al present. En un principi l’ambientació ja no és tan estranya com en les pàgines protagonitzades pel mossèn curiós. El personatge en què es fixa l’autor a partir de llavors es diu Llorenç, es dedica a la fotografia i després de créixer a Barcelona s’ha instal·lat al petit poble de l’Alt Matarranya on van passar els fets misteriosos del primer capítol acompanyat de la seva parella, la Laura. “Vaigcomençar a interessar-me per la licantropia quan vaig llegir la llegenda del pastoret”,recorda Terès. La història explica com unpastor d’ovelles des
apareix amb el seu ramat. La gent dels masos més pròxims organitza una batuda i troba els animals, “espellissats i destrossats a bocins”. Del pastoret només en recuperen la samarreta, plegada amb cura sota unapedra, al cimmésaltdela serra. Lallegenda relaciona le smorts amb el possible atac d’un llop. A Licantropia, Terès especula sobre la possibilitat d’una nissaga maleïdad’homes llop que seria documentada pel mossèn del capítol inicial i que arribaria fins als nostres dies. “El tema de la novel·la és la inadaptació d’un personatge feliç en un entorn idíl·lic que no ho és tant com sembla –aventura l’escriptor–. En aquest sentit emrecorda la pel·lícula Blue velvet, que arrenca amb aquelles imatges d’un jardí a ple dia. A sota del cel clar i les flors s’hi amaga una altra realitat”. Terès ha seguit una trajectòria similar a la del protagonista del llibre: igualqu eel Llorenç, tot i els orígens familiarsde la Franja, es va criar a Barcelona. L’any 1993 va tornar-hi i, des de llavors, es dedica al disseny gràfic a cavall de Torredarques (elMatarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó). El coneixement expert i viscut del territori li permet fer créixer una novel·la amb una gradació dels registres dialectals de la Franja de gran interès. La por, la violència i la sexualitat són tres dels esquers que Terès administra a Licantropia. La riquesa i ductilitat de la seva llengua acaben fent del llibre una experiènciamolt recomanable.
JORDI NOPCA
Publicat pel diari ARA dilluns dia 28 de gener
