Les tribulacions d’un aragonès a Catalunya | Núvol.
Fa 16 anys que visc a Catalunya i he discutit amb to més o menys amable amb gent més o menys informada sobre temes com el matrimoni entre Peronella i Berenguer, el compromís de Casp, els Reis Catòlics, Felip V, la Guerra de la Independència, la Guerra Civil, Franco i multitud d’assumptes relacionats amb la història comuna entre Catalunya i Aragó. [Pots llegir l’article en castellà aquí]
Una vinyeta de Jan
En aquestes tertúlies esdevingudes en viatges de treball, menjars d’empresa, cavalcades dels Reis Mags, reunions amb amistats, etc., m’he esgargamellat intentant entendre per què Aragó no forma part de l’imaginari dels Països Catalans, malgrat que compartim un tronc històric comú, ambdós territoris s’han posicionat gairebé idènticament en els conflictes successoris fins a mitjan segle XIX, a les festes aragoneses també surten els gegants i els capgrossos, tenim el mateix patró (allà l’anomenem San Jorge), comprem llibres per les mateixes dates, hi ha mones de pasqua (menys que a Barcelona, però n’hi ha), sortim a agafar bolets a la tardor; a la terra de ma mare, Tarazona, es diu “tacas” a les taques, un “laminero” és un llaminer, “capuzamos a alguien” quan el submergim en aigua i cridem a les criatures “prau” perquè estiguin quiets; tenim la mateixa bandera (tret per l’escut: l’aragonesa porta escut i la catalana no) i som una colònia més o menys estable en algunes platges de la Costa Daurada. I, no obstant això, només recordo Pasqual Maragall, una vegada, durant tot aquell avalot de l’estatut, esmentar Aragó com a comunitat germana de Catalunya.
La majoria dels interpel·lats sobre això només han sabut respondre amb el tema de la llengua. A Aragó no es parla català, excepte a la franja més oriental, on, per cert, els seus habitants l’anomenen “chapurriau”. Per al qui no ho sàpiga, a més del “chapurriau” i el castellà, a Aragó hi ha altres llengües o parlars o dialectes com el patuès a Benasque o el cheso a Hecho. Això sí, no ocupen molt espai a l’estatut d’autonomia.
Totes aquestes discussions, a més, m’han servit per confeccionar, involuntàriament, un índex d’equívocs que segueixen ressonant en el patrimoni popular català i que a mi em causen perplexitat (i fins i tot rubor) cada vegada que els escolto, insisteixo, des d’una perspectiva estrictament aragonesa.
Au, aquí teniu els més habituals:
“Catalunya és anterior a Espanya”. Efectivament, la va delimitar per primera vegada Jaume I d’Aragó en el segle XIII, com a territori dins la Corona d’Aragó. Per ser pedagògics i no contradir Jordi Pujol, al qual vaig escoltar per primera vegada aquesta sentència, convé aclarir que és certa, però no correcta. La resposta correcta seria: “Catalunya, com a territori dins la Corona d’Aragó, és anterior a Espanya”.
“En la Diada es commemora la invasió per la força de Catalunya per part d’Espanya”: com a aragonès em sap greu particularment aquesta afirmació perquè Aragó i València també es van oposar al Borbó, però aquest ens en va donar amb una cullereta a Almansa el 1707. En realitat, Catalunya no era independent abans d’aquella guerra de successió ni ho seria després. El que demanava era un altre rei per a Espanya. Per cert, també van destruir els pocs furs que quedaven dels aragonesos i el Justícia (una institució, d’altra banda, feudal de dubtosa mena).
Un altre assumpte que crida l’atenció és la falta d’informació de la ciutadania catalana sobre la Guerra de la Independència. Com que aquesta expressió genera confusió amb l’altra “independència” de la qual ara es parla tant, alguns prefereixen anomenar-la la Guerra del Francès. Sigui com sigui, al començament del segle XIX un bon nombre de catalans i catalanes van lluitar fins a la mort a Girona contra les tropes napoleòniques per expulsar-les de la seva terra i demanar que tornés a Madrid el Borbó. Gairebé un segle després de la Guerra de Successió, els gironins tornen a vessar la seva sang perquè torni el Borbó. I quin Borbó! Ferran VII, ni més ni menys. Uf! És difícil empassar-se això, oi? Suposo que per això la Guerra de la Independència ocupa tan poc espai als llibres de text d’història que s’utilitzen a Catalunya. És una llàstima perquè aquí els saragossans i els gironins, una vegada més, vam mantenir la mateixa posició. Es recorden els dos llocs per les escabetxades que van suposar.
I seguint amb els llibres de text: “Catalunya és una comunitat autònoma dins la península Ibèrica que està dins Europa”. Em vaig trobar amb aquesta definició quan demanava la lliçó a la meva neboda de 12 anys que llavors estudiava 6è de primària en un col·legi públic de Barcelona. Quina definició tan anàloga a la de l’antiguitat de Catalunya contra Espanya.
La franja. Si el verger que comença per Fraga, si venim de Saragossa, hauria de ser part de Catalunya, ja que, segons vindiquen alguns, constitueix una frontera natural amb els Monegres i es parla català, el sud del delta de l’Ebre, no hauria de ser llavors part de la Comunitat Valenciana? No se m’acut millor frontera natural que la desembocadura d’un riu, i no hi ha impediments lingüístics.
La senyera. Quina diferència hi ha entre la bandera de Catalunya i la d’Aragó? Quan faig aquesta pregunta, veig en alguns ulls: “No sabia que s’assemblessin”. Després noto incomoditat en constatar que les dues banderes són idèntiques, tret de l’escut. La Catalunya medieval mai no va ser regne i per això no té escut reial. Jaume I, en canvi, sí que va donar la categoria de regne a la reconquerida València.
Deixeu-me acabar aquest decàleg involuntari amb un consell. He percebut durant aquests anys que als aragonesos se’ns coneix a Catalunya com “maños”. No hi ha cap problema si li ho diuen a un saragossà, però aneu amb compte. No digueu “maño” a un oriünd d’Osca, sobretot si veieu que porta a les mans una aixada.
Traducció d’Isabel Garcia. Podeu llegir l’article en castellà aquí.