Artur Quintana: l’apòstol de la llengua a l’Aragó | Núvol.
Plataforma per la Llengua ha convocat el premi Martí Gasull, en memòria del fundador de la Plataforma, que va morir l’any passat a l’Himàlaia. Aquest premi ha de reconèixer la feina d’una persona o entitat que pel seu activisme hagi promogut la llengua com a eina de cohesió social. El guardó es troba en la fase de nominacions i esteu convidats a nominar el vostre candidat al web de Plataforma per la Llengua fins al 30 de novembre. Avui des de Núvol Carles Terès nomina el filòleg Artur Quintana, amb una glossa molt personal. Podeu enviar-nos la vostra glossa si heu nominat algú a info@nuvol.com i en valorarem la publicació.
Artur Quintana.
Parlar d’Artur Quintana és parlar del català a la Franja. També de l’aragonès, i de tants d’altres idiomes que sobreviuen, com a joiells irrepetibles, en les franges i illots on la història els ha confinat.
Com ha escrit Hèctor Moret, sense Artur Quintana i Font, la situació de la llengua catalana a Aragó seria tota una altra. Molt més precària i marginal del que ara és. Va ser l’estiu de 1967, que els veïns de la Codonyera —i, per extensió, tot els aragonesos— van tenir la fortuna que el filòleg comencés la seua tesi doctoral sobre llur parla.
Aragó és una terra on, de fa unes quantes generacions, les dues llengües patrimonials són fortament estigmatitzades. L’aragonès per la seua debilitat, el català, entre d’altres coses, perquè és català. Des del principi, l’Artur Quintana va tenir clar que calia dur la nostra llengua a la lletra impresa, treure-la de la pura oralitat a què l’havien relegada, crear un corpus literari que fes evident, als ulls dels propis parlants, el seu valor. Per això, entre d’altres coses, va començar a treballar per a cohesionar les poques veus literàries que ja existien i a fomentar que n’apareguessin de noves.
A la introducció de l’antologia de poesia del Baix Aragó de llengua catalana Roda la mola (Instituto de Estudios Turolenses, 2009) en Quintana cita Espriu: «Comú a molts d’aquests autors és el decidit afany de salvar-nos els mots, i no solament la paraula catalana en general […], sinó més encara els mots específics de la seua vila natal, […]».
L’Artur hauria pogut posar el seu talent i erudició al servei de causes més visibles, cosa que, ben segur, li hauria reportat més ressò mediàtic i reconeixement institucional. Tanmateix, aquesta fal·lera que té pels extrems de la llengua (com molt bé va dir Joan-Carles Martí Casanova aquí a Núvol), l’ha dut a treballar fora dels centres d’opinió i decisió. El resultat és altament satisfactori: només cal revisar la gran quantitat d’obra publicada d’aleshores ençà, en molta de la qual ell, directament o indirecta, hi ha estat implicat. Tot plegat li ha dut també garrotades. Per exemple, la querella criminal que li va interposar la FACAO per dir obvietats (vegeu vídeo). O, pitjor encara, les conseqüències que li han dut, a ell i la seua esposa Sigrid, els «Fets de la Codonyera» (vegeu l’article d’Andalán o del codonyerà J. M. Gràcia). Des d’aleshores, una part dels seus veïns, atiada pels de sempre, els ha mostrat una actitud que res té a veure amb la cordialitat que han compartit durant més de quatre dècades.
Per sort o per desgràcia encara hi ha moltes persones que són dignes d’aquest reconeixement per defensar la nostra llengua, però el cas de l’Artur Quintana penso que té un punt d’èpic (ell, tan respectuós i tranquil) que li’n fa especialment mereixedor.