Sant Jordi és una diada especial. Enguany vaig poder passar-la a Barcelona. Així les filles van poder viure una mica d’aquest ambient que tant crida l’atenció a propis i forans. L’excusa era de pes: es feia una lectura pública de les tres obres finalistes del Premi Crexells d’enguany, entre les quals hi ha, sorprenentment, Licantropia. Això em va permetre gaudir d’un matí assolellat al preciós jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès, i conèixer l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, finalista també amb l’esplèndida novel·la Les cròniques del déu coix. L’altre nominat, el meu admirat Pep Coll, no va poder assistir-hi per causa dels compromisos de la reeixida Dos taüts negres i dos de blancs, l’altra competidora pel guardó de l’Ateneu. Vaig tenir l’honor de ser llegit, entre d’altres, per Manel Ollé Albiol, un entusiasta de Licantropia; per Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes —a qui ja coneixia de ‘Priorat en persona’, organitzat pel Centre Quim Soler de la literatura i el vi’ (quina combinació més ben trobada!)— i per Jordi Sellas, director general de Promoció i Cooperació Cultural. Vam gaudir de la companyia i el suport de dues amigues nonaspines, la Laia i l’Anna. Després, com sempre, vam haver de córrer per a fer els encàrrecs i compromisos que teníem pendents.
En tornar a l’Aragó vaig veure que el sant patró que ens agermana aragonesos i catalans era motiu de polèmica des de les pàgines de l’infatigable Heraldo i d’altres mitjans de la comunitat. No agradava que els “medios nacionales” haguessin donat tant protagonisme a “Sant Jordi” i tan poc a “San Jorge” (ja se sap que, a Aragó, l’únic nom oficial del sant és en la llengua que va arribar en darrer lloc a aquesta terra). I Twitter n’anava ple, d’orgull manyocastellà ferit. Un de ‘molt bo’ deia més o menys “Si San Jorge viera esto de Sant Jordi se suicidaria”. No cal dir res més.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 15, maig 2014
