Heràclit viatja al Baix Cinca i el Segrià | Núvol.
La pell de la frontera (Quaderns Crema) és el darrer llibre de Francesc Serés. Un conjunt de cròniques i entrevistes que es debaten entre l’assaig i la ficció on l’autor es analitza profundament el tema de la immigració.
Quan llegeixes algun llibre complicat —per no dir, (gairebé) impossible— de classificar (que, més sovint que no esperaries, són els que acaben resultant més gratificants) et tornes a plantejar com caldria provar de definir un concepte tan evanescent com és el de la literatura.
Endinsant-me, cada vegada més fascinat, en La pell de la frontera, el tan exquisit com sorprenent darrer llibre de Francesc Serés, Quaderns Crema, octubre del 2014, se m’acut una definició —o, més exactament, una nova aproximació, car les realitats que admeten amb facilitat una sola definició (i no pas una multiplicitat, que es complementa) acostumen a ésser ben pobres i esquifides— possible: la literatura és aquell art que reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant en interessant; que, mercès a la màgia de les paraules, converteix en atractiu per a la majoria allò que (fa la impressió que) no hauria de resultar atractiu més que a ben pocs: “no sé si li interessa a ningú, tot això”; “Escriure [és] com intentar descriure un núvol que canvia de forma fins que desapareix, i aleshores el que has escrit, ¿quina importància té?”.
En el seu cas, una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx: “una cosa [és] teoritzar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre l’alteritat, la interculturalitat, Europa les classes socials i una altra de molt diferent [és] trobar-s’ho”; “la realitat s’imposa com el sol, […], ni llibres blancs ni recomanacions de tríptics benintencionats”.
Conscient que, amb la distància curta “els gèneres confusos i tota la faramalla teòrica desapareixen”. És per això que opta —“Si [el que expliques] no té forma, avorrirà”— per relatar com si ens parlés a cau d’orella, pel murmuri i no pas per l’estridència, que s’atansa, de debò, a la realitat, a la vida quotidiana.
I que vol fer-ho cos a cos, amb un contacte directe, gairebé pell a pell, ànima a ànima, mitjançant el diàleg d’arrel platònica —en alguns moments, quan cal, amb una forta càrrega irònica—, que aspira a conèixer, però també a preservar: “Algú m’hauria de preguntar tot el que sé de mi i dels altres, perquè algun dia també jo ho oblidaré”.
Com Espinàs o Cela —alguns diàlegs poderosíssims, com el de la pàgina 216-218, recorden força el Viaje a la Alcarria—, baixen al terreny, el trepitgen dia a dia, i practiquen la conversa de tu a tu (“Només vull parlar amb la gent. I la gent només vol parlar”), sense “la protecció de les distàncies” ni de les “membranes” aïllants, sense moralisme, paternalisme ni falsa caritat. I, malgrat tot, “l’estampa és bellíssima”.
Una manera de fer —i, sobretot, de narrar— personal i intransferible, sorgida no pas de la voluntat de diferenciar-se, que l’empobriria irremissiblement, sinó del seu propi tarannà, del seu jo interior (si se’m permet dir-ho així), la qual cosa no tan sols l’enriqueix, ans li confereix una intensitat i, per damunt de tot, una autenticitat irreemplaçables: “No puc fer altre que escoltar”; “tots porten històries”; “allà on ningú no pensava que hi havia res, hi ha una història. […] Històries minúscules, desplaçades i desencaixades, parcials, arraconades, vaporoses, difícils de descriure i possiblement mentideres, errònies”.
Històries plenes de vida que salten per damunt de la pell de la frontera, perquè, per més que alguns falsos cosmopolites s’obcequin en defensar la seva (prescriptiva) unitat nacional per terra, mar i aire, els immigrants que s’han vist obligats a deixar enrere els seus llocs de naixença —“[algerians, marroquins], romanesos, senegalesos i malians, lituans i polonesos”— comparteixen un mateix país o nacionalitat, el de la misèria i la depauperació, el de (mal)viure en un no-lloc com a no-persones.
Tot plegat concebut —i narrat— des d’una perspectiva diàfanament heracliana, que entén la vida (i la història) com “un viatge constant”, on tot es transforma i res ja no és el que era; on no tan sols no ens podem banyar dues vegades al mateix riu, sinó que, de vegades —pensem en Mequinensa— el riu, o el pantà, s’ho enduen tot aigües avall: “La vida no s’atura mai, té motors per tot arreu”; “Cada moviment significa la possibilitat de nous moviments”; “L’única certesa és el canvi”; “és impossible sistematitzar res, tot es mou”; “¿On va a parar la gent que desapareix totalment de la nostra vida?”.
Si no has llegit altres obres seves, potser aquesta d’entrada et causi una certa perplexitat (fins i tot incomoditat) —sobretot si estàs avesat a llibres que són més un (pre)guió cinematogràfic que no pas una creació artística—, car ací l’aventura és quietud; l’acció, emoció; la passió, sentiment i reflexió —“no hi apareixen cavallers medievals, no surt Auschwitz enlloc, ningú no atraca un banc a la primera pàgina…”; “N’hi ha que voldrien un relat amable, en marxa el tocadiscos i sentir que hi ha un bri irònic que ho fa més digerible”—, però l’esforç inicial d’adaptació paga la pena.
Tanmateix tan sols cal un xic de sensibilitat humana, literària i lírica perquè, així que comencis a assaborir la seva escriptura, hi quedis (per alguna raó inconeguda, que et sobta fins i tot a tu mateix) envescat, sense poder alçar la vista del que llegeixes, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això, més o menys, una història que es pot explicar, que no saps ben bé per què funciona”.