Anàlisi de la posició dels partits polítics aragonesos respecte la llengua catalana
És temporada de campanya electoral a l’Aragó, comunitat autònoma a la què hi pertanyem els habitants de la Franja de Ponent, i on coincideixen enguany les eleccions municipals amb les autonòmiques.
Des del Moviment Franjolí per la Llengua hem analitzat les diverses opcions polítiques mitjançant les seves declaracions públiques anteriors, els seus programes i demés documentació electoral per tal de saber com són les formacions polítiques aragoneses, en absència de forces clarament catalanistes, respecte a la llengua catalana a la comunitat autònoma. *
Antecedents:
Primer de tot hem d’observar com ha estat tractada anteriorment la llengua pròpia dels franjolins. Com a data de referència trobem la Declaració de Mequinensa del 1983, on més d’una trentena d’ajuntaments de la Franja reclamaren la presència del català a les escoles dels seus respectius pobles. Dit document encara avui dia és la base amb la qual es recolza la voluntarietat de l’assignatura de “català” a l’ensenyament de les zones de predomini catalanoparlant. Tot i les bones intencions i la linia que s’obria amb aquest fet, l’estancament de la situació és evident i l’estatus de la llengua roman fora de l’oficialitat. Estancament fins el retrocès actual, on aquest mínim bagatge del català a l’educació es troba en entredit.
La politizació de la denominació i l’ús de la llengua i el graner de vots que podia sorgir de l’anticatalanisme va anar alimentant una posició regionalista aragonesa, des del PP i des del partit frontissa durant trenta anys de la política aragonesa: el Partido Aragonés, basada en el suposat foment de les modalitats pròpies de cada poble de la Franja, així com les múltiples denominacions locals del català (a més del “Chapurriau”), en clara contraposició amb la unitat de la llengua (si bé des de l’ambigüitat i amb excepcions locals) i a la posició geogràfica catalanocèntrica de “Ponent” substituint-la per l’aragonesa d’ “Oriental”, afavorint l’estrangerització del català normatiu o estàndard a les comarques catalanoparlants d’Aragó. El naixement d’entitats afins a aquests propòsits com la FACAO (Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental) ajudà a conrerar més confussió
creant un folclorisme local teoricament reivindicatiu de la tradició històrica pròpia (Fur de Jaca, llemosí, etc) amarat d’un espanyolisme militant molt evident
.
En referència, novament, de la història del català a la Franja, recordarem les següents dates: 1999, 2009, 2013 i 2015.
El 1999 s’aprova amb gairebé quòrum a l’hemicicle aragonès, a excepció del PP, la llei de Patrimoni Cultural que assenyala, per primer cop, la intenció que s’oficialitze i que es considere l’aragonès i el català com a llengües pròpies de l’Aragó, i que així deurà constar a l’Estatut d’autonomia (l’Estatut del 2007 parla de “modalitats lingüístiques”).
El 2009 el govern socialista presidit pel ribagorçà de Bonansa Marcelino Iglésias aprova una “Llei de llengües” que reconeixia com a pròpies la llengua catalana i aragonesa (novament fugint de l’oficialitat), amb el suport de la CHA i el consentiment del PAR (soci de govern aleshores del PSOE). Es preveia la constitució de sengles acadèmies lingüístiques (aragonès i català d’Aragó).
El 2013, ja amb el govern PP-PAR, iniciaren la deconstrucció de “l’agoserada” Llei de llengües i passà, contra tot criteri acadèmic, a denominar l’aragonès com a “Lengua Aragonesa Própia del Pirineo y del Pre-pirineo”( LAPAPYP) i al català com a “LAPAO”(Lengua Aragonesa Própia del Àrea Oriental).
En l’any en curs, el 2015, està quedant palesa la voluntat del govern aragonès de desmantellar el mins ensenyament voluntari en llengua catalana a la Franja, com s’ha vist a Vall-de-roures o a Mequinensa (on titllaren el català com a “Oriental”als informes de l’alumnat).
Havent recordat alguns moments claus de la història de la nostra llengua, passem ara a analitzar quina és la posició respecte al català dels partits amb possibilitats de treure representació a les Corts aragoneses:
El Partit Popular d’Aragó és un dels principals causants de l’actual situació de retrocès del català. I les seves polítiques vers la llengua es manifesten amb tota la seva virulència al País Valencià o les Illes Balears i també a les comarques franjolines. La tristement famosa falca de ràdio sobre la imposició del català és un exemple de com les gasta aquest partit, que va signar la defunció de l’antiga Llei de llengües i està institucionant la denominació de LAPAO. És llavors una formació netament contrària a la llengua catalana.
El Partido Aragonés, precurssor de denominacions estrambòtiques del català com “Chapurriau” o “aragonès oriental”, fou l’impulsor d’entitats com la FACAO o la plataforma No Hablamos Catalán. Aquest partit diu defensar les denominacions estrictament locals (tamarità, fragatí, etc.) mentre ajuda a imposar el terme “d’aragonès oriental”, de caràcter totalment acientífic. Defensen que el terme “català” només es circumscriu a Catalunya, atorgant un caràcter patrimonial de l’Aragó a la llengua pròpia de la Franja (si la Franja pertany a l’Aragó no pot parlar català sinó aragonès oriental). L’excepció que confirma la regla podria ser la secció local del Matarranya, que empra la llengua normativament i on, fa poc, l’alcalde de Vall-de-roures admetia que parlava català. Aquest partit, queda clar, mai no ha donat suport al català de la Franja.
El Partido Socialista Obrero Español, incicialment, fa costat a la cooficialitat del català i de l’aragonès en les seves respectives zones de predomini lingüístic, tot i que va aprovar la Llei de llengües just abans d’acabar legislatura i d’un mode tímid i descafeïnat (tot i no negar l’avenç que hauria suposat per la llengua). Darrerament la seva posició sobre el tema lingüístic s’ha fet més boirosa i sembla que no volen entrar en aquestes polèmiques, si això els dificulta tornar al poder de la DGA.
La Chunta Aragonesista, tal i com diu al seu programa electoral de 2015, vol “presentar una nova llei d’obligat compliment que sigui el primer pas vers la futura cooficialitat en tot allò relatiu a la promoció, difusió, recobrament, conservació, ensenyament i normalització de l’ús de l’aragonès i el català en la vida econòmica i social”. Malgrat això els hi manca una visió més global de la cooficialitat, com seria que estigués reflectit a l’Estatut. Tanmateix és una de les opcions polítiques que recolzen seriosament, la susdita cooficialitat, si ve li donen preeminència a l’aragonès.
Izquierda Unida, en referència també al seu programa electoral de 2015, té un apartat referent a la política lingüística que diu amb claredat la seva intenció de cooficialitzar el català i l’aragonès, ademés que passés a ser requisit obligatori el seu ensenyament a les seves zones de predomini lingüístic, entre d’altres propostes que demostren el compromís d’IU respecte la pluriculturalitat de l’Aragó.
De Ciudadanos, en ple procés d’expansió per les Espanyes, poca cosa es pot dir després de signar el següent document al costat de la PNHC denunciant “l’imperialisme català”. El seu rebuig al català de la Franja és evident.
PODEMOS ARAGÓN es mou dins l’ambigüitat. Si fa uns dies podriem haver dit que defensava la triple cooficialitat de llengües a l’Aragó, recentment el líder del cercle aragonès, Pablo Echenique, va deixar clar que la desproporció de parlants entre el castellà i l’aragonès i el català dins la comunitat no fa lògica l’aposta d’igualtat lingüística.
Per ampliar informació:
Aragó: el procés conservador per eradicar el català i l’aragonès de la legislació – José Ignacio López Susín i Natxo Sorolla
*Fa 4 anys dues formacions catalanistes concorreren a les eleccions locals de Calaceit (Entesa per Calaceit_ERC) i del Pont de Montanyana (Convergència Democràtica de la Franja) obtenint ambdós representació als municipis.