De moment, Lambán ha comunicat la derogació de la Llei del 2013 -que denominava “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental” (LAPAO) el català i “Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica” (LAPAPYP) l’aragonès- sense proposar cap alternativa. Una mesura presa de cara al públic, per quedar bé amb tothom: per un costat, aprofitant que la reunió tindria ressò a Catalunya per la presència de l’Iceta, deroga una Llei catalanofòbica que realment es va quedar en paper mullat; per l’altre, s’estalvia anunciar una nova llei que li porta problemes dels sectors més reaccionaris de l’aragonesisme, deixant clar que “és evident que només pot haver-hi una llengua oficial a l’Aragó, el castellà”. Jugada rodona, però mentrestant a la Franja seguim vivint en l’al·legalitat lingüística que només beneficia la llengua predominant.
Com diu la companya Marta Canales, del Casal Jaume I de Fraga, “això és una declaració de principis; el català és folklore i els catalanoparlants, ciutadans de segona”. Per tant, continua sense haver-hi res a celebrar i molt per al qual continuar lluitant. Concretament, fins que se’ns garantisque el dret de parlar la llengua que vulguem, quan vulguem i on vulguem.
El LAPAO va ser una presa de pèl, correcte. Però la seua simple derogació no retornarà la vitalitat lingüística del català a la Franja ni farà pujar de nou el percentatge de parlants fins al 90%, quan ara és només el 50%. El que necessitem és una nova Llei que reconegue els drets de tots els parlants de català, que ens permetisque emprar-lo a l’administració i que l’ensenyament sigue de qualitat i amb el català com a llengua vehicular, i no pas com una simple optativa. Reconèixer el nom de la llengua mentre se la deixa morir no serveix de res.