És normal? « L’esmolet

(Publicat a La Comarca, 4 de desembre de 2009)
Fa pocs dies, la meua dona va trobar una petita llibreta on son pare, l’Adrián, hi havia anotat la situació d’unes quantes bateoneres. L’emocionant de la troballa, a banda de dir-mos com omplir més el cistell de bolets, és que tot està escrit en català. Si Aragó fos un territori normal, això no tindria res d’extraordinari: un home de la terra que apunta el què li passa pel cap en la llengua de la terra. M’imagino l’Adrián amb el bolígraf a la mà, escrivint directament del cervell al paper, sense passar pel sedàs de l’únic idioma que a l’escola s’ensenyava –i s’ensenya. Aquestes notes eren indicacions fetes per a ell mateix, per recordar-se’n d’aquell trencall, d’aquella costa, de la serreta que calia tramuntar. Endevino, tanmateix, quina llengua devia fer servir en les cartes a la seua “nòvia”, als pares o als amics. La mateixa que usava ma mare en les cartes a mos iaios de Queretes. Precisament en una de l’any 64 –jo encara no tenia dos anys– explica com jugo amb els veïns i “…el Carlos me hace gracia porque solo imita a los mayores y dice todo como ellos en castellano, aunque no sepa lo que dice, pues como es natural no lo entiende pero entre ellos ya se comprenden.” L’any 75, escrivia a ma iaia la crònica d’una visita al zoo on “… había una sala […] con murciélagos, musols, chutes y otros pájaros nocturnos” preocupat per si els “búhos” o “lechuzas” no li eren familiars. Tot normal en una dictadura com la que vivíem, però el que ningú es podia imaginar és que, després de trenta anys de democràcia, aquí a l’Aragó la cosa no hauria canviat gens.