L’ensenyament en català a la Franja. Hi ha vida després del LAPAO? – Racó Català

Per començar no podem parlar ben bé d’una educació en català a les escoles franjolines, ja que l’ensenyament íntegrament en català no existeix, a excepció d’un parell d’excepcions de les quals després en parlarem. A la majoria d’escoles i instituts de ponent hi ha la possibilitat d’estudiar una assignatura de català com a matèria optativa, la qual cosa permet aconseguir la titulació de català dins de l’educació pública aragonesa. Estem parlant d’unes dues o tres hores setmanals com a màxim, en horari extraescolar, sempre que la família de l’alumnat així ho expliciti.

Hem de tenir present que a la Franja la llengua pròpia, el català, no té un estatus de cooficialitat. Aquesta situació juridicoadministrativa de la llengua predetermina en gran mesura la presència del català a l’ensenyament.

Malgrat tot, si parem atenció a la situació prèvia a les passades eleccions del 24 de maig del 2015 (on hi hagué canvi de govern), la predisposició teòrica del l’actual Diputació General d’Aragó és més favorable que la de l’anterior govern dirigit pel Partit Popular, que en els anteriors 4 anys va desmantellar la tímida possibilitat que el “català de l’Aragó” hagués passat a l’oficiositat (que no oficialitat), amb la creació d’una acadèmia de la llengua pròpia i un seguit de prerrogatives que haguessin acostat a una realitat més propera a la d’un Aragó plurilingüe, com estava previst a l’anterior Llei de llengües derogada pel tàndem PP-PAR. El desgavell de denominar la llengua catalana com a LAPAO (llengua aragonesa pròpia del àrea oriental), de manera acientífica, ha contribuït molt a envoltar de conflictivitat el català, a sembrar dubtes absurds sobre la filiació lingüística dels parlars de la Franja i a considerar l’ensenyament de l’assignatura de català com a “forastera”. Com a exemples d’això últim, queden per a la penosa història escolar de la Franja que a un Institut de Mequinensa (Baix Cinca) els informes de l’alumnat avaluaren la matèria de català amb el nom de “Llengua Oriental”, creant el desconcert i la reacció de les famílies del centre, que no sabien si això que estudiaven els seus fills/es era homologable amb el nivell de català o no. També a l’IES Matarraña de Vall-de-roures (Matarranya) Inspecció obligà a suprimir una de les hores de català en favor del francès, com denuncià L’Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català CLARIÓ. Dins d’aquest despropòsit el nivell de preparació d’alguns docents de català (o Lapao?) tampoc no era el més adient.

Una volta superada aquesta situació, després de les eleccions de 2015 i amb un govern “progressista” que reconeix que a la Franja es parla el català (volen un premi?), la qüestió bàsica és: i ara què? Hi ha vida després del LAPAO? I la resposta, un cop més, ens porta a l’interior d’un d’aquells forats negres de l’univers. No ho sabem, aquesta és la veritat. A l’Aragó ara hi ha un executiu que ha derogat l’anterior llei de llengües (la del LAPAO) i una majoria parlamentària que ha aprovat en Corts que el català és “llengua pròpia d’Aragó”. També en tenim un Director de política lingüística de la Chunta Aragonesista. La situació, amb aquests ingredients, es preveu millor, però quan arribaran els fets concrets? Perquè, amb la situació actual, a la Franja s’ha tornat a l’estatus de fa tres anys i, lluny d’avançar, cada dia recula més l’ús del català al carrer, fins a arribar al risc de substitució lingüística, com alerten diversos col·lectius i sociolingüistes franjolins. La Franja ha passat de ser el territori catalanoparlant amb un major tant per cent de parlants a un punt de no retorn de la transmissió de la llengua pròpia, on els xiquets juguen al pati i es relacionen en castellà, i on els pares i mares catalanoparlants pengen la seva llengua en funció d’amb qui s’adrecin, patint una situació diglòssica de llibre. Així mateix, el ciment que aguantava tot l’edifici; l’ús normal del català al nucli familiar i el seu traspàs intergeneracional de pares/mares a fills/es s’està desmembrant.

Tanmateix, tornant a l’escola, quedi per l’anàlisi una reflexió: des que fa més de 30 anys decenes d’ajuntaments de la Franja demanaren l’ensenyament en català a les seves escoles en la cèlebre “Declaració de Mequinensa”, que acabés amb l’analfabetització de la població en la seva pròpia llengua, quant s’ha avançat? El català continua sent una matèria optativa que és més respectada allà on hi ha hagut més mobilització social pel seu aprenentatge, que, bàsicament, és vista per les famílies com una eina per poder anar a treballar a les poblacions veïnes catalanes (sigui Lleida en gran mesura o el Pont de Suert, Arnes, Tortosa, etc). La forasterització de l’assignatura de català “estàndard” és àmpliament compartida, doncs, mentre la llengua pròpia (també catalana!) hi manca d’una situació digna i normalitzada. En aquestes circumstàncies l’educació en català està sota mínims, per més que alguns centres del Baix Cinca o la Llitera es presentin com a bilingües o trilingües (casos molt concrets i discutibles).

Mentrestant es van revocant lleis de llengües, patrimonis culturals i posant cognoms a la llengua, no fos cas… però deixaran morir el català a la Franja les institucions aragoneses? Ho permetrà la resta del domini lingüístic? Pot subsistir en ple segle XXI una llengua en un territori desvertebrat de 50.000 habitants sense ensenyar-se a les escoles i sense polítiques actives que la preservin i valoritzin? Són moltes preguntes sense resoldre, ho sentim, no hem estat capaços de respondre-les, continuem en el forat negre a l’espera d’entrar a una nova galàxia…