Origen: Franja | L’ esmolet
Article aparegut a la revista Màrius n.20 (maig 2016), de l’institut Màrius Torres, de Lleida.
El diccionari diu que una franja és un tros llarg i estret d’alguna cosa. Ben a prop de Lleida en teniu una, de Franja, la qual, depenent del criteri o del punt de vista, s’anomena de Ponent, de Llevant o d’Aragó. Tot és correcte: és el ponent del domini lingüístic del català, el llevant de les altres comarques aragoneses, i políticament forma part d’Aragó. Potser per això m’agrada dir-ne la Franja i prou, i que cadascú li posi el cognom més adient segons el context.
De fet hi ha persones, sobretot dins de l’Aragó més castellanitzat (i castellanitzant), que diuen amb certa vehemència que la Franja no existeix, que és un invent. Tenen raó: totes les divisions geogràfiques, socials o polítiques són invents humans, alguns amb més fortuna que d’altres. El fet, però, és que l’única cosa que uneix els territoris que la componen és que s’hi parla català. No és una qüestió menor, però a efectes pràctics, la comunicació econòmica i social entre seus habitants a penes ha existit. Els del centre i nord de la Franja han tendit a venir a Lleida, i els del sud cap a Casp i Alcanyís (abans a Tortosa).
La Franja comprèn comarques de les tres províncies aragoneses. Aquestes comarques funcionen administrativament de manera semblant a les catalanes. De nord a sud són: Ribagorça, Llitera, Baix Cinca, Baix Aragó-Casp, Baix Aragó i Matarranya. De totes elles només el Matarranya està formada íntegrament per municipis de llengua catalana. Les altres cinc tenen una proporció més o menys elevada de poblacions castellanoparlants o, en el cas de la Ribagorça, aragonòfones. En aquesta divisió administrativa es pot veure que els criteris lingüístics no s’han tingut en compte, o han tingut un pes mínim. No vull pensar que hi ha hagut una intenció deliberada de diluir la comunitat catalanòfona, però sí que demostra la manca de consciència lingüística dels propis habitants de la Franja, que no van fer gaire res per canviar aquesta distribució. Que jo sàpiga, només des de Benavarri es va intentar crear una Ribagorça oriental que agrupés els pobles de llengua catalana, però sense èxit.
L’idioma com a patrimoni i problema
Llengua catalana d’Aragó, vet aquí una veritat filològica i un problema sociològic. Malgrat que totes les universitats del món sostenen que el català és el que parlem a l’Aragó oriental (només cal veure que el primer document escrit en català del que tenim constància, del segle XI, prové d’Areny de Noguera, a la Ribagorça aragonesa), hi ha un tabú fomentat des dels estaments de poder per a negar aquesta evidència. Encara ara, amb joves ben formats i oberts al món via xarxes socials i mitjans de comunicació, hi ha un nombre gens menyspreable de franjencs que sostenen que la llengua que parlen no és català. La falsedat d’aquesta afirmació queda patent en el seu dia a dia, atès que viuen (vivim) en contacte constant amb les comunitats veïnes. Ho vulguem o no, comprovem empíricament que, llevat dels modismes propis de cada variant (passa en totes les llengües vives), parlem tots el mateix idioma. A la nostra comarca, que té frontera també amb el País Valencià, això ho verifiquem per partida doble: si passem el riu Algars (el riu on vaig aprendre a nedar) entrem a Catalunya, i a pocs metres del mas on va néixer ma sogra, comença la província de Castelló. La gent juga, lliga, festeja, comercia, es diverteix o es baralla en catalanesc del bo. Ni se’ls ocorre de passar-se al castellà, malgrat haver creuat la ratlla autonòmica.
Tot això pot acabar-se en molt poc temps. Després de ser la zona de l’àmbit lingüístic amb més proporció de parlants, les noves generacions estan començant a abandonar el català. Matrimonis que parlen als fills en castellà (encara que tots dos siguin catalanoparlants), guarderies, escoles i instituts on els mestres no coneixen la llengua del poble (ni senten la necessitat d’aprendre-la), absència del català a les aules si no és de manera residual i, per què negar-ho, l’anticatalanisme que impregna una gran part de la societat aragonesa, atiat des de la majoria de mitjans de comunicació, i que fa poc desitjable que t’identifiquin amb els catalans.
Des de les associacions s’intenta conscienciar a la gent que parlar català és la nostra manera de ser aragonesos. De fet el català es parla a Aragó des d’abans que el castellà; és, juntament amb l’aragonès, llengua patrimonial, tant important o més que el patrimoni material arquitectònic o artístic.
Acabaré amb el fragment final del discurs que vaig llegir el 8 de juny de 2012 a Saragossa, en castellà i català, en la cerimònia de concessió del premi Guillem Nicolau per la novel·la Licantropia, davant el públic i les autoritats aragoneses, que penso retrata el sentiment dels aragonesos que ens estimem la nostra llengua:
“Finalment, un agraïment de tot cor per als meus pares: Ramon, d’Estopanyà (a la Ribagorça) i Roser, de Queretes (al Matarranya), perquè ells em van transmetre aquest idioma, em van ensenyar a estimar-lo i a respectar-lo. Això és el que intentem fer […] amb les nostres filles […]. Per això confiem que el nostre Govern [d’Aragó] farà tot el possible per a què elles no pateixin també aquest vergonyós analfabetisme en la llengua materna, com ha passat amb les generacions que vam néixer en altres temps, més hostils per a la cultura i la diversitat. Perquè si deixem perdre aquest patrimoni tan viu, tan ric, tan nostre que són el català i l’aragonès, no podrem anar a reclamar-lo a cap museu ni autoritat competent.” *
Carles Terès Bellès, Coordinador de la revista Temps de Franja
*(el text complet aquí )
