Viure amb poca cosa (© Carles Terès, 2016)
Eixim de la vila equipats amb roba vella, bon calcer, algun mapa i GPS. Anem a l’encalç de la toponímia, abans no desaparegue per la desmemòria de les noves generacions i per les aberracions de la cartografia oficial. El primer tram de pista s’enfila suaument entre bancals llaurats, en guaret o erms. El terra encara és fangós de la neu i la pluja que ha caigut darrerament. Quan les feixes cultivades retrocedeixen davant els pins, carrasques i roures, ens deturem per a consultar els papers. El cel és tapat d’un gris clar que presagia alguna cosa: potser aigua, potser volves, potser només presagi. Comencem a endinsar-nos per indrets que només hem vist a través de les paraules dels nostres informadors. Els mapes que portem menteixen, callen o distorsionen els noms que de fa segles han fet servir la gent d’ací.
S’acaben els camins dels homes i comencen els que han obert l’aigua, els animals o l’atzar, entre arbres i matolls que s’arrapen al pendís. La bellesa feréstega del barranc de Pardos ens engoleix. No se sent altra cosa que algun rapinyaire que vola alt, un corb que protesta i el rierol que s’esmuny, pletòric, entre roques. L’ull busca, el peu apuntala, la mà tempteja: cos i cervell recuperen una engruna dels instints que ens van fer sobreviure com a espècie quan érem mamífers nus. Som a prop de tot arreu (el mas de Boqueta, el mas d’Omella, el prat d’Aragó…) i, tanmateix, ens en sentim molt lluny. La vegetació ens vigila i no ens diu cap dels seus secrets. (Sap que anem de pas, que som només una presència efímera.)
Cauen gotes quan ja hem passat per algun dels llocs que buscàvem. Hem anotat la posició per a verificar-ho més tard. Cap al nord, un cingle que esberla el bosc ens serveix de referència. Remuntem el vessant fins arribar a una pista per la que fa temps que no deu passar-hi cap vehicle. L’agafem, agraïts —som humans, al capdavall— i emprenem el camí de retorn abans la pluja no es faci forta.
La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de febrer de 2017