Origen: El “curica” | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 16 de juny del 2017)
Tot pareix indicar que jo estava predestinat al sacerdoci. I no és estrany, ja que el clima, a casa, ere summament propici. Piadoses a més no poder, la iaia Adoración i sa germana, la tia Isabel, cada dia, quan estaven juntes, no perdien ocasió de passar el rosari. I ma mare ere també molt religiosa.
En eixe ambient devot em vaig criar. I per això és normal que alguns dels meus records més antics em sitúon, amb ma germana Pili, a la falsa de casa Sastron vestit amb llargues i acolorides robes que, posades a imitació de les túniques, d’alguna manera mos recordaven la indumentària dels bisbes. I amb aquell abillament, i amb un gran anell al dit, jo em figurava ser un príncep de la Iglésia.
Partint d’eixes premisses, i fiant-me de la memòria, amb el pas dels anys en lo meu interior havie anat prenent cos la idea que, de menut, la meua principal il·lusió havie segut la de ser bisbe, obviant, des de la perspectiva infantil, lo pas previ pel capellanatge. Però anava errat. I de l’error em va traure fa poc una senyora, que va ser veïna nostra i bona amiga de ma mare. L’anècdota que em va contar, de la que en sóc protagonista, no té desperdici.
Va ser un dia, quan comptava cinc anys, que, com tantes altres voltes, aquella jove, que aleshores en tindrie desset, se’m va endur a casa seua a jugar i a fer-li companyia. Però ella patie de mal d’esquena i havie de guardar repós i, per tal causa, de tant en tant s’havie d’estirar al llit. Per això, quan va necessitar gitâ’s, per no dixâ’m solet jugant em va preguntar:
–Escucha Toñín, quieres venir a hacer la siesta conmigo?
I jo, com si fore la cosa més normal del món, sense eixecar la vista de la jugarota, li vaig contestar :
–No, que yo tengo que ser curica y no puedo acostarme con mujeres.
El cert és que la carrera eclesiàstica de l’espavilat “curica” mont-rogí que jugave a ser bisbe va quedar truncada ben prompte. Però eixa és una altra història.
José Antonio Carrégalo