Felicitats | L’esmolet

És curiós com sovint se’ns escapen els moments feliços. Bé, no se’ns escapen, senzillament no som conscients que allò que estem vivint ho recordarem més endavant amb nostàlgia. La nostàlgia és mentidera, ja ho sé, un recurs per suportar els moments difícils o també, en el meu cas, fer quatre ratlles embriagades. La vida, com a tothom, m’ha pegat algunes garrotades. Coses que si les hagués vistes per un forat, m’haurien semblat impossibles de viure. Però vet aquí que passen els dies i, com el protagonista de la Balada de les estrelles d’en Sagarra (i ara que ho penso, com el títol de les enyorades columnes del company Sistac), he mirat d’ensenyar les dents i pensar que, amb cada sotrac “em sento que tinc el cor / més a prop de les estrelles”. Ser a prop de les estrelles deu ser una metàfora poètica de la mort. O de la llibertat, tant se val.

En tot cas, ja fa temps que vaig decidir de ser conscient de l’ara i aquí. De temps per a la remembrança sempre en tindré. Tinc la sort que les filles van fent la seua via i que, malgrat les fuetades d’adolescència, la llavor que hi vam plantar ha germinat i s’expandeix en llurs persones. Ser-ne conscient és una sensació difícil de descriure. Ara ho veig: és la felicitat.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 134, juliol-agost 2017