Bengochea: Nacionalisme espanyol, no és una vergonya | Viles i Gents

Source: Nacionalisme espanyol, no és una vergonya | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el 30 de desembre del 2017)

A força d’emprar el mot nacionalisme només aplicat als nacionalismes centrífugs (i que encara no tenen un estat reconegut), el nacionalisme espanyol no es reconeix  gairebé mai nacionalista. Vull recordar un altra vegada que una de les accepcions de nacionalisme és “afecció que els naturals o habitants d’un país o nació tenen envers ella”.

En un d’aquests interminables debats sobre la crisi catalana, un representant del partit de moda i ara triomfant a Catalunya “Ciutadans” es sentia molt ofès perquè un nacionalista català parlava d’ell com nacionalista espanyol, i el català li responia: “així per vostè el ser nacionalista és un insult; doncs a nosaltres vostès ens ho diuen contínuament”. El mot nacionalisme, com només s’ha aplicat habitualment als nacionalistes bascos (amb connotacions terroristes) i catalans (ara molt separatistes o secessionistes), ha anat adquirint un caire cada volta més despectiu que res té a  veure amb el seu significat original, que s’ha distorsionat. Sentir-se espanyol ja és nacionalista: es sentir que formem part d’una història comú, d’un projecte comú, i no volem que això es trenqui. Res més. Si a més a més n’estem orgullosos de ser espanyols, aleshores som nacionalistes radicals, i res té que veure amb ser feixistes o coses semblants. Tindre afecció pels símbols espanyols (bandera, himne, rei, etc.) és ser nacionalista espanyol; lluir la bandera, cantar l’himne o aplaudir al rei públicament és ser nacionalista radical. A les competicions oficials esportives, els participants (individual o col·lectivament) són obligats sempre a representar l’estat espanyol; això s’en diu nacionalisme d’estat. Al lliurament de guardons es toca l’himne i s’hissa la bandera, fins i tot a competicions de caire molt comercial com les voltes ciclistes,  les motos o la fórmula 1. Voler que guanyi qualsevol selecció espanyola, però també alegrar-se dels èxits individuals dels esportistes (Ruth Beitia, els Gasol, Márquez, Contador, Mireia Belmonte, Fernando Alonso, Carolina Marín, etc.), és nacionalisme espanyol…i no és una vergonya (com tampoc ho és ser indiferent a les seves victòries).

El mateix Ramón Cotarelo, politòleg republicà que nega la nació espanyola, es reconeix nacionalista espanyol. I no hi ha més. És una realitat.

Antoni  Bengochea

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja