(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)
Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.
María Dolores Gimeno