N. Sorolla (Viles i gents): La mida és important (per a la pobresa)?

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 7/12/2018)

Natxo Sorolla

Fitxer:GrangerCausalityIllustration.svg

Fa uns dies escrivia aquí que els pobles del Matarranya i la Franja que ixen a les estadístiques no són los més pobres d’Aragó (Favara, Maella, Calaceit i Saidí) perquè els estudis no incorporen los pobles menors de 1.000 habitants. I el número de persones que viuen a un municipi se correlacione en les rendes que tenen eixos habitants: los pobles menors de 1.000 habitants tenen només 12.000€ anuals de renda per persona, però els majors de 500.000 habitants dupliquen eixa renda per habitant, a 26.335€ per cap.

Però hi ha una cosa en la que no sempre pensem. Quina és la causa, i quina és la conseqüència? Lo que haig escrit més amunt porte a pensar que el número d’habitants d’un municipi és la causa, i les rendes són la conseqüència. Si un municipi té pocs habitants, té més pobresa. Però crec que és més realista pensar-ho a la inversa: si una àrea té rendes baixes, tindrà menys habitants. Posem-mos en lo cas d’una àrea agrícola de l’interior els anys 40, que té unes rendes baixes, associades a una agricultura sense mecanitzar, i que està expulsant a la seua població jove a zones industrialitzades. Si li posem nom, ho entendrem: los municipis del Matarranya es van despoblar, i els del Baix Llobregat se van expandir. I és que fa 150 anys l’Hospitalet de Llobregat tenie tanta població com Vall-de-roures en l’actualitat (!).

Però també s’ha de dir que la cosa no és tant senzilla com invertir la relació, i dir que més riquesa → més població. Perquè aquell territori que atrau població, també atrau gent jove, en ganes de viure, en talent i enginy, que aporte noves idees, i que pot acabar creant-te negocis de gran rendibilitat. A nivell global tenim un exemple a Silicon Valley, punt de reclutament de jóvens enginyers per Google, Intel, Apple… Per tant, l’equació se fa circular: més riquesa → més població → més riquesa → …

I és que a nivell local tenim altres exemples: les capitals de comarca (Vall-de-roures, Binéfar…), i les segundones, que en lo seu moment van ser contentades en lo títol de «capitals culturals» (Calaceit, Tamarit de Llitera…). Segurament que una de les raons bàsiques per a fer-se capital ere la mida del municipi: a més mida, més opcions de fer-se capital. Però una vegada s’és capital, hi ha més opcions d’incrementar la població a costa dels altres (concentració de servicis, etc). Ho diu l’aforisme anglès: los rics, se fan més rics (i els pobres, se fan més pobres). Esta és la cruga realitat. Ser el primer és important. Encara que sigue per poquet. Sempre i quan se vulgue créixer ;-)

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja