// M. D. Gimeno

«Ja veràs com a Maella ficaran Alcarràs en castellà!», me diu un parent meu, desencantat. «Vols dir?», li contesto incrèdula. I ingènua, perquè sí, per partida doble. (Lo Circuit Urgellenc gestiona lo nostre cine i també la distribució de la pel·lícula, que arriba enseguida.) La sessió del divendres 6 de maig en VOSE, és a dir, la dels subtítols en castellà que tanta polèmica ha despertat per innecessaris per terres de Lleida (i a la meua vila, inclús per als visitants, que són molt espavilats).

I la segona del domenge 8 doblada al castellà, perquè algú (programadors, ajuntament, etc.) ha cregut que els maellans no entenen als lleidatans i necessiten traductor: que quan diuen “padrí” volen dir “iaio” (o sigue, “abuelo”), o que “collir els préssecs” significa “collir les bresquilles” (“cosechar [sic] los melocotones” a la supertraducció), i que “papa” en /e/ oberta final (característica que la nostra parla local compartís en la lleidatana) ací nosaltres ho acabam en /a/ (“papá” en castellà). La bellesa dura del paisatge del Segrià és com la del Baix Matarranya, tossals pelats que abriguen les llargues fileres de bresquilleres pel miracle de l’aigua, la del canal d’Urgell a un puesto, la de les sèquies centenàries del pantà de Pena i les noves basses a un altre. L’economia especulativa que l’amenaça és la mateixa: grans cadenes de distribució que ofeguen l’agricultura familiar i la invasió de les energies renovables, que substituirà els oasis verds per ferralla mirant al sol. Iguals o pareguts són los qüentos i cançons tradicionals i les històries de la guerra que mos conten los agüelos, i els after hours dels jóvens Una família d’actors no professionals, veïns d’Alcarràs, fa creïble una història que podria ser la nostra, perquè se mouen, se miren, criden i parlen com nosaltres, sense la dicció dels actors de doblatge tan perfecta que pareix mentira: una versió tan original que és verdat. Qui ha pensat que no ho podríem entendre?