(Temps de Franja núm.97, columna «L’Esmolet», juny de 2010)
Un personatge pulcrament abillat, d’aparença bonhomiosa, amb un cert aire de superioritat. Està afectat d’una fòbia d’origen incert –l’ambient? l’època? un desengany amorós?– que li fa sentir que l’idioma dels seus pares és de naturalesa inferior. Per això ha confegit una tesi estrafolària espigolant arguments –pocs– d’ací i d’allà: una història de la llengua, amanida de conspiracions malèvoles, que res té a veure amb el que s’estudia a les universitats. Tot i aquesta precarietat intel·lectual, el trobem parlant de filologia davant un grup d’experts. El seu auditori, catedràtics i professors, el deixa fer per respecte. Alguns es pregunten qui és aquell que està reescrivint la matèria a la qual ells han dedicat les carreres acadèmiques.
És valent, o si més no, així se sent. Ha deixat de banda el sentit del ridícul i ha tirat pel dret. Considera que els filòlegs que l’escolten tenen la sort d’aprendre, en una sola sessió, tota la veritat sobre l’idioma –o múltiples idiomes– que parlem els aragonesos de la Franja. Gràcies a la seua dissertació, les facultats de romanística, la Real Academia de la Lengua Española i totes les institucions pertinents, podran esmenar la greu errada, mantinguda per generacions de lingüistes eminents, que sosté que el que es parla a banda i banda de l’Algars és la mateixa llengua: català.
M’ha despertat una rialla, que ha resultat ser la meua. Desconcertat, he encès el llum de la tauleta: encara puc dormir una estona. Mentre torno als braços de la son, m’alegra saber que en el món real –i racional– aquestes situacions són impossibles. No?