Trampa
Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència.
Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc.
Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina.
He de dir que l’abadejo amb carxofes i ou dur no és el mateix sense el bocí de truita amb trampa, que es confon amb un tall de peix fins que arriba a la boca.
Escriu Jaume Fàbrega a La cuina al país dels càtars que la truita amb trampa de Ponent es diu tannara o pannada a l’Alt Empordà; truita de pobre a l’Ebre; a la Ribagorça, truita de llet; a la Vall d’Albaida, gatxamiga; i al Ripollès, agafa-sants. És, per tant, una menja estesa, que a les nostres terres pren un nom si més no incitador.
Llegeixo que l’art de fingir floreix especialment en èpoques de crisi. Ho diu Adam Soboczynski a L’art de no dir la veritat, i ho corrobora el comportament de les persones en diferents escenaris de la vida. L’existència pacífica, segueix Sobczynski, només és possible en un país pròsper que no conegui triomfadors ni perdedors.
En el gran teatre del món, tots representem papers sense guió ni assaigs. Enganyem amb un somriure o amb un bon dia a qui desitjaríem escopir, i aquesta ficció ens permet avançar per aconseguir l’objectiu desitjat. Amb els anys, l’experiència acumulada i el caràcter temperat ens permetem sofisticar les reaccions, mantenir el control i l’equilibri, i, fins i tot, enganyar amb veritats.
Com la truita amb trampa que es confon al plat amb l’abadejo, ens disfressem del que volem aparentar, i, com el meló, que amaga la dolçor o la insubstancialitat, fins que no ens tasten no coneixen si som mascle o femella. La finalitat que tenien el cap les jaies i padrines era noble: allargar el tall per omplir la panxa, tanmateix, els objectius no sempre són tan elevats.
Això sí, quan ens passem de vanitosos i la ficció traspassa al límit del frau, alto les seques! perquè llavors se’ns veu el llautó, i només podem explicar sopars de duro.