Al cotxe encara hi tenim un radiocasset. Aquest aparent anacronisme em permet escoltar les cintes que en una altra època (en una altra vida) vaig gravar principalment de la ràdio. Cançons robades a programes estimats, que acabaren confegint un popurri ambigu i estimulant. Una mena de cartes russes on es passa de Fermin Muguruza a Philip Glass o a una dansa africana. Tot depenia de l’atzar i la meva prestesa en prémer simultàniament play i rec quan sonava una cosa que m’agradés. La ‘platina’ me l’havia comprada amb control manual de volum de gravació, cosa que em permetia de simular foses en començar i en acabar la cançó.
Darrerament hi tinc posat un casset on hi ha cantants portuguesos, entre els que destaquen la mitja dotzena de cançons bellíssimes d’Ala dos Namorados. L’altre vespre, tot sentint-la mentre conduïa, se m’ocorregué imaginar què hauria passat si Portugal hagués quedat, com la Corona aragonesa, sota domini castellà. Potser la llengua portuguesa s’hauria convertit en una cosa similar al gallec que ara s’escolta als mitjans de comunicació. Molts dels matisos i subtilitats de la pronúncia que enriqueixen aquestes cançons no existirien. Serien tota una altra cosa; potser bonica, però diferent. Inevitablement vaig imaginar què hauria passat amb les llengües de la nostra Corona si ens haguéssim mantingut separats de Castella. Potser l’aragonès tindria ara una vitalitat més gran, i el català gaudiria d’una riquesa de matisos que es van perdent en les generacions més joves pel predomini despietat de la ‘lengua común’. Però… i el castellà? Com seria el castellà d’Aragó? Potser s’hauria convertit en un dialecte molt diferenciat de l’estàndard. Fins i tot és possible que hi hagués un moviment secessionista que s’inventés unes normes pròpies i l’anomenés amb noms pintorescos (que no reproduiré per a no donar idees).
Però vet aquí que Mikel Laboa va rellevar els portuguesos amb una cançó en misteriosa llengua basca. No sé que deia, però la cadència em traslladà a les penombres boscoses d’un país ancestral. Qui vol la monotonia del monolingüisme? Not me.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 123, novembre 2014