Fugida cap al no-res | L’ esmolet.
Estic llegint Punts de fuga (Males Herbes, 2015), una antologia de 26 narracions de 26 autors amb el tema dels viatges en el temps. Hi he col·laborat amb un relat molt breu, que retrata un salt en el temps tan ràpid (instantani, diria), que passa sense adonar-te’n, sense túnels estel·lars ni forats de cuc.
Encara no l’he acabat, però fins ara la majoria d’històries em resulten força estimulants, i el curiós és que cap d’elles repeteix l’enfoc de la temàtica. N’hi ha una —Zulufita o els millors anys de la nostra espècie, d’Albert Pijuan— que planteja un futur on la inoculació d’una substància, la Zulufita, permet assolir mentalment tots els desitjos d’aventura i evasió, que a efectes de percepció és el mateix que haver-ho viscut. La premissa és semblant a la del film Total Recall (P. Verhoeven, 1990), basada en un conte de Philip K. Dick.
La lectura m’ha tornat a evidenciar cap a on sembla que ens aboca la societat: cap a una letargia de la nostra capacitat de raonar a canvi d’un plaer instantani i insubstancial. Ho veig quan haig de barallar-me amb la filla menuda per a evitar que vegi alguns programes (abans ja ho havia fet amb la gran) o quan em deprimeixo per la música adotzenada que tendeix a escoltar. És només un símptoma: espero que més endavant redreci el rumb i tingui un criteri més acurat. N’hi ha prou de mirar al voltant, però, per a comprovar que, inexorablement, el que descriu en Pijuan o P. K. Dick s’acosta perillosament a la veritat. Tots els esforços per a capgirar-ho acaben absorbits per la potència de la manipulació a la que som sotmesos.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 125, abril 2015
