C. Terès: En defensa pròpia

Aquest darrers mesos, Temps de Franja, les associacions que la sustenten, els seus socis i col·laboradors i les persones que defensen la nostra cultura, estem rebent atacs des de mitjans com ABC, El Español o El Mundo, als quals, al marge de la seua tendència política, se’ls suposa un mínim de professionalitat. Aquests periòdics donen crèdit de manera sistemàtica i acrítica a les notes de premsa que, amb persistència, els envia la Plataforma No Hablamos Catalán (sempre m’ha cridat l’atenció aquest nom que pregona la ignorància en comptes de dissimular-la). No culparé als de la plataforma: ells fan la seua feina que és no parlar català ni deixar que els altres ho fem, però sí que demanaria una miqueta de periodisme del de debò a uns mitjans que han d’informar de manera contrastada. No estic parlant d’articles d’opinió, sinó de notícies.

Tots sabem, i si no us ho dic ara, que tant a les associacions com a Temps de Franja hi ha persones de totes les tendències, amb la defensa i dignificació de la cultura de les comarques aragoneses de parla catalana com a únic vincle. La revista és dels lectors, i és oberta a totes les opinions, sempre dins els límits del respecte.

L’objectiu d’aquests atacs és perjudicar els rivals polítics (en aquest cas el nostre president Javier Lambán i el seu equip) i, de pas, estroncar qualsevol ajut que se’ls acudís concedir-nos. Però la pitjor conseqüència és que fomenta la desil·lusió, el cansament i el desànim entre els que estimen Aragó i la seua diversitat.

També és trist comprovar la indiferència o la incomprensió (que a voltes degenera en rebuig) per part d’una part considerable de la societat aragonesa; especialment la monolingüe, però també dels catalanoparlants que no accepten l’evidència que la Terra gira al voltant del Sol, és a dir, que el que parlem a les nostres comarques és el que els filòlegs anomenen català.

Aquesta actitud poc o gens amable ha anat allunyant del país persones molt vàlides i compromeses amb la nostra cultura. Alguns han marxat a viure a Catalunya o el País Valencià; d’altres es queden en aquesta mena d’exili interior que suposa saber-se poc estimat pel sol fet de voler emprar la llengua del territori en tots els àmbits de la vida.

Un exemple d’aquesta indiferència és que aquesta revista, tot i ser un mitjà 100% aragonès, fa anys que no compta en els plans publicitaris del nostre Govern autonòmic, quan precisament, i segons es pot llegir en el nostre web, “els nostres subscriptors són un target molt interessant: actius, informats i participatius; compromesos amb la cultura, l’entorn i el progrés del territori”.

M’adono que l’article ha avançat en espiral descendent. Disculpeu-me. Els que em coneixeu sabeu que tendeixo a l’optimisme (quina altra opció hi ha?). El problema d’escriure és que en comptes de fondre’s, les idees s’entrellacen i acumulen, deixant-nos davant els nostres fantasmes. Tot anirà bé, no passeu pena; els atacs s’esvairan (tenim la pell dura) i les generacions que pugen faran servir sense manies l’idioma que parlem a casa —sempre que el parlem, és clar.

Columna «L’esmolet». Publicada a tempsdefranja.org l’octubre de 2017

Source: En defensa pròpia

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja