Source: Atrapats a la xarxa | L’esmolet
Recordo la primera vegada que algú em va preguntar per una cosa anomenada ‘xarxes socials’. No em veig capaç d’esbrinar-ne la data, o sigui que ho deixarem en què fa uns quants anys (en tecnologia, “uns quants anys”, per pocs que siguin, solen ser una eternitat). Vaig dubtar sobre el significat real del concepte. En aquella època el mitjà que coneixia per compartir continguts a Internet eren els blogs. També hi havia els xats, que veia com un recurs dels adolescents per a comunicar-se sense gastar en trucades telefòniques. Facebook i Twitter començaven a sonar com una manera nova de crear una comunitat amb què intercanviar opinions, imatges, notícies, etc., però eren encara noms nebulosos que no s’havien concretat clarament en el meu imaginari.
Un dia em vaig haver d’apuntar a Facebook per organitzar l’homenatge a un antic professor. De seguida vaig trobar-hi persones de les quals feia dècades que no en sabia res. Quina cosa més extraordinària! De Twitter em va costar més d’entendre’n la funció. Tot i la definició de “microblogging” (missatges molt curts per compartir pensaments, sensacions, opinions…) no m’imaginava a mi mateix piulant que estava preparant una truita.
JClks, CC Wikimedia Commons
Després van anar apareixent més opcions, algunes per a cobrir «necessitats» noves o connectar col·lectius d’interessos, i d’altres amb la intenció de suplantar les ja existents. Amb la generalització dels telèfons intel·ligents, tot va agafar un altre sentit. Les comparticions podien ser instantànies, ja no calia ser a casa o a la feina, assegut davant d’un ordinador. Avui dia, poques persones del meu entorn són fora d’aquestes xarxes, ni tan sols la gent d’edat. La bona notícia és que això ens ha connectat d’una manera que abans no podíem imaginar. La mala és que hem perdut el control del nostre temps. Amb els mòbils sempre a mà, és fàcil interrompre el que estem fent per a apaivagar el neguit de consultar si hi ha alguna novetat. Hi fem una ullada ràpida només per si de cas. Una frase, una imatge, un titular, un comentari. I un altre i un altre i un altre i un altre… Si res ens crida l’atenció, aturem el polze i ens ho mirem —però no hi perdem gaire estona perquè ens està esperant un tirallonga infinita de missatges. Per acabar-ho d’adobar, és fàcil que se’ns estimuli la necessitat de compartir alguna cosa, com si el món estigués desitjós de rebre la nostra aportació. I ens esmercem a escriure una frase, penjar una foto, enllaçar una notícia o afegir un comentari que ningú no llegirà o veurà molt de passada. Recol·lectarem alguns ‘likes’ que, com un núvol de sucre, se’ns desfaran a la boca. Al final ens quedarà aquell regust que sembla dolç però que en realitat amargueja. I ens adonarem que ens hi hem enganxat molts minuts, massa, sense treure’n res més que la sensació d’haver deixat de fer coses més substancioses, com per exemple descansar.
Vet aquí el significat real de la paraula xarxes: no ens han connectat, ens han atrapat.
(Alcanyís, març-abril de 2018). Publicat a El Salto Aragón n.14, juny de 2018