Els xenoglosofòbics (que sovint ignoren que ho són) no entenen les llengües com una riquesa, sinó com una nosa. Uns aliats poc recomanables si el que volem és la pervivència de la nostra manera de denominar —i per tant concebre— el món.
Permeteu-me una pregunta: Si els catalans hagueren renunciat al seu idioma o l’empraren només oralment i en àmbits domèstics, hi hauria catalanofòbia? Sospito que no, o no de la manera que ara es manifesta. Per això crec que, en comptes de catalanofòbia, seria més escaient parlar de xenoglosofòbia, és a dir, por o aversió cap a les llengües diferents de la pròpia.
Aquí a l’Aragó en tenim un bon exemple. Mentre mantinguem lo nostre català reclòs en entorns informals i familiars, tot va bé: no l’escrivim, no l’usem en esdeveniments oficials, ni en la litúrgia religiosa, ni tan sols quan cantem los números del bingo a la festa major. Tampoc l’anomenem pel seu nom acadèmic, sinó que hem interioritzat que allò que parlem és un xapurriat, una barreja impossible de sistematitzar de valencià, tortosí, català, aragonès, llemosí, castellà i tots els ingredients que vulgueu afegir-hi. Tot plegat molt entranyable, molt nostre, molt diminut. Ara bé, quan ens atrevim a escriure’l, a parlar-lo davant un micròfon, a publicar-lo en programes de festes, a fer-ne els pregons, a retolar-ne els carrers o a reclamar-lo a l’escola, aleshores deixa de tindre gràcia… ho va resumir molt bé el nostre paisà Jiménez Losantos: «El chapurriau es simpático, mientras no toque las narices».
Continuar llegint… Falsos amics – AraInfo | Diario Libre d’Aragón