Source: Eixa vetusta ciutat » Temps de Franja
// Roberto Albiac
Durant segles, los favarols, com tot lo país, van anar naixent a ca seua. A finals del Franquisme, les mares corrien a les clíniques de Móra de la mateixa manera que les actuals ho fan a Alcanyís. Entre Móra i Alcanyís, la meua generació va vindre al món a la nostra capital administrativa: Saragossa. Primer, a la vella “Casa Grande” (o Miguel Servet); més tard, los meus quintos, a la Clínica Ruiseñores i, acabada aquella reforma, de nou a la “Casa Grande”. Com a saragossà de naixement, d’universitat i ─sovint─ de segona residència, podria fer meua la lletra de Labordeta a Zarajota Blues: “La amo, la odio, le tengo un cariño ancestral”.
“Esta madrastra terrible que crece entre los secanos arrebatándole al Ebro la fuerza de entre sus manos”, i no sols a l’Ebre: ha crescut tant a costa del seu voltant que, per exemple, ha arribat a ser la primera localitat d’Aragó en aragonesoparlants (7.180, neofablants inclosos) i, curiosament, en catalanoparlants, uns 12.300 (lo 22% del total, superant los 7.350 de Fraga), alguns d’ells originaris de la meua comarca. Saragossa fa goig quan, de manera puntual, exercix de capital d’esta terra trilingüe: escoltar una Plaça del Pilar plena en festes cantant Baxando t’a escuela de La Ronda de Boltaña o la preciosa jota S’ha feito de nuei, O Zaguer Chilo de la Plaça San Bruno, centres com lo Ligallo de Fablans i Nogará-Religada, grups com Mallacán o Prau… però també, en aquells sorprenents concerts d’Obrint Pas, Orxata Sound System, Manel, La Gossa Sorda, Lluís Llach, Txarango, Feliu Ventura en Xavi Sarrià, Els Catarres, Quico el Célio, Zoo… los garitos de la Madalena que punxen alguns discos d’ells, veure tota la sala Arrebato corejant “Matarranya” en Los Draps, aquella emocionant Jornada “El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó” organitzada fa un parell d’anys per la Universitat de Saragossa, la històrica manifestació de maig de 2009 “per la igualtat de les tres llengües”, etc. Llàstima que sigue tan puntualment.
// Roberto Albiac
“Espero que un día baje un fuego de libertad que le rebaje los humos de ser una gran ciudad” i que no caigue en los vicis d’eixes grans ciutats podrides de centralisme en què els seus habitants identifiquen aquella capital al conjunt del territori. No, sinyors: Aragó no sols és Saragossa. Encara que us pugue paréixer estrany ─suposo, a causa dels mitjans que soleu seguir─, hi ha més vida (i pluralitat de maneres d’entendre el món) fora de la vostra urbana comarca central, no mos obligau a tots a viure allí. Enamorau-mos més voltes com quan eixiu al carrer contra aquells que volen fer negoci depurant o transvasant les aigües que no sols corren pel vostre terme.
El Abuelo mos advertie que “tres cosas encontrarás, si en Zaragoza te metes: la envidieta, la locura y un trozo de libertad”. Que eixa ‘envidieta‘ no sigue mai de pobles veïns germans, que eixa ‘locura‘ no desvario en l’odi ni en la intolerància propis d’obscurs temps històrics passats i, sobretot, que eixe ‘trozo de libertad‘ vaio creixent fent que tots aquells que apreciam esta gran capital mos sintam encara més orgullosos d’ella.