// Patrici Barquín
Va haver-hi un temps en que ser un intel·lectual era lo més de lo més, i hi havia qui feia mans i mànigues pa parèixer lo que no era. A veure, que dit així crec que no s’entén prou bé. Fiquem un exemple:
Recordo que, sent jo molt jovenet, a una sessió de cineclub, d’eixes que se projectaven a un llançol ben tensat sobre un bastidor, amb un projector de 16 mm; va haver-hi una intensa tertúlia sobre lo significat de lo que allí acabàvem de veure. Un protagonista que moria cap a la meitat de la pel·lícula, però que desprès tornava a aparèixer sense més explicació i una mena de final que no ho era, però lo que desprès havia de ser lo final tampoc ho semblava.. Us heu perdut, oi? A mi també me va passar, fins que un bon dia, la persona encarregada de la projecció, me va confessar que a n’aquella sessió surrealista, lo que va passar va ser que per error va col·locar lo rotllo tres en comptes del dos i quan se’n va adonar ja portava més de mig rotllo, així que va decidir continuar en la projecció i, a veure què.
Continuar llegint… Viure com un “majara” » Temps de Franja