La Franja de Ponent: entre el tomb a l’esquerra i la irrupció de l’extrema dreta

Aquest territori, electoralment dividit en tres demarcacions (Osca, Terol i Saragossa), és poc estructurat, no té cap institució pròpia i representa només un 8% de la superfície aragonesa i un 5% de la població.

Tots aquests factors, a banda el fet que no hi hagi cap força regional que es presenti a les eleccions –i hi pugui obtenir cap escó– dificulta la configuració d’una campanya i un debat específics, però les comarques de llengua catalana encara mantenen la seva personalitat diferenciada i el seu comportament singular.

Un escenari que varia

En les eleccions espanyoles del 2016 va haver-hi una candidatura guanyadora clara a la Franja, que va ser la coalició del PP amb el Partit Aragonès (PAR), amb un suport que a les comarques catalanoparlants va anar del 38% dels vots al 42.

Els socialistes, a més distància, en van aconseguir un quart (24-27%), i la confluència de Podem va obtenir un resultat d’entre el 17 i el 21%, similar a la mitjana de la comunitat. Aquesta vegada s’espera que els resultats variïn considerablement.

Malgrat els resultats uniformes de fa tres anys, amb un gran suport a la coalició PP-PAR, com comenta el sociòleg de la Franja Natxo Sorolla, a grans trets hi ha dues grans zones amb comportaments diferenciats. La part al nord del Cinca, més progressista, on es preveu un reforç més gran dels socialistes, mentre que la part sud, la del Matarranya, és de tarannà més conservador.

Els canvis que es pronostiquen són similars arreu dels Països Catalans: un augment del PSOE i un descens del PP. A més, hi ha un factor fonamental en aquestes eleccions, i és que no es presenta ni la Chunta Aragonesista, partit aragonès nacionalista d’esquerres, ni el PAR, regionalista conservador, que ha renunciat a participar-hi, sigui en solitari o amb la mateixa fórmula de fa tres anys.

En aquestes eleccions sí que s’hi presenta, per primera vegada en unes eleccions espanyoles, el Puyalón de Cuchas, un partit independentista i d’esquerres, que defensa l’autodeterminació de la Franja i que forma part de la candidatura d’Ara Repúbliques a les europees. S’espera que tregui uns resultats minsos al conjunt de l’Aragó i també a la Franja, encara que en ‘algunes poblacions pot treure alguns vots més’.

L’anticatalanisme entra en acció

En aquestes eleccions, l’oficialitat del català i l’aragonès torna a ser al rerefons. Com afirma Sorolla, és ‘una qüestió de rebot sobre el debat de Catalunya’, principalment atiada per l’anticatalanisme. A més, aquesta vegada també hi té repercussió el conflicte sobre el trasllat de les obres de Sixena.

A començament de mes es va produir un fet que ha combinat tots dos factors. Després d’haver traslladat aquestes obres i les del MNAC, s’ha obert un litigi entre el Bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó per cent onze noves peces reclamades al museu i al bisbat lleidatà.

Responent a la petició de la part aragonesa de traduir la documentació al castellà, la part catalana ha al·legat que el català és una llengua comuna i que, a més, no considera ‘ni encertat ni vàlid en dret’ el terme ‘Lérida’ usat pel bisbat aragonès. Això ja va servir a la premsa per a acusar el bisbe de Lleida de voler imposar el català a tot Osca.

‘L’amenaça catalana’ ha estat utilitzada per gran part de les formacions polítiques. Per exemple, el candidat de Vox a Saragossa ha reafirmat que el català no arribarà mai a ser cooficial a Aragó, ‘com alguns intenten’ (sense especificar qui) i proposa d’eliminar les comarques, les úniques institucions del territori més enllà dels municipis.

Com explica el periodista de la Franja Marcel Pena, en termes generals no existeix un ‘problema d’identitat nacional’ respecte de l’estat espanyol, sinó com a molt un sentiment regionalista. Per tant, exploten conflicte lingüístic i l’amenaça catalana per treure’n rèdit electoral.

Aquests comicis també serviran per a mesurar el suport de Vox a la Franja de Ponent, que podria passar de ser testimonial a superar el 10% dels vots. A l’Aragó té possibilitats de treure un bon resultat, especialment per la demarcació de Saragossa, on es reparteixen set escons i el llindar per a sortir-hi elegit és relativament baix.

El catalanisme desorganitzat políticament al territori

‘El catalanisme políticament no es vehicula cap a les eleccions’, diu Sorolla. No hi ha cap candidatura supramunicipal i només n’hi ha alguna de país a escala municipal.

Cal remarcar que no solament no es presenta cap partit regionalista, sinó que la majoria del catalanisme més militant votarà Unides Podem. Com explica Marcel Pena, aquest catalanisme va vinculat molt sovint a l’esquerra, però no n’espera tampoc un resultat especialment alt.

Les polítiques a favor del català no tenen cap partit com a referència. Sorolla explica que malgrat que a l’Aragó el PAR ha desenvolupat una política essencialment anticatalana, a la Franja hi té batlles i regidors amb sensibilitats diferents, entre els quals de favorables al català.

També hi ha socialistes amb més bona predisposició envers la llengua, com ara el batlle del Campell (Llitera), Josep Anton Chauvell; l’ex-batllessa de Calaceit (Matarranya), Rosa Doménech o l’ex-president aragonès Marcel·lí Iglesias. Tanmateix, com remarca Pena, no hi ha una sensibilitat diferent en el PSOE de la Franja de la que pugui haver-hi a Saragossa i són preferències personals.

En referència a les formacions catalanistes a la Franja, entre el 2007 i 2015 va haver-hi un regidor d’ERC a Calaceit, clau en la configuració de majories. En el de Fraga (Baix Cinca), persones provinents principalment del Casal Jaume I, van formar la candidatura Alternativa Cívica, que va assolir un 3,7% dels vots. Malgrat no haver estat elegits, els impulsors van formar Convergència Democràtica de la Franja, el primer intent d’articular un partit polític d’inspiració catalanista, que el 2011 va assolir la majoria absoluta al Pont de Montanyana (Ribagorça).

La Franja de Ponent és un territori de 400 quilòmetres de llargada i 30 d’amplada, amb realitats i fets històrics diferents que dificulten de crear un projecte únic, malgrat que comparteixen la vinculació socioeconòmica al Principat, una mateixa llengua i cultura, a més d’haver pertangut a Catalunya, del punt de vista civil i eclesiàstic.

La lluita per la llengua

Malgrat les dificultats, d’ençà de fa dècades la defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia del territori existeix, amb moviments organitzats arreu. La llengua ha estat molts anys arraconada institucionalment i hi ha hagut una lluita per a dignificar-la i defensar-la.

El català és una assignatura optativa d’ençà del 1984, és fortament desprotegida i en bona part depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. La situació ha fet que s’hagi posat en perill, perquè es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge de parlants habituals. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi té un 34% del jovent (15-29 anys).

La tendència és negativa, perquè entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sabia parlar el català va passar d’un 88% a un 80%. En comptes de provar de revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.

L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua, però encara resta molta feina per a garantir-ne la supervivència, com també de l’aragonesa allà d’on és pròpia.