Source: Los meus imprescindibles
No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre
No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre. Com que els qüentos no eren sant de la meua devoció, va buscar una alternativa, provant en llibres que parlaven de Nonasp. De tots, en recordo especialment un: El Peso de la Paja. El cine de los sábados, de Terenci Moix. Sent la xiqueta que era per aquells dies, escoltava atentament les paraules de mon pare, mentre que la meua imaginació anave fabricant les imatges que donaven forma al relat. Algunes coses no les vaig acabar d’entendre massa bé, però ere igual, perquè a n’este llibre vaig trobar alguna cosa que es va quedar en mi. Jo m’imaginava lo Caserón, a «la padrineta», a la tia Florència, la Granja de Gavà… i tot lo que circulave per aquelles pàgines.
Sent sabedora del meu entusiasme, la iaia Alícia em va comprar una col·lecció setmanal que per aquells dies va editar lo diari El País, de llibres juvenils de «cultura general», molt explicatius i ben il·lustrats. Cada divendres a migdia, quan baixava d’estudi, parava a ca la iaia a buscar lo llibre tota contenta i expectant. No cal dir lo que feia a continuació… Per esta època, fent 5è de primària, en la nostra mestressa Lola Bielsa, vam estar treballant lo llibre Miguelón, d’Ana Maria Moix (exemplar que, gràcies a la seua generositat, fa uns anys que conservo a casa). La seua lectura no em va dir tant com El Peso de la Paja, però és innegable que va ser la llavor que em va fer créixer l’afició pels llibres d’esta autora, contribuint també sa cosina, Natacha Llop, que prompte es va encarregar de proveir-me d’unes quantes novel·les (Julia, Vals Negro…).
La iniciació a la lectura que em van proporcionar estos llibres, va fer que comencés a estirar el fil. Durant l’adolescència i los pocs anys que porto d’edat adulta, he anat descobrint altres autors i llibres que s’han convertit en imprescindibles. Però també he tornat a fer diverses lectures d’estos llibres que van ser els primers, especialment d’El Peso de la Paja. Sempre que torno a ell, m’aporte una nova perspectiva que em fa disfrutar-lo com si fos la primera volta.
Estela Rius. Viles i gents