Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital.2, març 2012
Acabada la lectura dels magnífics Desolacions. Caribou Island (David Vann, 2011) i1Q84. Llibre 3 (Haruki Murakami, 2010) em vaig sentir com un orfe abandonat enmig d’un erm sense horitzons. Hi havia la meua atapeïda biblioteca, és clar, però no m’hi esperava cap novetat engrescadora. A més, encara covava la nostàlgia dolorosa de les obagues de Licantropia, el meu paisatge habitual dels darrers quinze mesos. Per a posar-hi remei, vaig manllevar-li El juego del ángel (C. Ruiz Zafón, 2008) a la filla gran. Vaig escorcollar també les caixes plenes de llibres que, a l’espera d’una ubicació definitiva, dormen sota la teulada de casa l’Obrera. Vaig passar-me una bella estona bufant la pols i fullejant textos que, en temps pretèrits, m’havien fet somiar, sentir, comprendre. Al final vaig endur-me’n uns pocs per a rellegir-los. (De fet, passat tant de temps, el que en realitat faria és llegir-los de nou per primer cop.) Entre ells la Nueva antología personalde J. L. Borges, un breu recull de contes, poemes i assaigs —triats pel propi autor— del qual en servava només el record torbador d’una de les històries. Així doncs, vaig iniciar simultàniament la lectura d’aquestes dues obres tan dispars. En contra del que havia cregut, el llibre que em va enganxar va ser el de Borges. Malgrat la densitat de la seva prosa, en cap cas se’m féu feixuc: tot hi encaixa al mil·límetre. M’ha fet l’efecte físic que la seua lectura em nodria el pensament. De la novel·la d’en Zafón, què voleu que us en digui. És distreta, suposo, però em va deixar una trista sensació de buidor. Deu ser cosa de la meva avançada edat.
mitjançantErms i vergers de la literatura « L’esmolet.