Durant segles, la masturbació ha segut considerada com un acte immoral. Los nostres avantpassats creïen que el perniciós “vici solitari” ere l’origen de l’acné i de la caiguda del cabell, o, el que ere encara pitjor, de malalties que podien desembocar en greus problemes respiratoris, que et podien dixar tísic, o en la dissolució lenta però progressiva de la massa cerebral. Los representants de la Iglésia posaven especial èmfasi en alliçonar-mos en esta matèria, presentant l’àmplia gama de perjudicis morals, però també físics, que podie comportar l’exercici de l’onanisme. Ells, contra el pecat de la peresa pregonaven constantment la virtut de la diligencia. Però jo penso que allò ere solament una excusa per a fer-mos saltar del llit just al moment de despertar-mos, com a forma ideal d’evitar els mals pensaments i els tocaments impurs que esdevindrien inevitables si mos hi quedàvem fent la pereola. Recordo amb afecte aquella vesprada quan mon pare es va decidir a parlar-me’n. Ere el rader dia de les vacacions, precisament aquell en què havia de tornar a Morella a l’inici d’un nou curs. Deuria tindre onze anys. I avui em puc posar en la situació dels meus progenitors: durant setmanes li haurien donat voltes i més voltes a la qüestió sense trobar ni el moment ni les paraules adequades per a explicar-m’ho. I ho va fer en l’últim instant, quan ja no li quedave més remei, mentre passejàvem per les Vendes esperant lo cotxe de línia. Certament, mon pare hi va posar la millor voluntat. Lo seu posat transcendental donave a entendre que allò que em volie explicar devie ser una cosa important. Però el cert és que va emprar tantes paràboles i tantes metàfores que em vaig quedar “in albis”. Va ser al cap de poc temps que ho vaig comprendre tot. Concretament quan un amic em va explicar qué volie dir exactament allò de pelar-se-la, cascar-se-la o fer-se una palla de lo que tant parlaven, entre escoltetes, los grans d’escola.

-publicat el 25 de juny del 2010-

Des de finals d’abril la comarca del Matarranya compta amb una emissora de ràdio. Des de Calaceit emet diàriament dos hores l’informatiu territorial ‘Matarranya al dia’, de 12 a 14 i repeteix la programació de 18 a 20 hores. És la primera emissora que es constitueix a la comarca i on es pot escoltar la llengua pròpia del territori. La iniciativa corre a càrrec de l’empresa Masmut Produccions, especialitzada en el món dels mitjans de comunicació als Ports i al Matarranya. Ràdio Matarranya emet pel 107.8 de la FM i es pot sintonitzar també on-line per internet. Fins i tot es poden escoltar els programes a través de podcast, a qualsevol hora del dia sense necessitat de transistor. L’emissió de Ràdio Matarranya es completa amb connexions amb Aragón Radio, l’emissora pública autonòmica que d’esta manera amplia la seua xarxa. Com argumenta la mateixa entitat és la ràdio que intenta agrupar els divuit pobles que formen la comarca amb una sola veu. Ràdio Matarranya és la portaveu de la informació de totes les viles. Com molt bé diuen en publicitar-la: és emissora teua, la nostra, la de tots. Per tal d’aconseguir ser més participativa i plural vol donar veu als diferents col•lectius de la comarca i els primers que s’hi han afegit són els jóvens de l’Institut del Matarranya que fan el programa de ràdio setmanal ‘Jóvens’ on opinen dels temes que més interessen i preocupen al col•lectiu d’esta franja d’edat. La iniciativa radiofònica compta amb la col•laboració de l’àrea de Joventut de la comarca. Ràdio Matarranya és un mitjà de comunicació que es feia imprescindible per integrar un territori d’escassa població rural, molt dispersa i de poca tradició comercial per la dificultat de les comunicacions entre les viles però amb una intensa activitat cultural i amb un il•lusionant futur.

Carles Sancho Meix

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de juliol del 2010)

Nosaltres aragonesos defensem amb dents i ungles, si cal, el nostre patrimoni material –pensem només en aigües ebrenques i retaules franjatins-, en això son ferms i decidits, però si el patrimoni es immaterial no som sempre igual de conseqüents. Seguim, això sí, fent anar dents i ungles, amb tota fermesa, però no per defensar una part tant important del nostre patrimoni immaterial, com són les nostres llengües aragonesa i catalana, sinó prou sovint tot el contrari. Ací a força d’autodiscriminar-nos des de fa segles, infamant-nos amb mots com hablar de canalizo, palabras feas, hablar mal, soltar charrazos, o a tot estirar hablas/romances pirenaicos, en comptes de dir aragonès, hem aconseguit de malmetre gairebé del tot aquest patrimoni tan esplèndid que és la llengua aragonesa, creant en els que “encara”el parlem un ferm complex d’inferioritat que ara, amb una llei mínimament positiva per al nostre patrimoni lingüístic, costarà molt d’eradicar, o potser ja no serà possible. I el mateix seguim fent, en tot cas molts de nosaltres, amb aquest altre patrimoni immaterial aragonès que és la llengua catalana, que som molts els aragonesos que no dubtem en qualificar-la de xapurriau, polaco, parlar mal o molt mal i altres galindaines per l’estil, que tot és bo mentre no siga català. I per a mostrar-vos fins a quin extrem pot arribar l’autoodi us contaré una anècdota que vaig viure aquests dies passejant per Vall-de-roures quan la fira en companyia de l’escriptor bellmuntà Ramon Mur. Vam trobar un matrimoni codonyerà, d’origen magrebí, que passejava també amb les seues filles de dos i quatre anys. Entràrem en conversa i l’amic Ramon va preguntar a la xiqueta més gran com li anava l’escola i si hi aprenia també català. La resposta de la xiqueta va ser ferma, decidida i tallant: Catalán. Nooo!!!!!, Ignoro si són els mestres qui li han ensenyat tan bé aquest afany de destruir el nostre patrimoni, vull creure que no, i que de segur que han estat alguns altres, i tanmateix els mestres han fet ben poc per a ensenyar a la xiqueta a estimar el nostre i ja seu patrimoni.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de juliol del 2010)

Encara que fos amb la intenció de servir una causa justa, els amics de l’emperador més expansiu de la Roma històrica, van haver de recórrer a l’homicidi, a traïció, en la conjura contra el magnànim Cèsar.
Tot és a la llum del dia a The Tragedy of Julius Caesar, escrita per Shakespeare, probablement al 1599 -infòlio de 1623- perquè és en aquesta peça en particular que l’autor ens deixa el testimoni més eloqüent de la seva visió dinàmica en tot allò que feia referència a la política. I és que les peces històriques d’aquest gran dramaturg del Renaixement es caracteritzen per la dicotomia que presenta entre l’imperialisme, amb la seva conseqüència, la tirania interna, i l’aspiració legítima a la llibertat que emanava de la multitud. Shakespeare en realitat no ens explica la tragèdia d’un assassinat, ans el contrari, es tracta de la tragèdia que s’esdevé en l’oposició profunda entre el concepte de nació, molt més anàrquic i, el sistema feudal, sistema enquistat encara a l’Anglaterra d’aquells temps, i bàsicament oligàrquic. Així, l’autor més significatiu a l’hora de fer vius a l’escenari els retrats humans més universals, fa encertada exposició dels moviments dels caràcters, de la influència dominant de les personalitats i no oblida mostrar quins són els rostres de l’ambició: l’econòmica i la de l’afany de poder. Una força històrica com la de Roma tendeix al creixement i a l’expansió segons les lleis de la conquesta i malgrat les lluites internes, prossegueix el seu camí d’apropiació colonial i d’unificació econòmica del món que té al voltant. I aquells súbdits abans abnegats, esdevenen homes ara decebuts del seu Cèsar.
Perquè aquesta crònica és trista, per frustrant, per la vana rebel•lió de Brutus i Cassius contra la fatalitat històrica. L’estat romà accentuava la seva evolució vers l’imperialisme i, per arribar-hi calien, evidentment, unes estructures autoritàries.
I amb tot, aquesta escena esdevé veritablement colpidora quan a aquests mateixos homes, tot defensant la renaixença de les formes democràtiques de la república, i malgrat el seu cruent acte, el seu somni els continua essent va.
Que poc llunyanes es senten encara aquestes, de les escenes dels nostres dies…

Marta Momblant