(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de març del 2014)
Amb aquest títol s’acaba de publicar, i aquests dies es presenta, aquest llibre dels historiadors Encarnita i Renato Simoni, suïssa ella d’origen aragonès i llengua catalana, i suís ell de llengua italiana. Hi descriuen amb moltíssim detall, i amb tot l’alè vital, la col·lectivització de Queretes, al Matarranya, segons els pressupòsits del comunisme llibertari durant poc més d’un any, i al mateix temps la vida en una comunitat rural als anys trenta. L’obra es fonamenta en els comptats materials d’arxiu que els autors han trobat i sobretot en les riques fonts orals recollides en nombroses enquestes el 1976 de testimonis d’aquelles experiències. És ben sabut que en aquests tipus d’enquestes, i més si es tracta d’un tema tan tabuïzat al nostre país com el del comunisme llibertari, sovint no donen bons resultats. Aquest no és el cas del present llibre. Hi ha ajudat molt el fet que un dels historiadors fos nadiua de Queretes, i no poc que les enquestes es fessen a la gent en la seua llengua, majoritàriament, doncs, en català. Això obrí moltes portes als Simoni, i permeté que l’autocensura i temors es reduïssen considerablement. De l’obra existeixen dues edicions anteriors en castellà (1982) i en italià (2006). La que ara es publica és una nova versió actualitzada i millorada en moltíssims detalls, fruit tant de noves fonts com de revisió de les ja existents. Un punt que voldria destacar és que al llibre no se’ns escamoteja la qüestió lingüística, contràriament a la quasi totalitat d’obres que tracten de les col·lectivitzacions llibertàries sota el Consell d’Aragó, que la ignoren olímpicament. Els Simoni escriuen que El castellà era la llengua de “l’altre”, del perceptor d’impostos, de la guàrdia civil, de l’escola i de l’església; en general de l’autoritat i de “l’estranger”, que en la comunicació formalitzada, sovint negava al llaurador el dret d’expressar-se en la llengua que havia après en el seu entorn familiar, cosa que podia crear al camperol unes situacions incòmodes i fins i tot dramàtiques.
Artur Quintana
La Franja de Ponent és una perfecta representació, a petita escala, del país que tenim: diferents territoris units per la llengua, cultura i història, a qui s’ha separat en diferents províncies i inclús s’han esquarterat algunes comarques. Reduint encara més la mira, trobem el Matarranya, dividit administrativament en tres comarques, dos d’elles parcials. Això no ha impedit que la comarca més meridional de la Franja estigue agermanada als territoris de la Terra Alta i els Ports. Pertànyer, suposadament, a tres comarques autònomes diferents no és cap impediment per a que desenvolupen un projecte socioeconòmic totalment connectat. Exactament el mateix que passa a nivell dels Països Catalans.