(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 d’octubre del 2010)

A la República de Bòsnia dins de l’antiga Iugoslàvia es parlava una única llengua real i oficial el nom de la qual era serbocroat. A l’actual estat de Bòsnia se segueix parlant una única llengua real idèntica a la que abans s’anomenava serbocroat i que tanmateix gràcies a l’ajut de la lingüística-ficció ara s’ha metamorfosejat en tres llengües oficials diferents: el bosni, el croat i el serbi. Les fronteres lingüístiques entre aquestes tres llengües de Bòsnia no són territorials, sinó religioses. Qui és catòlic de fe, o de tradició, anomena croat la seua llengua, qui és ortodox li diu serbi i qui es musulmà diu que parla bosni. Però, repeteixo, tots parlen una única, idèntica llengua. Cadascun d’aquests tres grups -no diré religions- mira de posar diferències allà on no n’hi ha, i així els croats fomenten els llatinismes, els serbis préstecs del vell eslau eclesiàstic i els bosnioparlants de l`àrab alcorànic, possiblement molt inferiors en nombre als anglicismes que els arriben a raig fet a tots per un igual. O insisteixen en alfabets diferents. I proliferen els diccionaris i gramàtiques de serbi, croat i bosni i altres fantasies per l’estil. A les comarques orientals de l’Aragó, a la Franja, passa una cosa en certa manera semblant, i dic en certa manera perquè hi ha una diferència fonamental que més endavant explicaré. Ací es parla català i gràcies a la lingüística-ficció una altra llengua anomenada xapurriau, cap de les quals és oficial. Les fronteres lingüístiques entre aquestes dues llengües no són territorials, sinó ideològiques: qui és anticatalà diu que parla xapurriau, qui no ho és diu que parla català. La diferència entre Bòsnia i l’Aragó es que mentre allà s’estableix l’oficialitat tant del bosni, com del croat o del serbi i se’ n fomenta la lectoescriptura i l’estudi, ací, a la Franja només els qui anomenen la seua llengua català n’exigeixen l’oficialitat, la lectoescriptura i l’estudi, mentre que no ho fan els qui anomenen xapurriau el català que parlen. És ben conegut el seu eslògan, exhibit quan els Fets de la Codonyera: ’Chapurriau parlat, escrit no”.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’octubre del 2010)

Un reconegut personatge de l’àmbit artístic aragonès em va dir una vegada al monestir de Veruela que l’òpera no li agradava gens ni mica, perquè la considerava antiquada, inversemblant i totalment fora de la realitat. També va afegir que de la música cantada l’interessaven les idees i els sentiments (sobre tot aquests), i no les exhibicions de puixança i destresa vocal. Mentre pontificava sobre això va afegir que ni n’havia vist mai cap, ni intenció que en tenia.
Les idees d’aquest catedràtic (semblava parlar ex cathedra) provenen de tres confusions que convé aclarir: voler lligar l’òpera amb la cançó i gens o molt poc amb el teatre; una incorrecta interpretació del terme líric o lírica, i confondre tot el gènere operístic amb un tipus o estil específic que n´anomenem Bel canto.
L’òpera és un invent italià. La paraula prové de l’expressió que deien els antics italians “opera in musica”, que vol dir obra (de teatre) amb música, i té el mateix significat que l’expressió “melodrama”. Les dos expressions, en origen sinònimes, volen dir drama (u obra de teatre) cantat amb musica (amb acompanyament instrumental). L’òpera és el primigeni d’aquests espectacles teatrals cantats com la sarsuela, l’opereta i, més actualment, el musical, etc. L’òpera és, doncs, teatre, un tipus de teatre diferent i complex, que de vegades també s’anomena teatre líric, que vol dir ni més ni menys teatre cantat, per diferenciar-lo de les peces teatrals que podíem dir normals.
La paraula lírica o gènere líric, com molt bé saben els estudiants de lletres, es relaciona amb la poesia, que antigament era cantada i anava unida a la cançó. Per això és incorrecte per redundant parlar de cant líric quan es fa referència a l’òpera. En realitat, quan s’esmenta l’adjectiu líric, es vol dir, com hem assenyalat més amunt, teatre líric, amb el sentit de teatre cantat. Si ens referim al cant, hauríem de dir amb dret i raó cant dramàtic (teatral) en oposició al cant o cant líric que seria tot tipus de cançó.
I la finalitat de l’òpera és en essència la mateixa del teatre i de la poesia: l’expressió de idees, sentiments i emocions. Del Bel Canto ja en parlarem.

Antoni Bengochea