La Franja

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2013)

Enguany és l’aniversari del naixement de Beppe Verdi (també de Wagner): 200 anys.
Un filòsof pro-germànic (i un xic estalinista) conegut meu, sempre reia quan hom parlava de Verdi: per a ell (un bon aficionat a la música) Wagner era revolució, innovació, poesia, profunditat, espectacle total. Verdi era llisament la xaranga. Era com comparar la filosofia i la disciplina germànica amb la superficialitat i la frivolitat dels mediterranis; El rigor sociopolític alemany enfront del caos italià (i, de passada, espanyol). Evidentment aquest sabut era poc aficionat a l’art, i, clar, com tothom sap, els italians, tenen poc que dir en això de l’art.
És fàcil despreciar a Verdi perquè tenia com norma complaure al públic, al…”vulgo”, com deia en Lope. Era una vergonya per als romàntics, que inventaren allò del “Geni Creador”, un ésser superior i carismàtic que havia de guiar els gustos grollers del públic analfabet. Wagner era un geni, Verdi un “entretenidor” d’ignorants. Perquè poc mèrit tenen moltes de les seves composicions artesanals (els “anys de gal•leres deia ell) I poc mèrit té Rigoletto: “la Dona é mobile”i quatre refilets més (com la melodia de la Juanita Banana), o Il Trovatore, teatralment infumable i musicalment sorollós, o La Traviata, melodrama patètic i actualment inversemblant, o l’Aida, principalment una marxa triomfal trompetera amb desfilada de figurants i elefants de Botswana per a representar a les places de bous.
En realitat Verdi es veu com un populista, un demagog musical, que va acumular una gran fortuna i va dedicar els darrers anys de la seva vida a fer obres de beneficència, per a ser acomiadat com un heroi nacional. Mentrestant, després de l’impressionant Don Carlo, passava el temps composant ja per a n’ell mateix als setanta i pico d’anys una tragèdia tan perfecta, moderna i commovedora com Otello, o una brillant màquina teatral que obre les portes del teatre musical del segle XX: Falstaff (acabada als vuitanta anys), només per a que Schiller, Shakespeare i els musicòlegs li acabessin també donant la raó.
Enveja, pura enveja (es compren, perquè no tothom té la sort de compartir intimitat amb una muller extraordinària, la seva guia i ajuda: Peppina Strepponi).
Llarga vida a Verdi.

Antoni Bengochea

Hi ha gent que trobe una faena perquè simplement és bona, i n’hi ha altra que és col•locada perquè complix un perfil de confiança. Esta segona via de col•locació molts la identifiquen en l’enxufe de familiars i amics. Ja la coneixeu…

En realitat, crec que els puestos de confiança són necessaris, perquè fa falta posar persones de confiança dins los grans organigrames per a assegurar que el projecte funcionarà en los paràmetres que s’ha dissenyat. No és tant important lo perfil tècnic d’eixe treballador com la confiança que mos done la persona per imposar la línia del que s’ha dissenyat. I si l’empresari ho fa mal, l’empresa morirà al joc del lliure mercat, i avant.

Però les empreses privades no són com les empreses públiques. Perquè és difícil avaluar quin és lo millor perfil per a ocupar un puesto de treball públic. Perquè els ajuntaments, comarques, províncies, autonomies o estats no “cauen”. Si els responsables ho gestionen mal, simplement pugen los impostos i ja tenen resolt lo forat. Només és en les crisis que les administracions no poden tapar els forats i s’evidencie que alguns funcionaris i polítics han de saltar per la seua mala gestió.

La forma de fer una administració mes eficient passe per la transparència. Los ciutadans han de fiscalitzar la funció pública, per a que no es faiguen excessos. Internet ajude a difondre, per exemple, que els diputats espanyols són capaços de “perdre” 50 iPads en només un any, i aixina els ciutadans saben a qui han votat. A nivell local, la transparència passe per fer plenament públics los processos de selecció de personal, fer accessible la informació dels sous i rendes dels polítics, saber quins puestos són de confiança, i per què ho són…

Clar, que tot no és tan simple. I les interferències entre política i grans empreses són terribles. Aznar és assessor extern per un jornal mastodòntic de l’empresa que ell mateix va privatitzar, Endesa. I el mateix per a Felipe González en Gas Natural. Això diu molt de com està de podrit lo sistema, suposadament lliure. Per això cal exigir transparència i fiscalitzar el poder.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de desembre del 2012)

De “declaració d’amor” se subtitula el darrer llibre d’en Günter Grass Grimms Wörter (Les paraules dels Grimm), publicat enguany, declaració d’amor a la llengua alemanya. I en Grass ho fa comentant des de tots els punts de vista possibles molts mots de la seua llengua que figuren, o falten, al Deutsches Wörterbuch (Diccionari alemany ) d’en Jacob i en Wilhelm Grimm, publicat del 1854 al 1954, el Diccionari Català-Valencià-Balear de la llengua alemanya, mots que l’atrauen especialment, sobretot per amor o per vergonya, seguint amb llibertat l’ordre alfabètic. I així hi figuren Weltschmerz i Weltanschauung, paraules que poc o molt han entrat en el nostre català, i, evidentment, Volk i Wagen, però també Konzentrationslager (“camp de concentració”), d’origen castellà —recordeu que els primers Konzentrationslager foren creats a Cuba pel general mallorquí Weyler—, Endlösung (“la solució final”, eufemisme per l’Holocaust) o judenrein (“net de jueus”). A través de tota aqueixa inexhaurible parauleria en Grass descriu els treballs i els dies dels germans Grimm, grans germanistes i indoeuropeistes, autors de llibres i llibres sobre aquests temes, i hi presenta els patiments que sofriren en la inacabable publicació del Wörterbuch. I per si encara no n’hi havia prou els Grimm aplegaren, amb especial interès per part d’en Wilhelm, els Contes per als infants que tothom coneix. En Grass dialoga amb els mots i amb els Grimm, i els conta, ell també, la seua pròpia vida i la història alemanya dels darrers dos-cents anys. Aquests meravellosos Grimms Wörter només tenen un mal: són de difícil, per no dir impossible traducció. I és llàstima, llàstima gran, perquè són un model que es podria aplicar de manera pareguda al nostre Diccionari Català-Valencià-Balear, amb uns autors, mossèn Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, que no eren germans com els Grimm, però sí com si haguessen estat pare i fill, si no de dret, de fet, ambdós grans romanistes, i mossèn Alcover arreplegador com en Wilhelm —no tant en Jacob o en Moll— de contes d’infants. I tant els uns com els altres amb una història dels seus països igualment de turmentada.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2012)

—S´ha de espanyolitzar Catalunya— va dir l’ínclit senyor Wert.
D´acord. Però possiblement més s’hauria d’espanyolitzar Madrid o Aragó (molt castellanitzades). I més encara Castella o la mateixa Espanya.
El problema d’aquest personatge (i de molts espanyols) és que no s’expressa bé, i que confon Espanya amb Castella. Perquè en realitat ens està comunicant que s’hauria de castellanitzar (més encara) Catalunya. I això és rebutjar la realitat per imposar una idea.
És cert que Castella (amb Andalusia) és la comunitat més característica d’Espanya, la més arquetípica (o potser arquetòpica), però no vol dir que sigui sinònim d’Estat Espanyol. Perquè la realitat espanyola és el conjunt de totes les seves comunitats, amb les seves peculiaritats i les seves diverses llengües i cultures. I per molt que el castellà sigui la llengua més parlada i tingui el dret d’anomenar-se espanyol, Espanya no és ni de lluny Castella (de moment).
Catalunya és amb Madrid la comunitat que conta amb més espanyols de tot arreu (entre ells molts aragonesos), la més plural. Però mentre a Catalunya els drets de les dos llengües (castellà i català) estan totalment garantits, a Madrid no es pot dir el mateix. Per això inferim que Catalunya és la comunitat espanyola més representativa.
Més flagrant és el cas d’Aragó, que funciona com si fos una extensió (o un barri) de Castella, i que només reconeix la llengua castellana (estrangera en origen) i no les seves autòctones (català i aragonès). També accepta amb normalitat la numeració dels reis castellans, com si fossin d’Aragó o d’Espanya, anomenant així Alfons XII al que hauria de ser VI d’Aragó o I d’Espanya, o Felip II al que en realitat és I d’Aragó i I d’Espanya. Curiosament critica o se’n riu de la numeració que fan els catalans dels reis d’Aragó (Pere III en lloc de Pere IV, etc.).
Per tot això, i perquè Espanya és una realitat (plural) i és com és, i no una idea a imposar, s’ha de descastellanitzar i s’ha d’espanyolitzar més, i això s’ha de fer a tots els territoris.
Espanya (i ho sento pels que ho enyoren) ja no és una “Unidad de destino en lo universal”.
Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2012)

—S´ha de espanyolitzar Catalunya— va dir l’ínclit senyor Wert.
D´acord. Però possiblement més s’hauria d’espanyolitzar Madrid o Aragó (molt castellanitzades). I més encara Castella o la mateixa Espanya.
El problema d’aquest personatge (i de molts espanyols) és que no s’expressa bé, i que confon Espanya amb Castella. Perquè en realitat ens està comunicant que s’hauria de castellanitzar (més encara) Catalunya. I això és rebutjar la realitat per imposar una idea.
És cert que Castella (amb Andalusia) és la comunitat més característica d’Espanya, la més arquetípica (o potser arquetòpica), però no vol dir que sigui sinònim d’Estat Espanyol. Perquè la realitat espanyola és el conjunt de totes les seves comunitats, amb les seves peculiaritats i les seves diverses llengües i cultures. I per molt que el castellà sigui la llengua més parlada i tingui el dret d’anomenar-se espanyol, Espanya no és ni de lluny Castella (de moment).
Catalunya és amb Madrid la comunitat que conta amb més espanyols de tot arreu (entre ells molts aragonesos), la més plural. Però mentre a Catalunya els drets de les dos llengües (castellà i català) estan totalment garantits, a Madrid no es pot dir el mateix. Per això inferim que Catalunya és la comunitat espanyola més representativa.
Més flagrant és el cas d’Aragó, que funciona com si fos una extensió (o un barri) de Castella, i que només reconeix la llengua castellana (estrangera en origen) i no les seves autòctones (català i aragonès). També accepta amb normalitat la numeració dels reis castellans, com si fossin d’Aragó o d’Espanya, anomenant així Alfons XII al que hauria de ser VI d’Aragó o I d’Espanya, o Felip II al que en realitat és I d’Aragó i I d’Espanya. Curiosament critica o se’n riu de la numeració que fan els catalans dels reis d’Aragó (Pere III en lloc de Pere IV, etc.).
Per tot això, i perquè Espanya és una realitat (plural) i és com és, i no una idea a imposar, s’ha de descastellanitzar i s’ha d’espanyolitzar més, i això s’ha de fer a tots els territoris.
Espanya (i ho sento pels que ho enyoren) ja no és una “Unidad de destino en lo universal”.
Antoni Bengochea